Motel Empordà de Figueres: elogi de l’amor estable, amb filles

Les filles respectives d’una petita colla d’amics que ens trobem un cop al mes a dinar al Motel Empordà de Figueres van suggerir que les invitéssim a sumar-s’hi en alguna ocasió. Ho acabem de fer avec grand plaisir, amb la incorporació més que simbòlica a la foto de Paula Subirós, la quarta generació que s’acaba d’enrolar aquest estiu al servei de sala de l’establiment. És besneta del fundador Josep Mercader, neta de l’actual director Jaume Subirós i filla del cap de cuina Jordi Subirós. La iniciativa del dinar amb filles i la foto de grup responen a un clar objectiu: la certesa que l’únic equivalent terrenal de la vida eterna és procurar que tinguin relleu generacional les coses que valen la pena i que d’aquesta manera guanyin la batalla contra el

Miracle a Vilabertran: les “Sis suites per a cello sol” de Bach

El fet que el festival de la Schubertíada programés divendres passat a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran les “Sis suites per a violoncel sol” de Johann Sebastian Bach, interpretades per sis joves solistes del país, em va semblar un esdeveniment que no em podia perdre i que desitjava compartir. No sé per què inventen tanta música Chillout Lounge Relaxing, per això ja existeix la senzillesa culminant de les “Sis suites per a cello sol“ de Bach, les seves “Variacions Goldberg” contra l’insomni, els 24 preludis i fugues d’”El clave ben temperat” o la grandesa irrepetible de la seva “Missa en si menor”. Les “Sis suites per a cello sol” semblaven simples exercicis d’estudi sense gaire capa d’harmonia, destinades a un instrument secundari de quatre cordes que no havia estat mai solista de res, fins que Pau Casals va descobrir-ne el 1890 la transcripció feta per la vídua de Bach, es va adonar de la bellesa que

Retorn a Itàlia per un plat de pasta irrepetible, sigui quin sigui

Cada vegada que vaig a Itàlia descobreixo amb sorpresa que la casa Barilla acaba de treure un nou tipus de pasta que aquí no trobo. Qualsevol de les preparacions de pasta asciuta ultrapassa a Itàlia els ingredients del seu enunciat i concentra l’essència en un toc inconsútil, capaç de convertir els ingredients en una combinació melodiosa. Té relació sovint amb la finezza de la panna (res a veure amb la nata d’aquí ni amb la crema de llet), com també amb el bagatge acumulat de trucs d’enginy a l’hora de preparar un plat de pasta, transmesos de generació en generació com una ciència de cada família. Enyoro la tardor per retrobar al restaurant I Ghibellini de Florència el plat de temporada de caça de les "Papardelle al cinghiale": tallarines

El Colosseu de Roma vist i utilitzat com autèntic giratori de la història

El Colosseu (nom que deriva de “colossal”) de Roma és l’edifici de l’Antiguitat que manté una proporció més alta encara dreta i accessible. L’Avinguda dels Fòrums Imperials que hi desemboca va ser oberta sense miraments per Mussolini per aconseguir l’efecte escenogràfic, amb el Colosseu al fons de la perspectiva i les ruïnes de l’imperi a cada banda. L’ús actual del Colosseu com a recinte de visita històrica en ple centre del “caput mundi” ha estat objecte de violents debats, que solen desembocar en la paràlisi de la restauració. L'última intervenció convençuda va ser aquella de Mussolini que va convertir el cèlebre circ romà en un giratori automobilístic, la qual cosa s’admet avui com a

El ritual insistent d'arribar a Roma com qui torna a casa

Anar periòdicament a Roma com qui torna a casa és un ritual i els rituals inclouen per naturalesa una part mítica, un acte de fe, una il.lusió particular. La capital d’Itàlia ho facilita amb una naturalitat que enriqueix amb la teatralitat de la tradició i una capacitat de seducció reconeguda. Qualsevol persona de cultura llatina tindrà sempre dues pàtries, dues terres maternes: la seva pròpia i Roma. Tots els llatins som fills pròdigs quan tornem per uns dies al centre històric de la cultura d'origen. És l’única capital d’una antiga civilització que perviu en el mateix marc i fa coexistir les ruïnes amb la moderna aglomeració urbana. L’atractiu de Roma deriva d’aquest fet únic: la història i el present hi cohabiten. Vaig començar a anar a Itàlia de jove, amb el tren que

