La sortida del sol té fama a la punta del Cap de Creus

Les dues construccions  aixecades a la punta del Cap de Creus són l’única petjada humana, encara que sigui de peu gran, com correspon al temperament ciclopi del lloc. L'edificació del far data del 1853, la caserna de carrabiners del 1914. Un cop abandonada per la Guàrdia Civil, el jove anglès Chris Little va llogar-la  el 1991 per muntar-hi un restaurant rústec, amb habitacions al pis superior. Els primers vuit anys hi vivia, l’any 2000 va comprar l’edifici. Avui el seu hostal-restaurant Cap de Creus és la Casa del Sol Naixent. Rep el primer raig de l’albada de tota la Península Ibèrica, quan el sol s’aixeca amb sigil de les profunditats del mar violeta. Si es contempla daquí l’albada rhododàctylos (dels “dits rosats”, segons l’epítet que Homer repeteix a l’Odissea) i es fa amb la Partita núm. 2 de Johann Sebastian Bach posada als auriculars a

Estacions de París, el bullidor que no para de renovar-se

Cap de les sis grans estacions ferroviàries de París no té l’aspecte de quan va ser inaugurada, totes han estat ampliades i remodelades. La primera catedral moderna d’aquesta mena, destinada a celebrar l’epopeia del chemin de fer, va ser el 1837 la Gare Saint-Lazare, ampliada amb la façana actual per enlluernar els visitants anglesos de l’Exposició Universal del 1900, la de la construcció de la Torre Eiffel. La Gare de Montparnasse seria la segona el 1840 i la seva renovació del 1969 la va convertir en la més gran de França, a un barri remodelat al seu voltant, inclòs el gratacels de la Torre Montparnasse. En tercer lloc, la

El pintor i cuiner de Ceret que sent els déus grecs a la copa de vi

La petita vila de Ceret, capital del Vallespir, sempre ha sumat atractius de caràcter malgrat les seves dimensions reduïdes. De la llista reconeguda, un apartat correspon al cèntric Hotel Vidal i el seu Restaurant del Bisbe, adquirit, conservat i regentat des de l’any 2000 pel pintor Marc Fourquet (foto adjunta) i la seva dona Cathy Fort, tots dos fills de Ceret. Al meu llibre Apologia de l’Empordà dedico un capítol al dinar prodigiós celebrat sota la parra de la terrassa del Restaurant del Bisbe i diumenge passat en Marc i la Cathy ho van voler recordar amb un altre dinar excepcional, aquest cop al menjador interior. D’aquesta mena de dinars se’n surt estabornit no per la quantitat de plats, copes i havans Partagàs, encara més pel seu equivalent immaterial traduït en hospitalitat, sintonia i connivència. L’àpat es va allargar. Cada ingredient tenia la seva denominació d’origen, la seva història, el seu toc d’esperit personal, inclosos el Saint-Honoré de la pastisseria Castro de la Roca de l’Albera i el vi François Aragó “hors d’âge” de Ribesaltes, al qual el pintor-cuiner assegura que hi sent l’aroma dels déus grecs igual com al de Samos. Més que un àpat, era una trobada al voltant d’una taula amb moltes

El minúscul “Stonehenge català” evoca el mateix que el gran

Avui obre al Museu Britànic de Londres la magna exposició “El món de Stonehenge”, amb gran desplegament escenogràfic per intentar explicar amb mentalitat actual el misteri del famós monument megalític que s’alça al sud d’Anglaterra fa més de quatre mil.lenis. M’ha dut a pensar inevitablement en el minúscul “Stonehenge català”, el cromlec del Mas Baleta, als afores de la Jonquera. A l’Empordà s’han localitzat cinc-cents monuments megalítics (dòlmens, menhirs, pedres gravades) de les poblacions del període Neolític que hi van viure entre l’any 5000 i el 2200 abans de la nostra era. Es tracta d’un patrimoni excepcional i alhora mut, malgrat haver-se editat guies i establert circuits. L’únic cromlec empordanès (recinte de

La mística canvia molt de signe davant l’illot eivissenc d’Es Vedrà

El penyalós illot eivissenc d’Es Vedrà no ha estat mai habitat, amb una única excepció. Del 1854 al 1860 el monjo carmelita lleidatà Francesc Palau va ser confinat a Eivissa com a sospitós d’instigar les carlinades arran de les quals ja s’havia exiliat a França del 1840 al 1851. A Eivissa va fundar una petita comunitat religiosa al poble d’Es Cubells, agregat al de Sant Josep. D’allí els seus correligionaris el conduïen a bord d’una barca a passar temporades eremítiques a una cova natural d’Es Vedrà, on creia experimentar visions místiques.  No hi ha viscut mai ningú més que ell. El 1860 Francesc Palau va fundar una congregació de monges carmelites missioneres, la qual cosa el va portar a residir a Roma per consolidar la iniciativa entre l’administració vaticana, fins la seva mort el 1872. Posteriorment va ser ascendit

