Els marbres del Partenó enyoren a Londres la seva llum grega

Fa molta pena, com una presó indigna, la sala dedicada pel Museu Britànic de Londres a les escultures del Partenó d’Atenes arrencades el 1801 per lord Elgin. Endegada el 1939, disposa de claraboies de llum natural, que a Londres és avara i sovint macilenta. Aquests marbres enyoren una altra llum, la seva. La campanya a favor del retorn a Atenes fa temps que dura. Va cobrar embranzida arran del mandat de l’actriu Melina Mercouri com a ministra socialista de Cultura grega durant 9 anys, fins la seva mort el 1994. L'etapa ministerial de Melina va resultar decisiva per construir el nou Museu de l’Acròpolis, amb estentoris buits i els corresponents cartellets: “Obra retinguda pel Museu Britànic”. La definició d’elginisme designa avui el

La impaciència d’escrutar aquests dies el Canigó nevat

A les envistes de l’entrada de l’hivern escruto amb impaciència el massís del Canigó i l’edició digital del diari perpinyanès L’Indépendant, que cada any anuncia puntual la notícia de les primeres neus que cobreixen el pic, amb la foto corresponent. Quan el Canigó apareix a l’horitzó, alçat enmig de les dues planes bessones de l’Empordà i el Rosselló, senyal de bon temps. L’espectacle visual té punts d’observació molt variats (la foto adjunta és al poble de Jújols), el meu més freqüent és a la sortida Figueres-Sud de l’autopista. La compareixença del massís com a majestuós teló de fons del paisatge depèn de la tramuntana. L’acció d’aquest vent neteja del cel i aclareix l’horitzó amb colors enllustrats que inviten a palpar la turgència de les formes de la vida. Aleshores el paisatge es deixa mirar com el petit parnàs d'un quadre de Tiepolo, fomenta la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel i

L'atractiu silenciós de l’estació d’esquí frustrada al Pallars

La promotora immobiliària Fadesa va recomprar el 2005 per 230 milions d’euros el macroprojecte d’estació d’esquí en construcció Vallfosca Interllacs Esquí Ressort (Pallars Jussà), amb la seva urbanització d’apartaments de luxe (se’n van acabar 90), el camp de golf i els hotels projectats amb la vista posada en la veïna comarca aranesa (Baqueira-Beret) i el tros corresponent del pastís del negoci de la neu. Però la nova promotora també va interrompre les obres al cap de poc, malgrat disposar de totes les llicències necessàries. Avui configuren un poblat fantasma al veïnat d’Espui del municipi de la Torre de Capdella, el qual havia de passar de 80 habitants a 5.000 places residencials i hoteleres. Del telecadira de l’estació d’esquí només en van quedar els pilars de formigó (foto adjunta). El 2007 Fadesa, absorbida per Martinsa, va protagonitzar el concurs de creditors més elevat de la història

Casa Leonardo, el turisme regeneratiu aplicat als fets

No hi ha pèrdua. La carretera de Senterada, al Pallars Jussà, passa per davant de la porta de Casa Leonardo. És molt recomanable aturar-s’hi i entrar a saludar la jove Mireia Font, que dirigeix l’hostal fundat el 1913 pel seu avi Leonardo Vidal per als treballadors que construïen la central hidroelèctrica de Capdella, la primera que va donar llum elèctrica a Barcelona. De fet Mireia Font va estudiar Arqueologia, fins que va decidir reobrir el negoci familiar, restaurar-lo amb el mobiliari i la decoració originals i dirigir-lo en persona. Mantenir obert tot l’any amb clientela suficient no és fàcil, de manera que ha impulsat altres iniciatives com Cinquè Llac (associació de cases rurals de la zona) i la pàgina web