El dia que vaig descobrir el Tadjikistan a una cafeteria de la Toscana

Vaig entrar a comprar un gelato da passegio a la petita cafeteria d’una localitat de la Val d’Orcia toscana, on m’allotjava per evitar les aglomeracions de Florència o de Siena. Em va atendre darrere el taulell una noia rossa d’ulls blaus, que em va semblar de fesomia eslava. La seva conversa amable, espontània i fluida em va fer decidir a menjar el gelat allà mateix, al taulell. Era l’únic client, cosa impensable a Florència o a Siena. Vaig tenir tot el temps de preguntar-li d’on procedia el seu accent fonètic i em va contestar amb un ampli somriure: “Sóc del Tadjikistan”. La resposta em va fer recordar l’atomització de les antigues repúbliques

La grandesa excessivament muda de Sant Pere de Rodes

La tramuntana m’infla la camisa quan, per fugir de la calor de la platja, pujo a Sant Pere de Rodes, un dels monuments romànics més grandiosos del país. Tot i així, l’elevada quantitat de diners públics que s’hi han invertit en la restauració durant les últimes dècades no ha resolt la qüestió de l’ús actual d’aquesta mena de monuments. El flamant Palau de l’Abat havia de ser un centre d’estudis i continua buit. S’han estudiat més les pedres que no les persones que hi vivien. S’han restaurat més els murs que no la selva boscosa, escurada fins l’os pel feudalisme del monestir. S’ha valorat més l’art que no l’explicació al públic d’avui de la misèria del feudalisme que representa, l’enorme desigualtat entre els senyors medievals i els monjos en

Mirada sinuosa a la llarga recta de la carretera de Pedret i Marzà

A la sortida de Figueres en direcció a Llançà i Portbou la carretera travessa camps de conreu i tofes d'arbres en paral.lel a la via del tren de França. Després de passar el riu Muga, remunta una esquena d’ase i es precipita, als afores de Pedret i Marzà, a una de les rectes més cinematogràfiques, per la panoràmica i la llargada de la cinta d''asfalt fins al turó coronat pel castell roquer de Quermançó i el teló de fons de la serra de l'Albera. Aquesta recta condensa l’essència de la contrada, a la qual actua com a eix distribuïdor a través dels brancals cap a Vilajuiga i Roses o bé, en direcció oposada, Garriguella, Espolla i la ratlla de França pel pas del Coll de Banyuls. Per a mi el fet de transitar-la és com un acte d'iniciació, una rampa de llançament, una

"Adeu a Mô", d'Àngela Vinent, la bona literatura sorgeix on vol i on pot

L’última novel.la acabada de publicar per Àngela Vinent a l'editorial Pagès amb el títol Adeu a Mô m’ha recordat l’estil dels tres últims premis Nobel francesos de Literatura: Patrick Modiano, J.M. Le Clézio i Annie Ernaux. És tracta d’un estil memorístic planer i aparentment quotidià, sense malabarismes argumentals ni formals, de finesa psicològica i habilitat narrativa. La protagonista d'Adeu a Mô indaga a Menorca sobre la seva família que va haver d’emigrar a Barcelona el 1928 per una fallida econòmica. Els diàlegs en català menorquí són d’una delicadesa literària accentuada, com també les peripècies de la narradora a la recerca de les arrels perdudes. Domina la capacitat de descripció psicològica dels personatges i el valor de la solidaritat familiar, ja sigui al moment dels fets o bé a dues generacions de distància. La satisfacció lectora que m’ha proporcionat Adeu a Mô m’ha fet tornar a pensar en l’escassa atenció que reben habitualment les

El fabulós espectacle de la posta de sol des de la millor llotja

Els dos únics sectors de la Costa Brava que per la seva orientació geogràfica no donen l’esquena a l’apoteosi quotidiana de la posta són la badia de Palamós i el golf de Roses. Dintre d’aquests dos colieus de l’especialitat, una de les millors llotges de prosceni és la terrassa de l’Almadraba Park Hotel de Roses. Alguns hi anem especialment per això. El sol ponent hi escenifica una tragèdia de Shakespeare, amb tots els ingredients de misteri, ambició, amor i mort, per poca intuïció que l'espectador hi posi. L’escena conté les claus del gran enigma de la mirada humana damunt la naturalesa i la diversitat de la vida. Ofereix en safata un exercici de virtuosisme natural, una descoberta de la part admirable de la realitat, l’art del dibuix paisatgístic que en altres

