Pocs visitants es fixen en dues particularitats prop del CaixaForum

La corrua de gent que es dirigeix cada dia al CaixaForum barceloní de Montjuïc es fixa poc i visita encara menys una obra mestra situada just al davant, el reconstruït Pavelló Mies Van der Rohe. Si tanmateix ho fan, paren més atenció als innovadors volums de la petita edificació que al revestiment de les parets. Es podria escriure una novel.la sobre l’operació d’extreure d’una pedrera, traslladar i instal.lar aquestes lloses d’ònix de marbre (a la dreta de la foto), arran de la reconstrucció exacta duta a terme el 1986 del pavelló alemany dissenyat per l’eminent arquitecte Mies van der

Els meus llibres “argentins”, aniran a Buenos Aires?

No formo part de la llista de 56 escriptors catalans invitats a la Feria del Libro de Buenos Aires, que se celebra fins el 16 de maig i que enguany té Barcelona com a ciutat invitada. L’administració catalana inverteix una partida de 609.000€ per cobrir les despeses de la invitació. Ignoro si aquests dos llibres meus de la foto adjunta es trobaran entre els 10.000 exemplars de 700 títols diferents editats a Catalunya que s’hi posaran a la venda. El primer es va publicar el 1999, el segon el 2002. També n’he publicat d’altres relacionats, com Barcelona tercera pàtria del tango (1990, amb Patrícia Gabancho), Gardel a Barcelona i la febre del tango

Quan Peter Brook ja era famós i estiuejava d’amagat a Tamariu

L’anunci ahir de la concessió del Premi Princesa d’Astúries de les Arts al llegendari director teatral Peter Brook, de 94 anys i encara en actiu, no pot deixar de recordar la seva esclatant descoberta per part de públic d’aquí quan el 1983 va muntar durant deu dies l’adaptació de l’òpera Carmen a uns tronats tallers municipals de Montjuïc que dos anys més tard es convertirien en la sala estable del Mercat de les Flors. Era l’època que aquí s’obrien nous teatres públics i els freqüentaven les companyies internacionals. Però en realitat la relació personal de Peter Brook amb

Els tarongers del meu carrer i els giravolts tan estranys del destí

Al carrer on visc els serveis municipals van plantar tarongers en filera, de perenne fulla lluent i fruit lluminós. És un arbre melòdic, fins i tot en el seu nom de Citrus aurantium. Els he vist arrelar com qui veu créixer els fills. L’exemplar situat just davant del meu portal és un dels que ha crescut amb més decisió, de manera que aixeca la capçada gairebé fins el meu balcó, a un segon pis. Les precoces flors blanques que es convertiran en taronges galtainflades engendren el miracle anual quan la fragància fresca, l’essència pura de la tarongina penetra per la porta oberta del balcó del menjador. Aleshores comprovo que s’ha instal.lat la primavera un any més. Ho ignorava tot de l’aroma viva de la tarongina fins que vaig treballar un estiu de becari

Atahualpa Yupanqui va tornar ahir al poble empordanès de Monells

En un acte celebrat ahir dilluns, la sala de juntes de l’Ajuntament de Monells (actualment agregat amb Cruïlles i Sant Sadurní de l’Heura) va ser batejada amb el nom del pintor August Puig i l’alcalde, Salvi Casas, va tenir la gentilesa d’emmarcar-hi i penjar-hi un article meu sobre l’estada d’incògnit que hi va fer Atahualpa Yupanqui la Setmana Santa del 1978, un capítol de la seva biografia que em va costar d’aclarir. Ho havia revelat Yupanqui mateix tres anys després a una entrevista (Punt Diari, 22-7-1981), sense donar detalls sobre com hi havia anat a parar. L’enigma em va interrogar des d’aleshores. Intuïa que l’estada havia d’estar relacionada amb l’anomenada República

La gran lliçó del petit llibre sobre Kubala, ara reeditat

El fet d'assistir ahir divendres a Figueres a la resurrecció del llibret de Manuel Ibáñez Escofet sobre el futbolista Kubala, publicat el 1962 i reeditat ara per l’editorial Cal.lígraf, em va semblar més important que moltes de les presentacions de best-sellers que proliferen aquests dies previs a Sant Jordi. Els llibres tenen una vida curtíssima a les llibreries i entre el públic lector, només s’escapen de la regla un reduït grapat de clàssics. També se n’escapen petites però colossals excepcions com aquesta biografia popular de l’ídol futbolístic, escrita per un mestre de periodistes. El pròleg del també periodista Josep M. Sòria a la nova edició dóna la clau de la importància del llibret. La primera edició del 1962 només aspirava a ser una

