La matèria amorosa dels garrofers a la carretera d’Aiguablava

A la carretera de revolts que baixa de Begur fins la platja d’Aiguablava els cotxes solen passar-hi rabents, encaparrats de dret a la seva destinació, sense un minut per perdre, enganxats al cul del vehicle del davant si aquest gosa reduir la velocitat per assaborir el paisatge, que aquí és tan detallista com una cerimònia japonesa del te. Jo sóc dels que, arribat a aquest punt d’Aiguablava, redueixo la velocitat. De vegades fins i tot aturo el cotxe, baixo i estiro les cames entre racons que resulten invisibles als apressats. M’agrada embadocar-me als camps de garrofers d’Aiguablava. Sobreviuen a la vora de la carretera, abans que el terreny no es converteixi en una altra urbanització. Passejo entre els exemplars supervivents, esprimatxats,

L’aparatositat de les quatre gotes de petroli de Tarragona

També publicat a Eldiario.es

A tot Espanya ja no hi queda en activitat cap jaciment terrestre de petroli. Els tres submarins de Tarragona proporcionen el 0,2% del consum anual del país, malgrat l’aparatositat i els incidents del complex petroquímic de la ciutat. La producció espanyola de petroli, avui concentrada exclusivament als tres jaciments tarragonins, cabria en un sol dels nombrosos vaixells-cisternes que descarreguen als ports habilitats. El primer jaciment petrolier explotat comercialment arreu d’Espanya ja va ser submarí. L’Amposta, malgrat el nom

La frontera tan viva, i tan ignorada, de la Jonquera i el Pertús

Qualsevol frontera terrestre entre dos països, contemplada sobre el terreny, acostuma a ser un focus d’activitats, incidències, friccions o distàncies mútues. Tot sovint fomenten una població de transfronterers, que viuen d’un cantó i treballen de l’altre. La frontera terrestre més transitada d’Europa occidental des de la implantació del turisme és la catalana del Pertús i la Jonquera. Tot i així el seu dia a dia no acostuma a despertar gaire atenció mediàtica, més enllà de l’esporàdica crònica de successos. Separa des del Tractat dels Pirineus del 1659 comarques igualment catalanes d’un cantó i de l’altre. Tampoc això no trenca el vel de silenci que recobreix habitualment aquesta concorreguda ratlla. És una frontera viva, però

Ahir vam tornar a la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure

Ahir era 22 de febrer i feia 76 anys que Antonio Machado va morir de pena i desconhort a una pensió de Cotlliure, després de només vint-i-sis dies d’arribar a l’exili. Amb els amics figuerencs Eduard Puig Vayreda (a la foto), Enric Oliva Papiol, Teresa Gelis i M. Àngels Perxas vam anar a recollir-nos davant la seva tomba i portar-li una branquilló florit de l’ametller bord del Coll de Banyuls. Avui es fa còmodament en cotxe un trajecte transfronterer que els exiliats republicans, en ple hivern del 1939, van haver de recórrer a peu com un calvari. Li vam demanar a Puig Vayreda que llegís un poema de Machado. En la seva veu va sonar, dintre de la serenor del cementiri, com sona un sentiment sincer i experimentat, que és la màxima dignitat que s’ha

No li sé veure la santedat a Jerusalem, més aviat el contrari

Encara no m’ha vagat visitar Jerusalem. Això no vol dir que no m’atragui i que no li dediqui més interès que a altres capitals que he visitat, però és una ciutat massa santa i massa hipòcrita per a mi, el bressol de les tres grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme, islam) que durant llargs segles s’han combatut sanguinàriament. La feina bruta la fa avui l’Estat d’Israel, amb butlla per infringir durant dècades les resolucions de l’ONU que l’impliquen. Encara no ha gosat col.locar a Jerusalem la seva capital de iure, però ho ha fet de facto. Terra santa? Més aviat tot el contrari. Terra d’odis desmembrada i llatzerada, caixa negra

Queda demostrat que també ens roben el futbol

També publicat a Eldiario.es

Només he trobat una manera de consolar-me del desastre del FC Barcelona davant del París Saint Germain a la Champions: recordar que el futbol en general s’ha vist saquejat els últims anys per les grans potències del mercantilisme, convertit en un producte d’alta rendibilitat (publicitària, immobiliària, televisiva) i amputat de la condició de referent sentimental que sempre havia tingut per a cada massa de seguidors. El consol potser és magre, però a algun clau roent ens