L'autèntic motiu del viatge a Ceret: la Maison de la Presse

Vaig sovint a Ceret i faig veure que és per visitar el Museu d’Art Modern, passejar al mercat dels dissabtes, prendre l'aperitiu a la terrassa del bar Pablo  o dinar al Restaurant del Bisbe, però la veritat és que hi acudeixo sobretot per perdre’m  entre els passadissos de l’àmplia, cèntrica i ben proveïda Maison de la Presse, on puc fullejar i remenar sense límit entre una bigarrada diversitat de diaris i revistes (en paper!), llibres, postals artístiques, joguines, articles de papereria i objectes de regal. Té altres seccions molt concorregudes que a mi no m’interessen, com l’estanc (els preus francesos del tabac són molt més cars) i les loteries. El principal atractiu és deambular sense pressa entre totes les altres especialitats de la casa, amb l´únic inconvenient

Ressò borrós de la Simfonia núm. 2 de Sibelius a l’Auditori

Dilluns vaig acudir corrents a l’Auditori perquè l’Orquestra Filharmònica de Hèlsinki, conduïda pel director titular finlandès Jukka-Pekka Saraste, interpretava la Simfonia núm. 2 del seu compatriota Jean Sibelius, una de les meves obres preferides. Vaig descobrir la Segona de Sibelius fa molts anys per relació amb alguns sopars especials i la seva continuació més escabellada al sofà o al llit, fins a incorporar la peça del compositor com una mena de reflex condicionat. Em feia il.lusió perquè no l'havia extreta de cap referència culta, cap manual ni cap indicació aliena. Era fruit d'una preferència estrictament personal. Sobre les meves --nostres-- audicions particulars de la Simfonia núm. 2 de Sibelius a través de

Els peus de porc, vistos com la més alta exquisidesa

La devoció pels peus de porc va quedar il.lustrada a la portada del llibre que vaig dedicar a la cuina dels menuts, amb 125 receptes de la cresta fins la cua de múltiples animals de cort, de ploma i de pastura, de manera que ahir vaig córrer a tastar els “Peus de porc farcits amb botifarra de perol i ceps” que el veterà cuiner Isaac Monzó prepara al seu nou restaurant Can Trumfo a la Torre d’Oristà, prop de Vic. Estaven perfectament a l’altura del record inesborrable que mantinc dels peus de porc amb musclos de Cal Parent de Besalú, amb moscatell de l’Hostal del Castell del Montesquiu, amb cloïsses del restaurant Canet de Sarrià (Barcelona), amb escamarlans de l’hotel Llevant de Llafranc, amb prunes i bolets del restaurant Gargantua i Pantagruel de Barcelona, el carpaccio de peu de porc del restaurant Can Calitxó de Molló, farcits amb confit d’ànec a Can Gaig o bé amb pedrers d’ànec al Zure Etxea barceloní, els raviolis de cargol i peu de porc a Les Feuillants de Ceret o l’Emincée de pied de porc sur pâte feuilletée que em va servir el xef Philippe Lecocq al restaurant La Terrasse au Soleil, també a Ceret. Malgrat totes aquestes delícies, encara els enyoro enters, amb els seus 28 ossos comptats per escurar-los morosament,

Danton té a París un cèntric monument, Robespierre no

El monument al revolucionari Danton s’alça a un dels punts més transitats del bulevard Saint-Germain de París, a la sortida del metro Odéon, davant d’un cinema multisales i voltat per terrasses de cafès en ple Barri Llatí. Altres dirigents de la Revolució de 1789 com Marat i Saint-Just tenen monuments i carrers dedicats a la capital, però el “pare de la pàtria” Maximilien de Robespierre no n’hi té cap. L’Ajuntament s’hi oposa i l’estigmatitza com a responsable del període del Terror. A les magnes celebracions del bicentenari de la Revolució l’any 1989 el gran absent va ser Robespierre, en el qual personalitzen encara avui l’apogeu de la

