Els bancs declaren estar triplicant i quintuplicant beneficis

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Banc de Sabadell acaba d’anunciar oficialment que els seus resultats han triplicat durant l’any 2013 i que li han suposat beneficis de 248 milions d’euros, un 202,6 % més que l’any anterior. Pel seu cantó, Caixa Banc (ex Caixa de Catalunya) ha declarat un benefici net de 183 milions d’euros durant el primer semestre de l’any passat, així com la Caixa (CaixaBank) un benefici de 638,5 milions d’euros durant el mateix període, la qual cosa suposa més que quintuplicar els seus guanys de 114,2 milions del mateix semestre de 2012. Segons les seves pròpies xifres, els sis bancs de l’Ibex 35 (Santander, BBVA, CaixaBank, Popular, Sabadell i Bankinter) van aconseguir un 60 % més de beneficis durant el primer semestre del 2013 que la primera

Pablo Andrés Giménez i el folklore argentí a Barcelona

Qualsevol seguidor de la música llatina a Barcelona té probabilitats d’haver escoltat en alguna ocasió dalt de l’escenari, sense saber-ho, el flautista i cantant argentí Pablo Andrés Giménez. Se’l coneix per la seva discreció i per la quantitat de grups musicals als quals participa, així com per les col.laboracions amb altres cantants. Ara, després de set anys de treballar a Barcelona en aquelles condicions, s’ha decidit a protagonitzar un concert de la seva pròpia collita, amb la col.laboració d’un grapat dels seus nombrosos col.laborats. Va tenir lloc divendres a l’auditori del centre cívic Parc Sandaru de Barcelona, patrocinat per Casa Amèrica. La

A la història li fem dir el que volem que digui

La història no és més que la ciència de contar històries, un aquarelisme de “retalla i enganxa” reciclat, reelaborat i escassament innocent per reconstruir el passat a la conveniència de cada moment. No s’acostuma a aprendre als llibres. S’incrusta a l’imaginari col.lectiu a través de l’escola, els mitjans de comunicació, el pou de les llegendes, les estampes de les versions dominants i els seus prejudicis. El mètode científic dels historiadors professionals tampoc no garanteix gran cosa: la publicació l’any 2011 del Diccionario biográfico español per part de la docta i enravenada Real Academia

Cinc milions d’euros públics per a la curta Avinguda Pau Casals

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La decisió anunciada per l’Ajuntament de Barcelona de dedicar l’elevada suma de 4,7 milions d’euros a unes obres parcials de millora de les voreres a la curta Avinguda Pau Casals, epicentre de botigues de luxe entre la plaça Francesc Macià i el Turó Park, m’ha fet pensar a l’inesperat fenomen de les protestes ciutadanes al barri de Gamonal, a Burgos, contra la l’acord municipal de dedicar 8 milions d’euros a construir-hi un bulevar que els veïns consideren innecessari en temps de retallades en tots els altres serveis públics. Els 4,7 milions d’euros destinats per

Hollywood i Martin Scorsese contra Wall Street, no m’ho crec

Tenia un fort desig de veure l’última pel.lícula del director Martin Scorsese, “El llop de Wall Street”, protagonitzada per Leonardo DiCaprio, sobre la gran estafa dels brokers borsaris, nominada a cinc Òscars. Després que Scorsese retratés la màfia a “Un dels nostres” i el joc a “Casino”, l’estrena prometia. Hollywood ha posat 100 milions de dòlars en la producció i és possible que els multipliqui en beneficis de taquilla. Això demostrarà un cop més la idea de la pel.lícula: la qüestió es fer diners com sigui. La coartada moral i banal del film és el cas particular d’un broker determinat, un hàbil estafador que els anys 1990 es va convertir en multimilionari als 30 anys amb la

Encara m’agrada el tango i no sé si confessar-ho

Quan una amable redactora de l’editorial que es disposava a publicar el meu llibre De Carlos Gardel al tango electrónico va escriure el resum de l’obra que figuraria a la contraportada, va definir el meu treball com una “tangografia”. Dedueixo que amb aquell quart llibre (que no va ser l’últim) sobre història del tango i més en particular del tango a Catalunya i Espanya, em convertien en una cosa tan horrorosa com un “tangògraf”. Els seguidors del flamenc, els quals acostumen a tenir una gràcia molt salada en el seu llenguatge, van convertir els estudiosos anomenats flamencòlegs en flamencòlics. No m’agradaria ser un tangocòlic, en tinc prou amb una cadira petita d’amant del tango. Ho he estat en unes èpoques més que a d’altres, atès que la vida fluctua. En una ocasió la cantant argentina Elba Picó, resident a Barcelona, em va demanar que li escrivís unes paraules per a la caràtula d’un dels seus discos. Vaig dir-hi que el tango és sobretot un ball que ha demostrat la capacitat de relleu generacional i de salts continentals, una música en constant evolució, una poètica, una

Les favorites, els humoristes antisemites i els debats escamotejats

El fet rellevant no és que s’hagi descobert que el president socialista de la República francesa François Hollande, de 59 anys, manté una relació extraconjugal amb l’actriu Julie Gayet, de 41. Això és només una expressió repetida i antiquíssima de l’eròtica del poder, de manera que el 77 % dels francesos declaren en una enquesta recent que ho consideren un afer privat sense incidència en la gestió política del mandatari. El fet rellevant és que François Hollande ja s’havia convertit des d’abans d’aquest potin en el president més impopular de la V República francesa per la seva incapacitat de prendre mesures palpables enfront de la

La indigna rebuda dels republicans espanyols a França compleix 75 anys

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquest mes de gener s’escau el 75 aniversari de l’èxode cap a la frontera pirinenca franco-catalana de mig milió de refugiats republicans, tant civils com milicians, empesos per la progressió de les tropes de Franco. El fet va constituir un dels grans drames europeus del segle XX, un naufragi massiu davant del qual res no havia estat previst per les autoritats franceses, advertides amb anticipació sobre la possible magnitud de l’allau humana. L’actitud del país de la "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" i de la Declaració Universal dels

Madrid se’n va, sembla que se n’ha anat, però no ho asseguraria

El luxós aeroport madrileny de Barajas s’ha vist superat per primer cop en nombre de passatgers pel barceloní del Prat el mes d’agost passat. El museu del Prado (ampliat el 2007) acaba d’anunciar que el 2013 va rebre un 15 % menys de visitants que l’any anterior. La Puerta del Sol s’ha convertit en una plaça potinejada. La candidatura olímpica ha acabat en un cafè amb llet de no res. L’artèria aorta del Madrid faraònic que és l’autovia de circumvalació M-30 desemboca a altres autovies en fallida. L’ampliació de la xarxa del metro (triplica en extensió la de Barcelona) registra continus problemes de manteniment. La xifra d’usuaris es revela irrisòria a l’AVE construït fins les capitals de

Demà bufarà tramuntana en honor de Rafael Patxot

Demà 8 de gener s’escau el cinquantenari de la mort a Ginebra del meteoròleg, mecenes i escriptor guixolenc Rafael Patxot, el primer que va estudiar científicament la tramuntana a aquesta banda de Catalunya. Al seu treball publicat el 1908 amb el títol Observacions de Sant Feliu de Guíxols hi va deixar escrit: “Jo vull reivindicar aquest vent, que no veig proclamat com cal, i a fe que no li manca gesta en aqueixa nostra tramuntana, que no figura quasi en cap tractat de Meteorologia, malgrat ser un exemple de força més extens que el bora de l'Adriàtic i potser més clàssic, científicament, que no pas el mistral de la Provença”. Era el ric hereu d’una família d’industrials surers,

Record de Vicent Andrés Estellés, amb molta pirotècnia

En una ocasió llunyana la meva dona i jo vam anar a visitar el poeta Vicent Andrés Estellés a casa seva, a València. L’amenitat de la conversa i l’interès dels seus ullets vius per l’atractiu juvenil de la meva dona van allargar la sobretaula. Al capvespre ens va demanar d’acompayar-lo a un dels freqüents homenatges que li tributaven als pobles de l’antiga horta dels voltants de la capital, organitzat com sempre per la xarxa activista del seu editor i amic Eliseu Climent. Quan s’acostava l’hora de sopar, Estellés solia acudir a un homenatge o altre. L’autor de Llibre de meravelles havia passat vint anys treballant de gris redactor en cap al diari local Las Provincias i, un cop jubilat i consagrada la seva poesia entre els lectors, gaudia ara de la calidesa del reconeixement popular, després de publicació de la torrencial Obra completa i de convertir-se en un referent cívic, divulgat també per múltiples cantants. El seu monumental Mural del País Valencià al.ludia

L’anhel d’independència i el pop com animal de companyia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

No em desagradaria que Catalunya fos un Estat independent, una altra cosa és que em sembli prioritari o indispensable. Quasi tot en aquesta vida --la col.lectiva i la individual— consisteix a un equilibri variable entre el grau de dependència i el de llibertat, un estira i arronsa permanent entre interessos relativament diferents. La definició bàsica de democràcia és el govern de la majoria per damunt la brutalitat de la llei del més fort i els interessos particulars de les elits. Es pot arribar a admetre la paraula “pop” com a definició

Els casaments augmenten i jo me n’alegro

Sóc un descasat reincident, però m’alegro que les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya revelin que els casaments van augmentar un 3,1% l’any 2012, tot trencant amb la tendència a la baixa dels tres anys anteriors. Dels 26.630 casaments censats aquell any a Catalunya, el 78,9 % van ser civils i el 19,4 % pel ritu catòlic, tot i que això em sembla menys rellevant que l’opció principal de casar-se. Naturalment, l’Institut d’Estadística es complau a elaborar estadístiques i també informa que el 71,5 % dels enllaços van ser entre persones que accedien al matrimoni oficial per primer cop i el 28,5 % a segones o posteriors núpcies. Afegeix

La doble cara de les cantonades de Washington

Vaig arribar la primera vegada a Washington amb l’avidesa d’entreveure amb els meus ulls algun mecanisme intern de la capital de la primera superpotència. També portava la convicció que difícilment ho aconseguiria, per les incomptables capes superposades que amb tota seguretat revestien i sofisticaven el nucli de l’imperi. El meu sentiment es va revelar equivocat des del primer instant. Instal.lat a l’hotel, vaig sortir a fer un inicial volt de reconeixement pel centre urbà. Vaig observar als carrers les anades i vingudes apressades dels lobbystes i les seves secretàries, tots d’una elegància mitjana fàcilment

Centenari: la Primera Guerra Mundial té el futur assegurat

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’agost del 2014 s’escau el centenari del començament de la Primera Guerra Mundial i la data ha començat a fer córrer la tinta. La immensa majoria d’europeus ignora avui per què es va produir aquella guerra de més de 10 milions de morts, de la mateixa manera que els governs continuen sent incapaços de consensuar una versió històrica comuna, més enllà de cada visió nacional, del vel acomodatici de l’oblit i les cerimònies oficials. És exactament la mateixa actitud que davant l’actual guerra econòmica, la salvació dels especuladors amb diners públics a canvi de retallar els drets socials (treball, habitatge, educació, sanitat) i rebifar del patriotisme contra l’enemic exterior per tapar l’agressió interna, l’alteració del pacte democràtic i l’augment de les desigualtats, la confusió sistemàtica del debat i per tant de les possibles mobilitzacions de protesta. Es tracta de fer creure que les guerres i les crisis són coses que passen, senzillament. L'any 1914 un jove serbi va matar en un atemptat a Sarajevo l’arxiduc hereu de l’imperi austrohongarès i aquest va atacar Sèrbia, alhora que reclamava el suport dels seus aliats alemanys davant

