Elogi del fred de l'hivern amb les seves calideses

Alguns pretenen adjudicar a l’hivern una imatge melangiosa, quan en realitat ofereix molts moments de vitalitat envernissats per la llum licorosa que filtren els arbres despullats. A les platges redossades s’hi està més bé que mai, els dies propicis. No sento la suposada malenconia de l’hivern com un decandiment ni un presagi cendrós i refredat. M’estimula igual que les altres estacions a fer i sentir les coses pròpies del moment. No li veig cap metàfora de decadència, sinó més aviat del gaudi de la maduració. Ja ho sé que les rebrotades són característiques de la primavera, però a l’hivern també rebroten coses. L’hivern no és un fred moral ni representa cap desgràcia. És l’estació del solet més suau i les llunes més clares, que s’arrauleix per alimentar una nova

Les “senzilles” suites per a cello de Bach no s’acaben mai

Compro la revista mensual francesa de música clàssica Diapason pels reportatges sobre autors i orquestres, però també per l’ampli espai que dedica a la crítica argumentada i no sempre complaent de les novetats discogràfiques, prop d’un centenar cada mes. Em sorprèn la freqüència amb què apareixen noves versions de les "Sis suites per a violoncel sol" de Johann Sebastian Bach, a l’últim número de la revista a càrrec de la cellista Sonia Wieder-Atherton (foto adjunta). Una de les peces suposadament més “senzilles” del gran repertori clàssic figura avui  entre les més versionades i admirades. Les “Sis suites per a cello

Abandonar superficie de vinya no sempre és una trista decisió

Cobrar un subsidi per arrancar vinyes i abandonar aquest conreu excedentari és una pràctica consolidada des de fa llargs anys, a Catalunya i arreu d’Europa, tot i que continuï semblant dolorós. Durant els últims vuit anys s’han perdut per aquest sistema 1.000 hectàrees de vinya a Catalunya, d’un total de 56.000. L’any 2024 el departament d’Agricultura de la Generalitat ha pagat 4,4 milions d’euros en primes a l’arrancada de ceps, sobretot a la Conca de Barberà, l'Alt Camp, el Pallars Jussà, la Terra Alta, la Ribera d'Ebre o el Penedès. Al Rosselló nord-català, antigament dedicat al monoconreu de la vinya, se n'arrancaran 2.500 hectàrees el 2025 i no en quedarà ni una a municipis com Alenyà, Sant Joan Pla de Corts. Cornellà de Bercol i Vinçà. El conjunt

L’aire lliure deixa respirar la gran estàtua eqüestre de Marc Aureli

L’escultura eqüestre de l’emperador Marc Aureli, nascut a Roma de família bètica de Còrdova, presideix el centre de la plaça del Capitoli romà, una plaça dissenyada per Miquel Àngel, inclòs el paviment. Es tracta d’una extraordinària escultura en bronze del segle II, l’única eqüestre de l’època clàssica que ha arribat intacta fins avui. La peça situada al mig de la plaça és una còpia, però per contemplar l’original no cal anar gaire lluny, es troba als Museus Capitolins que ara comparteixen la mateixa plaça amb les dependències de l’Ajuntament de Roma, on també es celebren els casaments civils. L’original de l’interior del museu sembla engabiada, escanyada, malgrat que li hagin habilitat una àmplia sala amb claror natural. En canvi la

Patrimoni salvat, el cas del cementiri mariner de l’Escala

L’antic cementiri mariner de l’Escala, voltat de blocs d’apartaments turístics, és avui un anacronisme feliç, obert a la visita pública si es demana la clau de la reixa a la comissaria dels mossos d’esquadra situada just al costat. Com molts cementiris que van heretar els anteriors enterraments al voltant de les parròquies, va ser construït a corre-cuita el 1837 als afores del poble per la quantitat de defuncions provocades per la malària. Aquí ho van fer en un estil neoclàssic de fileres baixes de nínxols emblanquinats, coronats per petits timpans triangulars, a segona línia immediata del mar. El 1963 l’Ajuntament va considerar que el cementiri “entorpece completamente el desarrollo del plan normal de edificaciones”, de manera que hauria estat traslladat

Les anxoves confitades, el gran luxe a l’abast

No és cap laboratori de microxips a Silicon Valley, sinó l’actual taller de salaó d'anxoves de l’Escala, en aquest cas de l’empresa Callol Serrats a les noves instal.lacions de l’entrada del poble. Salar o confitar anxoves com a mètode de conservació era un artesanat molt arrelat a totes les poblacions costeres. A l’Escala, Cadaqués o Cotlliure s’hi ha mantingut a escala industrial, com una autèntica exquisidesa moderna. A l’Escala hi rutllen actualment diverses empreses de l’especialitat. L’antiga casa Sureda va ser comprada el 2003 pel grup inversor Anpora de la família Portabella, el qual va invertir 3 milions d’euros en la millora de les instal,lacions a la localitat i va ampliar la producció. El port de l’Escala havia arribat a sumar un centenar de