Matí de platja sense banyador a la meravella de Sa Conca

Les platges no hi són només a l’estiu. Fins i tot diria que el seu millor moment no és al pic de la temporada. Fa molt temps que les utilitzo també la resta de l’any per fer-hi passejades com als millors parcs, sobretot algunes especialment triades. Sa Conca, entre S’Agaró i Platja d’Aro (a Cadaqués hi ha una altra Sa Conca, ribetejada d’olivars) destaca com una de les més fabuloses en la versió de platja oberta, no en l’altra modalitat de cala reclosa. El llarg sorral és granellut i perlat de nacre, l’aigua blavíssima i translúcida, la pineda fragant i temptadora. Descriu una corva viva, palpitant i alhora resposada. Representa un dels indrets més adients per desxifrar la claror, la bellesa, l’ànima inaferrable del mar. Un passejant predisposat hi troba

Un brindis gustós per Bacus al Museu de Badalona

El Museu de Badalona acaba d’obrir una exposició temporal sobre el déu Bacus, arran de la recent troballa d’una petita testa romana esculpida en marbre. L’ha “museïtzada” d’immediat. La paraula “museïtzar” sona estranya però és la clau de l’arqueologia. Significa presentar les troballes de manera entenedora i atractiva per als ciutadans d’avui. Les creences politeistes de Grècia i Roma tenien un déu per cada cosa, divinitats severes o bé juganeres, acompanyades per una legió de semi-déus i sers mitològics com ara faunes, nimfes, bacants, mènades, sàtirs... El vi disposava de déu propi, Dionís per als grecs i el seu equivalent Bacus per als romans. Molt abans, els homes del Neolític, entre l’any 7000 aC i el 4000 aC, ja coneixien les begudes fermentades a base de cereals (cervesa), de mel

Catalunya necessita tres corones, en el bon sentit de la paraula

Sense l’existència durant els últims vint segles d’una gran ciutat comercial i industrial com Barcelona, Catalunya tindria avui el pes del Tirol del Sud, amb tot el respecte per aquella bella i poc poblada província fronterera italiana. El franquisme no podia digerir que Barcelona fos més gran que Madrid i va resoldre la cremor d’estomac per decret. Entre 1948 i 1954 va annexionar al terme municipal de Madrid tretze municipis circumdants i va impedir cap agregació similar a Barcelona, limitada administrativament al seu petit terme municipal (82 km2, per 605 km2 a Madrid). La Barcelona “gibaritzada” arran d’aquella maniobra suma

L’esperança indestructible de la ciutat de Rio de Janeiro i la meva

Per si no n’havia tingut prou amb organitzar el Campionat Mundial de Futbol l'any 2014 i els Jocs Olímpics el 2016, Rio de Janeiro acaba de ser nomenada Capital Mundial de l’Arquitectura 2020, una iniciativa de la Unesco i la Unió Internacional d’Arquitectes. Les enormes inversions de les dues cites mundials anteriors no van canviar res de la profunda bretxa social a la tercera ciutat més poblada d’Amèrica Llatina (després de Mèxic DF i Buenos Aires). Encara menys ara, sota la presidència de l’ultradretà Jair Bolsonaro. La dèria nacional de tenir-ho tot "o mais grande do mundo" no s'aplica només a la glòria de la

Una de les places més boniques i maltractades de Barcelona

La paralització anunciada durant sis mesos més de les obres de remodelació del mercat de Sant Andreu és una pèssima notícia que ve a sumar-se a les anteriors a propòsit d’un equipament privilegiat i maltractat. Una de les places porxades més boniques i més poc conegudes de Barcelona és precisament aquesta del Mercadal de Sant Andreu. Acull al seu centre des de l’any 1914 l’estructura de ferro del mercat municipal, una petita joia incrustada dintre d’una altra. Fa temps que l’estructura del mercat havia quedat caduca i calia emprendre’n la reforma, igual com se n’han restaurat molts altres de l’activa xarxa de 40 mercats municipals de Barcelona,

