Les anxoves de llegenda als esmorzars de l’Almadraba de Roses

Al bufet d’esmorzar de l’Almadabra Park Hotel de Roses, com també al seu germà gran del Motel Empordà de Figueres, sempre es troba a disposició dels clients acabats de llevar una esplèndida plata d’anxoves confitades de la casa. Aquest "caviar" del Mediterrani i del Cantàbric és un luxe que només a la Península Ibèrica es manté com a plat per ell mateix, mentre que a Itàlia i arreu s’utilitza sobretot de condiment en amanides, pizzes i salses. El boqueró fresc de bona mida esdevé anxova un cop escaparrat, esbudellat i confitat en sal, oli i pebre. Confitar anxoves és una tècnica ancestral que pot semblar bàsica i en realitat necessita una destresa subtil i sàvia per no espatllar-les. El municipi de l’Escala (10.000 habitants) suma sis

El tam-tam tribal dels versos de Verdaguer recitats a Serrabona

Alguna fibra mil.lenària lliga la gent del Rosselló i a mi també al priorat romànic de Serrabona, entaforat lluny de tot a la muntanya dels Aspres, entre Tuïr i Bulaternera, després de deixar enrere la plana atapeïda de fruiterars regats pel riu Tet i el seu afluent Bulès: presseguers, albercoquers, cirerers... L’edifici del segle XI ha estat pulcrament restaurat per l’administració pública francesa i obre cada dia al públic, habitualment escàs i fascinat. Fa molt temps vaig intuir en grup a Serrabona aquella fibra vinculant. Hi torno cada vegada per escrutar el seu secret i recitar en veu alta a la galeria dels capitells dels lleons, esculpits en marbre rosa del Conflent, el versos de Verdaguer que hi al.ludeixen, al repicó final del seu Canigó: “Doncs, que us heu fet, superbes abadies: Marcèvol, Serrabona, Sant Miquel [de Cuixà] i tu Sant Martí [del Canigó] que omplies aquesta vall se salms i melodies, la terra d’àngels i de sants el cel”. A l’època de Verdaguer els quatre magnífics exemples del romànic nord-català que esmenta es trobaven en ruïnes, ara no. Encara no he descobert el motiu de l’atracció que exerceixen. No és només per l’art arquitectònic i escultòric, no és només per la bellesa de l'indret geogràfic. Hi ha

Amants d'Itàlia, a les verdes i a les madures

Pot desagradar-me el resultat de les eleccions a Itàlia, però no m’estranya ni m’escandalitza. Els neofeixistes han estat el partit més votat perquè els italians han provat sense èxit les dècades anteriors tots els altres governs possibles i els problemes del país --que representa la tercera economia europea-- no s’han resolt en absolut, s’han accentuat. El nou govern ultradretà de la senyora Meloni tampoc no els resoldrà. Durarà al poder el mateix que els anteriors, però a la primera superpotència ja ho van intentar amb Donald Trump i ara Itàlia en té el mateix dret, ens agradi o no.

El Museu d’Art Modern de Ceret sembla no tenir sostre

Contemplar grans obres del segle XX de pintors de totes nacionalitats instal.lats a París que s’exhibeixen habitualment al Centre Pompidou, ara tancat per obres de reforma, és la sort que brinda fins el 13 de novembre el Museu d’Art Modern de Ceret, gràcies a la col.laboració del gran centre parisenc amb la petita joia de la corona que acaba d’ampliar l'edifici a la capital del Vallespir (7.000 habitants). El Museu d’Art Modern de Ceret va tancar el 2019 per obres d’ampliació i, des de la reobertura el mes de març amb una exposició d’escultures de Jaume Plensa, atrau encara més visitants. L’actual mostra temporal “Chagall, Modigliani, Soutine & Cia, L’Éscola de París 1900-1939” (a la foto adjunta l’oli de Léonard Foujita  “L’Amitié”) és una demostració de múscul cultural a un museu que suma 70.000 visitants anuals, amb un pressupost públic de 3,6 milions d’euros per any i 24 empleats fixos. Existeix des del 1950, però l’actual edifici en ple centre de la vila