No tindràs pis assequible en ta vida, si no fas com la cooperativa la Borda

Ahir vaig assistir a la col.locació de la “primera fusta” d’un model alternatiu d’edifici de 6 plantes i 28 habitatges, promogut per la cooperativa la Borda, entre els impulsors de la qual s’hi compta la meva filla gran Helena Febrés Fraylich (a la foto). Està situat al carrer Constitució de la Bordeta, a un angle del solar de l’antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló, que va ser el vaixell insígnia de l’evasiu magnat Julio Muñoz Ramonet. El caràcter alternatiu no deriva només de l’estructura de fusta massissa de pi contralaminat, fabricat per l’empresa Egoin de Gernika, que substitueix els materials clàssics. Deriva sobretot de la manera inèdita de finançar, projectar, construir i gestionar l’edifici per part de la cooperativa de futurs usuaris. No es tracta de

Que no ens tornin a matar les oliveres

El bacteri mortífer Xylella fastidiosa, procedent del continent americà, ha obligat a talar i cremar des del 2013 un milió d’oliveres al sud d’Itàlia, de manera que la producció anual d’oli d’oliva ha caigut un 38% en aquell país. El flagell ja ha estat detectat a Mallorca, on de moment s’han talat 2.000 oliveres i ullastres, d’acord amb la normativa europea que obliga a cremar els arbres infectats i els seus veïns de cent metres a la rodona. Encara no hi ha cap tractament fitosanitari conegut contra aquest flagell, anomenat l’ebola de les oliveres. Les calamitoses gelades del febrer del 1956 van reduir a la meitat la superfície d’olivera a Catalunya, però el conreu va anar recuperant terreny lentament.

Record, cada cop més vague, d’una de les amants del rei

Mentre escrivíem a quatre mans el llibre Roma, passejar i civilitzar-se, Rossend Domènech em va portar a casa d’una dama de l’alta societat romana, als afores de la capital, sense explicar-me per què. Era la comtessa Olghina di Robilant, la qual ens va conduir en el seu cotxe a la residència d'un altre membre de la noblesa romana. Allí vam participar a un distès però enigmàtic dinar, al costat d'un dels cosins italians del rei Joan Carles, Marco Torlonia i de Borbó, que no parava d'anomenar-lo Juanito. La comtessa no s'hi esplaiava tant, però assentia amb interès. La sobretaula va resultar llarguíssima, fins fer-se fosc. Cap element d'aquell dinar no va servir per a la redacció en curs del nostre llibre sobre Roma, malgrat l'interès que Rossend Domènech atribuïa a la trobada. Amb el pas dels anys vaig començar a entendre alguna cosa. El setmanari italià Oggi va divulgar extractes literals de les cartes d'amor de l'any 1957 entre Olghina di Robilant i Joan Carles de Borbó. Tot seguit van aparèixer més cartes dels mateixos protagonistes, algunes en to

L’energia eòlica es queda sense bufera a Catalunya

Ahir sortien fotografiats somrients al diari els quatre tècnics que han dissenyat a un taller de Cerdanyola del Vallès una nova generació de turbines eòliques més lleugeres i eficients. Pobrissons, no sé pas on pensen aplicar-ho. A Catalunya el sector es troba paralitzat des de la suspensió de primes a l’energia renovable el 2012. L’any passat no se’n va instal.lar ni un sol megawat nou. Els plans oficials de la Generalitat preveuen que l’any 2020 Catalunya cobreixi el 20% de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica, però la realitat es troba molt lluny de l’objectiu. El paper ho aguanta tot, és clar, sobretot el paper mullat. De moment Catalunya només és la sisena comunitat autònoma per potència

