L’estàtua arraconada al “Village Catalan” de l’autopista de Perpinyà

L’àrea de descans “Village Catalan” de l’autopista prop de Perpinyà, la primera després de passar la frontera, conté l’escultura de Paul Belmondo, pare de l’actor, dedicada “Aux ouvriers de l’autoroute” en memòria d'aquells que la van construir i especialment dels que hi van deixar la vida en accident laboral, sobretot durant la construcció dels tres alts viaductes seguits que sobrevolen la vall del Pertús. L’escultura ha quedat arraconada per les noves edificacions de la cafeteria, sense cap relació estètica amb l’estil de poble català que va donar-hi el 1978 l’arquitecte Jehan Bertran de Balanda. L'àrea de servei continua molt concorreguda, encara que la idea inicial s’hagi anat esvaint. El principal atractiu de la seva botiga La Maison du Roussillon

Sorpresa de la jove directora Stephanie Childress a l’Auditori

Dissabte em vaig deixar caure al concert simfònic setmanal de l’Auditori pel repertori més que per la jove directora d'orquestra Stephanie Childress, que desconeixia. Em va cridar l’atenció d’entrada la minúcia, convicció i elegància amb què va dirigir Calidoscopi simfònic de Xavier Montsalvatge, una obra que no forma part del repertori més rodat. La segona peça de la vetllada era el Concert per a piano núm. 1 de Prokófiev, al qual va cedir el protagonisme al pianista, com és usual. La revelació va venir a la segona part amb la Simfonia núm. 1 “Somnis d’hivern” de Txaikovski. Si els

Mirada nova al castell militar de Figueres des del Motel

Des de la terrassa exterior del Motel Empordà de Figueres, amb un negroni o un gin-tònic entre els dits, es contempla dalt del turó garrigós un tall de la silueta del castell militar de Sant Ferran. He passat tantes estones contemplant aquesta silueta, en èpoques diferents, que al final li he dedicat un llibre: La fabulosa història del castell de Sant Ferran, que editarà el mes de setembre vinent l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran i l’editorial Cal.lígraf. D’entrada em va sorprendre que el castell tingués amics fora dels cercles militars, uns amics en plena sintonia amb la meva percepció civil. La fortalesa més extensa d’Europa i una de les més inútils ha estat vista tot sovint amb suspicàcia pels ciutadans que se n’han sentit allunyats. Antonio Tejero hi va complir en condicions de favor una part de la seva condemna del 1983 al 1991. Les coses van canviar el 2003 amb la constitució del Consorci tripartit de gestió (ministeri de Defensa, Generalitat, Ajuntament). Ara té amics i visites

L’aventura incerta d’esmorzar bé de forquilla al mercat

L’esplèndida xarxa de 40 mercats municipals de Barcelona (poques ciutats en conserven tants) es renova contínuament per adaptar-se a la demanda actual. Aquestes obres de reforma donen peu a instal.lacions provisionals que de vegades l’encerten més que les origjnàries. És el cas del de la Llibertat de Gràcia, ara temporalment al capdamunt del Passeig de Sant Joan, o també el d’Horta, traslladat fins el 2028 al carrer Lisboa. Les instal.lacions provisionals llueixen noves de trinca i les parades fan un goig acabat d’estrenar, excepte quan l’usuari pretén esmorzar de forquilla al bar del mercat. El bar Cal Mingo del mercat provisional de la Llibertat rutlla més que mai, amb taules concorregudes i plats variats. En canvi, el bar Río de

El poble de Portbou, vist des d’allà dalt, com un tot

Encara que el dia sigui rúfol, fred i enteranyinat, m’agrada pujar al Coll dels Belitres i abocar-me a la ratlla de frontera per contemplar el poble de Portbou com un tot. Alguns pensen que és el cul del món,  altres l’estimem com un fill desafavorit i predilecte, el considerem el centre de l’univers, i al centre de l’univers no se li pot faltar al respecte. No es pot tenir abandonada com ara la catedral ferroviària de l’estació de Portbou, després de fer passar el nou AVE per un altre recorregut i pretendre condemnar-la a la irrellevància. No ho aconseguiran, “too big to fall”. Quan l’any 2023 vaig presentar a Portbou el meu llibre L’exprés de París --que era com dir L’exprés de Portbou--, vaig voler recordar les Cròniques del centre

Tot el Louvre per una finestra, la seva millor obra

El president Macron acaba d'anunicar una nova reforma del Museu del Louvre durant els pròxims anys per respondre a l'augment de visitants. La reforma inclou, lògicamernt, els jardins de les Tulleries, que són una de les seves millors obres d'art. Sempre torno al Louvre, amb motiu precís o sense. Les peces ja les conec, però el recorregut es renova contínuament. De bon matí faig la cua d’entrada, quan a l’estiu tot just acaba de clarejar o bé a l’hivern encara fa fosc amb una temperatura impertinent. La piràmide d’acer i vidre, inaugurada el 1989 com a vestíbul d’accés, s’ha convertit en insuficient per canalitzar amb fluïdesa el volum de

D'entrada, el plaer només de seure al Motel Empordà de Figueres

Molts atribueixen la qualitat que manté el Motel Empordà de Figueres des que va obrir el 1961 a la cuina, el tracte humà, la filosofia de la casa, la capacitat d'innovació, les virtuts acumulades per l’amor estable de l’ofici i dels clients, però s’obliden d’un factor igualment decisiu: la comoditat del centenar de cadires del gran menjador. Cada cop que hi vaig, començo a intuir una sintonia quan pujo les quatre escales de l’elegant portalada, empenyo les dues portes, saludo a la persona de la recepció, passo per la esplèndida barra del bar (quasi sempre deserta), entro al gran menjador de planta basilical i encaixo la mà a Jaume Subirós. La intuïció d’una sintonia es confirma quan sec a taula i comprovo que aquelles cadires encaixen a la perfecció amb tota la resta. Ofereixen una comoditat amb personalitat pròpia i brinden el primer plaer de l`àpat. No és per casualitat. Les va dissenyar i construir el 1973 el fuster-ebenista figuerenc Lluís Sayó, empresa encara en actiu, amorosament mantingudes,

Admiració de l’entusiasta roig hivernal de les cireres d’arboç

A qualsevol bosc mediterrani, sobretot d’alzines, li surt a aquesta època un acné de roig viu que contrasta amb els ocres hivernals i la part de verdor perenne. Un rebroll silvestre crida l’atenció al sotabosc entre molses, pinassa i esbarzers. Hi destaca amb una barreja d’energia, obstinació, atzar i patiment per part d’una vegetació sovint mancada de pluja, afecte i companyia. Malgrat la vermellor d’aquesta baia carnosa, la cirera d’arboç boscana té fama d’oferir una polpa granelluda, aspra, d’escàs sabor. En canvi jo la tinc present en suaus melmelades, mel d’arboç, delicioses ratafies, delicades salses de plats de caça... Deu ser que s’ha de saber tractar amb les coses del bosc. La cirera d’arboç s’ha mantingut en un estat lliure, desproveïda de

En la mort del guitarrista, cantant i poeta Julián Córdoba

Acaba de morir el guitarrista, cantant i poeta argentí Julián Córdoba, residenciat a Barcelona des de 1975. Vaig escriure un pròleg biogràfic al seu llibre-disc La endecha sudaca y otros poemas, editat el 2015 pels amics. El vam presentar amb actuació seva al Tradicionarius de Barcelona i al Shelabi de Cadaqués, i vam celebrar alguna guitarrejada a casa meva (foto adjunta, amb Rabito Vélez i Jorge Sarraute). Havia format part del grup Los Nocheros de Anta, que actuava sobretot al Pub 240 del carrer Aribau i altres locals de moda amb música sud-americana en viu. Va formar un tercet amb Marjo Vidal-Rivas i Santi Loren al Cafetín Musiquero del carrer Santaló. Quan va decaure la moda, va muntar amb la dona Cristina Valenzuela i el fill

Mantenen i engiponen l'escarni al passadís de metro de Passeig de Gràcia

L’any 2023 TMB va decorar amb fotos murals només 23 metres dels 253 de llargada que té el passadís d’enllaç més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec, trist i innecessari del metro de Barcelona, a l’estació de Passeig de Gràcia. Ara ha llançat un concurs d’idees per posar-li música a un tram de només 25 metres, amb pressupost de 50.000 euros per una prova pilot a partir del novembre vinent. Ho fan en comptes d’enfrontar el problema del traçat instaurat el 1973 no pas per connectar de manera funcional les noves línies, sinó per preservar els interessos del pàrquing subterrani privat, construït en concessió de terreny públic. La llargada del

Una estada de luxe amb l’empresari Jordi Serra al seu hotel d'Andorra

Quan viatjo no acostumo a allotjar-me a hotels de 5 estrelles anunciats com a “Luxury Boutique Resort&Spa”, però aquest cop m’hi invitava el propietari de l’establiment, Jordi Serra, per tancar-nos uns dies a enllestir la redacció de les seves memòries amb més temps i concentració mental del que li permeten habitualment els negocis. Sóc bastant insensible o fins i tot refractari al luxe, per principi i per manca de costum, de manera que el principal luxe que hi he apreciat és la proximitat humana de l’amfitrió per damunt de l’abisme econòmic que ens separa i també la seva explicació sobre els valors que ha aplicat a la llarga trajectòria personal. No sempre és fàcil relatar una vida en extensió i en detall. L’empresa tecnològica de Jordi Serra va arribar a ocupar un miler d’empleats a vint

Elogi del fred de l'hivern amb les seves calideses

Alguns pretenen adjudicar a l’hivern una imatge melangiosa, quan en realitat ofereix molts moments de vitalitat envernissats per la llum licorosa que filtren els arbres despullats. A les platges redossades s’hi està més bé que mai, els dies propicis. No sento la suposada malenconia de l’hivern com un decandiment ni un presagi cendrós i refredat. M’estimula igual que les altres estacions a fer i sentir les coses pròpies del moment. No li veig cap metàfora de decadència, sinó més aviat del gaudi de la maduració. Ja ho sé que les rebrotades són característiques de la primavera, però a l’hivern també rebroten coses. L’hivern no és un fred moral ni representa cap desgràcia. És l’estació del solet més suau i les llunes més clares, que s’arrauleix per alimentar una nova

Les “senzilles” suites per a cello de Bach no s’acaben mai

Compro la revista mensual francesa de música clàssica Diapason pels reportatges sobre autors i orquestres, però també per l’ampli espai que dedica a la crítica argumentada i no sempre complaent de les novetats discogràfiques, prop d’un centenar cada mes. Em sorprèn la freqüència amb què apareixen noves versions de les "Sis suites per a violoncel sol" de Johann Sebastian Bach, a l’últim número de la revista a càrrec de la cellista Sonia Wieder-Atherton (foto adjunta). Una de les peces suposadament més “senzilles” del gran repertori clàssic figura avui  entre les més versionades i admirades. Les “Sis suites per a cello

Abandonar superficie de vinya no sempre és una trista decisió

Cobrar un subsidi per arrancar vinyes i abandonar aquest conreu excedentari és una pràctica consolidada des de fa llargs anys, a Catalunya i arreu d’Europa, tot i que continuï semblant dolorós. Durant els últims vuit anys s’han perdut per aquest sistema 1.000 hectàrees de vinya a Catalunya, d’un total de 56.000. L’any 2024 el departament d’Agricultura de la Generalitat ha pagat 4,4 milions d’euros en primes a l’arrancada de ceps, sobretot a la Conca de Barberà, l'Alt Camp, el Pallars Jussà, la Terra Alta, la Ribera d'Ebre o el Penedès. Al Rosselló nord-català, antigament dedicat al monoconreu de la vinya, se n'arrancaran 2.500 hectàrees el 2025 i no en quedarà ni una a municipis com Alenyà, Sant Joan Pla de Corts. Cornellà de Bercol i Vinçà. El conjunt

L’aire lliure deixa respirar la gran estàtua eqüestre de Marc Aureli

L’escultura eqüestre de l’emperador Marc Aureli, nascut a Roma de família bètica de Còrdova, presideix el centre de la plaça del Capitoli romà, una plaça dissenyada per Miquel Àngel, inclòs el paviment. Es tracta d’una extraordinària escultura en bronze del segle II, l’única eqüestre de l’època clàssica que ha arribat intacta fins avui. La peça situada al mig de la plaça és una còpia, però per contemplar l’original no cal anar gaire lluny, es troba als Museus Capitolins que ara comparteixen la mateixa plaça amb les dependències de l’Ajuntament de Roma, on també es celebren els casaments civils. L’original de l’interior del museu sembla engabiada, escanyada, malgrat que li hagin habilitat una àmplia sala amb claror natural. En canvi la

Patrimoni salvat, el cas del cementiri mariner de l’Escala

L’antic cementiri mariner de l’Escala, voltat de blocs d’apartaments turístics, és avui un anacronisme feliç, obert a la visita pública si es demana la clau de la reixa a la comissaria dels mossos d’esquadra situada just al costat. Com molts cementiris que van heretar els anteriors enterraments al voltant de les parròquies, va ser construït a corre-cuita el 1837 als afores del poble per la quantitat de defuncions provocades per la malària. Aquí ho van fer en un estil neoclàssic de fileres baixes de nínxols emblanquinats, coronats per petits timpans triangulars, a segona línia immediata del mar. El 1963 l’Ajuntament va considerar que el cementiri “entorpece completamente el desarrollo del plan normal de edificaciones”, de manera que hauria estat traslladat

Les anxoves confitades, el gran luxe a l’abast

No és cap laboratori de microxips a Silicon Valley, sinó l’actual taller de salaó d'anxoves de l’Escala, en aquest cas de l’empresa Callol Serrats a les noves instal.lacions de l’entrada del poble. Salar o confitar anxoves com a mètode de conservació era un artesanat molt arrelat a totes les poblacions costeres. A l’Escala, Cadaqués o Cotlliure s’hi ha mantingut a escala industrial, com una autèntica exquisidesa moderna. A l’Escala hi rutllen actualment diverses empreses de l’especialitat. L’antiga casa Sureda va ser comprada el 2003 pel grup inversor Anpora de la família Portabella, el qual va invertir 3 milions d’euros en la millora de les instal,lacions a la localitat i va ampliar la producció. El port de l’Escala havia arribat a sumar un centenar de

El localisme impera a tot arreu i es desvia amb facilitat

Vaig topar amb el cartell superior de la foto adjunta a la paret d'un supermercat d’Alemanya. Proclamava: “De la regió, per la regió”. Em va sonar a musiqueta coneguda i m'hi vaig retratar. El castell de baix de la mateixa foto afirma a l’exterior de la cooperativa Empordàlia de Pau: “Arrelats a la terra”. Tots dos promocionen de la mateixa manera les virtuts dels productes de quilòmetre zero i afalaguen el localisme, la valoració de la terra pròpia que tots practiquem com una pulsió bàsica. Generalment, cada persona se sent d’un país, una ciutat i un barri per esperit de singularització amb el país, la ciutat i el barri del costat. És una inclinació natural i comprensible que, en contrapartida, cova sempre al seu interior la desviació consistent a creure's molt diferent o fins i tot superior enfront del veí. Existeix un localisme raonable, mesurat i viatjat, com també un altre d'inflat, xovinista i patrioter. Es el que domina quan no es reconeixen les virtuts del veí, encara que no siguin les pròpies. A l’extrem oposat del localisme habitual, els partidaris del cosmopolitisme sistemàtic i militant consideren els localistes com uns esperits de perímetre mental limitat, satisfets de la seva petitesa i mancats d'amplitud de

Feia un dia alciònic per fer-se retratar a Cadaqués

Ahir de bon matí lluïa un sol radiant i, amb l’editor Àngel Madrià, vam enfilar la carretera dels revolts de Cadaqués per anar a fer petar la xerrada amb Manel Rahola i Moisès Tibau al Bar Boia de Cadaqués. De camí vam veure el Canigó completament nevat i la lluor de la neu excitada pel sol li donava un fulgor il.lusionat. Només d’arribar vam comprovar que havien entrat les minves de gener, avançades pel canvi climàtic. El mar era com un vidre acabat d'esmerilar. L’anticicló d’hivern té dies selectes, és l’estació del solet més suau, feia un dia alciònic. Els miraculosos “dies de l’alció” o alciònics eren l’interval d’un parell de setmanes de calma que Zeus oferia a l’hivern, durant les quals l’alció ponia els ous. L’expressió designa per analogia els dies de

El gran pintor Torres-García a dues galeries privades de Barcelona

Dues galeries privades de Barcelona, les sales Dalmau i Parés, recuperen el pintor Joaquim Torres-García, com no ho ha fet el govern d’aquest país que li està en deute. La mostra de la Sala Dalmau es va celebrar el setembre-octubre passat, la de la Sala Parés obre fins l’1 de febrer amb la majoria d’obres exposades a la venda, com l’aquarel.la de la foto adjunta. Un govern català incapaç de trobar pressupost per portar a Barcelona la gran exposició muntada el 2016 pel MOMA novaiorquès sobre Torres-García, que es va contemplar a Madrid i Màlaga, no hauria de continuar exhibint al Palau de la Generalitat un Saló Torres-García amb la part inacabada dels murals noucentistes de l’autor, l’obra cabdal d’un dels artistes més internacionals formats a Barcelona. Encarregats per Prat de la Riba, el