Elogi del balcó, la tendresa, la gratitud i la vida

Saber fruir amablement del que tenim davant dels ulls representa tot sovint un exercici de gimnàstica fina, un discerniment senzill i alhora esforçat, una lliçó de lluita i esperança sobre la realitat existent i contra l’amenaça de la rutina o de la idiotesa, una celebració de la vida amb els mil matisos de la claredat i un ventall d’adjectius, dedicats aquí a un escenari de conversa o de simple contemplació del món amb la força hercúlia de la tendresa. Poden ser instants d’una brevetat esmolada, més intuïtius que conceptuals, o també llargues hores fregades pel damunt amb el pecat inesborrable de la bellesa o amb unes gambes fresques passades per la planxa. La principal expectativa d’èxit, l’eufòria bàsica, la millor conjectura possible consisteix a

No ha corregut la veu sobre el mural de Pascal Comelade a Ceret

El músic Pascal Comelade va pintar l’any passat, durant el llarg confinanent, un mural de deu metres de llargada per dos d’alçada a la sala principal del cèntric bar-restaurat Le Pablo de Ceret, la vila on resideix. El fet ha passat força desapercebut fins ara, malgrat la nombrosa concurrència de l’establiment i la celebritat de l’autor, subjecte de la biografia escrita pel crític musical Donat Putx Pascal Comelade, l’argot del soroll (Ed. Empúries, 2021) per orientar-se una mica en la seva polièdrica trajectòria. Potser algún dia hi haurà cua de gent per mirar aquest mural, com n’hi havia al veí Grand Cafè de Ceret pel dibuix “La sardana de la pau” que hi va pintar Picasso d'una revolada el 20 de setembre del 1953 per obsequiar-lo a la secció local del Partit Comunista

Plega l’única llibreria de Palafrugell, bufetada i llàstima

El fet que la pròspera vila de Palafrugell, el municipi més poblat del Baix Empordà (23.000 habitants), no sigui capaç de mantenir una sola petita llibreria en activitat revela els efectes socials de l’hegemonia del sector turístic, convertit en una mena de fil.loxera cultural, una aluminosi intel.lectual, una covid lectora. La dinàmica llibreria Vitel.la, regentada amb èxit per Gemma Garcia a la vila veïna de l’Escala (10.500 habitants), va obrir fa dos anys sucursal a Palafrugell per pal.liar el tancament de l’anterior llibreria Mediterrània i aprofitar els mateixos locals. Ara anuncia que plega perquè no surten els números, i no serà per manca de dedicació. L’última diada de Sant Jordi Gemma Garcia encara m’hi va invitar a signar el meu

Rèquiem desolat pels cigars havans, començant pels famosos Cohiba

Portat fins a l’extrem de l’addició, el fet de fumar, beure o menjar pot ser un vici, però practicat amb criteri també representa una cultura. Això és el que vaig voler exposar al meu llibre Cigars, la cultura del fum, curosament editat el 1998 pel segell La Magrana. Aquí el puro no havia estat mai un costum només elitista i jo vaig heretar del meu pare els coneixements viscuts en la matèria que em portarien a dedicar-li el llibre, després d’explorar a Cuba les plantacions i les factories que elaboren els millors cigars del món, els havans. Ara Cuba rodola pel camí del pedregar, assetjada per l’embargament comercial dels Estats Units i les

La gesta de Magalhães convertida en una closca de nou

Una rèplica de la closca de nou de la nau Victòria que va completar la primera volta al món el 1522, després d’arribar a les veritables Índies per la nova ruta del Pacífic arran de l’expedició espanyola comandada pel navegant portuguès Fernão de Magalhães, acaba de ser ancorada al port de Sevilla i oberta a la visita pública amb motiu del cinquè centenari de la gesta, que en molts aspectes va resultar dramàtica i inútil. Cristòfol Colom havia intentat trenta anys abans arribar a l’Índia, però a mig camí va topar amb el continent desconegut d’Amèrica, el qual es va convertir en barrera

Els armanyacs del Motel Empordà de Figueres com un alè de lucidesa

La copa després del cafè és la cirereta del pastís d'un bon àpat i per això al Motel Empordà de Figueres ofereix de sempre a l’hora de la sobretaula una panòplia d’ampolles d’armanyac --de mida normal o en format màgnum de 2,5 litres-- que s’ha convertit en llegendària igual com alguns dels seus plats. Potser l’armanyac no conserva tant de públic com abans, però això no frena els establiments que tenen a gala renovar la tradició. Es tracta d’un aiguardent de vi amb compostos aromàtics més educats que el conyac i la majoria d’armanyacs del Motel Empordà són de la casa gascona Laberdolive, en activitat des del 1866. De laberdolives n’hi ha de diverses menes i edats, encara que tots derivin de la destil.lació del raïm blanc de la zona, sàviament envellit

