El famós baldaquí en bronze del Vaticà ja no serà més negre

Sempre m’havia estranyat el color negrós, en un ambient de dauradures, del bronze del gran baldaquí de columnes serpentines fet per l’escultor Bernini que centralitza les quatre naus de la basílica de Sant Pere del Vaticà i cofa l’altar major de manera destacada. Aquests últims dies s’ha presentat a la premsa la restauració que ha tret del metall la brutícia del segles i li ha retornat el llustre, de cara als 32 milions de visitants esperats amb motiu del Jubileu 2025. El papa va encarregar el baldaquí a Bernini el 1624, quan l’escultor tenia 26 anys. Cinc anys després, a la mort de Carlo Maderno, es convertia en arquitecte principal del Vaticà, el lloc que havien ocupat anteriorment Bramante, Rafael

La posta de sol amb amics com a gran espectacle de cada dia

Quedar amb una petita colla d’amics com vam fer ahir per anar a contemplar la posta de sol al golf de Roses és una manera aparentment senzilla de celebrar el món, la bellesa i la companyia. El fet ofereix, si se sap mirar, la millor apoteosi d’una òpera de Wagner o una tragèdia de Shakespeare a l’aire lliure, amb tots els seus ingredients constitutius de misteri, somnis, ambició, amor i mort. Arriba a la grandiositat d’aquells curts instants --tan quotidians i alhora tan victoriosos-- en què l'horitzó adopta el color palpitant, carnal i lluent de la taronja sanguina i la lluna comença a centellejar sobre el mar amb un fulgor llis i sense dubtes. Conté les claus del gran enigma de la mirada humana damunt les coses, brinda en safata un exercici de virtuosism

Alguns ecologistes s’hi repensen davant del canvi climàtic

El fet que el veterà militant ecologista Jordi Sargatal hagi estat nomenat secretari de Transició Ecològica al govern de Salvador Illa s’ha traduït en dues postures d'impacte: Sargatal creu que l’ampliació de l’aeroport del Prat és compatible amb la protecció dels ocells i que s’han d’instal.lar aerogeneradors eòlics al golf de Roses, si més en fase experimental. El moviment ecologista del anys 1980 es va oposar a les “Nuclears no, gràcies”, les quals es van construir i ens han alimentat d’energia fins ara. A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un sol molí d’energia eòlica, ni terrestre ni marítim. Al Rosselló, de l’altre cantó immediat de la frontera, el mateix vent alimenta el parc eòlic terrestre més gran de França i els dos nous marítims del Barcarès i Gruissan. L’enginyer Pep Puig i Boix, president de l’Associació Europea per les Energies Renovables, també s’ha pronunciat alt i

Ca l’Enric, a la Vall de Bianya, un altre temple de carretera

El 1882 els besavis van obrir l’hostal Ca l’Enric a la Vall de Bianya, un municipi de 1.300 habitants a la sortida d’Olot en direcció al Ripollès i el Pirineu, immers en el paisatge que va pintar Joaquim Vayreda i novel.lar Marian Vayreda. Ara hi ha tres polígons industrials, una gran empresa farmacèutica, un despatx d’arquitectes de fama mundial i un dels millors restaurants del país, convertit en un altre “temple de carretera”. Els avis Desideri i Dolors van ampliar la carta sense deixar d’operar alhora com a botiga de queviures, forn de pa, estanc, barberia, fins i tot sala de ball. L’any 2002 els fills Joan Juncà, Isabel i Jordi van renovar l’establiment i van rebre l’estrella Michelin que encara ostenten. Els fills de Joan Juncà, Martí i Adrià (a la foto amb el pare i la inseparable gossa Nina), s’han incorporat a la cuina i la sala. Ahir hi vaig dinar amb una sensació de petita meravella, de l’aperitiu fins la sobretaula dialogada, passant per un seguit de plats o platets, entre els quals seria injust destacar només les cocotxes amb mongetes de Santa Pau, la sopa de becada amb pa i tòfona, la "becada de mar" (roger) a la brasa amb salmís, l'escudella i carn d'olla de caça,  la perdiu en

El llegat vivíssim de Robert Graves a la seva casa de Deià

A la Mallorca massificada, quasi mai es topa amb ningú a la casa de Deià que s’hi va construir l’escriptor anglès Robert Graves, convertida en magnífic petit museu per la família després de la seva mort el 1985. Arran del trauma de la participació als combats de la Primera Guerra Mundial, als 33 anys Graves publicava a Londres l’autobiografia Adeu a tot això i s’instal.lava a Mallorca. Amb els drets d’autor va comprar un terreny a Deià i va fer construir en estil mallorquí una casa de pedra de dues plantes. La va batejar Ca n’Alluny, completament al marge de la colònia anglesa de Palma de Mallorca o de Pollença. Per acabar de pagar els paletes va escriure la novel.la Jo, Claudi. L’èxit televisiu, 40 anys més tard, ja el va agafar amb la mirada i la

Incògnita persistent sobre el meu lligam amb Marcello Mastroiani

A la ressenya que el crític literari Julià Guillamon va dedicar a un dels meus llibres, concretament al dietari Alguns rastres marcats a la neu, hi va parlar de la meva imatge “a la Mastroiani” (La Vanguardia, 2-5-2007). No vaig entendre l’al.lusió i no vaig donar-li més importància ni significat explicable, però comprovo que vaig guardar-la a la memòria i aquests dies m’ha retornat arran de l’estrena a les sales de cinema de la pel.lícula Marcello mio, dirigida per la filla Chiara Mastroiani. Continuo ignorant què volia dir Guillamon quan va escriure sobre mi: “A desgrat de la seva imatge a la Mastroiani es veu, sense falsa modèstia, com un perdedor. A partir d’una opinió realista de la condició humana, traça una teoria a favor de la mediocritat i en contra del culte social al triomf i l’opulència. Ja ho sé, Febrés publica massa llibres. Però aquest té alguna cosa especial que el situa per damunt d’anteriors lliuraments, en el camí d’un Joan de Sagarra, d’un Néstor Luján i d’un Espinàs”. Més endavant, arran d’un dels nostres viatges compartits a Roma, Quim Curbet em va retratar pensatiu, per sorpresa, sota el retrat de Marcello Mastroiani (foto

L’elefantet barroc que compensa totes les grandiositats romanes

Fa molts anys que, cada cop que vaig a Roma, m’embadoco una llarga estona al voltant de l’anomenat “pulcin della Minerva”, el genial elefantet esculpit el segle XVII per Bernini amb un obelisc egipci autèntic de 5 metres al llom, al centre de la placeta de la Minerva. Per les seves dimensions, la representació de l’animal va rebre l’irònic nom popular de pulcin o porquet. El saludo, el volto amb calma, el remiro, m’hi entretinc sense pressa, li professo el meu afecte, el retrato segons la llum canviant del dia. A tocar de l’aglomeració humana del Pantheon, la placeta de la Minerva és un redós de pau i aquest monument una petita obra mestra del barroc, l’antítesi reduïda a escala relativament diminuta de la grandiositat, i no per això menys carregada de bellesa, encert i atractiu. Torno sempre a Roma també pel pulcin. Gianlorenzo Bernini és autor a aquesta ciutat d’obres destacadíssimes: la columnata de la plaça de Sant Pere, l’espectacular baldaquí de columnes serpentines que cofa l’altar major de la basílica vaticana, els àngels descomunals del pont Sant’Angelo sobre el riu Tíber, la font dels Quatre Rius a Piazza Navona, l’obra mestra escenogràfica de l’Èxtasi de Santa Teresa a

L'aventura de dir-nos que arribarem a octogenaris i nonagenaris

Diuen que els infants nascuts a partir del 2007 viuran més de 100 anys i arribaran al segle XXII. Les estadístiques asseguren que nosaltres arribarem cada vegada més a la condició d' octogenaris i nonagenaris, per tant ens convé valorar la part excitant de la pèrdua gradual d'energia atlètica i de bellesa oficial per passar a col.locar l’accent en altres coses menys aparents però més consolidades, provades i útils. Madur no significa a punt de descompondre’s, si sabem valorar la grandesa que conté el pas de les hores, la successió dels dies, la roda de les estacions, la processó dels anys. Algunes satisfaccions fan més amable aquest passar, per exemple unes sardines fresques a la brasa amb generós acompanyament de pa sucat amb tomàquet a

S’ha mort el periodista René Grando, el col.lega, el germà

Oferíem aquest aspecte quaranta-cinc anys enrere els tres periodistes del diari L’Indépendant el dia que presentàvem a Perpinyà la nostra retrospectiva històrica sobre un tema fins aleshores tabú, quan encara es considerava inconvenient mirar sota la catifa de les versions oficials. Parlàvem de la retirada republicana del 1939 a França i els camps de concentració. Jaume Queralt (primer per l’esquerra) ens va deixar el 2020. Renat Grando (primer per la dreta) acaba de traspassar a Tolosa de Llenguadoc, als 76 anys. Jo treballava de corresponsal a Barcelona de L'Indépendant quan el company de la redacció perpinyanesa René Grandó, a les envistes del quaranta aniversari de la retirada republicana, va plantejar d’abordar el tema amb