El noble art de caminar, al camí de bosc de Sant Medir

He anat a celebrar l’èxit d’una operació artroscòpica al meu genoll dret (gràcies doctor Maculé!) amb un retorn al camí de bosc que porta de Sant Cugat a l’ermita de Sant Medir, tot passant pel Pi d’en Xandri (foto adjunta), la Torre Negra, can Borrell, la capella circular de Sant Adjutori i, finalment, la mitja volta del recorregut a Sant Medir. M’hi he lliurat a una caminada festiva per sentir la fortalesa silenciosa dels arbres i el misteri del tic-tac del meu cor, però sobretot per honorar el noble art de caminar, la simplicitat del luxe de poder caminar sense més adjectius, senzillament caminar al ritme de la respiració, a pas moderat de 3 km/h o al ritme més viu i vigorós que tensa el sistema cardiorespiratori i lubrica les idees (la irrigació sanguínia del cervell), per

Avui fa 50 anys que Joan Manuel Serrat té 20 anys

A algun moment el meu nom constava a algun raconet de la web de Joan Manuel Serrat per una frase que vaig escriure a un article. La frase deia, i diu: "L'Argentina és un dels pocs llocs lloc del món on qualsevol català pot anar simplement de català sense haver de donar més explicacions ni precisions. Ho situen perfectament: "Ah, como Serrat". A Llatinoamèrica en general la qüestió queda entesa sense necessitat dels circumloquis que s'imposen a tots els altres continents quan la nacionalitat del visitant no correspon exactament a la del seu passaport. L'èxit de Serrat a l'Amèrica Llatina no es basa només en les cançons, també en una actitud d'amistat demostrada amb la gent d'aquells països. Per a milions de llatinoamericans, Serrat és un cantant i un amic. Una de les seves actituds contracorrent a Amèrica Llatina és cantar alguna de les cançons en català als

Els incomprensibles amants del cel entelat o cal de tot per fer un món

A la meva retina la diada de Nadal va associada a un sol hivernal lluminós i  passejades a la platja. La pluja i el cel baix d’enguany m’ho han fet trobar a faltar, tot i que admeto la llibertat de gustos i sé que en qüestions atmosfèriques les predileccions de la gent són molt variades, fins i tot ben estranyes. Altres persones amb gustos diferents dels meus, les quals es declaren generalment admiradores dels paisatges anglesos, les novel.les rurals decimonòniques de Jane Austen i els quadres emboirats de Turner, qualifiquen de bon temps els dies de cel llacrimós i ho fan amb una alegria eufòrica, mentre branden el paraigua a tall d'íntim trofeu i s'enfunden la gavardina com un vestit de gala. Surten al carrer els dies plumbis i clucs, de

Aquí no hi va haver treva de Nadal

Tal dia com avui, el 24 de desembre del 1914, es va produir una treva espontània a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, desplegades en aquell moment a Ypres (Bèlgica). Soldats alemanys, francesos i britànics van muntar un partit de futbol al camp de batalla. En record del gest es celebra des del 2011 un torneig amistós a Ypres d’equips juvenils de Bèlgica, Regne Unit, Alemanya i França. La treva nadalenca per sorpresa del 1914 no es va repetir els tres Nadals següents que encara duraria una guerra que va costar entre 10 i 30 milions de morts (els historiadors continuen sense posar-se d’acord) i que precediria de tot just 20 anys la Segona Guerra Mundial als mateixos escenaris, la qual costaria entre 60 i 70 milions més de morts. En

Roma, el lligam afectiu amb la gran bellesa

Des del títol mateix, la pel.lícula La grande bellezza és un homenatge a la ciutat de Roma. L’impacte que causen les imatges no és aliè a l’arrelat lligam afectiu, l’inconscient vincle maternal que els espectadors del film mantenim amb la Urbs, amb el palpitant caput mundi de la nostra cultura. Qualsevol llatí té dues capitals, la seva i Roma. Alguns ho detectem, ho practiquem, ho gaudim. Moltes seqüències de la pel.lícula s’endinsen per camins particulars del director, però la línia contínua de l’escenari urbà que tria s’alça com un tribut a la fascinació indicible que exerceix la monumentalitat històrica i alhora plenament