Elogi de la lluna plena d’ahir des de la casa del Pedró d’Empúries

Amablement invitat aquest cap de setmana de lluna plena a la casa dels Rubert de Ventós al Pedró d’Empúries, m’ha semblat més que mai una d’aquelles vil.les que l’arquitecte renaixentista italià Andrea Palladio dissenyava en estil grecoromà a l’afortunada comarca del Vèneto, salvant totes les distàncies que es vulgui. El punt d’observació de la lluna plena és important i cadascú té les pròpies predileccions. Durant molts anys he cregut que el clar de lluna a la platja de Tamariu lluïa com enlloc més i encara penso que no anava desencaminat, però vista des del Pedró d’Empúries, damunt del mar arrissat i les ruïnes gregues i romanes, m’ha meravellat igual. Per a mi sempre havia estat la casa de Juanín Rubert i Xita Ventós, tot i

Ikea també vol acollir i dissenya un barracó de refugiats

També publicat a Eldiario.es

El Design Museum de Londres acaba de concedir el seu premi d’arquitectura 2016 al model Better Shelter de barracó desmuntable de refugiats, dissenyat per un equip d’arquitectes suecs per a Ikea. Té 17,5 m2 de superfície i arriba en un paquet pla amb les peces, les eines i les instruccions per muntar-lo en quatre hores. Les parets són de polipropilè o plàstic rígid, amb plafons solars per generar llum elèctrica i la base sobreelevada uns centímetres per damunt del terra per evitar humitats i infeccions. L’estructura modular permet ajuntar-los en

L’últim llibre de Quim Curbet sobre el riu Ter, amb escudella i carn d’olla

Després de Josep Pla, un dels escriptors més fins que han donat les comarques gironines és Quim Curbet, autor d’aquella petita delícia de l’any 2013 titulada El viatge del gironauta, on descrivia cadascun dels 207 municipis de la demarcació que havia recorregut. Ara n’acaba de publicar una altra, tallada sobre el mateix patró. El Ter, crònica d’un riu ressegueix tots els pobles, de la naixença fins la desembocadura. La seva literatura sempre sedueix, però continua presentant dos inconvenients greus: Curbet no té set de poder dins dels cenacles que reparteixen el prestigi literari i, a diferència del coetani gironí Miquel Pairolí, encara no s’ha mort i per tant no rep la quota habitual de reconeixement post-mortem. Escriptor, articulista, editor i fotògraf, és

Els grans clàssics grecollatins reclamen nous traductors d'avui

La venerable col.lecció Bernat Metge de traduccions dels clàssics grecollatins al català, iniciada el 1922 sota el mecenatge de Francesc Cambó i mantinguda fins avui pels descendents, acaba de traspassar el seu fabulós fons d’armari al grup editorial Som (Cultura 03), amb la participació de la Fundació Bancària la Caixa, per tal de dinamitzar-ne les vendes, que prou falta els feia. El nou grup propietari és el mateix dels segells editorials Ara i Amsterdam, i de la revista Sàpiens. Publicarà quatre novetats per any, les primeres de les quals seran la Metafísica d’Aristòtil i les tragèdies de Sèneca. Els 417 títols publicats al llarg dels últims 94 anys per la col.lecció Bernat Metge la converteixen en un autèntic monument des de molts punts de vista, però els monuments també s’han de renovar, i les traduccions encara més. Les obres mestres dels clàssics grecs i llatins ho són precisament per la seva capacitat d’atraure noves generacions de lectors. La col.lecció Bernat Metge es venia sobretot per subscripció. El meu pare va ser un d’aquells devots subscriptors. Durant la meva infantesa vaig veure arribar puntualment a casa cada nou volum, que ell

De vegades penso en Portbou, els dies de vent furiós

Els dies de vent molt fort, com aquests últims, penso en Portbou. És on bufa de manera més brutal. Per això el poble no havia existit mai, era una badia deshabitada del terme municipal de Colera. El va inventar la ignorància moderna dels enginyers de ferrocarrils, a un indret de tramuntana especialment acanalada. Els butlletins meteorològics acostumen a esmentar l’observatori de Portbou per donar les velocitats del vent més tremendes. Aquest municipi va ser un fet contra natura. Va néixer amb la línia fèrria internacional inaugurada el 1878 i hauria mort amb la seva actual decadència, si no fos perquè el turisme li allarga l’agonia. Tot plegat no impedeix que m’hi deixi caure de tant en tant i, a la meva manera, l’estimi. Conté un