Les figues entren aquests dies sense prejudici a les cuines amb talent

Sembla una obvietat que una vintena de restaurants de la ciutat que porta el nom de Figueres convoquin del 9 al 22 de setembre la campanya “Enfiga’t” per proposar plats que tenen com a protagonista aquest delicat fruit de tardor. Les figues pateixen un problema de partida en la gastronomia: són barates, abundants i populars. Els ignorants haurien de saber que sempre han format part de la cuina més talentosa i que l’ànec amb figues, per posar només un exemple, és recepta del més alt pedigrí.  El poeta Carles Fages de Climent, nascut i traspassat a Figueres, va adreçar als responsables de l’Ajuntament de la ciutat el sonet “Edils, planteu figueres”, que diu a la primera quarteta: "Edils, planteu figueres al cor de la ciutat./ Cenyiu els corriols, les hortes i les eres/ d'esqueixos i rebrolls./ Edils, planteu figueres./ Convit pel foraster, que el fruit exorni el plat". No li van fer gaire cas, només en van plantar una el 1965 al centre de la plaça de la Creu de la Mà i dues

El garrofer tort de la terrassa del Bulli sobreviu molt bé

Una colla d’amics vam anar a visitar ahir la Fundació Bulli 1846, habilitada amb una inversió d’11 milions d’euros com a centre d’estudis gastronòmics a les instal.lacions del que va ser considerat primer restaurant del món, a la recòndita i bellíssima Cala Montjoi (Roses). El seu director general i antic responsable de reserves, Lluís Garcia, ens va oferir durant tres hores una classe magistral sobre la filosofia de Ferran Adrià, però jo em vaig fixar sobretot en la supervivència del garrofer tort que presideix amb honor la terrassa de l’establiment des de la seva inauguració el 1957 pels primers propietaris. No es poden entendre moltes filosofies sense valorar la carnosa nuesa d’un vell garrofer, sense saber olorar una tavella de garrofa,

No sabem si el déu d’Empúries és Esculapi, Asclepi o Serapis

Tenia curiositat per visitar la nova presentació inaugurada aquest estiu de la col.lecció permanent del museu d’Empúries, amb les peces grecoromanes més importants que s’hi han trobat des que va començar l’excavació oficial el 1908. No ofereix grans novetats, excepte l’inevitable audiovisual de vistes impressionants i la nova col.locació del famós déu Esculapi, sobre el qual es continua debatent si és en realitat Asclepi o bé Serapis. Ara l’han situat només d’entrar a la sala. El títol de la cartel.la explicativa de la peça tira al dret i l’anomena “El déu d’Emporion”, tot i que el text la identifica més avall com “una representació hel.lenística del déu grec Asclepi”. A continuació es cura en salut i afegeix: “No tots els estudis iconogràfics han arribat a la mateixa conclusió”. En definitiva, 115 anys després d’haver-la trobada enterrada a Empúries, encara no han aclarit quin déu representa. Té 2,15 metres d'alt i és l'única d'estil grec –que no vol dir grega-- d'aquestes dimensions trobada a la Península Ibèrica i a tot el Mediterrani occidental, per bé

Motel Empordà de Figueres: elogi de l’amor estable, amb filles

Les filles respectives d’una petita colla d’amics que ens trobem un cop al mes a dinar al Motel Empordà de Figueres van suggerir que les invitéssim a sumar-s’hi en alguna ocasió. Ho acabem de fer avec grand plaisir, amb la incorporació més que simbòlica a la foto de Paula Subirós, la quarta generació que s’acaba d’enrolar aquest estiu al servei de sala de l’establiment. És besneta del fundador Josep Mercader, neta de l’actual director Jaume Subirós i filla del cap de cuina Jordi Subirós. La iniciativa del dinar amb filles i la foto de grup responen a un clar objectiu: la certesa que l’únic equivalent terrenal de la vida eterna és procurar que tinguin relleu generacional les coses que valen la pena i que d’aquesta manera guanyin la batalla contra el

Miracle a Vilabertran: les “Sis suites per a cello sol” de Bach

El fet que el festival de la Schubertíada programés divendres passat a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran les “Sis suites per a violoncel sol” de Johann Sebastian Bach, interpretades per sis joves solistes del país, em va semblar un esdeveniment que no em podia perdre i que desitjava compartir. No sé per què inventen tanta música Chillout Lounge Relaxing, per això ja existeix la senzillesa culminant de les “Sis suites per a cello sol“ de Bach, les seves “Variacions Goldberg” contra l’insomni, els 24 preludis i fugues d’”El clave ben temperat” o la grandesa irrepetible de la seva “Missa en si menor”. Les “Sis suites per a cello sol” semblaven simples exercicis d’estudi sense gaire capa d’harmonia, destinades a un instrument secundari de quatre cordes que no havia estat mai solista de res, fins que Pau Casals va descobrir-ne el 1890 la transcripció feta per la vídua de Bach, es va adonar de la bellesa que

