Un poble “amb biga” per contemplar-lo des de la seva panxa

Quan passo per Colera (Alt Empordà) m’agrada anar a seure una estona a la filera de bancs que han col.locat (amb parc infantil i tot) just a sota del viaducte ferroviari del tren de França, sotmesos a la seva colossal força de gravetat i al retruny del pas dels combois cada vegada més escassos. Diuen que Colera és un poble “amb biga”. El servei ferroviari entre els petits municipis es troba miserablement condemnat a l’abandó, de manera que la manca progressiva de connexions horàries entre els trens locals de Portbou i Cervera de la Marenda representa una vergonya en augment. La part superior en ferro del viaducte ferroviari de 187 metres de llarg, que vola vint metres per damunt de la riera i el nucli urbà de Colera, va ser retorçada i  llançada daltabaix

Els líquens vistos com una de les flors més atractives

Uns amics que tenen caseta fora de la ciutat, amb ampli jardí del qual s’ocupen amb detallisme i dedicació, em van sorprendre al moment de confessar-me que una de les plantes i de les flors que estimen i contemplen més són els líquens arrapats  fa llargues dècades al tronc dels seus pins. Són l'única planta decorativa de tot el jardí que no ha necessitat mai cap manteniment. Després de l’explicació que em van oferir, ja no em va sorprendre tant. Aquells líquens simbolitzen la continuïtat de la casa familiar heretada i també el resultat d’una sostinguda mirada afectuosa. Tenien tota la raó, un liquen pot ser tan atractiu com qualsevol planta o qualsevol flor, amb el mateix mèrit i molta més resistència. Aquesta associació entre un fong i una alga

Un màster espontani de paisatge amb en Jaume Geli d’Espolla

Actualment la carretera general de Figueres a Portbou passa per altres autovies, altres rotondes, altres paratges. L’antic traçat s’ha convertit en l’apartada carretera C-252 de Figueres a Peralada i Garriguella per l’interior, a través dels sembrats, el vinyers i els olivars. És una carretera secundària essencialíssima per als amants del paisatge com Josep M. Dacosta i jo, que ahir la vam recórrer a pas de carrossa. Al moment de baixar del cotxe al peu del Puig de Malaveïna, Dacosta va llançar un crit per fer aturar un jeep que passava, en veure que el conduïa en Jaume Geli “Giró”, d’Espolla, el guarda des de fa més de quaranta anys del Paratge

Les memòries de Narcís Garolera o la delícia de llegir

Hi ha dues maneres molt diferents de llegir llibres: per extreure’n algun coneixement o bé pel simple i rar plaer de gaudir d’una llengua ben escrita. Aquest segon plaer el proporcionen amb més freqüència els autors que utilitzen llengües molt consolidades literàriament, com ara el francès, però encara crida l’atenció en idiomes de tradició literària més curta com el català. Les memòries del professor Narcís Garolera (a la foto adjunta amb el seu mestre Joan Coromines), titulades Galeries del record i acabades de publicar pel segell Edicions de 1984, destaquen com un prodigi de llengua ben escrita. És molt probable que amb aquest llibre el català modern de Pompeu Fabra, instaurat a partir del 1913, arribi ara a una naturalitat plena, radiant, assentada, admirable. La narració autobiogràfica de Narcís Garolera, catedràtic fa poc jubilat de filologia catalana, pot tenir un interès opinable segons els gustos i els interessos de cadascú. Per contra, el seu estil narratiu és indiscutiblement una culminació de qualsevol llengua literària, en aquest cas el català. Algú podria replicar

Defensa càlida de les flors del fred: la begònia d’ahir

La foto és d’ahir, perquè durant l’estació de les fulles seques també viuen flors esclatants, les flors del fred, com aquesta begònia lluminosa. No entenc quina mania tenen algunes persones contra el fred. El fred no representa cap desgràcia, és l’estació del solet més suau i les llunes més clares. Diuen que el canvi de temperatures afecta l’estat anímic d’alguns, per la disminució de llum natural. Però el cos tendeix a reequilibrar-se tot sol, potser amb l’ajuda d’alguna calidesa compensatòria. Les hores de claror s’escurcen, els dies no. Els dies maduren i es preparen a hivernar. Apareixen els millors bolets, el raïm madur, les figues, els plats de caça amb flaire de bosc. A les platges redossades, els dies propicis s’hi està més bé que mai. No sento la tardor com un presagi trist ni cendrós, no li veig cap metàfora del decadiment, sinó més aviat una imatge del gaudi de la maduració. El fred m’estimula a fer les coses pròpies del moment. És clar que les rebrotades generals són característiques de la primavera, però a la tardor i l’hivern també rebroten algunes coses. En el supòsit que la nostra civilització hagi entrat en una

