No em digueu que parlar del temps que fa és un tòpic

M’agrada trobar-me els veïns a l’escala i intercanviar unes paraules, generalment sobre el temps que fa aquell dia. Pot semblar repetitiu i banal, a mi no m’ho sembla gens. Catalunya suma 300 dies de sol per any i Holanda només 80. És un fet de primera importància en molts aspectes. Puc entendre que les clemències i les inclemències meteorològiques resulten avui més relatives que abans, quan no s’havia generalitzat la refrigeració ni la calefacció domèstica. Tot i així, parlar del temps que fa continua sense semblar-me trivial. No vivim igual un dia de xafogor o de xàfecs que un altre de clima temperat i amable. La part de la qualitat de vida que proporciona el confort climàtic també es paga amb diners, per exemple a la factura de l’electricitat i el gas. El confort climàtic no depèn només del clima. A l’interior

El petó robat a la bellesa de cada dia, a força de mirar

A l’interior d’un museu acostumo a centrar-me més en el posat dels visitants o la vista dels finestrals que en la majoria d’obres exposades. A un vagó de metro hi trobo, alguns dies, Venus més vitals que als llibres d’art. De vegades entro als grans magatzems només per presenciar com els clients hi componen un virtuós ballet de mil cares. A algunes ciutats hi viatjo per lliurar-me al simple i sumptuós costum de mirar passar la gent. Ho he exposat a alguns llibres meus a propòsit de Milà, París, Buenos Aires o Atenes, però podria fer-ho extensiu a qualsevol indret. Mirar passar la gent no sempre és un gest maquinal, sinó que es pot convertir

La bellesa imbatible de dues simples tórtores sota la llum d’Atenes

Damunt d'aquest pi retort prop de l’entrada del modern Museu Arqueològic d’Atenes, construït al peu de l’Acròpolis, vaig sorprendre aturades dues tórtores en ple festeig nupcial, diminutes i alhora pomposes, esveltes, momentàniament sospirants i ximpletes. S’aparellaven amb una satisfacció juganera, es deixaven temptar visiblement pels al.licients de la vida en comú malgrat la volatilitat dels sentiments. Vaig frenar el pas per observar-les, situades a l’altura exacta de la meva vista. Vam intercanviar la mirada i em va semblar veure titil.lar en el puntet dels seus ulls vius una il.lusió, l’espurna d’un somni. Potser només era una impressió meva, però la vaig trobar d’una vivacitat precisa i clara. No va donar resultat l’intent de treure el

Defensa de la tramuntana i enyorança de la tramuntaneta

Un vent és, per definició, una cosa etèria, inaferrable, vaporosa, però les definicions de vegades s’equivoquen. La tramuntana és un vent local tremendament sòlid, corpori, present, carregat de conseqüències pràctiques en l’atmosfera del dia. Dedicar tot un treball a parlar materialment d’un vent, com vaig fer el 2015 al meu llibre Elogi i refutació de la tramuntana (Col.lecció Josep Pla, Diputació de Girona) requereix que el tema doni prou rendiment documental i interpretatiu, no només ganes de parlar-ne. En realitat era el meu segon llibre monotemàtic, després del que vam dedicar-li a quatre mans el biòleg figuerenc Josep M. Dacosta i jo mateix a la col.lecció Quaderns de la Revista de Girona el 1995, sota el títol

Una visita herètica al taller d’artista de l’escultora Mar Arza

El fet de visitar ahir al barri barceloní de Prosperitat el taller de Mar Arza, escultora de paraules sobre paper, em va provocar la sensació pecaminosa d’entrar a una església cismàtica, separada de les meves creences sobre el recte ús de l’alfabet a l’hora d’enllaçar frases. Mar Arza s’ha especialitzat en transformar lletres, tires de paper escrit i retalls de pàgines impreses en composicions visuals que adopten forma escultòrica i plàstica poètica. Encara que ho faci dintre d’una reconeguda trajectòria artística, el seu treball em despertava d’entrada aquella sensació d’heretgia, de desviació, probablement perquè mantinc una antiga fe en les paraules que s’entenen i em refracta el prestigi de les que juguen a no deixar-se entendre. L’esforç que