Retorn a Itàlia per un plat de pasta irrepetible, sigui quin sigui

Cada vegada que vaig a Itàlia descobreixo amb sorpresa que la casa Barilla acaba de treure un nou tipus de pasta que aquí no trobo. Qualsevol de les preparacions de pasta asciuta ultrapassa a Itàlia els ingredients del seu enunciat i concentra l’essència en un toc inconsútil, capaç de convertir els ingredients en una combinació melodiosa. Té relació sovint amb la finezza de la panna (res a veure amb la nata d’aquí ni amb la crema de llet), com també amb el bagatge acumulat de trucs d’enginy a l’hora de preparar un plat de pasta, transmesos de generació en generació com una ciència de cada família. Enyoro la tardor per retrobar al restaurant I Ghibellini de Florència el plat de temporada de caça de les "Papardelle al cinghiale": tallarines

El Colosseu de Roma vist i utilitzat com autèntic giratori de la història

El Colosseu (nom que deriva de “colossal”) de Roma és l’edifici de l’Antiguitat que manté una proporció més alta encara dreta i accessible. L’Avinguda dels Fòrums Imperials que hi desemboca va ser oberta sense miraments per Mussolini per aconseguir l’efecte escenogràfic, amb el Colosseu al fons de la perspectiva i les ruïnes de l’imperi a cada banda. L’ús actual del Colosseu com a recinte de visita històrica en ple centre del “caput mundi” ha estat objecte de violents debats, que solen desembocar en la paràlisi de la restauració. L'última intervenció convençuda va ser aquella de Mussolini que va convertir el cèlebre circ romà en un giratori automobilístic, la qual cosa s’admet avui com a

El ritual insistent d'arribar a Roma com qui torna a casa

Anar periòdicament a Roma com qui torna a casa és un ritual i els rituals inclouen per naturalesa una part mítica, un acte de fe, una il.lusió particular. La capital d’Itàlia ho facilita amb una naturalitat que enriqueix amb la teatralitat de la tradició i una capacitat de seducció reconeguda. Qualsevol persona de cultura llatina tindrà sempre dues pàtries, dues terres maternes: la seva pròpia i Roma. Tots els llatins som fills pròdigs quan tornem per uns dies al centre històric de la cultura d'origen. És l’única capital d’una antiga civilització que perviu en el mateix marc i fa coexistir les ruïnes amb la moderna aglomeració urbana. L’atractiu de Roma deriva d’aquest fet únic: la història i el present hi cohabiten. Vaig començar a anar a Itàlia de jove, amb el tren que

El dia que vaig descobrir el Tadjikistan a una cafeteria de la Toscana

Vaig entrar a comprar un gelato da passegio a la petita cafeteria d’una localitat de la Val d’Orcia toscana, on m’allotjava per evitar les aglomeracions de Florència o de Siena. Em va atendre darrere el taulell una noia rossa d’ulls blaus, que em va semblar de fesomia eslava. La seva conversa amable, espontània i fluida em va fer decidir a menjar el gelat allà mateix, al taulell. Era l’únic client, cosa impensable a Florència o a Siena. Vaig tenir tot el temps de preguntar-li d’on procedia el seu accent fonètic i em va contestar amb un ampli somriure: “Sóc del Tadjikistan”. La resposta em va fer recordar l’atomització de les antigues repúbliques

La grandesa excessivament muda de Sant Pere de Rodes

La tramuntana m’infla la camisa quan, per fugir de la calor de la platja, pujo a Sant Pere de Rodes, un dels monuments romànics més grandiosos del país. Tot i així, l’elevada quantitat de diners públics que s’hi han invertit en la restauració durant les últimes dècades no ha resolt la qüestió de l’ús actual d’aquesta mena de monuments. El flamant Palau de l’Abat havia de ser un centre d’estudis i continua buit. S’han estudiat més les pedres que no les persones que hi vivien. S’han restaurat més els murs que no la selva boscosa, escurada fins l’os pel feudalisme del monestir. S’ha valorat més l’art que no l’explicació al públic d’avui de la misèria del feudalisme que representa, l’enorme desigualtat entre els senyors medievals i els monjos en

Mirada sinuosa a la llarga recta de la carretera de Pedret i Marzà

A la sortida de Figueres en direcció a Llançà i Portbou la carretera travessa camps de conreu i tofes d'arbres en paral.lel a la via del tren de França. Després de passar el riu Muga, remunta una esquena d’ase i es precipita, als afores de Pedret i Marzà, a una de les rectes més cinematogràfiques, per la panoràmica i la llargada de la cinta d''asfalt fins al turó coronat pel castell roquer de Quermançó i el teló de fons de la serra de l'Albera. Aquesta recta condensa l’essència de la contrada, a la qual actua com a eix distribuïdor a través dels brancals cap a Vilajuiga i Roses o bé, en direcció oposada, Garriguella, Espolla i la ratlla de França pel pas del Coll de Banyuls. Per a mi el fet de transitar-la és com un acte d'iniciació, una rampa de llançament, una