Joan Alsina: “Mátame de frente, quiero verte para darte el perdón”

Quan diumenge vinent 11 de setembre es recordi el 49 aniversari del cop d’estat del general Pinochet a Xile, caldrà evocar també l’assassinat aquells dies a la capital xilena del capellà obrer català Joan Alsina Hurtós. Ordenat sacerdot el 1965, va exercir d’entrada a Malgrat de Mar, abans de marxar a Xile el 1968. A Santiago va ser capellà de la parròquia de San Ignacio i va treballar a l'Hospital San Juan de Dios. Partidari de la teologia de l’alliberament i del socialisme democràtic del president electe Salvador Allende, vuit dies després del cop d’estat va ser detingut. A Puente Bulnes, sobre el riu Mapocho, li van engegar una ràfega de metralleta

Stephan Zweig i Josep Pla: dues grans obres contra el tedi

Explica Stefan Zweig a les memòries El món d’ahir que la idea d’escriure la biografia sobre l’heroic navegant Fernão de Magalhães --el primer que va fer la volta al món el 1519 a la recerca de les cotitzades espècies orientals de les illes Moluques-- se li va imposar com una necessitat quan es va sentir avergonyit pel tedi que dominava el seu esperit mentre seguia el 1936 la mateixa ruta marítima a bord d’un còmode transatlàntic fins al Brasil per impartir unes conferències. “Avergonyeix-te en la seva memòria”, es va dir a la

Vulcanòlegs que hi deixen la pell, record d’Albert Pérez-Bastardas

Aquesta setmana s’ha estrenat als cinemes la premiada pel.lícula Fire of love sobre el matrimoni de geòlegs francesos Maurice i Katia Krafft (foto adjunta), moguts per la passió dels volcans que els va conduir a deixar-hi la vida engolits per la lava, arran de l’erupció del 1991 del mont Unzen al Japó. Una segona pel.lícula, dirigida pel veterà Werner Herzog, ha estat estrenada el juliol als Estats Units amb el títol The fire within: A rèquiem for Katia and Maurice Krafft, també amb l’alè èpic del vincle de la parella amb les muntanyes ardents. Qualsevol història es pot convertir en epopeia, com la mort del biòleg català Albert Pérez-Bastardas al cim del volcà sicilià Stromboli el 24 de juliol del 1986, als trenta-tres anys, abatut per l’impacte d’una roca en fusió que acabava d’escopir el cràter, com va explicar la testimoni presencial Teresa Franquesa, tot i que sense arribar al cinema. Des d’aleshores la Fundació Roca Galès convoca l’anual Premi Albert Pérez-Bastardas de

El debut literari d’Isabel Guzman com una tramuntanada

La figuerenca Isabel Guzmán acaba de debutar com escriptora amb set narracions incloses al seu llibre Bocins de pell (Edicions Forment). S’ha proposat el repte de fer-ne una presentació a cada municipi de l’Alt Empordà a través de les seves amigues i conegudes, com a presentadores i com a públic. El repte no és merament anecdòtic, tradueix l’estil que el lector descobrirà a les pàgines del llibre com la irrupció d’una ventada imprevista. La prosa de la debutant Isabel Guzman presenta una fluïdesa i una vivor al marge dels tics literaris habituals. De vegades les coses ragen bé a la primera i això contribueix a la fidelitat imantada del lector fins l’última pàgina. Posar els qualificatius amb destresa, dominar les metàfores i donar als personatges una subtilesa psicològica són coses que s’aprenen amb el pas del temps i els plecs de l’ofici. En canvi la gosadia narrativa a l’hora de construir una història, l’agilitat de convertir una situació donada en literatura magnètica, la

Tribut a la música i als silencis a la Schubertíada de Vilabertran

Assistir aquest mes a algun dels concerts de la 30ena Schubertíada de Vilabertran ha estat com una mena de tribut emotiu a les coses ben fetes, un dels festivals d’estiu de música clàssica d’aquest país amb merescut prestigi internacional. Va ser ideat el 1993 pel doctor Jordi Roch, vinculat per via familiar a Cadaqués. Ara compta a la direcció amb Víctor Medem, de pare alemany i mare catalana, que quan als quinze anys estiuejava a Roses ja hi assistia embadalit. La Schubertíada significa un doble consol a la col.legiata romànica de Vilabertran, magníficament restaurada als afores de Figueres, on poca cosa s’hi fa la resta de l’any i només hi sona el silenci dels segles. El mecenes Albert Tomàs i Bassols, nascut a Vilabertran, es preguntava

