“Torroella, vila vella” ha rejovenit molt

Ahir es va presentar el programa de la pròxima edició del Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí, que se celebra des del 1981 amb primeríssim nivell de qualitat. Representa una joia de la corona del país, a un indret que a començaments del segle XX continuava sent una trista vila feudal, quan a d’altres municipis gironins veïns la indústria dels taps de suro ja hi havia introduït un visible canvi d’estructura social i de mentalitats. La imatge caciquil i el tuf de resclosit va impregnar durant molt temps la “Torroella, vila vella”…  Ara, amb tot just 11.000 habitants, quan les pròsperes viles sureres veïnes s’han de refiar del turisme de

Tinc un gran record de Perugia, no m’hi ha passat mai res

En èpoques més debutants també vaig patir a Florència la “síndrome de Stendhal”, el trasbals causat per l’excessiva absorció de bellesa a la capital del Renaixement. Vaig trobar una solució que, encara ara, no m’ha fallat mai. Llogo un cotxe i m’escapo extramurs durant 150 km fins a Perugia (ja sé que en català es diu Perusa, però m’agrada més en versió original). La petita capital de la regió limítrof de l’Úmbria no ha de suportar el pes del lideratge de la Toscana i manté perfectament la nota sense la mateixa pressió. Fins i tot diria que la iguala, en unes dimensions més abastables que faciliten la desalteració i les descobertes espontànies. A Florència o a Siena sempre s’està a la mercè de

Avui plou, demà i demà passat també

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Predicaré amb l’exemple la meva convicció que els articles d’opinió publicats als diaris no s’han de limitar sense excepció a l’actualitat política. Avui, al moment d’escriure i enviar aquest article, plou. Diuen que demà i demà passat també ho farà. Som a la primavera, ja se sap. És bo que plogui, agradi més o agradi menys a cadascú. A mi em desagrada, però m’hi avinc, si no

Un motiu precís per tornar al Janícul de Roma

El Janícul no forma part dels set turons fundacionals i llegendaris de Roma. Se’l considera el vuitè, perquè s’ha convertit en igual d'eminent, deliciós i concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. No es deu només al templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on fins fa poc era tradicional que els romans anessin a casar-se i fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques de la ciutat. Tampoc no es deu a l’extensió i la bellesa del parc públic, al qual els romans

La psicòloga Isabel S. Larraburu aconsegueix la meva atenció plena

Sóc un vell lector dels articles que de tant en tant publica a la premsa la psicòloga Isabel S. Larraburu sobre la seva especialitat. M’he assabentat amb retard de la publicació del seu llibre Atención plena (editorial Temas de Hoy). L’he comprat, l’he llegit, m’ha descol.locat i he tingut la impressió que aquest efecte era bo. L’autora exposa de manera argumentada els beneficis del mètode budista de meditació Vipassana, que la ciència occidental ha batejat com a mindfullness. A la segona part, Isabel S. Larraburu relata amb talent narratiu una sèrie d’exemples pràctics derivats de la seva trajectòria com a psicòloga clínica. Més que una compilació de receptes màgiques d’autoajuda, Atención plena és un repertori clarament

Les barraques de pescadors i el significat del temps

Avui he fet la presentació a l’auditori del Museu del Suro de Palafrugell del llibre de Jordi Turró Les barraques de pescadors a la Costa Brava. Hi he dit que quan deu anys enrere vaig saber que aquest jove documentalista de la Fundació Ernest Morató es proposava escometre el tema, em vaig afanyar a remenar al meu arxiu i fer-li arribar els papers que jo mateix havia anat aplegant al voltant d’una de les meves nombroses inclinacions periodístiques i literàries relacionades amb Palafrugell, amb l’Empordà, amb el Mediterrani, amb les havaneres i amb massa coses més. Les barraques de pescadors, definides a la contraportada del llibre com “senzilles i humils parets allà on el blau marí del mar es dilueix

El món no és només dels emprenedors

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un dels falsos mites més fomentats de la societat moderna, fins a convertir-lo en un simple estereotip, és la glorificació de l’esperit emprenedor com a model de conducta social, més concretament l’esperit emprenedor reduït a la versió de crear noves empreses a partir d’una bona idea de mercat i una mica de sort. No és només el somni daurat de les escoles privades de negocis i els màsters en direcció d’empreses, que floreixen com a planter de la suposada elit econòmica. També les