Els déus generosos de la lectura al tabernacle de la llibreria Delamain

Una de les primeres coses que faig a París és entrar a la cèntrica llibreria Delamain, un ritual que activa la flama d’algunes il.lusions. Fa llargues dècades que ho repeteixo amb la mateixa funesta inclinació de voler entendre les coses i explicar-me el món a través dels llibres, fins a comprovar la futilitat de l’enigma. Ingmar Bergman feia dir a un dels personatges de la seva pel.lícula Sonata de tardor: “Envellir és com escalar una gran muntanya: durant la pujada les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, àmplia i serena”. Es tracta de la llibreria més antiga de París en actiu. inaugurada el 1708. Es troba davant la Comédie Française i el jardí amagat de la Place Royale, a la planta baixa del gran xamfrà que ocupa l’Hotel du

Sempre s'ha de tenir un hotelet predilecte a París, potser dos

Poden haver passat molts anys des de la primera vegada, però sempre cal comptar amb un hotelet predilecte a París perquè no se sap mai com vindran donades les ganes de tornar a recórrer alguns camins. De fet, jo n’hi tinc un parell. N’he provat uns quants més al llarg d’èpoques diferents i mantinc aquests dos punts de referència, fixos com l’atracció de la ciutat, sempre que s’hi posi l’estat d’ànim indispensable. Sense això últim tots els hotels són mísers. Em tranquil.litza saber que hi són i que, si hi torno, reconeixeran els meus passos. Alguns dies selectes lluu el sol i incita els grisos parisencs a adoptar un to radiant, trèmul i efusiu, com exaltats per un ímpetu biològic. Aquests dies París es gronxa en el somni de la seva elegància, estimula el sistema de gestió de les emocions, produeix una llum tibant sobre les arrugues de la vida, una propensió cap a l'acció de gràcies, un parpelleig del sol sobre la víscera viva del món. Però en general els majestuosos grisos republicans de París es presenten en la versió humida durant els freqüents dies plujosos, d’un cel de

El confort sense preguntes al meu piset de l’avinguda Palmerston

Quan vivia al piset de la tercera planta d’aquest edifici de l’avinguda Palmerston de Brussel.les, a dues passes del Mercat Comú, els lloguers dels últims pisos sense ascensor de les casetes modernistes arrenglerades eren assequibles. Totes tenien una franja de jardinet al davant que no servia de res i unes escaletes fins arribar al portal que servien per caure quan les recobria la neu o el gebre. L’ús que el clima permetia fer de l’avinguda enjardinada es reduïa al mínim d’entrar i sortir de casa expeditivament. La vida en general resultava plàcida i procurava una sensació de solidesa i funcionalitat, l’única preocupació era alimentar l’estufa sense excusa. El paisatge urbà resultava ser un concepte de vaguetat grisa com el cel de cada dia, dintre d’un benestar assentat a desgrat de la meteorologia. Jacques Brel s’exclamava: “El fet de ser belga no s’explica. És com les maduixes. Expliqui’m les maduixes. No són un meló, simplement. Belga? Bèlgica és una noció geogràfica”. Georges Simenon no va voler mai abandonar la nacionalitat belga ni naturalitzar-se francès, malgrat que vivia a França des dels 18 anys. I declarava : “No tothom té la sort d’haver nascut a Liechtenstein o a Mònaco. Aleshores,

No m'acostumo a la presència creixent de la Sagrada Família

Vaig néixer i vaig créixer a l’ombra de la Sagrada Família, era la plaça a la qual em portaven a jugar de petit i a patinar a la pista de ciment. No em vaig fixar mai gaire en el temple. Si en algun moment ho feia de passada, em semblava un edifici incomprensible, capaç de despertar-me mitja por amb la presència espectral d’uns volums amenaçadors, fora de proporció i d’harmonia. Ara encara és més voluminós i recarregat. Coneix un augment constant de les legions de turistes visitants i d’ingressos per aquest concepte. S’ha convertit en el monument més simbòlic de la ciutat. Quan la reveig molt de tant en tant, encara em provoca aquell mateix desassossec, la mitja por de quan era petit. No hi puc fer més, em desconcerta, m’aclapara, m’aixafa i em fa fugir esgarrifat. No m’hi he acostumat. Puc entendre la seva utilitat com a reclam, però encara penso que la plaça i la ciutat hi guanyarien sense, i tots

