La doble cara de les cantonades de Washington

Vaig arribar la primera vegada a Washington amb l’avidesa d’entreveure amb els meus ulls algun mecanisme intern de la capital de la primera superpotència. També portava la convicció que difícilment ho aconseguiria, per les incomptables capes superposades que amb tota seguretat revestien i sofisticaven el nucli de l’imperi. El meu sentiment es va revelar equivocat des del primer instant. Instal.lat a l’hotel, vaig sortir a fer un inicial volt de reconeixement pel centre urbà. Vaig observar als carrers les anades i vingudes apressades dels lobbystes i les seves secretàries, tots d’una elegància mitjana fàcilment

Centenari: la Primera Guerra Mundial té el futur assegurat

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’agost del 2014 s’escau el centenari del començament de la Primera Guerra Mundial i la data ha començat a fer córrer la tinta. La immensa majoria d’europeus ignora avui per què es va produir aquella guerra de més de 10 milions de morts, de la mateixa manera que els governs continuen sent incapaços de consensuar una versió històrica comuna, més enllà de cada visió nacional, del vel acomodatici de l’oblit i les cerimònies oficials. És exactament la mateixa actitud que davant l’actual guerra econòmica, la salvació dels especuladors amb diners públics a canvi de retallar els drets socials (treball, habitatge, educació, sanitat) i rebifar del patriotisme contra l’enemic exterior per tapar l’agressió interna, l’alteració del pacte democràtic i l’augment de les desigualtats, la confusió sistemàtica del debat i per tant de les possibles mobilitzacions de protesta. Es tracta de fer creure que les guerres i les crisis són coses que passen, senzillament. L'any 1914 un jove serbi va matar en un atemptat a Sarajevo l’arxiduc hereu de l’imperi austrohongarès i aquest va atacar Sèrbia, alhora que reclamava el suport dels seus aliats alemanys davant

El noble art de caminar, al camí de bosc de Sant Medir

He anat a celebrar l’èxit d’una operació artroscòpica al meu genoll dret (gràcies doctor Maculé!) amb un retorn al camí de bosc que porta de Sant Cugat a l’ermita de Sant Medir, tot passant pel Pi d’en Xandri (foto adjunta), la Torre Negra, can Borrell, la capella circular de Sant Adjutori i, finalment, la mitja volta del recorregut a Sant Medir. M’hi he lliurat a una caminada festiva per sentir la fortalesa silenciosa dels arbres i el misteri del tic-tac del meu cor, però sobretot per honorar el noble art de caminar, la simplicitat del luxe de poder caminar sense més adjectius, senzillament caminar al ritme de la respiració, a pas moderat de 3 km/h o al ritme més viu i vigorós que tensa el sistema cardiorespiratori i lubrica les idees (la irrigació sanguínia del cervell), per

Avui fa 50 anys que Joan Manuel Serrat té 20 anys

A algun moment el meu nom constava a algun raconet de la web de Joan Manuel Serrat per una frase que vaig escriure a un article. La frase deia, i diu: "L'Argentina és un dels pocs llocs lloc del món on qualsevol català pot anar simplement de català sense haver de donar més explicacions ni precisions. Ho situen perfectament: "Ah, como Serrat". A Llatinoamèrica en general la qüestió queda entesa sense necessitat dels circumloquis que s'imposen a tots els altres continents quan la nacionalitat del visitant no correspon exactament a la del seu passaport. L'èxit de Serrat a l'Amèrica Llatina no es basa només en les cançons, també en una actitud d'amistat demostrada amb la gent d'aquells països. Per a milions de llatinoamericans, Serrat és un cantant i un amic. Una de les seves actituds contracorrent a Amèrica Llatina és cantar alguna de les cançons en català als

Els incomprensibles amants del cel entelat o cal de tot per fer un món

A la meva retina la diada de Nadal va associada a un sol hivernal lluminós i  passejades a la platja. La pluja i el cel baix d’enguany m’ho han fet trobar a faltar, tot i que admeto la llibertat de gustos i sé que en qüestions atmosfèriques les predileccions de la gent són molt variades, fins i tot ben estranyes. Altres persones amb gustos diferents dels meus, les quals es declaren generalment admiradores dels paisatges anglesos, les novel.les rurals decimonòniques de Jane Austen i els quadres emboirats de Turner, qualifiquen de bon temps els dies de cel llacrimós i ho fan amb una alegria eufòrica, mentre branden el paraigua a tall d'íntim trofeu i s'enfunden la gavardina com un vestit de gala. Surten al carrer els dies plumbis i clucs, de

Aquí no hi va haver treva de Nadal

Tal dia com avui, el 24 de desembre del 1914, es va produir una treva espontània a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, desplegades en aquell moment a Ypres (Bèlgica). Soldats alemanys, francesos i britànics van muntar un partit de futbol al camp de batalla. En record del gest es celebra des del 2011 un torneig amistós a Ypres d’equips juvenils de Bèlgica, Regne Unit, Alemanya i França. La treva nadalenca per sorpresa del 1914 no es va repetir els tres Nadals següents que encara duraria una guerra que va costar entre 10 i 30 milions de morts (els historiadors continuen sense posar-se d’acord) i que precediria de tot just 20 anys la Segona Guerra Mundial als mateixos escenaris, la qual costaria entre 60 i 70 milions més de morts. En

Roma, el lligam afectiu amb la gran bellesa

Des del títol mateix, la pel.lícula La grande bellezza és un homenatge a la ciutat de Roma. L’impacte que causen les imatges no és aliè a l’arrelat lligam afectiu, l’inconscient vincle maternal que els espectadors del film mantenim amb la Urbs, amb el palpitant caput mundi de la nostra cultura. Qualsevol llatí té dues capitals, la seva i Roma. Alguns ho detectem, ho practiquem, ho gaudim. Moltes seqüències de la pel.lícula s’endinsen per camins particulars del director, però la línia contínua de l’escenari urbà que tria s’alça com un tribut a la fascinació indicible que exerceix la monumentalitat històrica i alhora plenament

L’atur forçós dels joves gangrena el futur

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A Catalunya no troba feina el 67,4% dels joves entre 16 i 19 anys ni el 36,1 % dels situats entre 16 i 29 anys, segons les dades de l’Observatori Català de la Joventut basades en l’enquesta de població activa del tercer trimestre del 2013. Només l’11 % d’aquests joves cobra un subsidi d’atur. El 38 % entre 25 i 34 anys encara viu a casa dels pares, molt per damunt de la proporció d’altres països europeus. Les xifres no són fredes, són esgarrifoses. I no compten els joves que consten

Torno a aixecar la copa pel sonet de Lope

Pel mòdic preu de 12 euros es pot comprar a les llibreries la setena edició, actualitzada aquest 2013 per l’editorial Cátedra, de la Poesía selecta de Lope de Vega i comprovar amb entusiasme com un sonet és capaç de perdurar durant segles amb vigor de peça única a la poblada joieria i la desbordant bijuteria de la poesia amorosa. Ho aconsegueix encara avui de manera radiant la núm. 126 (sense títol) de les seves Rimas, amb la finesa i la força intactes d’un estimulant cardíac que desvetlla el moviment ascensional de les apetències i fueteja les idees, un al.legat vibrant a

Per què deixem morir els fars?