Conservatori del Litoral, el més calent és a l’aigüera

La Generalitat ha incomplert la seva pròpia Llei de Protecció del Litoral que, en ser aprovada el 2020, establia la creació d'un Conservatori del Litoral abans d’un any. El director general de Polítiques de Muntanya i del Litoral, Ferran Miralles Sabadell, declara ara que encara no s’ha decidit si serà una institució autònoma com a França, un consorci amb altres administracions o una nova funció de l’Institut Català del Sòl o bé de l’Agència de la Natura de Catalunya. En qualsevol cas preveu que arrenqui l’activitat el 2023 amb un petit pressupost de 2,5 milions d'euros. A França el govern va crear el Conservatori del Litoral el 1975 per comprar finques costaneres disponibles, preservar-les i obrir-les al públic. Disposa d’un pressupost estatal de 60 milions

No sabem ben bé si el Mediterrani és un mosaic o una amalgama

El Mediterrani és una regió geogràfica i un focus històric de primera densitat, però també una realitat molt fragmentada. La diversitat i la desigualtat al voltant de les seves reduïdes dimensions l’han convertit en un trencadís de nombroses tessel.les i ningú no sap ben bé si componen un mosaic o només una amalgama. Comunica tres dels sis continents del planeta, va ser el centre del món occidental i el bressol de múltiples civilitzacions: mesopotàmica, egípcia, cretenca, hebraica, fenícia, grega, romana, cartaginesa, bizantina, àrab, otomana, europea. També el focus originari de les tres religions monoteistes: judaisme, cristianisme, islam. L’estret de Gibraltar li evita les temibles borrasques atlàntiques i gaudeix d’un clima més benigne que moltes

El porró s’ha vist condemnat sense judici, només amb prejudici

Durant llargs anys vaig mantenir el costum resistencial de demanar als restaurants rurals o costaners de fora de Barcelona si em podien servir el vi amb porró, fins que la proporció de cambrers forasters va començar a ser majoritària. No m’entenien i creien que els estava demanant un porro, sense accent. A alguns establiments ja em coneixien i guardaven un últim exemplar de porró per fer-me content. A mi m’alegrava visiblement d’utilitzar-lo, trobava que feia festa i que beure a galet d’aquell broc de gruix tan variable era una manera intel.ligent d’assaborir el vi i alegrar el ganyot.

Carlos Gardel rejoveneix a l'últim disc de la cantant Inés Cuello

La cantant argentina Inés Cuello em fa arribar el seu tercer disc de tangos acabat d’editar, acompanyada pel Quinteto La Grela i dedicat a deu coneguts temes de Carlos Gardel. Es titula “Gardel” i només amb aquestes sis lletres en té ben bé prou. D'ençà la mort del cantant el 1925, les seves cançons han conegut un relleu generacional sostingut, una actualitat perenne. Inés Cuello enfronta el repte d’enregistrar de nou els temes més escoltats, la qual cosa assegura l’atractiu del repertori però també la desafia a posar-hi l’empremta de la pròpia aportació. Canta sobre segur i s’inclina pels arranjaments més melòdics. Fa reviure els tangos-cançó de l’última etapa de l’astre, marcada per la

L’autora de moda Marta D. Riezu em cita dos cops, moltes gràcies

Totes les editorials somnien cada nit que troben un jove autora desconeguda que es converteix en tendència i els fa vendre de cop milers d’exemplars. De vegades els somnis esdevenen realitat, com en el cas de la terrassenca Marta D. Riezu, que ara viu al barri barceloní de Sant Antoni una vida “antiquada i tranquil.la” mentre s’atipa de vendre exemplars dels seus dos llibres La moda justa i Agua y jabón, apuntes sobre elegancia involuntaria, editats enguany pel segell Anagrama. A les pàgines del segon té la gentilesa de citar un parell de cops els meus escrits i el meu nom, cosa que sempre resulta agradable i reconforta l’ego dubitatiu. Reprodueix la meva elegia de l’invent de la pèrgola,  publicada al llibre Apologia de l’Empordà: