Els introvertits som bona gent, que corri la veu

Ser introvertit, reservat o retret és una característica de la personalitat que fins ara s’ha vist sovint desconsiderada en un món que admira l’exuberància, el soroll i la rapidesa, encara que siguin superficials o sobretot si ho són. Ser introvertit no és el mateix que ser tímid, vergonyós, feble, poc sociable ni encara menys solitari, indolent o ensopit. Representa una estratègia de supervivència tan legítima i eficaç com l’altra. Els introvertits podem ser igual d’afectuosos i de participatius que els extravertits que s’enduen la palma a les trobades socials amb les seves facècies. Simplement, si podem triar, preferim la distància curta més que no pas l’escenari, un grau de lentitud reflexiva per damunt de l’exabrupte, fins i tot la qualitat d’alguns murmuris i d’alguns silencis per damunt de la xerrameca. Tot això ho teníem assumit, malgrat que ens costi ser acceptats sense que ens confonguin. Però mancava que una escriptora nord-americana com Susan Cain ho convertís en el best seller Quiet: The power of

Confessió d’uns cronistes, crítics i columnistes de referència

Durant una colla d'anys comprava cada dissabte Le Monde per llegir la crònica gastronòmica setmanal de Robert Courtine, més conegut pel pseudònim de La Reynière. Aquella secció mantenia la millor tradició d’articles basats en la documentació històrica, el comentari personal, la recepta corresponent i les adreces dels restaurants triats en funció del plat que comentava. Era un gran estil clàssic, que aquí havia practicat a Destino el recordat Pickwick, és a dir, Nèstor Luján. Avui les seccions gastronòmiques a diaris i revistes són més funcionals, rarament escrites amb la inspiració d’aquelles.  La Reynière era una institució a les pàgines d'una altra institució. Va començar a escriure els comentaris gastronòmics de Le Monde el 1952. El 1991 encara va aparèixer una última recopilació de les seves cròniques al llibre Autour d'un plat. Un dels capítols estava dedicat a l'oeuf à la coque, l'ou passat per aigua. Els gastrònoms petulants es podien sentir sorpresos pel fet de veure dedicat un capítol a tan elemental recepta, però això era problema seu. El capítol de l'ou passat per aigua proporcionava algunes de les pàgines més apassionades, plenes d'idees suggerents, orientacions i

Les illes també es privatitzen, com quasi tot

De venecians de socarrel en queden més que no ho sembla als visitants i s’acaben de mobilitzar contra la decisió del govern italià de subhastar la concessió a empresaris privats durant 99 anys de l’illa Poveglia de la llacuna, amb un a campanya que proposa que cada ciutadà interessat hi posi 99 € perquè continuï sent pública. La llacuna és l'hàbitat dels venecians i l'aprofiten per a usos molt diversos. La ciutat no va ser res més durant els primers segles que el centre d'un conjunt de petits regnes insulars diferents, l’illa més gran, la que oferia més possibilitats de vida i cap a la qual va emigrar la majoria d'habitants de les altres, que

La feina de la “comissió de la sandàlia” arriba al ple del Parlament

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Dimecres i dijous de la setmana entrant el ple del Parlament de Catalunya debatrà les conclusions discordants de la seva “comissió de la sandàlia”, vull dir la comissió parlamentària catalana sobre “Possibles Responsabilitats Derivades de l'Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors”. Va actuar de juliol a febrer últims per rebre les explicacions de directius bancaris, representants sindicals i organitzacions d’afectats per la fallida de determinades caixes catalanes i del sistema bancari rescatat amb diners públics. Durant les sessions d’aquesta comissió parlamentària, el diputat David Fernández (CUP) va mostrar la seva sandàlia l’11 de novembre del 2013 a l’ex ministre d’Economia espanyol, ex president del Fons Monetari Internacional i

L’aiguardent no deixa de ser una alquímia demostrada

L’aiguardent de brisa, el destil.lat de les restes sòlides de premsar el raïm (pellofes i pinyols essencialment), no ha assolit en català un nom propi tan reconegut com el marc francès, la grappa italiana o l’oruxo gallec, però és exactament el mateix. El nom no fa la cosa, la finesa sí. Aquest aiguardent sempre havia estat un subproducte pobre i hauria passat avall irremissiblement, com una aspra romanalla de la vida pagesa, si la grappa italiana no hagués començat a practicar una política de luxe per posar-se de moda als circuits refinats i cars. No deixa de ser una contradicció, en el ben entès que les contradiccions fan avançar el món. L’aiguardent de brisa va ser durant molt temps fill de l’estraperlo, destil.lat de manera clandestina i artesanal a les cases pageses, al

El to, la llum, el reflex i la calidesa del llimoner

Em va dir que havia decidit comprar i arreglar aquella vella casa de poble després de la mort del seu marit perquè es va enamorar del llimoner que creix al pati. Tota la casa gravitava al voltant del pati amb llimoner, potser més concretament al voltant del sentiment suscitat pel llimoner com a il.lustració d’una vida lluminosa i perseverant, defensada enfront dels altibaixos. L’arbrissó no presentava en aparença res de particular. Era més aviat rabassut, d’un rendiment alguns anys eufòric, a altres moments més morós i incert. Creixia al racó assolellat del pati, que l’alta tanca de pedra aïllava del vent. El mobiliari del jardí estava

Refutació del dogma de la decadència, al carrer Florida (i 2)

Durant molts anys el carrer Florida va ser l’eix del centre de Buenos Aires, un dels primers convertit en artèria reservada als vianants, sense la irrupció circulatòria de les grans avingudes. Però, des dels meus primers viatges, el carrer Florida ja havia sucumbit en gran part al comerç de baratillo, a la caça al foraster desprevingut. Hi vaig veure plegar els grans magatzems Harrod’s, en un senyal d’ensorrada cíclica del país que semblava impossible que arribés. El moviment de vianants al centre urbà continua utilitzant avui el carrer Florida de manera densa, però sense distinció específica. A la cantonada amb l’avinguda Córdoba s’hi col.loca algun dels imitadors de Joan Manuel Serrat per recol.lectar la petita voluntat monetària dels vianants. A l’altura de l’avinguda Corrientes les velles sastreries elegants a la moda anglesa ofereixen ara rebaixes tot l’any. A la confluència amb l’avinguda de Mayo, les cafeteries presenten unes sales desmaiades. Les botigues de roba de cuiro ja no són les millors. Tampoc les oficines bancàries, les galeries comercials, les llibreries ni les cases de discos. Només els quioscos de premsa mantenen una vitalitat envejable, bigarrats, titil.lants de colors cridaners. Acostumo

La independència nacional per damunt de la simple “qüestió social”

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’index de 23,5% d’aturats forçosos a Catalunya duplica de llarg el 10,8% de mitjana al conjunt dels 28 països de la Unió Europea, segons l’últim informe sobre el mercat de treball per regions divulgat aquesta setmana per l’Eurostat, l’oficina estadística de la UE. L’atur juvenil entre els 15 i els 24 anys se situa a Catalunya en el 50,7%, mentre que la mitjana europea és del 23,4%. A les altres regions dels anomenats Quatre Motors d’Europa, dels quals Catalunya pretenia formar part, l’atur general és del 3,5% de la població activa a Baden-Württemberg, del 8,1% a la Llombardia italiana i del

Buenos Aires, el localisme i la cosmòpolis (1)

Algunes dècades vaig viatjar amb regularitat a l’Argentina. Les obligacions associades a les meves estades em deixaven temps lliure i el dedicava a vagarejar per itineraris i interessos que els visitants no solen recórrer. Sempre he estat un amant dels suposats sabers inútils, empès per una curiositat que només cal argumentar-me a mi mateix, sense més exigència que destil.lar una satisfacció personal. Ara conec una mica el país i alguns argentins. N’he escrit alguns llibres. No em sentia foraster a aquell país austral, per a mi era com tornar a casa, a una de les cases. He tingut família a l’Argentina, vaig formar part d’aquells cercles genètics sense cap vacil.lació sentimental, ni seva ni meva. Hi he fet recorreguts diversos, excepte els turístics. No hi he dissimulat mai el meu origen, pretensió que hauria resultat inútil davant l’accent fonètic de gallego irredent que el meu parlar denota sense culpa. Com a molt he intentat precisar la variant de talanca (catalán en argot local al resve –-a l’inrevés). De vegades, durant les sobretaules argentines, els meus interlocutors s’han sorprès de sentir-me al.ludir a la reforma educativa de Sarmiento, a l’estil de tango ballat per Virulazo o a les

Les cortesanes, ahir i avui, com sempre

La figura de la cortesana existeix des que existeix el poder. La cort ha representat sempre el centre del poder i la principal repartidora de càrrecs i prebendes. Les cortesanes no són més nombroses que els cortesans. A Versalles van fer el cim degut a l’exuberància inflamada d’aquella cort, no per res més. El segle XVI deia la reina consort de França i futura regent Caterina de Mèdici: “Quan llegeixo les històries d’aquest regne trobo que les putes han dirigit des de sempre els assumptes dels reis”. Tot seguit, amb la intervenció de la guillotina, el panorama es renovaria relativament. Una part de la vella aristocràcia va ser escombrada pel canvi

En política parlamentària, tant se val que no serveixi de res

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

No m’he pogut estar de preguntar-me aquests dies per què tots els partits parlamentaris, d’allà i d’aquí, es van abocar amb tant desplegament al Congrés de Diputats a un debat que sabien per endavant, amb rara unanimitat, que no serviria de res. Després de dedicar a la meva pregunta unes hores probablement excessives de seguiment informatiu, lectura i reflexió, dedueixo que ho van fer perquè els servia a cadascun per a la seva campanya electoral, al marge de la inutilitat pràctica sobre la qüestió concreta. Dintre de vuit setmanes

La passió d’Itàlia: el cor, la lletra, la memòria

No he viscut mai a Itàlia, però l’he recorreguda en totes direccions a èpoques ben diferents i li he dedicat alguns llibres. Alguns col.legues han tingut oportunitat de residir-hi com a corresponsals de premsa, altres hi han viscut en el marc de la carrera diplomàtica o consolar, de la carrera artística becada, a la cúria vaticana, a tall de professors invitats o bé com a perfectes rendistes diletants. No em situo en cap d'aquestes categories, potser per culpa de la meva vella inclinació cap a la llibertat de moviments, però de vegades penso que la passió que hi he abocat m’hi ha fet viure més que els residents. Vaig començar a anar a Itàlia de

Amor, de vós jo en sent més que no en sé

És molt possible que l’amor sigui l’única èpica quotidiana a l’abast dels mortals, l’únic consol, l’únic miracle. En contrapartida del poder del sentiment, a mig camí entre la grandesa del demiürg i el simple titellaire, la seva estabilitat resulta molt vulnerable i conté amb una certa freqüència l’engany, la crueltat, el dol, la platja pedregosa on moren les temptatives infortunades. En la lluita de sempre entre el qualsevol cosa i el seu contrari, entre la llum i les ombres, res no està mai jugat del tot, en un permanent ball de fulles arrossegades pel vent, sanitós o bé malèfic, sense saber ben bé per què. Ho deia el poeta Ausiàs March el segle XV: “Amor, de vós jo en sent més que no en sé, de què la part pitjor me’n romandrà, 
e de vós sap lo qui sens vós està.
 A joc de

Allò tan discutible que anomenen “París i el desert francès”

Totes les tradicions han començat en algun moment per una crisi, una ruptura amb la tradició anterior, una innovació o una heretgia. París i el desert francès va ser el títol d’un llibre de geografia publicat per Jean-François Gravier el 1947. S’ha convertit en expressió corrent per designar la macrocefàlia, la inflor, la força centrípeta del centralisme parisenc. Altres especialistes han contestat aquesta visió. El geògraf Henri Mendrars en deduïa al llibre La Sagesse et le désordre: “El famós ‘desert francès’ no existeix ni ha existit mai. Ens trobem a finals del segle XX amb 22 milions de rurals com a finals del segle XVIII, aproximadament, després de la forta sobrepoblació del

La poderosa capacitat de tracció i atracció d’un halo

El perfum guarda una poderosa capacitat d'evocació, el do de dir alguna cosa i suggerir una emoció sense expressar més que un halo. L'etimologia de la paraula ho revela: per fumum, a través del fum. Al món d’avui el perfum ha sabut jugar amb una de les millors cartes: el preu elevadíssim d'una minúscula quantitat de producte tingut per capaç d'operar grans efectes. L’usuari està convençut que aquella fragància fa augmentar la percepció del seu atractiu i probablement és veritat, en la mesura que els altres també ho creuen. La segona carta mestra del perfum és l'abstracció, la incapacitat de traduir de manera