Les millors misses, a la cartellera d’espectacles

Fa molts anys que demano en els meus articles que les millors misses cantades de cada ciutat apareguin a la cartellera d’espectacles dels diaris. No només per informar els seguidors interessats per motius religiosos sinó també, com en el meu cas, els no creients que estimem la bona música sacra. El meu desig s’ha vist parcialment satisfet amb la iniciativa privada de l’Associació d’Amics de les Misses Polifòniques, la qual ha programat un cicle de cinc d’aquestes misses al monestir de Pedralbes i l’església dels Sants Just i Pastor (a la foto) de Barcelona, presentades cada vegada amb un anunci publicitari als diaris. Diumenge vinent n'ofereixen una de Palestrina i el 26 de maig la

Es presenta una perla en forma de llibre: ”El viatge del gironauta”

Durant quatre anys el poeta Quim Curbet va recórrer amb paper i llapis a la mà cadascun dels 207 municipis de les comarques gironines. Va fer-ne un retrat personal, un reduït i llampeguejant esbós al natural capaç de cabre en l’espai de la columna de diari a la qual l’escrit anava destinat. Ara els ha recopilat tots en un llibre, sense variar el format humil i nobilíssim de la columna. Es titula El viatge del gironauta, i és una joia, un elogi de la força del traç del pinzell prim, un monument a la literatura descriptiva, a la capacitat fotogràfica de les paraules inspirades. Un cop escrites i publicades les columnes, el poeta ha tornat ara a emprendre el camí per presentar el llibre recopilatiu a alguns dels municipis descrits, en el marc d’una mena

La raó d’Oliveres, Forcades i companyia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Davant l’escassa resposta de l’esquerra parlamentària a la necessitat de regeneració democràtica que la crisi econòmica ha posat de relleu, era natural, saludable i esperat que sorgissin moviments socials com el que acaben d’anunciar aquesta setmana l'economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, i la

Preu per preu, penis grossos

Sota el titular “La mida sí que importa”, l’autoritzat periodista científic Josep Corbella sorprèn avui a les pàgines del diari La Vanguardia amb els resultats d’una investigació segons la qual “el penis dels goril.les mesura un centímetre i mig, encara que pot arribar als quatre en moments de màxima erecció. El dels ximpanzés és el doble de gros. Però el dels humans bat rècords. Amb una longitud mitjana d’uns 9 centímetres quan està flàccid i d’entre 13 i 14 quan està erecte, és amb diferència el rei dels penis entre els primats. Què va portar els humans a dotar-se d’una càrrega tan poc pràctica per córrer a la sabana (com belluga, la punyetera!) o per moure’s a la

El pic del Canigó com la festa major del Mas Rampinyo

Ha començat a circular una petició pública per tal que la monumental creu en ferro forjat que senyoreja al pic del Canigó sigui purificada de la quantitat de rècords tèxtils, convertits en parracs per la tramuntana, que la gent hi deixa penjats, sobretot si tenim en compte que aquest pic mític pot arribar a ser petjat per uns 500 excursionistes cada dia festiu de bonança atmosfèrica. La creu s’ha vist colgada pel costum massiu. Ara es confon amb una mena de ninot espantaocells. Més que marcar un cim majestuós, sembla guarnir la festa major del Mas Rampinyo (vella expressió popular per designar ordinariesa, amb tot el respecte per la festa major del Mas Rampinyo, a Montcada i Reixac, que es continua celebrant cada final d’abril). La petició pública vol recollir signatures i ha estat adreçada a la presidenta del Consell General dels Pirineus Orientals (equivalent de la Diputació, a Perpinyà), perquè potser cal recordar que el massís del Canigó es troba en territori francès del Rosselló, encara que a qualsevol català això

La Fura dels Baus revoluciona Wagner a tocar del Rin

En ple bicentenari de la naixença de Wagner i el dia mateix en què transcorre simbòlicament l’últim acte de “Parsifal”, el director escènic Carlus Padrissa i la companyia La Fura dels Baus van estrenar aquest Divendres Sant 29 de març el seu espectacular muntatge sobre la mítica  òpera  en ple centre de Colònia, arran del Rin gegantí i a l’ombra de l’arxi-coneguda catedral. S’ha parlat poc de l’esdeveniment i del concurs de circumstàncies, malgrat l’efemèride wagneriana i el paper renovador que juga arreu del món la companyia catalana en matèria d’escenografia operística. La producció, en cartell fins el 14 d’abril, ha estat un encàrrec de l’Òpera de Colònia, després de l’èxit apoteòsic obtingut fa dos anys en

El triomf dels fills espanyols i catalans de la República francesa

El nou director del Louvre, el museu més gran i més visitat del món, es diu Jean-Luc Martínez i és un historiador de l’art nascut a París, fill d’espanyols. Al moment de ser nomenat aquesta setmana es va despenjar amb la següent declaració: “Vinc d’un ambient modest. La meva mare era portera i el meu pare carter. Ho dec tot a l’escola de la República”. És exactament la mateixa frase que em va dir fa poques setmanes la directora dels Museu d’Art Modern de Ceret i del Museu de Cotlliure, Josefina Matamoros, quan la vaig entrevistar arran de la

Amunt, els imputats de la terra!