La petita illa de Saint Lucia: premi Nobel i rècord del món

La dona més veloç del món, guanyadora dels 100 metres llisos als Jocs Olímpics de París, es diu Julien Alfred i  representa un país del qual quasi ningú n’ha sentit a parlar: la petita illa caribenya anglòfona de Saint Lucie, independent del Regne Unit des del 1979. A mi el país em sonava perquè l’any 1992 va protagonitzar un altre rècord històric: el Premi Nobel de Literatura concedit al seu poeta Dereck Walcott. Tampoc quasi ningú no havia sentit a parlar d’aquell poeta caribeny de raça negra que escrivia en anglès. L’obra de Derek

El mirador privilegiat del castell de Bellaguarda al Pertús

De vegades cal espolsar-se prejudicis i admetre que una antiga fortificació militar en desús i oberta a la visita pública pot haver-se convertit en indret privilegiat per la seva situació geogràfica estratègica. Des de la carretera i l'autopista de la Jonquera, el pas fronterer del Pertús es veu presidit visualment a la línia de carena per la silueta del castell de Bellaguarda, reformat per l'enginyer militar del rei Lluís XIV, Sebastià Vauban, arran de la nova divisòria estatal imposada pel Tractat dels Pirineus del 1659.  El consistori del Pertús fomenta la visita del castell de Bellaguarda (amb cita prèvia tot l’any o bé a l’estiu sense limitacions) i hi munta algunes activitats culturals. No ofereix només una panoràmica geogràfica sobre les dues planes bessones de

La força del retrat escultòric de Sòcrates el rebel

M'agrada remirar aquesta famosa “erma” (en italià pilastra rectangular que fa de peanya) de Sòcrates al Museu Arqueològic de Nàpols. La peça en marbre de Carrara, de 176 centímetres d’alt, és una reproducció romana de l’original en bronze atribuït a l’escultor grec Lisip, però l’important és que va ser encarregada pels ciutadans atenencs penedits d’haver condemnat a mort el filòsof i col.locada en un lloc destacat de la ciutat. La còpia romana té una característica pròpia: a la peanya s’hi troba inscrita en grec la frase del seu diàleg titulat Critó: “Cal doncs examinar si tot això que dius s’ha de fer o no; perquè jo, no d’ara, sinó de sempre, tinc el principi de no obeir a res més que aquella raó que, en haver-la examinada, em sembla millor” (aquí en traducció de Carles Riba, sempre una mica cargolada). L'invent de la democràcia participativa a Atenes no va impedir la infamant condemna a mort de Sòcrates l’any 399 aC per haver posat en dubte la capacitat dels ciutadans d’exercir la llibertat, qüestionar el fonament teòric del sistema, simpatitzar amb el model rival d’Esparta i estimular vicis tirànics. Es va estimar més suïcidar-se tot bevent la cicuta que no recórrer a un dels drets d’aquella democràcia: la llibertat d’expressió de tot ciutadà per defensar-se d’una acusació. El seu deixeble

Massa gent per arribar a nedar al peu del campanar de Cotlliure

El programa del canal de televisió France 3 “El poble preferit pels francesos” acaba d’elegir Cotlliure en l'edició d'aquest 2024  i no sé si li ha fet gaire favor. La massificació turística hi és cada vegada més excessiva i els preus més cars. Cotlliure s’ha convertit en un decorat. Només suma 2.400 habitants censats, 500 menys que fa 10 anys, mentre que el municipi veí d’Argelers supera els 10.000, amb els serveis corresponents. Té molts més visitants que residents. Però, malgrat tot, encara m’agrada nedar al peu del seu famós campanar, plantat al mar perquè era un antiga torre faronera del segle XVII, posteriorment adossada a l’església parroquial i cofada amb la cúpula rosada. Només d’arribar jo tenia per costum anar a saludar dos vells coneguts: Antonio Machado i Jojó Pous. Un a l’entrada del cementiri vell, l’altre al bar més concorregut del poble, que ell regentava. A Machado encara li comento coses d’actualitat, que li donen la raó en tants aspectes. A Jojó també els hi comentava i, recalcats a la barra del seu bar, aviat ens posàvem d’acord. Des del 27 de febrer del 2013 reposa just al costat d’Antonio Machado. Procuro anar-hi també fora de temporada, entre setmana,a l’hivern, quan l’escenari entra en una