Un reflex de les causes perdudes als ulls humits de les vaques

Fa temps que la majoria de vaques no pasturen als prats. Viuen estabulades, tancades i alimentades sota perfusió de pinso compost. Només es desplacen per l’últim viatge en camió cap a l’escorxador. L’agricultura i la ramaderia són un dels sectors productius que s’ha robotitzat més, a desgrat de les imatges  que conservem de les antigues vaques domèstiques del minifundi. Fa poc vaig coincidir a l’àrea de descans de l’autopista amb un d’aquests fúnebres camions, la destinació del qual oferia pocs dubtes. Els animals treien el musell a través de la reixa de respiració practicada a la caixa del vehicle tot ensumant la il.lusió

La reina Elionor d’Aquitània sempre es va dir d’Aquitània

El rei francès Lluís VII va cometre l’error de repudiar la seva muller Elionor d’Aquitània l’any 1152. Al ducat d’Aquitània (Bordeus) les dones de la noblesa tenien el dret d’heretar i administrar propietats. El pare d’Elionor havia especificat al testament que el ducat que pertocava a la seva filla (més extens i avançat que el territori que controlava directament el rei de França) només podia ser heretat pels fills d’aquesta, sense veure’s incorporat per cap concepte al domini reial. El matrimoni d’Elionor d’Aquitània amb Lluís VII va durar cinc anys. Dos mesos després de divorciar-se, Elionor va contraure noves noces. El segon marit era Enric Plantagenet, duc de Normandia i comte d’Anjou, abans de convertir-se dos anys després en rei d’Anglaterra (i senyor d'Aquitània). Serien els pares d’Elionor d’Anglaterra, la qual es va casar amb el rei Alfons VIII de Castella. La néta es va dir Elionor de Castella i reina consort d’Aragó, pel casament amb

Declaració d’amor comprensible a l’aeroport de Basilea

M’agradaria instal.lar el domicili, empadronar-me, viure i morir a l’aeroport de Basilea, l’únic del món que ha aconseguit pertànyer alhora a tres Estats limítrofs (Suïssa, França, Alemanya) i treure’n un còmode benefici. Sóc fill d’un país de frontera amb continus problemes d’Estat, per manca o per excés. És natural que l’ingràvid equilibri fronterer aconseguit per l’aeroport de Basilea em meravelli. Oficialment es diu de Basilea, Mulhouse i Friburg, sense més separació que un guionet entre les tres paraules. Quan s’hi arriba, es pot optar per sortir a qualsevol dels tres països. Es va edificar en territori francès amb capital suís. Una

El piano Clementi, reviscut i compartit, d’Anna Cuatrecasas

Quan algú hereta el piano de la família pot fer tres coses: prescindir-ne, restaurar-lo com un moble o bé tornar-lo a fer néixer a la vida activa sense necessitat de treure’l de casa. Ahir divendres vaig assistir a la trobada d’amics amb concert que organitza periòdicament Anna Cuatrecasas Molero a casa d’ella al voltant del seu piano Clementi renascut, tocat per l’excel.lent pianista Marina Rodríguez Brià, amb peces del compositor i dissenyador de pianos Muzio Clementi i la deixebla vienesa Marianna Auenbrugger. L'amfitriona Anna Cuatrecasas no només va heretar i restaurar el piano de la família. Li ha muntat una nova vida com a instrument en actiu, a força d’invitar els amics a escoltar-lo i a

El xe valencià i el che argentí, germans desconeguts

Les Facultats de Filologia expectoren cada any milers de graduats, cap dels quals no ha estat capaç fins ara de desentrellar la filiació entre l’exclamació tan típica del xe valencià i el che argentí, malgrat tenir usos col.loquials idèntics com a partícula lèxica onomatopeica i espontània que serveix per a tot, com un comodí. Imagino que els filòlegs ho deuen considerar una qüestió menor. De vegades admeten que l’origen etimològic de l’expressió és compartit a aquest hemisferi i a l’altre, sense que s’hagi vist documentat amb una explicació consensuada. Els valencians són anomenats amb el gentilici dels xes, igual com els argentins els ches (per això Ernesto Guevara és conegut com el Che), però no sabem per què. Proliferen teories sense demostrar i alguns exemples desaparellats. Els actuals diccionaris normatius assenten fràgil càtedra sobre la qüestió de manera lacònica i esquelètica. El de la llengua catalana ho defineix succintament: “Expressió usada per a demostrar admiració, alegria, entusiasme, enuig, etc.”. No figura a l’última edició del Diccionario de la Lengua Española ni tampoc al Diccionario panhispánico de dudas, mentre que el Diccionario de americanismos apunta amb aquella mateixa migradesa del resum: “Expresa asombro o desagradado,