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Cadascun dels integrants de la llarga i renovada llista d’imputats d’aquests últims temps ho està per casos concrets diferents, però tots tenen un denominador comú: haver-se apropiat –presumptament—de diners públics que havien de servir per no tancar quiròfans de la Seguretat Social, per no disminuir el nombre de mestres de les escoles, per acabar obres públiques, per mantenir les pensions de jubilació, per pagar l’atenció social dels geriàtrics i altres serveis i equipaments públics, els quals s’han vist retallats sense miraments a

El vins malbec no són només argentins

La qualitat i la moda internacional dels vins negres malbec argentins han portat a creure que el fruit d’aquest cep francès és una especialitat d’aquell país austral. L’Argentina ostenta la superfície plantada més gran del món de cep malbec, amb 16.000 hectàrees, sobretot a la província de Mendoza, al repeu dels Andes, gràcies a les inversions estrangeres afavorides pel baix cost de la producció intensiva i l’alt preu de venda als mercats nord-americans. Però de bons malbecs n’hi ha també aquí, en convivència amb altres varietats avui majoritàries. La bodega Monestir del Tallat comercialitza un 100 % malbec de les seves Vinyes del Morell (Tarragona). L’any 2011 la sumillera del

D’acord, els “escraches” són poc refinats

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’esquinçament de vestidures d’aquests últims dies a tota mena de tribunes polítiques i d’opinió contra unes accions pacífiques i simbòliques que han rebut el nom d’escraches, protagonitzades sobretot per petits grups de manifestants de la plataforma Afectats per la Hipoteca (APH) davant dels domicilis privats d’alguns polítics que s’oposen a la revisió en profunditat d’una Llei Hipotecària fins i tot criticada pel Tribunal de la Unió Europea, està ampliant la caixa de ressonància d’una

Que arreglin la Rambla de les Flors, no només les parades de flors

El diari explicava ahir que les setze parades de flors que subsisteixen a la Rambla barcelonina fan la major part del calaix amb la venda de souvenirs turístics, com ara imants de nevera. Només dues es dediquen exclusivament a la seva funció original. En vista de l’èxit, l’Ajuntament es planteja reconvertir-les cap a la venda de souvenirs barats, però de disseny homologat, i deixar-ne alguna de mostra amb la dedicació tradicional, perquè no sigui dit que a la Rambla de les Flors ja no s’hi venen flors. Seria el funest i definitiu cop de gràcia a la degradació d’aquest passeig vertebral, desertat fa temps pels barcelonins davant l’ocupació

El meu fetixisme del peu, ni que sigui de porc

La feina excelsa d’escurar cadascun dels 28 ossos comptats d’un peu de porc ben cuinat és una devoció que m’arrossega de tant en tant, impel.lit per l’adhesió --i l’adherència— a una sòlida, introntollable fe en la delícia excepcional d’aquest plat. Ara bé, uns peus de porc ben guisats, en la seva integritat, són cada dia més difícils de trobar. En canvi, recordo els peus de porc amb musclos de la fonda Cal Parent de Besalú, els peus de porc amb moscatell de l’Hostal del Castell del Montesquiu, els peus de porc amb cloïsses del restaurant Canet de Sarrià (Barcelona), els sublims peus de porc amb escamarlans de l’Hotel Llevant de Llafranc, els

Pompeia: la febre de la ciutat inert i el passat vivent

La fascinació massiva que exerceix el jaciment arqueològic de Pompeia no és estranya, potser només una mica morbosa. La ciutat romana més ben conservada, morta i alhora intacta, permet recórrer la vida quotidiana de vint segles enrere sense el més mínim afegit ni reconstrucció, tal com la va sepultar en poques hores la pluja de lava i cendra del Vesubi, el 24 d’agost de l’any 79 dC. La Pompeia inert és pura història vivent i els dos milions de visitants anuals la senten bategar sobre el terreny. Com si no en tingués prou amb ser el monument més visitat d’Itàlia, les exposicions sobre les últimes