Tanca les portes l’històric Cafè de la Poste a Perpinyà

La institució històrica del Cafè de la Poste, al peu del Castellet de Perpinyà, acaba de tancar les portes a l’espera dels quarts gerents successius després de la jubilació el 2016 de la família Vila, que el regentava des del 1952: el pare Salvador Vila i tot seguit el fill Robert i la seva dona Marieke. Hi he passat moltes hores i hi he mantingut entrevistes que recordo amb claredat. Els grans plataners que ombregen la terrassa surten a la foto de portada del meu llibre A tres quarts d’hora de Perpinyà. La meteorologia mediterrània permet que taules i cadires del Cafè de la Poste ocupin una cantó de la plaça del Castellet quasi tot l’any. És un dels escenaris del centre de la capital rossellonesa al qual es pot estar segur de veure desfilar en algun moment del

Setanta milions d’anys no són res, estem mal fixats

El recent anunci de la descoberta a la comarca del Pallars d’un esquelet fòssil de dinosaure de fa setanta milions d’anys pot semblar una edat enormement reculada, quan de fet són quatre dies en la història de la Terra. Els humans estem mal fixats en aquest aspecte del temps, potser perquè el mesurem sobre el patró de la durada irrisòria de la nostra vida individual. Aquest planeta ja portava milions d’anys de vida abans que nosaltres el dominéssim, ha viscut més del 95% del seu temps sense humans. Per entendre el pas de les èpoques, dividim la història en segles, la prehistòria en

La dificultat d’accedir al laberint, no només de sortir-ne

No totes les ciutats disposen d’un laberint clàssic obert al públic, potser hauríem de valorar més el barceloní del barri d’Horta, obert el 1802 a la finca del marquesos d’Alfarràs i actualment parc municipal (foto adjunta). És el laberint més important d’arreu d’Espanya i alhora un notable jardí neoclàssic. L'Ajuntament acaba d'anunciar una inversió de quatre milions d'euros per rehabilitar l'edifici de l'entrada. L’accés a alguns laberints és laberíntic, amb una certa lògica interna. Per commemorar el tercer centenari del que continua obert al palau d’Hampton Court, a mitja hora de tren de Londres vora la riba del Tàmesi, els anglesos van

Finalment podré visitar l'altiu far del Cap de Biarra per dintre

Fa dècades que intento a través de totes les vies oficials possibles obtenir autorització per visitar l’interior del far del Cap de Biarra a Port-Vendres, veí i alter ego del far de Cap de Creus i un dels més bonics de França. La meva condició doblement suspecta de periodista i a més a més "espagnol" no ho ha facilitat fins ara, atès que alguns responsables de les zones de frontera mantenen velles suspicàcies. Les autoritats civils rosselloneses fa deu anys que reclamen a l’Estat que el far del Cap de Biarra (en francès Cap Béar), actualment automatitzat i gestionat a distància, sigui visitable com a monument privilegiat, una de les joies de la Marenda

Alegria i tristor dels ametllers en flor aquests dies a Mallorca

La “neu de Mallorca” eren els set milions d’ametllers en flor que aplegava l’illa. Ara són menys de la meitat i floreixen d’esma perquè el fruit es panseix tot sovint a l’arbre sense collir-lo. Resulten més rendibles les ametlles que venen del Marroc, Turquia o Califòrnia. El col.lega Andreu Manresa escrivia fa poc: “Les ametlles autòctones són ja fantasmes, ressenyes del passat, matèria de minories, detalls de l’extinció que ha sobrevingut. Abans eren ingressos importants per a la butxaca de les classes populars i que van generar patrimonis i rendes per als terratinents poderosos, la vida i al paisatge rural que s’extingeixen”. No li ho discutiré, però jo sóc un romàntic irredimible i aquest últim cap de setmana de primavera d’hivern encara he