Els llibres dels grans clàssics són per llegir, no per col.leccionar

El meu pare arrenglerava ufà a una prestatgeria de casa els volums de la col.lecció Bernat Metge de clàssics grecollatins traduïts al català, que rebia periòdicament per subscripció. Li vaig preguntar quan pensava llegir-los i em va dir que ho faria un cop jubilat. A la seva mort, vint anys després de jubilar-se, la llarga col.lecció de lloms ocres continuava intacta, amb les pàgines intonses (sense tallar). La venerable col.lecció Bernat Metge, iniciada el 1922 sota el mecenatge de Francesc Cambó, ha traspassat el seu fabulós fons d’armari al grup editorial Som (Cultura 03), amb la participació de la Fundació Bancària la Caixa, per tal de dinamitzar-ne les vendes, que prou falta feia. El nou grup propietari és el mateix dels segells editorials Ara i Amsterdam, i de la

Acaba de sortir el meu nou llibre “Josep Pla: sis amics i una amant”

Editorial Empúries acaba de publicar el meu últim llibre Josep Pla: sis amics i una amant, una aproximació a l’escriptor a partir dels amics més decisius en diferents etapes de la seva vida. La biografia de Josep Pla i l’estudi de les seves obres ofereix contínues sorpreses sobre la trajectòria i els mecanismes narratius d’un autor que es manté entre els més seguits de la literatura catalana. A aquest llibre m’introdueixo al seu univers íntim a partir de sis amics i una amant, i ho entrellaço amb la meva pròpia experiència a l’escenari vital de l’homenot, que no es limita ni de lluny a Palafrugell encara que s’hi condensa obstinadament. El crític literari i amic de joventut Alexandre Plana va ser l’inductor directe de l’estil planer que convertiria Pla en un dels autors més llegits durant llargues dècades. L’Hermós va ser el pescador que li faria descobrir en viu la sensualitat del paisatge. Josep Martinell l’amic de la segona meitat de la vida dintre de l’esfera privada que començaria a apuntar les diferències entre la vida real i la seva literatura. Albert Puig Palau el mecenes indispensable durant l’època tan productiva com mal coneguda de la postguerra. Manuel Ortínez l’introductor al món que li resultava tan misteriós de l’alta

Més de 50.000 anys per admetre que la Terra gira al voltant del Sol

El Vaticà va demanar perdó l’any 2000 per l’execució a la pira del frare Giordano Bruno, el qual disposa des del 1889 d’una estàtua al mateix punt on va ser cremat viu per la Inquisició l’any 1600, a la concorreguda plaça Campo dei Fiori de Roma, acusat d’heretgia per sostenir que la Terra girava al voltant del Sol i no a l’inrevés, com afirmava la doctrina oficial. El seu contemporani Galileu Galilei se’n va escapar pels pèls, després d’abjurar de la mateixa teoria tot murmurant “Eppur si muove”... Han hagut de passar mil.lenis abans que les explicacions científiques no s’imposessin a les sobrenaturals. El prehistòric home de Cromanyó mirava abans d’adormir-

Encara topem, malgrat els progressos, amb el mur cec de la mort

Els progressos dels coneixements científics sobre l'evolució de la vida biològica al planeta Terra continuen topant amb un mur cec: per què el ser humà, el més estudiat de tots, mor amb tanta facilitat, per què la seva data de caducitat és tan curta i implacable. La medicina moderna ha allargat l’esperança de vida, però continua sent ridículament curta en comparació amb altres espècies menys complexes i més resistents. Totes es desintegren i moren en algun moment, però amb regularitat molt diferent. Els botànics es fan creus, per exemple, dels milers d’anys que pot arribar a sumar una mateixa planta de liquen (associació de fong i algues),

El melic és un món, per alguns el centre del món

L’any 1981 vaig publicar a Edicions 62 el llibre d’entrevistes L’art de mirar-se el melic a Catalunya, quan a l’editor Josep M. Castellet li agradava fomentar l’ambient cultural. El debat insinuat al títol ha decaigut, en canvi el principi que enunciava s’ha inflamat. Me n’ha quedat com a pòsit un interès per aquesta delicada cicatriu en forma de zero que queda per sempre enmig de la panxa després de tallar el cordó umbilical al moment de néixer. Diuen que no serveix de res, que només és un inútil productor de borra. Tot i així li mantinc una simpatia, ja sigui cultural, genètica o estètica. A l’estiu les noies adolescents s’obstinen a utilitzar bruses curtes per ensenyar-lo amb orgull, amb pírcing o sense. La llegendària dansa àrab del ventre ha passat a la història com a espectacle, ara mimetitzat a la vida general. Les cultures antigues l’utilitzaven com a símbol del centre de gravetat del món. Algunes pedres venerables eren qualificades d’omphalos mundi (del grec omphalos, melic). El del santuari de Delfos era especialment venerat. L’historiador i geògraf grec Pausanias deia que aquests punts omfàlics