Només la desídia condemna Venècia a la seva tomba d’aigua

Itàlia no és només un dels països punters en bellesa artística, també ho és en desídia de l’administració pública envers aquest patrimoni. L’excepcional acqua alta que acaba d’inundar un cop més la ciutat de Venècia ha posat de relleu de la manera més escandalosa que el projecte de grans comportes per aturar la marea, batejat amb el nom de MOSE (Moisès en italià), es troba aprovat des del 1988 i pendent d’acabar des d’aleshores. El modern projecte d’enginyeria hidràulica va omplir moltes boques, però continua absent de les tres boques d’entrada del mar que havia de regular a la llacuna veneciana. Les obres van començar el 2004, estava oficialment previst que quedarien enllestides el 2012. Santa innocència! Els

Arribarem més a prop que mai del Sol, mentre la Terra s’apaga

L’Agència Espacial Europea acaba d’anunciar el llançament d’una sonda que s’acostarà més que mai al Sol (concretament a 4,4 milions de km) per estudiar el seu entorn que regula el clima del planeta Terra. Les noves dades científiques que pugui aportar encara són una incògnita, però poden resultar d’una precisió que doni per entesos massa ràpidament els coneixements bàsics de la població sobre l’astre central de la nostra galàxia. D’entrada una galàxia suma milions d’estrelles. La diminuta espurna del modestíssim planeta Terra és una estrella de la galàxia de la Via Làctia que orbita al voltant del Sol, és un satèl·lit del Sol. El planeta Terra no arriba a la categoria d’estrella perquè no produeix la seva pròpia llum. Seria completament intranscendent,

Des del cim del Puig d’Esquers tot es veu ben posat al seu lloc

El cim del Puig d’Esquers (terme de Colera, Alt Empordà) culmina amb la pilona d'un punt o vèrtex geodèsic de l’Institut Geogràfic Nacional. Segurament és l’element menys important de tots els que acumula l’indret, atès que la tecnologia actual ja no necessita senyalitzar posicions geogràfiques amb aquests pilones per establir una xarxa de triangulació amb les altres i ajudar a traçar els mapes topogràfics. Però allà s’ha quedat i evoca el fet que el cim del Puig d’Esquers ofereix una panoràmica única sobre la perfecta corba del golf de Roses i la plana de l’Alt Empordà, amb el confí de la silueta de bisbe jacent (amb tiara i anell) que dibuixa la carena del massís del Montgrí. Ahir m’hi va conduir una de les persones més atrafegades de la

Els altres murs de Berlin que encara no han caigut.

Ens van enviar a Berlín per un reportatge el setembre del 1989. El col.lega Xavier Miserachs em va fer aquesta foto davant del mur que cauria dos mesos més tard, tal com Alemanya celebra des d’aleshores amb diada festiva cada 9 de novembre, dissabte farà trenta anys. Abans de la construcció del mur el 1961, dos milions i mig d’alemanys havien marxat de l’Est comunista a l’Oest capitalista, com s’encarregava de subratllar aquí el ressò ideològic de la Guerra Freda entaulada entre les dues superpotències mundials. La perestroika o obertura de Mikhaïl Gorvatxov a la URSS va deixar de banda algunes qüestions ideològiques i

Els vents tenen un nom propi, una cara i una conducta

Els diaris d’aquí informen aquests dies dels grans incendis que està causant el vent desfermat a la Baixa Califòrnia, especialment a la zona de Los Angeles, però no diuen que es tracta del característic vent de Santa Ana, extremadament sec i fort, que acostuma a bufar a finals de la tardor, quan els grans corrents d’aire fred davallen de les muntanyes, es comprimeixen i s’escalfen a les baixes pressions de la costa. Parlar de vent en general equivaldria a barrejar en el regne mineral un diamant amb un còdol de riu, en el regne vegetal una alzina amb un pollancre o en l’animal una formiga amb un conill. Això no és correcte, determinats vents tenen un nom, una cara i una conducta molt definits i coneguts. Haver escrit el llibre Elogi i refutació