El triomf actual de Vivaldi en contra dels capricis de la moda

No és cert, com afirmava Stravinski per fer-se l’enfant terrible, que Vivaldi escrivís 600 vegades el mateix concert, ni tampoc que s'hagi convertit en música d'ascensor o de supermercat. Aquestes opinions insinuen que es tracta d'una música lleugera, complaent, fàcil, centrada tot sovint en el virtuosisme del violí i la veu femenina, en els tons pastel del rococó venecià. Els partidaris de la visió decadentista de Venècia menystenen la clara música de Vivaldi perquè no han parat mai atenció al prodigi que es produeix diàriament al moll venecià de les Zattere, quan al punt del migdia les dues esglésies palladianes veïnes del Redentore i les Zitelle entaulen un majestuós diàleg de campanes i la caixa de ressonància del canal l’escampa

Una mirada diferent sobre el castell de Sant Ferran de Figueres

Bufava una tramuntana de categoria i el president de l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres, Joan Carné, em va fer visitar la carcassa buida de la colossal fortificació militar amb una mirada diferent, més marcada pel valor patrimonial i ciutadà que per cap gesta bèl.lica, d’altra banda molt comptades al llarg dels seus tres segles d’història. Només el pati d’armes de la foto adjunta mesura 150 metres de llarg per 80 d’ample. L’obra faraònica d’enginyeria militar no va servir mai de gran cosa i va ser expugnada amb facilitat a cada batalla. Els adversaris francesos la van titllar de “la belle inutile”. Bella ho és, i molt, un cop alliberada de mites i usos antics. Tot recorrent-la amb la

La lluna plena de demà, la de cada mes, la lluna

Demà diumenge 21 és lluna plena de juliol, espectacle gratuït amb aforament il.limitat. De vegades l’anomenen superlluna perquè sembla més grossa i lluent, atès que l’òrbita el.líptica es troba al perigeu o punt més pròxim a la Terra, però qualsevol lluna plena mensual és capaç de convertir-se en superlluna en funció de múltiples circumstàncies: la visibilitat, el punt d’observació, el grau d’interès particular que hi aboqui cadascú. He dedicat algunes nits a embadocar-me davant del fulgor lunar projectat sobre el mirall arrissat del mar. La lluna té nits de glòria i també nits anònimes, d'una indiferència quasi científica. El punt d’observació és important i cadascú té les seves predileccions: la finestra de casa, el front marítim, algun turó veí, un oasi del desert.... No

La bellesa del paisatge és opinable, però existeix i salta a la vista

Alguns pretenen que el paisatge és una construcció de l’esperit, un idil.li del pensament, una valoració subjectiva de cada mirada i cada època. Això no és ben bé cert. La bellesa del paisatge és opinable i fa de mal codificar, però existeix per ella mateixa. El paisatge és un teló de fons amb ressonància afectiva, un sumari de colors amb poètica adherida, el resultat d’interioritzar una visió de les coses, un sistema de formes treballades per la natura i les persones, l’expressió d’una manera de viure i d’un ordre econòmic i cultural. L’ingredient més atractiu no és només la bellesa plàstica, sinó el significat que adquireix per a cadascú. En definitiva, el paisatge és sempre un punt de vista. La vivesa d’alguns escenaris depèn de la mirada que s’hi posa, de la

El casot de vinya d’Alfons Romero, a les portes del cel dels laics

M’ha costat tota una vida i escriure una colla de llibres abans de ser invitat al sancta sanctorum de l’Empordà, el casot o barraca de vinya del paratge dels Ponts de Llers on Alfons Romero aplega els seus amics al voltant d’una taula ben parada per arreglar el món tantes vegades com calgui. El 2011 es va jubilar del negoci familiar, la coneguda armeria de la Rambla de Figueres xamfrà amb el carrer Sant Pau, situada just enfront de l’altre tabernacle, la llibreria Canet i la seva rebotiga de les tertúlies. Alfons Romero és armer de cinquena generació i historiador, però ara se centra en les armes dialèctiques. Contra tot pronòstic, li va agradar el meu recent llibre El tresor de la Vajol (editorial Gavarres)

D’una consolació a l’altra, si pot ser a Cotlliure

En alguna ocasió m’he consolat molt bé a l'hostatgeria i les taules de l’ermita de la Mare de Deu de la Consolació, als afores de Cotlliure. Els autòctons hi celebren en dates assenyalades aplecs i repeixos de festa. Desamortitzada arran de la Revolució del 1789, és propietat de l'associació de veïns cotlliurencs de les Pabordes. De fet la Mare de Déu de la Consolació, patronímic de les Consols, es venera arreu del país. Amb el nom de Consolació opera un hotel rural de luxe a Mont-roig (Matarranya). El famós vi L’Ermita que Álvaro Palacios extreu al Priorat (de 1.000€ a 2.000€ l’ampolla, segons l’anyada) procedeix de la vinya