El nou llibre de Rossend Domènech vol explicar el món des de Roma

Quan fa pocs dies Quim Curbet ens va fer aquesta foto al peu de la Fontana dei Libri romana, Rossend Domènech ens acabava de comunicar que a finals de mes presentava el seu llibre d’assaig Els nous bàrbars, publicat per l’editorial Gregal. La presentació barcelonina va tenir lloc ahir dimarts a la llibreria La Central del Raval. Hi vaig assistir. Ens uneix una vella col.laboració, som autors a quatre mans del llibre Roma, passejar i civilitzar-se. Ell continua vivint a Roma, jo continuo anant-hi. Fem passejades i sobretaules similars a les d’anys enrere i arreglem el món. Ara ell ha posat les seves observacions per escrit: “No estem en

Tarragona recorda poc la importància de la Tàrraco romana

La ciutat i la comarca de Tarragona haurien de ser per mèrits sobrats el gran pol d’atracció de la història romana del sud d’Europa, però protagonitzen el demèrit de ser una de les capitals provincials d’aquell imperi que ho ha oblidat més sobre el terreny d’avui pel que fa a la presentació moderna del patrimoni històric. Hispània va ser la província més romanitzada de l’Imperi. La capitalitat provincial de Tàrraco es va traduir en un conjunt monumental sense precedents a tot el Mediterrani fora d’Itàlia: muralla, circ, amfiteatre, teatre, temple a Cèsar, aqueducte... El profit que se n’ha tret modernament com a equipament cultural és mínim. El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona ja era obsolet quan va ser construït per l’Estat el 1874. També

Caminada provençal sense coloraines al costat del poeta René Char

Amant de caminades als paisatges provençals, René Char hi solia posar a prova, en veu alta, els poemes en gestació. Va viure quasi tota la vida a Isle-sur-la-Sorgue, prop d’Avinyó, el poble natal que ell va escatar dels clixés de la Provença d’aquarel.la. Va donar a la comarca una passió que no és la del clixé. Tenia un sentit moral del paisatge. Darrere l’aspecte de cíclop cantellut (1,92 metres d’alçada, mandíbula carrada de Polifem) glatia una de les veus més líriques i renovadores. Va demostrar que el localisme meridional no sempre ha estat de cartó-pedra. Alternava el curs de l’any entre la terra natal i el bullidor cultural de París, mentre desembarcaven a la Provença els descobridors

El dia que vaig baixar a “l’infern” de la Biblioteca de Catalunya

La notícia que la Biblioteca Britànica acaba de penjar a la xarxa 2.500 antics llibres eròtics digitalizats que havien format part del seu “infern” o secció tancada d’obres censurades m’ha fet recordar el reportatge que vaig publicar en primícia sobre “l’infern” de la Biblioteca de Catalunya, el novembre del 1982 a la revista mensual barcelonina Crònica. Era el primer periodista que accedia a l’obscur objecte de la maledicció oficial, als llibres que la moral reprovava, situats a unes rònegues prestatgeries del subsòl de la Sala de Reserva, només coneguts pels professionals de la institució i retirats de la consulta pública des de l’època de la Generalitat republicana, no pas de la postguerra franquista. Vaig baixar a aquell “infern” sota la mirada

A la plaça de Lladó quasi tot sembla neoclàssic, per fortuna

Aquest senzill edifici públic, construït el 1905 amb aires de classicisme endreçat i simètric, ennobleix la plaça major de Lladó, a 14 km de Figueres en direcció a Olot. Vuit plàtans centenaris (fins fa vint anys eren nou) procuren a l’estiu una de les ombres més distingides de la comarca. A l’època dels avis era el Sindicat Agrícol de la Garrotxa. A l’època dels pares, el llegendari restaurant Can Kiku, regentat fins a tancar les portes per jubilació el 2011 per Francesc Marcé i la seva dona Dolors Sala. Acaben de restaurar-ne la planta baixa com a nou bar amb terrassa d’allò més agradable. A Can Kiku les mongetes amb salpiquet, l'amanida freda de pota i tripa, l'oca amb peres, els peus de xai amb pèsols, l’arròs de llamàntol o el peix del dia portat de Roses ja eren herència d’una llegenda anterior, la Fonda de Cal Gran, governada des del 1930 per Felicià Vilar, que tothom anomenava Flacià. Josep Pla sostenia que a Cal Gran de Lladó s’hi menjaven “els tords més afrodisíacs de la terra”. Ho va escriure al magnífic retrat literari dedicat al pintor de la localitat, Marià Llavanera, al llibre Homenots, Tercera sèrie. Les quatre últimes pàgines de la narració al voltant del casament in articulo mortis,