El famós pi de Formentor i el de Cala s’Alguer pateixen igual

La foto adjunta no és de l'altiu pi de Formentor, immortalitzat des del 1875 pels quaranta versos de l’oda de Miquel Costa i Llobera, que avui reciten els escolars mallorquins i alguns de catalans. No ho és, però podria ser-ho perfectament. El de la foto, més rabassut, es troba a Cala S’Alguer (Palamós) tan amenaçat com els del litoral mallorquí pels nous apartaments en construcció a la limítrof Pineda d'en Gori. La petita editorial mallorquina Saïm acaba de publicar el llibre El pi de Formentor, al qual el novel.lista illenc Joan Buades (premi Joan Crexells 2016 a la millor novel.la de l’any per Crui, els portadors de la torxa), escriu: “El pi de Formentor hauria de ser llegit avui, també, com un epitafi involuntari d’una Mallorca prístina a punt de morir

El sabater d’Ordis no aconsegueix sortir de la llegenda

L’actual Ajuntament d’Ordis, prop de Figueres, ocupa l’espai on es trobava la casa del llegendari sabater i ha posat el seu nom a la placeta (foto adjunta, feta per Josep M. Dacosta). El municipi compta igualment amb un allotjament rural batejat El Sabater d’Ordis, però del sabater real ningú no en coneix el rastre. Per la pèrdua d’un fill i la traïció de la muller, l’humil sabater pegot es va lliurar a la vida errant. Creia dirigir l’orquestra del vent de tramuntana al llarg de la comarca amb una canya als dits com a batuta. El poeta Carles Fages de Climent el va convertir en mite poètic i heroi de llegenda. El seu llarg poema Balada del sabater d’Ordis va ser publicat el 1954 amb pròleg d’Eugeni d’Ors i il.lustracions de Salvador Dalí. Però el sabater d’Ordis no ha merescut fins ara cap estudi sobre la seva existència real, comparable al que Cristina Masanés va dedicar a la

L’auguri d’un gran futur per al vi ranci: “Be Ranci”

Dilluns vinent Perpinyà tornarà a ser el centre del món, en aquest cas del món del vi ranci, amb motiu de la segona trobada europea de l’especialitat. L’esdeveniment té lloc als amplis hangars de la galeria d’art anomenada A Cent Metres du Centre du Monde, situada a aquesta distància de l’estació ferroviària consagrada per Dalí. Al certamen li van donar des del primer dia el nom de batalla promocional de Be Ranci, com per contrastar amb el tradicional que sembla ranci i va caure en desús als circuits majoritaris. Ara torna per la porta gran. L’any 2004 va sorgir la quixotesca associació Rancis Secs del Rosselló, una vintena de productors decidits a salvar l’existència i promoure el renaixement d’aquest vi identitari. Els vins dolços naturals i els rancis secs deriven d’una alquímia pròpia del raïm sobremadurat, el suc del qual es deixa envellir

Entre la posta de sol i el clar de lluna, a l’indret de cadascú

Algunes revistes il.lustrades de viatges, d’inspiració mental americana i difusió internacional, han comès la insensatesa d’establir un rànquing de les postes de sol més acreditades, sobre la base de la bellesa fotogènica que els atribueixen. La pretensió resulta absurda, perquè la dimensió afectiva d’aquest espectacle natural quotidià va lligada a la predilecció de cadascú per un lloc donat, ja sigui d’arrel mítica o familiar. Alguns mites són universals, les postes de sol sempre són locals. Quan el fenomen assoleix la grandiositat d’aquells curts instants, tan quotidians i alhora tan victoriosos, en què l'horitzó crema de manera natural i adopta el color

Sobretaula de final de temporada a l’Almadraba Park Hotel de Roses

Aquest cap de setmana era l’últim de la temporada que l’Almadraba Park Hotel de Roses tenia les portes obertes. Vaig pensar que seria un bon moment per fer petar la xerrada amb el propietari Jaume Subirós amb alguna possibilitat de trobar-lo disponible sense urgències. És molt probable que els clients de l’establiment valorin sobretot la fabulosa panoràmica sobre el golf de Roses, els jardins, les àmplies instal.lacions, la cuina del seu restaurant. Jo hi vaig sobretot per les sobretaules. L’establiment complirà aviat els primers cinquanta anys, Subirós els haviscut tots i hi ha criat quatre fills per al futur amb la seva dona Anna Maria Mercader, alhora que regenten simultàniament el Motel Empordà de Figueres.  Recorre