El castanyer de cada tardor per mirar com passa la gent

Arriba un moment de la tardor que m'agrada seure sota un castanyer d’Índies i mirar com passa la gent. La reforma urbanística moderna de París va posar de moda la plantació d'aquesta espècie als nous bulevards, per l’elegància de les fulles de cinc lòbuls i les flors verticals en forma de raïm erecte a la primavera. La flor dels marroniers es multiplica a cada arbre fins a recobrir-lo “amb orgull de sexualitat acabada d’estrenar”, diu Narcís Comadira al llibre Dies de França. Molts altres indrets van seguir la moda parisenca, per exemple a aquesta placeta de la foto adjunta, a Ceret. A Barcelona hi ha poquíssims

La gran immersió del visionari Jules Verne, ara amb tots els bits i uts

No té res d’estrany que l’escriptor Jules Verne sigui el protagonista de la nova exposició immersiva de gran format, amb projeccions 3D i ulleres de realitat virtual davant d’una pantalla amb cúpula o planisferi digital de 1.000 m2, oberta fins el mes de febrer al Centre d’Arts Digitals Ideal de Barcelona, al Campus Nord de la UPC. Més que com escriptor popularíssim (el segon més traduït de tots els temps després d’Agatha Christie), la iniciativa respon a un personatge capaç d’anticipar i novel.lar molts progressos tècnics i desplegaments científics quan encara no existien o es trobaven a les

Vèncer la mandra i sortir a contemplar el cel nocturn

El paisatge ofereix alguns dies quadres més vitals que als museus. La forma d’un núvol, el vol d’un ocell, el raig de lluna damunt d’un punt concret ofereixen l’emoció de contemplar un escenari natural mogut pel tremolor de realitat que conté. L’esclat acostuma a esvair-se amb la mateixa espontaneïtat. M’agradaria entendre la bellesa perquè intueixo que fa emergir una veritat secreta sobre nosaltres mateixos. Alhora, acostuma a ser la manifestació més tangible de la incapacitat de definir-la i, encara més, de corporitzar-nos al seu costat. El plaer de l’instant s’esmuny amb facilitat, però no impedeix l’impuls recalcitrant d’anhelar-lo. S’ha d’insistir a mirar, si es vol detectar la frisança de la troballa. Alguns dies selectes el dibuix enllustrat de les coses invita a palpar la turgència de les formes de la vida, fan revenir les fonts del desig i fomenten la il.lusió de mirar el cel per trobar un petit tresor. Qualsevol lluna és capaç de convertir-se en superlluna en funció de la visibilitat, el punt d’observació o el grau d’interès personal. Confesso haver dedicat algunes nits a meravellar-me davant del fulgor lunar projectat sobre el mirall arrissat del mar. Encara em desperten aquell punt d'il.lusió, com qui escruta un prodigi

El famós baldaquí en bronze del Vaticà ja no serà més negre

Sempre m’havia estranyat el color negrós, en un ambient de dauradures, del bronze del gran baldaquí de columnes serpentines fet per l’escultor Bernini que centralitza les quatre naus de la basílica de Sant Pere del Vaticà i cofa l’altar major de manera destacada. Aquests últims dies s’ha presentat a la premsa la restauració que ha tret del metall la brutícia del segles i li ha retornat el llustre, de cara als 32 milions de visitants esperats amb motiu del Jubileu 2025. El papa va encarregar el baldaquí a Bernini el 1624, quan l’escultor tenia 26 anys. Cinc anys després, a la mort de Carlo Maderno, es convertia en arquitecte principal del Vaticà, el lloc que havien ocupat anteriorment Bramante, Rafael