Ca la Francisqueta de Llers o l‘alta virtut de la modèstia

De jove la Francisqueta Bagó caminava cada dia els 7 km que separen Llers de Figueres per anar a servir taules a l’acreditat restaurant de Ca la Teta, a l’hotel Duran. El 1951 li va tocar allotjar i alimentar a casa seva durant tres dies els músics de la cobla-orquestra de la festa major. Va trobar que se’n sortia i va obrir fonda pròpia, amb habitacions i menjador, ajudada pel marit Carles Sáenz. Ca la Francisqueta de Llers continua sent, quasi set dècades després, una petita institució. Ahir hi vam anar a dinar amb l’amic Josep Lloret com qui entra a un temple miraculós i concorregut de la virtut de la modèstia. El seu menú diari de quatre plats, vi i cafè a 10€ rodons per persona té fama de qualitat bàsica i autèntica. Després de l'amanida, els dilluns

Tot ciutadà llatí té dues pàtries: la seva i Roma

Parlem una llengua derivada per via directa del llatí, dels ocupants i colonitzadors romans desembarcats per primer cop a Hispània a través del port d’Empúries l’any 218 aC. La nostra romanització de vegades ha estat idealitzada a còpia de generalitzacions, però sens dubte va significar a molts llocs un salt de modernitat, un grau incipient d’alfabetització, l’aprenentatge de noves tècniques, l’aplicació del dret romà i un conjunt de beneficis acompanyats per la crueltat dels enfrontaments bèl.lics i l’explotació de l’esclavatge. L’Imperi romà va demostrar habilitat a l'hora subordinar altres pobles, estabilitzar-hi la seva administració i

La cuina a la brasa mereix un festival més ben organitzat

La convocatòria durant aquest últim cap de setmana al parc de la Torrassa (l’Hospitalet de Llobregat) del Festival What de Foc!, dedicat a la cuina a la brasa, m’hi va fer córrer des del primer dia. La iniciativa era d'enorme interès, però afirmar que aplegava “els millors xefs de barbacoa” només era un eslògan publicitari. En realitat l’organització coixejava per tots cantons, les cues eren llarguíssimes i la comoditat precària. Encara sort de la bonança ambiental, el confort climàtic era l’únic disponible. Tot i així la cuina a la brasa ha de ser considerada un autèntic art, al mateix nivell o més que la cuina de cassola o de forn. Aquí tenim pocs establiments que se n’enorgulleixin. Del mític ofici d’asador no sabem dir-ne graellador, perquè l’ús

Piazza Navona, per salvar imperiosament la fe en algunes coses

Com amant de Roma no vaig exactament a aquesta ciutat, sinó a Navona. No sé si és una necessitat física o un imperatiu moral, però només al moment de prendre possessió cutània de la cèntrica plaça i consumir-hi el primer espresso a la terrassa del bar Tre Scalini sento que he arribat a destinació, hi percebo el preludi d’una sintonia i experimento la sensació que ja no caldrà dir res més, que tota la Roma amb la qual em disposo a intimar s’hi troba compendiada. El lideratge de Piazza Navona no li ve donat només pel decorat barroc magistral, sinó per l’encert a mantenir fins avui el caràcter de lloc de confluència instintiva, d’intercanvi natural de presències, divagacions i mirades. Si Roma és una ciutat per passejar i civilitzar-se, Navona és una "ciutat" per seure i civilitzar-se. El turisme hi aboca un aiguabarreig impetuós de gent. Al marge de les noses inel.ludibles, Navona és un viatge per fer quan es disposa d’un lapse de temps mesurat en maduresa del desig més que en hores, encara que només es disposi de cinc minuts furtius entre dues pèrdues reglamentàries de temps, però cinc minuts sobirans de la seva durada i al punt dolç del desig de xarrupar-los. És una partícula de món ideal per