La funció dels fars s’ha vist substituïda per noves tecnologies de comunicació marítima, excepte la funció de la bellesa quan s’aboquen a l’abisme com una mà estesa d'empara en la tenebra. El fars sempre han fet cohabitar la tècnica i els somnis, la llum i la foscor, la immobilitat i el gir perpetu, la soledat i l’auxili, la infinitat i un punt precís. Des de la seva automatització vint anys enrere i l’extinció dels faroners residents, les autoritats responsables juren i perjuren que donaran alguna nova utilitat turística o cultural a l’excepcional elegància i ubicació dels fars, però de moment només ho han complert amb un comptagotes balbuciejant. Els fars de

De Willy Brandt no en queda res en el seu centenari

Aquest dimecres 18 de desembre s’escau el centenari de la naixença de Willy Brandt, l’alcalde de Berlín del 1957 al 1966, el premi Nobel de la Pau per l’Ostpolitik d’obertura a l’Est, el dirigent que va portar el Partit Social-Demòcrata SPD al poder (del 31 % dels vots el 1957 al 45,8 % a la seva reelecció com a canceller el 1972), el president de la Internacional Socialista del 1976 al 1992, l’home al qual els nazis havien retirat la nacionalitat alemanya per resistir contra Hitler, a un país al qual la desnazificació de postguerra va ser simplement possibilista i relativa (el seu antecessor a la cancelleria entre 1966 i 1969, el conservador Kurt

Poc a celebrar arran de la inauguració de l’AVE a París

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La nova línia d’alta velocitat Barcelona-París que inauguren oficialment aquest dilluns 15 de desembre arriba amb enorme retard sobre les previsions oficials, però sobretot arriba amputada del seu principal sentit funcional. Es troba mancada al sud de la connexió amb València (tercera ciutat d’Espanya) i per tant amb el potent corredor mediterrani de mercaderies i passatgers. També es troba mancada al nord del tram entre Perpinyà i Montpeller, que es manté amb el

En defensa de la luxúria davant la foto de Fernanda Lima

Els diaris d’arreu del món han publicat la foto de la model brasilera Fernanda Lima al moment d’irrompre a pas de marxa i cops de maluc a l’escenari del sorteig, a Bahia, del pròxim Mundial de futbol per fer de presentadora de la cerimònia. Anava acompanyada en el trajecte escènic pel seu marit, el també presentador i model brasiler Rodrigo Hilbert, eclipsat per la diferència de vistositat o pels criteris masculins dominants a l’hora de triar les fotos que es publiquen. La de Fernanda Lima ha fet la volta al món com a viva imatge de la luxúria, d’una idea de la luxúria. Les consideracions diferents que això pugui merèixer no haurien de conduir a negar l’evidència, la noblesa de l’atractiu de la bellesa física o, fins i tot, de la luxúria. Cada vegada que he relatat a aquest blog algun episodi relacionat amb l’atracció física que pot arribar a exercir la bellesa corporal d’algunes dones, m’ha sorprès rebre comentaris d’amigues per dir-me que el tema no els ha agradat o que l’han trobat potencialment masclista. Ho assumeixo d’entrada, sense deixar de defensar el meu punt de vista. La moral catòlica va tractar la luxúria de pecat i va pretendre identificar-la amb el desenfrè i el vici, però avui les normes de la moral católica ja no són d’obligat compliment. L’atracció exercida per qualsevol tipus de bellesa, de

Rèquiem per la modernitat que va representar el tren Talgo

Aquest divendres 13 de desembre a les 22h16 surt de l’estació de Austerlitz l’últim Talgo París-Barcelona, després de quaranta anys de servei, substituït d’ara en endavant per l’AVE amb un altre preu i un altre horari. El Talgo era pràctic i confortable, quantes vegades no l’hauré agafat! N’hi havia prou amb posar-lo al dia per estalviar-se la descomunal inversió de l’AVE. Amb l’últim viatge de divendres ja s’hauran vist suprimits a Barcelona el Talgo nocturn a París, el de Milà i també el diürn a Zuric. La política espanyola d’infraestructures ferroviàries ha estat un desori persistent, irredimible. Les àmplies possibilitats que oferia el sistema Talgo de canvi automàtic d’eixos a les estacions frontereres, per tal de salvar l’espanyolada històrica de