El localisme impera a tot arreu i es desvia amb facilitat

Vaig topar amb el cartell superior de la foto adjunta a la paret d'un supermercat d’Alemanya. Proclamava: “De la regió, per la regió”. Em va sonar a musiqueta coneguda i m'hi vaig retratar. El castell de baix de la mateixa foto afirma a l’exterior de la cooperativa Empordàlia de Pau: “Arrelats a la terra”. Tots dos promocionen de la mateixa manera les virtuts dels productes de quilòmetre zero i afalaguen el localisme, la valoració de la terra pròpia que tots practiquem com una pulsió bàsica. Generalment, cada persona se sent d’un país, una ciutat i un barri per esperit de singularització amb el país, la ciutat i el barri del costat. És una inclinació natural i comprensible que, en contrapartida, cova sempre al seu interior la desviació consistent a creure's molt diferent o fins i tot superior enfront del veí. Existeix un localisme raonable, mesurat i viatjat, com també un altre d'inflat, xovinista i patrioter. Es el que domina quan no es reconeixen les virtuts del veí, encara que no siguin les pròpies. A l’extrem oposat del localisme habitual, els partidaris del cosmopolitisme sistemàtic i militant consideren els localistes com uns esperits de perímetre mental limitat, satisfets de la seva petitesa i mancats d'amplitud de

Feia un dia alciònic per fer-se retratar a Cadaqués

Ahir de bon matí lluïa un sol radiant i, amb l’editor Àngel Madrià, vam enfilar la carretera dels revolts de Cadaqués per anar a fer petar la xerrada amb Manel Rahola i Moisès Tibau al Bar Boia de Cadaqués. De camí vam veure el Canigó completament nevat i la lluor de la neu excitada pel sol li donava un fulgor il.lusionat. Només d’arribar vam comprovar que havien entrat les minves de gener, avançades pel canvi climàtic. El mar era com un vidre acabat d'esmerilar. L’anticicló d’hivern té dies selectes, és l’estació del solet més suau, feia un dia alciònic. Els miraculosos “dies de l’alció” o alciònics eren l’interval d’un parell de setmanes de calma que Zeus oferia a l’hivern, durant les quals l’alció ponia els ous. L’expressió designa per analogia els dies de

El gran pintor Torres-García a dues galeries privades de Barcelona

Dues galeries privades de Barcelona, les sales Dalmau i Parés, recuperen el pintor Joaquim Torres-García, com no ho ha fet el govern d’aquest país que li està en deute. La mostra de la Sala Dalmau es va celebrar el setembre-octubre passat, la de la Sala Parés obre fins l’1 de febrer amb la majoria d’obres exposades a la venda, com l’aquarel.la de la foto adjunta. Un govern català incapaç de trobar pressupost per portar a Barcelona la gran exposició muntada el 2016 pel MOMA novaiorquès sobre Torres-García, que es va contemplar a Madrid i Màlaga, no hauria de continuar exhibint al Palau de la Generalitat un Saló Torres-García amb la part inacabada dels murals noucentistes de l’autor, l’obra cabdal d’un dels artistes més internacionals formats a Barcelona. Encarregats per Prat de la Riba, el

Descoberta panoràmica i alegre del nou Esperit Roca gironí

El cuiner Joan Roca (primer a l’esquerra, ajupit) ens ha fet recórrer a una colla d’amics les instal.lacions de 6.000 m2 d’Esperit Roca, la nova “joia de la corona” que els germans Roca han co,mençat a dirigir a l’antic castell militar de la muntanya de Sant Julià de Ramis, a les portes de Girona, un recinte d’accidentada història. La fortificació enllestida el segle XIX no va entrar mai en combat, va tancar el 1963 i el ministeri de Defensa la va vendre el 1991 a una societat mercantil que cultivava xampinyons a les dependències subterrànies. L’any 2002 la va comprar el joier barceloní Ramon López Vergé. Amb una inversió de 14 milions d’euros, va encarregar a l’arquitecte Josep Fuses d’endegar-hi un luxós hotel (15 habitacions), un museu de joieria i e

Notre-Dame no és la catedral més important de França

La catedral de Notre-Dame de París no és la més important de França, només la més cèntrica. Els reis es feien coronar a la de Reims, la d’Amiens és més gran i més alta, la de Chartres supera la resta per la qualitat d’escultures i vitralls, la d’Estrasburg va ser l’edifici més alt del món, etc. Però Notre-Dame de París es troba a una cruïlla urbana incomparable i la banya el riu Sena en ple centre de la capital. Arran de la Revolució francesa de 1789 va ser convertida en Temple de la Deessa Raó i el seu paper monumental va decaure, fins que el 1804 Napoleó s’hi va auto-coronar emperador i el 1831 Víctor Hugo va dedicar-li la popularíssima novel.la

El poeta Homer té amics per sempre entre les elits d’Oxford

Les elits angleses tenen a gala, com un segell de distinció, haver estudiat Humanitats Clàssiques a Oxford, una carrera de quatre anys centrada en autors de l’Antiguitat que serveix per fer amistats entre col.legues i no obliga a exercir cap professió concreta. El primer ministre Boris Johnson havia cursat aquests estudis i va voler lluir-los a la Cimera del G-20 de l’any 2021 a Roma tot recitant de memòria els set turons de la capital de l’lmperi romà. Enumerar-los amb el nom actual hauria estat massa fàcil: Palatí, Capitoli, Aventí, Esquilí, Celi, Quirinal i Viminal. Va voler exhibir-se amb el nom llatí antic que havia estudiat: Palatium, Cermalus, Velia. Cispius, Fagutalis, Sucusa... Es va entrebancar amb el setè turó, que no li sortia de cap

Els marbres del Partenó enyoren a Londres la seva llum grega

Fa molta pena, com una presó indigna, la sala dedicada pel Museu Britànic de Londres a les escultures del Partenó d’Atenes arrencades el 1801 per lord Elgin. Endegada el 1939, disposa de claraboies de llum natural, que a Londres és avara i sovint macilenta. Aquests marbres enyoren una altra llum, la seva. La campanya a favor del retorn a Atenes fa temps que dura. Va cobrar embranzida arran del mandat de l’actriu Melina Mercouri com a ministra socialista de Cultura grega durant 9 anys, fins la seva mort el 1994. L'etapa ministerial de Melina va resultar decisiva per construir el nou Museu de l’Acròpolis, amb estentoris buits i els corresponents cartellets: “Obra retinguda pel Museu Britànic”. La definició d’elginisme designa avui el

La impaciència d’escrutar aquests dies el Canigó nevat

A les envistes de l’entrada de l’hivern escruto amb impaciència el massís del Canigó i l’edició digital del diari perpinyanès L’Indépendant, que cada any anuncia puntual la notícia de les primeres neus que cobreixen el pic, amb la foto corresponent. Quan el Canigó apareix a l’horitzó, alçat enmig de les dues planes bessones de l’Empordà i el Rosselló, senyal de bon temps. L’espectacle visual té punts d’observació molt variats (la foto adjunta és al poble de Jújols), el meu més freqüent és a la sortida Figueres-Sud de l’autopista. La compareixença del massís com a majestuós teló de fons del paisatge depèn de la tramuntana. L’acció d’aquest vent neteja del cel i aclareix l’horitzó amb colors enllustrats que inviten a palpar la turgència de les formes de la vida. Aleshores el paisatge es deixa mirar com el petit parnàs d'un quadre de Tiepolo, fomenta la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel i

L'atractiu silenciós de l’estació d’esquí frustrada al Pallars

La promotora immobiliària Fadesa va recomprar el 2005 per 230 milions d’euros el macroprojecte d’estació d’esquí en construcció Vallfosca Interllacs Esquí Ressort (Pallars Jussà), amb la seva urbanització d’apartaments de luxe (se’n van acabar 90), el camp de golf i els hotels projectats amb la vista posada en la veïna comarca aranesa (Baqueira-Beret) i el tros corresponent del pastís del negoci de la neu. Però la nova promotora també va interrompre les obres al cap de poc, malgrat disposar de totes les llicències necessàries. Avui configuren un poblat fantasma al veïnat d’Espui del municipi de la Torre de Capdella, el qual havia de passar de 80 habitants a 5.000 places residencials i hoteleres. Del telecadira de l’estació d’esquí només en van quedar els pilars de formigó (foto adjunta). El 2007 Fadesa, absorbida per Martinsa, va protagonitzar el concurs de creditors més elevat de la història