El metro de París jubila i renova els referents sentimentals

El metro de París acaba d’estrenar dues noves estacions als seus extrems i ara en suma 304 (el de Barcelona en té 183 estaciones). Em continuen seduint alguns elements de quan el vaig descobrir per primer cop, dècades enrere, i que ara estan suprimint per donar pas a noves tecnologies. Pee exemple els antics loquet de les portes dels vagons (foto adjunta) que calia accionar amb vigor al moment precís o el lluminós plànol mural de la xarxa implantat a l'entrada de les estacions des del 1937, amb teclat niquelat d’incomptables botonets que permetien als nouvinguts com jo entendre de cop, d’una sola ullada, on s’estava arribant. N’hi havia prou de posar el dit al botó acarat al nom de l’estació de destinació perquè s’encengués a

El Partenó sota la neu amb una llum encara més pura

Aquests dies la neu ha tornat a col.lapsar Atenes, igual com l’any passat, quan vaig suposar que això faria tancar al públic la pujada fins el Partenó per evitar relliscades, caigudes, incidències. A mig matí va aparèixer un tímid raig de sol i vaig decidir provar-ho. El Partenó es recorre habitualment sota una llum solar crepitant i enlluernadora, de manera que fer-ho per una vegada sota l’atmosfera blana de la neu valia l’intent. Em vaig presentar sense gaire esperança a l’entrada, al peu del turó de l’Acròpolis. Estava obert, solitari, desertat pels grumolls de visitants diaris, recorregut per comptats atrevits que avançàvem a petits passos vacil.lants sobre l’empedrat llepat pels segles i per la gentada habitual. El premi no era només veure’l per un dia sota la capa nívea que el realça, sinó poder fer-ho en solitud i silenci. L’excepció trasbalsa, a unes ruïnes on l’emoció dels segles sembla garantida. Però perquè l’emoció i el lirisme siguin autèntics demanen una mica d’esperit crític i respecte de la realitat. El Partenó és com és avui, tal com el veiem amb els nostres ulls segons l’ànim del dia, amb els sentiments contradictoris derivats de cada moment. És un

La Fira de l’Oli d’Espolla ahir i els olivars abandonats

Ahir diumenge vaig anar a la concorreguda Fira de l’Oli d’Espolla per celebrar sobre el terreny el 25 aniversari d’aquesta iniciativa consolidada per l’Associació Fraternal Espollenca, amb ganes afegides després d’haver-la hagut de suspendre l’any passat per la pandèmia. Pels volts de la diada de Sant Sebastià hi paren el taulell artesans i productors d’oli de la comarca. L’oli d’Espolla prové d’oliveres centenàries de l’Albera, amb olives de les varietats corivell i argudell que el fan més dolç. També hi vaig anar perquè intuïa que hi trobaria col.legues del Rosselló com Bernat Rieu (foto adjunta), atès que Espolla fa frontera amb Banyuls i amb Argelers i se són amics. La fira va servir perquè mans anònimes locals enretiressin durant el cap de

Les minves de gener o l’hivern com estació en perill d’extinció

Passat festes arriben els miraculosos dies alciònics de les minves de gener. La mitologia grega anomenava  dies de l’alció o alciònics l’interval d’un parell de setmanes de calma que Zeus oferia a l’hivern i que aquest ocell marí de plomatge blau (en català blauet o martí pescaire) aprofitava per pondre els ous damunt la mar encalmada i incubar-los. En astronomia també assenyala l’estel més brillant de les Plèiades. L’expressió “dies alciònics” designa actualment les dates de bonança en plena hostilitat aparent de l'hhivern. El poema L’Atlàntida de Jacint Verdaguer diu a l’estrofa XIII de la Introducció, tot referint-se a l’ermità que se’n va a viure solitari vora el mar: “Deixat havia el món i ses corones, i nià com alció sobre les ones, de sa

Homenatge hivernal a la becada mig prohibida

Estem en temporada de plats de caça i la becada és l’au de ploma que disposa d’una reputació més alta i una literatura més senyorial. Josep M. de Sagarra escrivia que la becada “fa pensar en els braços de Madame Bovary quan estaven més afavorits de febre” (“L’Aperitiu”, revista Mirador, 7-11-1929). Es caracteritza pel bec allargat del qual pren el nom i que fa servir per burxar entre la fullaraca dels boscos humits els cucs que són el seu aliment preferit i un dels motius interns de la seva suculència. Un cop col.locada al plat, faisandée al seu punt, supera el faisà. La pràctica de la caça fa temps que cau en picat, hi ha poc relleu generacional, en conseqüència val més no preguntar d’on procedeixen les becades que assaborim avui. La incongruència legislativa permet caçar-les però no comercialitzar-les als restaurants. L'excel.lent “Gallineta de Guinea, després de 8 dies, rostida sobre canapé” que serveixen al Motel Empordà de Figueres s’assembla molt a la becada per poca imaginació que s’hi posi. Jo sóc un pobre caçador de mercat, un caçador de cassola a casa o a la fonda. A la primavera procuro cuinar l’ànec amb cireres, a la tardor les perdius al whisky o les guatlles al raïm. Quan arriba el fred corro