Alice Munro no necessita ser avui a Estocolm per rebre el Nobel

Avui l’escriptora canadenca Alice Munro rep a Estocolm el premi Nobel de Literatura, recollit per la seva filla. L’autora, de 82 anys, ha al.legat motius de salut per no viatjar a Suècia, per no abandonar el seu món i el de la seva literatura quotidiana que sempre ha estat la comarca apartada del comtat d’Huron, a la província d’Ontario. Al marge d’eventuals motius de salut, la decisió de no viatjar per rebre el guardó resulta plenament coherent amb l’estil que li ha valgut el reconeixement, fins i tot amb el tarannà canadenc, un afortunat gegant desproveït d’ímfules. Com afirma la dita, “un canadenc és un nord-americà sense armes i

Les mestres d’escola mereixen un monument no només honorífic

Des de l’època que portava els meus fills a l’escola, l’ofici de mestra (el 85 % són dones a primària i el 58 % a secundària) m’ha semblat senzillament heroic, a més de decisiu a qualsevol societat civilitzada o aspirant a ser-ho. Ara ja no porto els fills a l’escola però la meva admiració envers l’ofici de mestra encara ha crescut més, des de que la Generalitat ha retallat la inversió per cada estudiant no universitari a Catalunya en un 27 % des del 2011 i hi dedica el mateix pressupost que el 2007, quan hi havia 400.000 alumnes menys escolaritzats. La consellera Rigau ha manifestat que no es tornarà a construir cap escola a Catalunya durant els

Breu responsori per Madiba: Gràcies per tot

Gràcies per tot, Madiba, canonitzat civil, icona mundialitzada. Ara sabem que la guerra civil no era dels blancs contra els negres, però tu vas mostrar que es pot retornar a la majoria el dret bàsic a una vida digna. Almenys una mica més digna, a batzegades, amb altibaixos i amb molta lluita. Gràcies per tot, Madiba. Alguns direm, com per definir-nos: “Jo vaig viure a l’època del presoner Nelson Mandela com a primer president negre electe de Sud-àfrica”, empresonat durant 27 anys pel règim racista, alliberat el 1990 i elegit

Després de rescatar els bancs, ara les elèctriques

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Les grans companyies espanyoles de producció i distribució d’electricitat argumenten que la regulació dels preus per part de l’Estat les obliga a vendre energia als consumidors per sota del preu que els costa. En conseqüència, han obtingut dels successius governs un acord de compensació o dèficit de tarifa, amb càrrec als pressupostos públics, que avui se situa en la desorbitada xifra de 30.000 milions d’euros, dels quals 3.600 milions havien de ser abonats enguany. Paradoxalment i per posar només un exemple, Iberdrola

Florència: una elecció sentimental, en el sentit admissible de la paraula

Després de molts anys de recórrer, acariciar i escriure Florència, comprovo ara amb sorpresa, quan arribo de nou a aquesta gloriosa ciutat, que allò que prefereixo és simplement seure com qualsevol vianant de pas al peu de l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. La sorpresa deriva del fet que es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i preveure. Potser ara començo a estimar Florència amb un criteri més afinat a l’hora d’interpretar els sentiments espontanis enfront d’aquells altres dictats pels cànons estètics de la història de l’art. Em vaig dedicar durant molt temps a conèixer els cànons reverencials, ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a l’escena un valor multiplicat, que potser no ressegueix del tot la versió oficial de la història de l’art i de la vida en general. Ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art i de la vida en general. Allò que m’agrada més del Perseu és la seva ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent, tocat per la gent que l’admira o que

Els impostos reclamen amb urgència una reforma democràtica

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Els impopulars impostos són l’eina bàsica i la principal garantia de l’Estat democràtic, quasi l’únic instrument de redistribució de la riquesa i de disminució en alguna mesura de les desigualtats, sempre que s’apliquin també als rics. Allò impopular no han de ser els impostos, ben al contrari, sinó la pèssima i enganyosa distribució de la càrrega fiscal entre els assalariats (retenció directa al sou) i les elits econòmiques especialitzades en “enginyeria fiscal”, en evasió a l’engròs de les obligacions tributàries, en delictes de