Casa Leonardo, el turisme regeneratiu aplicat als fets

No hi ha pèrdua. La carretera de Senterada, al Pallars Jussà, passa per davant de la porta de Casa Leonardo. És molt recomanable aturar-s’hi i entrar a saludar la jove Mireia Font, que dirigeix l’hostal fundat el 1913 pel seu avi Leonardo Vidal per als treballadors que construïen la central hidroelèctrica de Capdella, la primera que va donar llum elèctrica a Barcelona. De fet Mireia Font va estudiar Arqueologia, fins que va decidir reobrir el negoci familiar, restaurar-lo amb el mobiliari i la decoració originals i dirigir-lo en persona. Mantenir obert tot l’any amb clientela suficient no és fàcil, de manera que ha impulsat altres iniciatives com Cinquè Llac (associació de cases rurals de la zona) i la pàgina web

L'autèntic motiu del viatge a Ceret: la Maison de la Presse

Vaig sovint a Ceret i faig veure que és per visitar el Museu d’Art Modern, passejar al mercat dels dissabtes, prendre l'aperitiu a la terrassa del bar Pablo  o dinar al Restaurant del Bisbe, però la veritat és que hi acudeixo sobretot per perdre’m  entre els passadissos de l’àmplia, cèntrica i ben proveïda Maison de la Presse, on puc fullejar i remenar sense límit entre una bigarrada diversitat de diaris i revistes (en paper!), llibres, postals artístiques, joguines, articles de papereria i objectes de regal. Té altres seccions molt concorregudes que a mi no m’interessen, com l’estanc (els preus francesos del tabac són molt més cars) i les loteries. El principal atractiu és deambular sense pressa entre totes les altres especialitats de la casa, amb l´únic inconvenient

Ressò borrós de la Simfonia núm. 2 de Sibelius a l’Auditori

Dilluns vaig acudir corrents a l’Auditori perquè l’Orquestra Filharmònica de Hèlsinki, conduïda pel director titular finlandès Jukka-Pekka Saraste, interpretava la Simfonia núm. 2 del seu compatriota Jean Sibelius, una de les meves obres preferides. Vaig descobrir la Segona de Sibelius fa molts anys per relació amb alguns sopars especials i la seva continuació més escabellada al sofà o al llit, fins a incorporar la peça del compositor com una mena de reflex condicionat. Em feia il.lusió perquè no l'havia extreta de cap referència culta, cap manual ni cap indicació aliena. Era fruit d'una preferència estrictament personal. Sobre les meves --nostres-- audicions particulars de la Simfonia núm. 2 de Sibelius a través de

Els peus de porc, vistos com la més alta exquisidesa

La devoció pels peus de porc va quedar il.lustrada a la portada del llibre que vaig dedicar a la cuina dels menuts, amb 125 receptes de la cresta fins la cua de múltiples animals de cort, de ploma i de pastura, de manera que ahir vaig córrer a tastar els “Peus de porc farcits amb botifarra de perol i ceps” que el veterà cuiner Isaac Monzó prepara al seu nou restaurant Can Trumfo a la Torre d’Oristà, prop de Vic. Estaven perfectament a l’altura del record inesborrable que mantinc dels peus de porc amb musclos de Cal Parent de Besalú, amb moscatell de l’Hostal del Castell del Montesquiu, amb cloïsses del restaurant Canet de Sarrià (Barcelona), amb escamarlans de l’hotel Llevant de Llafranc, amb prunes i bolets del restaurant Gargantua i Pantagruel de Barcelona, el carpaccio de peu de porc del restaurant Can Calitxó de Molló, farcits amb confit d’ànec a Can Gaig o bé amb pedrers d’ànec al Zure Etxea barceloní, els raviolis de cargol i peu de porc a Les Feuillants de Ceret o l’Emincée de pied de porc sur pâte feuilletée que em va servir el xef Philippe Lecocq al restaurant La Terrasse au Soleil, també a Ceret. Malgrat totes aquestes delícies, encara els enyoro enters, amb els seus 28 ossos comptats per escurar-los morosament,

Danton té a París un cèntric monument, Robespierre no

El monument al revolucionari Danton s’alça a un dels punts més transitats del bulevard Saint-Germain de París, a la sortida del metro Odéon, davant d’un cinema multisales i voltat per terrasses de cafès en ple Barri Llatí. Altres dirigents de la Revolució de 1789 com Marat i Saint-Just tenen monuments i carrers dedicats a la capital, però el “pare de la pàtria” Maximilien de Robespierre no n’hi té cap. L’Ajuntament s’hi oposa i l’estigmatitza com a responsable del període del Terror. A les magnes celebracions del bicentenari de la Revolució l’any 1989 el gran absent va ser Robespierre, en el qual personalitzen encara avui l’apogeu de la