Visita oberta al refugi del “tresor de la República” a la mina de la Vajol

L’anunci de l’alcalde de la Vajol que la llegendària mina Canta de la localitat s’obrirà a partir d’aquest any a la visita pública també hauria de servir per desfer llegendes sobre la tèrbola sortida cap a l‘exili el febrer del 1939 del “tresor de la República” que acollia en secret des de l’any anterior. No es tractava de les reserves d’or del Banc d’Espanya sinó d’un cúmul d’objectes de valor requisats legalment i emmagatzemats per la Caixa de Reparacions creada pel govern republicà. Una altra part més voluminosa va ser dipositada al castell de Sant Ferran de Figueres,

Bernat Rieu dedica a la seva vila d’Argelers un gran llibre d’història

L’erudició local ha donat a l’Empordà i el Rosselló quatre autèntics savis orientals, per la paciència indagadora i també en el sentit geogràfic, atès que les dues comarques no deixen de ser l’extrem oriental de Catalunya. Es tracta d’Alexandre Deulofeu, Joan Badia i Homs, Arnald Plujà i Bernat Rieu. Aquest últim, filòleg i periodista al diari L’Indépendant del 1973 fins la jubilació el 2008, acaba de publicar a les Edicions Trabucaire de Perpinyà una "summa teològica" sobre la història de la vila natal d’Argelers de la Marenda. El llibre, molt ben il.lustrat fotogràficament, aplega tot allò que se sap per les fonts històriques i sobretot tot el que l’autor ha pogut perfilar com investigador, coneixedor pam a pam del terreny i regidor municipal. El terme d’Argelers llinda amb el d’Espolla, per tant la seva feina també s'aboca a la frontera compartida. A aquests savis orientals no els ha importat que els tractin de savis de poble, han fet una feina ingent que avui acumula coneixements a les lleixes de les biblioteques. Alguns hi trobem pistes de valor incalculable, tot sovint menystingudes per aquells que voldrien

La llum del Canigó els dies de tramuntana i de les minves de gener

L’aparició visual del Canigó com a teló de fons del paisatge depèn de si bufa tramuntana per esbandir el cel, aclarir l’ambient i donar profunditat al panorama, com aquests últims dies rutilants de les minves de gener. Cadascú té els seus miradors predilectes del fenomen, la foto adjunta és feta al peu del castell de Bellaguarda, al Pertús. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la muntanya, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A l'hivern la lluor de la neu excitada pel sol li dóna un fulgor diamantí, una vitalitat anímica. L'aparició del Canigó magnifica l'horitzó, l'incentiva, l'aproxima. Actua com un reactiu contra els dies espesseïts, els sentiments

El cèlebre campanar de Cotlliure tapat quatre anys per restauració

Literalment plantat al mar perquè era un antiga torre faronera del segle XVII que vigilava l’entrada del port medieval, posteriorment adossada a l’església parroquial, el campanar amfibi i fàl.lic de Cotlliure ostenta fama mundial des que el pintor Henri Matisse hi va fer néixer el fauvisme l'any 1905 amb quadres que avui es troben als millors museus del món i cotitzen amb xifres milionàries, però el cèlebre campanar pateix molt actualment de la corrosió del salobre. Des d’aquest mes de gener i durant quatre anys es veurà recobert per la bastida de les obres de restauració a fons. La torre de

S’aprenen coses als jaciments prehistòrics com el de Calafell

De tant en tant telefono el catedràtic de Prehistòria de la UB Josep M. Fullola Pericot per quedar i anar de jaciments arreu del país, com altres van de botigues a un eix comercial. Ahir vam visitar la ciutadella ibera de Calafell (foto adjunta), que té com a singularitat haver estat reconstruïda modernament tal com devia ser, per tal d'oferir una imatge real sobre la manera de viure dels nostres avantpassats locals del segle VI al segle III aC. A l’entrada vam topar amb un autocar escolar i el seu eixam brunzent de petits visitants, la qual cosa em va semblar la millor demostració de la utilitat reconstructora conduïda pels arqueòlegs Joan Sanmartí i Joan Santacana. La noció de “prehistòric”, “primitiu” o “civilitzat” és molt relativa, depèn de la mentalitat de