La posta de sol amb amics com a gran espectacle de cada dia

Quedar amb una petita colla d’amics com vam fer ahir per anar a contemplar la posta de sol al golf de Roses és una manera aparentment senzilla de celebrar el món, la bellesa i la companyia. El fet ofereix, si se sap mirar, la millor apoteosi d’una òpera de Wagner o una tragèdia de Shakespeare a l’aire lliure, amb tots els seus ingredients constitutius de misteri, somnis, ambició, amor i mort. Arriba a la grandiositat d’aquells curts instants --tan quotidians i alhora tan victoriosos-- en què l'horitzó adopta el color palpitant, carnal i lluent de la taronja sanguina i la lluna comença a centellejar sobre el mar amb un fulgor llis i sense dubtes. Conté les claus del gran enigma de la mirada humana damunt les coses, brinda en safata un exercici de virtuosism

Alguns ecologistes s’hi repensen davant del canvi climàtic

El fet que el veterà militant ecologista Jordi Sargatal hagi estat nomenat secretari de Transició Ecològica al govern de Salvador Illa s’ha traduït en dues postures d'impacte: Sargatal creu que l’ampliació de l’aeroport del Prat és compatible amb la protecció dels ocells i que s’han d’instal.lar aerogeneradors eòlics al golf de Roses, si més en fase experimental. El moviment ecologista del anys 1980 es va oposar a les “Nuclears no, gràcies”, les quals es van construir i ens han alimentat d’energia fins ara. A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un sol molí d’energia eòlica, ni terrestre ni marítim. Al Rosselló, de l’altre cantó immediat de la frontera, el mateix vent alimenta el parc eòlic terrestre més gran de França i els dos nous marítims del Barcarès i Gruissan. L’enginyer Pep Puig i Boix, president de l’Associació Europea per les Energies Renovables, també s’ha pronunciat alt i

Ca l’Enric, a la Vall de Bianya, un altre temple de carretera

El 1882 els besavis van obrir l’hostal Ca l’Enric a la Vall de Bianya, un municipi de 1.300 habitants a la sortida d’Olot en direcció al Ripollès i el Pirineu, immers en el paisatge que va pintar Joaquim Vayreda i novel.lar Marian Vayreda. Ara hi ha tres polígons industrials, una gran empresa farmacèutica, un despatx d’arquitectes de fama mundial i un dels millors restaurants del país, convertit en un altre “temple de carretera”. Els avis Desideri i Dolors van ampliar la carta sense deixar d’operar alhora com a botiga de queviures, forn de pa, estanc, barberia, fins i tot sala de ball. L’any 2002 els fills Joan Juncà, Isabel i Jordi van renovar l’establiment i van rebre l’estrella Michelin que encara ostenten. Els fills de Joan Juncà, Martí i Adrià (a la foto amb el pare i la inseparable gossa Nina), s’han incorporat a la cuina i la sala. Ahir hi vaig dinar amb una sensació de petita meravella, de l’aperitiu fins la sobretaula dialogada, passant per un seguit de plats o platets, entre els quals seria injust destacar només les cocotxes amb mongetes de Santa Pau, la sopa de becada amb pa i tòfona, la "becada de mar" (roger) a la brasa amb salmís, l'escudella i carn d'olla de caça,  la perdiu en

El llegat vivíssim de Robert Graves a la seva casa de Deià

A la Mallorca massificada, quasi mai es topa amb ningú a la casa de Deià que s’hi va construir l’escriptor anglès Robert Graves, convertida en magnífic petit museu per la família després de la seva mort el 1985. Arran del trauma de la participació als combats de la Primera Guerra Mundial, als 33 anys Graves publicava a Londres l’autobiografia Adeu a tot això i s’instal.lava a Mallorca. Amb els drets d’autor va comprar un terreny a Deià i va fer construir en estil mallorquí una casa de pedra de dues plantes. La va batejar Ca n’Alluny, completament al marge de la colònia anglesa de Palma de Mallorca o de Pollença. Per acabar de pagar els paletes va escriure la novel.la Jo, Claudi. L’èxit televisiu, 40 anys més tard, ja el va agafar amb la mirada i la