Afrodita i Venus no formen part de l’olimp oficial, llàstima

Quatre autors grecs i romans van deixar escrit que, quan la ruta de navegació mediterrània habitual passava per davant del Mont Pirineu, es veia a la costa un Afrodision o temple de Venus. Ho diuen Estrabó al tractat Geografia, Pomponi Mela a De chorografia, Plini el Vell a Història natural i Claudi Ptolomeu a Geografia. No van especificar el nom de l’indret. Podria ser al turó de la colònia greco-romana de Sant Martí d’Empúries, a l’extrem prominent del Cap Norfeu, a les envistes de Sant Pere de Rodes o al cap de Biarra a Portvendres (nom que deriva de Portus Veneris). Malgrat les fonts escrites, l’arqueologia moderna no s’ha amoïnat ni mica durant els dos últims segles, amb un desdeny fenomenal, per localitzar les restes del temple a la

L’Any Blasco Ibáñez, per reparar una injustícia

El 29 de gener es va escaure el 150 aniversari de la naixença de l'escriptor a València i la Generalitat valenciana, l’Ajuntament de la ciutat i altres institucions han convocat un Any Blasco Ibáñez per reivindicar amb reedicions, congressos, documentals i activitats diverses la figura incòmoda del desmesurat autor oblidat. L’insòlit ressò mundial, la fabulosa novel.la de la seva pròpia vida o l’espectacularitat del seu llegat immobiliari (a València i a Menton, on va morir) no li han servit de res. Blasco Ibáñez ja va ser vist en vida com un “suburbial” i avui no se’l veu de cap manera. Es va trobar fora de lloc a tot arreu, excepte en el favor dels lectors d'una època. Era una figura gegantina,

L’atracció dels nostres avions estavellats, potser macabra

A la muntanya del terme de Cantallops (Alt Empordà)  encara hi queda un vestigi gegantí del paorós incendi forestal que el juliol del 1986 va calcinar 30.000 hectàrees durant tres dies i tres nits de tramuntana a la ratlla de frontera del Pertús i la Jonquera, a la serra de l’Albera. La vegetació s’ha anat refent com ha pogut, però enmig del bosc hi continua, trenta anys després, la carcassa de l’avió francès que s’hi va estavellar mentre participava a l’extinció de les flames, amb un balanç de quatre tripulants morts. La ferralla no l’ha volguda ningú. S’ha convertit en la “Ruta de l‘avió” per a senderistes, boletaires, ciclistes de muntanya i practicants del joc de geocerca amb GPS, que s’hi fan la foto. El grinyol del timó de direcció, a la cua de l’avió, trenca el silenci del

As Dúas Marías de Santiago de Compostel.la: feminisme o barbarie

M’han portat a Santiago de Compostel.la de passeig, no pas en peregrinació. L’itinerari havia de començar per força a la plaça de l’Obradoiro, però a mi em refracten els monumentals edificis religiosos i civils pensats per impressionar i empetitir la gent comú, per postrar-la davant l’autoritat. De manera que hem recorregut els carrerons de l’animada ciutat vella per desembocar al parc de l’Alameda. Els parcs, la botànica ciutadana, acostumen a ser un termòmetre de la urbanitat, del grau de cultura urbana. El parc de l’Alameda santiagueny m’ha fet entrar més en calor que no pas l’Obradoiro. A un dels vorals enjardinats de l’entrada del recinte la gent s’atura a fer-se la foto al costat del senzill i virolat monument, arran de terra, d’As Dúas Marías. Els autòctons acostumen a recomanar no quedar-se només

Les zamburiñas de la Ria d’Arousa o l’absolució dels pecats

La colla d’amics hem convingut que ens trobem abocats a una època de precarietat i que, si volem sobreviure als abusos de l’oligarquia, cal que ens mobilitzem per preservar els principis, icones i tradicions que ens havien convertit en persones civilitzades. Per exemple, anar a passar uns dies a la Ria d’Arousa a menjar pop guisat amb fabes i gambots, així com marisc del més fresc i bé de preu. Ens hem instal.lat a la Pobra do Caramiñal, vila d’arenals fecunds en valors eterns com ara les zamburiñas carnoses i vibràtils, criatures bivalves de la més alta consideració que aquí s’alimenten del millor fitoplàncton. Abans de passar als plaers que encara no són prohibits ni prohibitius, m’han volgut fer conèixer una mica Galícia, l’única comunitat