Lament per la deriva ruïnosa del PSC

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

És molt possible que els derrapatges del PSC siguin magnificats pels seus adversaris electorals de manera interessada, per rosegar-li espai polític i vots, sense que els detractors estiguin precisament lliures d’errors ni revirades. Però també és indiscutible que la conducta de l’aparell d’aquest partit, fins fa poc hegemònic a tantes institucions del país, resulta incomprensible i provadament suïcida. Jo l’havia votat durant llargs anys i lamento veure desmantellar des de dintre de forma tan maldestra un espai polític d’esquerres, una franja electoral i ciutadana que jugava un paper de pes. Els

Els amants dels boleros som uns infeliços

Els amants dels boleros som uns infeliços no pas perquè parlin generalment d’amors contrariats (a això ja ens hi hem acostumat), sinó perquè la majoria de les vegades són interpretats sense talent per cantants que pensen que es tracta d’un gènere fàcil, les balades romàntiques de sempre que només necessiten una dosi doble de sucre de melassa perquè els oients posin els ulls en blanc i s’abracin tendrament. Quanta ignorància! En realitat la cançó romàntica és un dels gèneres més arriscats, una prova de foc del talent poètic, musical i interpretatiu. Pocs cantants l’han superada amb personalitat, de manera que els boleros s’han vist potinejats fins a la caricatura. Si els amants dels boleros no ho deixem córrer definitivament ni els donem per morts en la seva versió creativa (l’única que interessa) és perquè encara podem aferrar-nos com a un clau roent a l’existència d’una prova indiscutible i eminent de creativitat en la matèria, el disc del 1996

Les plusmarques de la tramuntana a un país a mig fer

Això que es veu a la foto adjunta pot semblar irrisori, trist, modestíssim i sense cap mena de glamur. Per a mi, en canvi, és com un altar de la pàtria, el temple d’un oracle, un santuari civil, un punt de referència nacional (ara en diuen una estructura d'Estat). Hi he peregrinat amb el màxim interès, acompanyat pels millors especialistes. No m’hi he inclinat devotament perquè la seva funció és exactament la contrària: alçar-se ben dret, obrir la mirada i eixamplar el pit. És l’Estació Meteorològica Automàtica (EMA) de Portbou, integrada a la xarxa del Servei Metorològic de Catalunya, situada des del 1998 prop del post duaner del Coll dels Belitres, a 196 metres d’altura, a la muntanya litoral fronterera. El seu anemòmetre, aixecat a 10 metres de terra, és el que registra i envia les dades sobre les tramuntanades més fortes del país, les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. A aquest punt precís la tramuntana sempre hi ha batut els seus propis rècords de 200 km/h, com es va tornar a registrar l'octubre de 2007. També és veritat que l'anemòmetre es troba a un cim acarat al vent, amb velocitats més elevades que les que bufen a la terra baixa. En canvi, el màxim registre històric

És molt senzill: respirar mata i a Barcelona encara més

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’informe divulgat aquesta setmana per l’Organització Mundial de la Salut és més contundent que mai: una de cada vuit morts és atribuïble a la mala qualitat de l’aire i la xifra duplica les del 2008. El fenomen s'aguditza a les megalòpolis del tercer món, però això no vol dir que les ciutats europees se n’escapin. A París l’últim pic de pol.lució i la prohibició parcial de circular en cotxe ha influït en els resultats de les eleccions municipals a favor dels partits ecologistes. A Barcelona i la seva àrea

El rescatat Catalunya Banc torna a donar beneficis, a qui?

El sector bancari és un negoci ben curiós i es troba a l’arrel de la crisi actual. Catalunya Banc (nascut el 2010 de la fusió de Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa) va ser declarat en fallida i intervingut o nacionalitzat a partir del 2011 amb una aportació de diners públics de 12.052 milions d’euros. Un cop nacionalitzat, el 2011 va declarar 1.335 milions d’euros de pèrdues i el 2012 fins a 11.800 milions. Ara ha traspassat els actius immobiliaris “tòxics” al banc dolent de la Sareb, ha acomiadat 2.450 empleats i acaba de declarar oficialment 532,2 milions d’euros de beneficis l’any 2013. El rescat amb diners públics i les altres operacions de sanejament associades per redreçar el