L’alerta del premi Nobel de la Pau al primer ministre d’Etiòpia

La principal i potser única utilitat dels premis Nobel és posar per uns dies el focus de la mirada internacional sobre personatges, situacions o descobertes que generalment passen desapercebudes als mitjans de comunicació i per tant al gran públic. L’últim premi Nobel de la Pau acaba de ser concedit a Abiy Ahmed, primer ministre d’un país tan allunyat, desconegut i castigat com Etiòpia, el segon més poblat de l'Àfrica. Abiy Ahmed ha aconseguit posar fi a la guerra dels últims vint anys amb la veïna Eritrea a força de graduals i inèdites mesures democratitzadores. És l’únic país

El premiat Peter Handke va sortir a buscar bolets i no en va trobar

No vaig tenir prou paciència per esperar la traducció catalana o castellana. A finals del 2017 vaig comprar la versió francesa acabada d’editar de l’última narració de Peter Handke, titulada Assaig sobre el boig dels bolets. L’autor viu a Chaville, als afores boscosos i residencials de París. De tant en tant surt de casa a caminar i, si és època, busca bolets. El llibre portava una faixa roja ostentosa que deia simplement, en lletres enormes: “Peter Handke”. Es tractava d’això, més que de cap altra cosa. El relat s’havia convertit en un exercici d’estil, l’estil Handke de prosa recargolada, obtusa i frigorífica que jo no sóc capaç d’apreciar. El gènere abstracte pot donar de vegades bellíssims resultats. Altres vegades

Dos ous ferrats amb tòfona a la casa natal de Cesare Pavese

A la planta baixa de la casa natal de Cesare Pavese a Santo Stefano Belbo, a 70 km de Torí, hi operava l’Osteria dal Gal Vestí. La fonda disposava d’un menjador interior i d’una deliciosa terrassa, un pergolato all’aperto per als dinars i sopars estiuencs, a l’ombra del bust amb peanya dedicat a l’escriptor al jardí d’entrada (foto adjunta). L’establiment pren el nom del motiu amb el qual anomenaven l’escriptor en langarolo (derivat local de la llengua piemontesa), amb la irònica expressió de gall vestit, quan arribava mudat i planxat de Torí per les seves estades a la localitat d’origen. Va néixer el 9 de setembre de 1908 a aquesta casa que la família, resident a Torí, vendria al cap de pocs anys, a la mort prematura del pare. Cesare Pavese va conservar

La nova plaça d’Anna Lizaran i el record de la seva bella Helena

Després de les obres de remodelació davant de l’Estació del Nord barcelonina, ha estat batejada amb el nom de l'actriu Anna Lizaran una nova raconada de la plaça de Fort Pienc, entre els carrers Sicília, Ribes i Ali Bei. La carrera de la Lizaran va ser extensa, però per algun caprici de la memòria la recordo especialment en el paper protagonista de l’adaptació teatral de l’opereta de Jacques Offenbach La bella Helena, presentada el 1979 al Teatre Lliure de Gràcia amb un repartiment de luxe, escenografia de Fabià Puigserver (que té uns jardins dedicats al seu nom al carrer Lleida) i música en viu. Les petites dimensions de la sala, l’escenografia a peu pla i el caràcter jocós de l’obra permetien apreciar de molt a prop el lluïment dels actors, començant per

L’origen dels grans nus femenins de Maillol, exposat a Barcelona

La púdica foto de la noia nua de llarga cabellera va ser feta el 1936 a Dina Vierny, jove actriu i model d’artistes criada a París. Als 15 anys es va convertir en model i musa de l’escultor Aristides Maillol, que en tenia 73. No només va marcar l’última dècada de producció del mestre, sinó que va determinar la seva posteritat, convertida em hereva i activa administradora de la seva obra. Tres anys després de la mort de l’escultor de Banyuls, Dina Vierny obria el 1947 a París una petita galeria d’art a la Rue Jacob, convertida en referència de la modernitat. Alhora es consagrava a la gestió del llegat de Maillol, encara més després de convertir-se