La llibreria La Central del Raval ara té un jardí de premi Nobel

En aquest país el millor acostuma a viure d’esquitllentes al costat mateix del pitjor. Això s’aplica als paisatges, als racons urbans i a molts altres àmbits físics o mentals de la populosa vida en comú. El fenomen de cohabitació es veu recompensat de vegades per la troballa feliç, si s’inverteix un esforç de discerniment sistemàtic i cansat. Els petits tresors gratifiquen de tant en tant els afanys de la brega contra la barroeria del corrent majoritari. La llibreria La Central del Raval acaba d’obrir al costat mateix de la Rambla barcelonina una de les terrasses de bar més afortunades, enjardinades, tranquil.les i acollidores de tota la ciutat. L’establiment ocupa des del

Fixeu-vos aquests dies en els circells naixents de la vinya

Quan els ceps de la vinya comencen a borronar no admiro només la forma dels pàmpol naixent, encara que sigui un dels perfils més esvelts que s’hagi inventat mai la naturalesa. També paro atenció també als circells, el delicat òrgan filamentós de la vinya que creix en paral.lel a les fulles i permet que les joves branques s’enfilin, com per recordar-nos que aquesta planta tan civilitzada era a l’origen una liana. Els pàmpols representen un prodigi de disseny natural, els circells un miracle igual de necessari. Un dels estudis més detallats i precoços sobre els circells el va publicar l’any 1865 Charles Darwin amb el títol On the Movements and Habits of Climbing Plants (Sobre els moviments i hàbits de les plantes enfiladisses). La novel.lista

Les aparences viraven ahir lleugerament a San Pere de Ribes

L’autobús interurbà que surt de la Ronda Universitat em va dipositar ahir en poca estona a aquesta plaça de Sant Pere de Ribes, la localitat del Garraf que els residents anomenen Ribes a seques. L’escenari no semblava oferir d’entrada res d’extraordinari. L’església parroquial, d’un neogòtic rescalfat pel gust ampul.lós dels indians, no representa cap obra mestra de l’arquitectura. Les aparences, però, no ho són tot. El municipi residencial ha crescut sense grans disbarats (de 18.000 a 30.000 habitants els últims vint anys), gràcies a la tranquil.litat que brinda als fugitius de la gran ciutat. El meu amfitrió em va fer recórrer sense

La literatura de viatges s’escriu sobretot a caseta

La millor literatura de viatges no sempre l’escriuen els exploradors més esforçats ni els aventurers més arriscats. De vegades s’hi arriba sense sortir de casa, amb la imaginació, el record i la destresa narrativa. Les descripcions més vibrants de les ruïnes d’Atenes es troben al llibre Itinerari de París a Jerusalem, de Chateaubriand, que només va sojornar dos únics dies a la capital grega, l’agost del 1806. Friedrich Hölderlin no hi va anar mai, però va escriure la novel.la Hiperió o l’eremita de Grècia amb una visió paisatgística d’autèntic geni, encara que fos copiada del llibre anterior de Richard Chandler Travels in Asia Minor and Greece. Josep Pla va escriure una esmolada descripció de Rio de Janeiro sense baixar del vaixell, durant el sol dia de

Rosalía es rendeix a l’evidència que Gardel cada dia canta millor

Als recents concerts multitudinaris de Nova York i San Francisco, la jove cantant de moda Rosalía ha ofert a cappella com a propina de cloenda de l’actuació el tango “Volver”, de Carlos Gardel, en la versió aflamencada des del 2006 per Estrella Morente al film homònim de Pedro Almodóvar. El resultat de la versió és consultable a YouTube i opinable, però la vigència dels tangos de Carlos Gardel sembla indiscutible més de vuitanta anys després de la seva mort. La llegenda afirma que Gardel cada dia canta més bé, com ho confirmen les joves veus que continuen incorporant-lo