Els miracles educatius existeixen i un d’ells es diu ConArte

Ahir vaig assistir com davant d’un miracle a l’assaig de l’orquestra de l’escola primària Anicet Pagès de Figueres, al barri popular de la Marca de l’Ham. Fa deu anys que l’associació ConArte ofereix classes de música, dansa i arts escèniques dintre de l’horari lectiu a quatre escoles de Figueres i tres de Salt, totes amb forta immigració (en aquest centre 90% marroquins) de nens que també faran el país de demà. Per l'orquestra de l’escola Anicet Pagès ja hi han passat durat l’última dècada 800 alumnes de 8 a 10 anys, amb violins i violoncels cedits per l’Ajuntament. Després dels quatre cursos de primària, els alumnes poden seguir amb les classes de música en horari extraescolar al mateix centre. Dirigeixen l’orquestra des del primer dia la

Defensa mantinguda del pintor Masolino davant de Masaccio

Aquesta setmana s’ha obert al públic la nova restauració dels frescos de la Capella Brancacci a Florència, la “Capella Sixtina del primer Renaixement”, salvant les distàncies que calgui amb la del Vaticà. Quasi sempre l’he vista tancada per obres, amb inscripcions gargotejades per visitants frustrats a les mampares de fusta que l’ocultaven temporalment: "Aprite al publico, vogliamo vetri", "Un vero schifo", "Razza di poco bene!", "Vergogna a la sopraintendenza!". Va ser mal vist que al meu llibre Ofici d’amant a Florència afirmés que m'agrada més el fresc d’Adam i Eva fet pel pintor Masolino al voltant del 1420 a la Capella Brancacci (foto adjunta) que no el famós de Masaccio sobre la mateixa parella bíblica a la paret del costat, contràriament al que sosté l’opinió acadèmica. A la seva ressenya del llibre, Narcís Comadira va qualificar la meva opinió de "dervergonyida". Poc temps després el diari Le Monde va reconèixer que Masolino "surt engrandit de la prova de la restauració". Van aprofitar per esborrar dels frescos les fulles de pàmpol sobrepintades damunt dels innocents sexes d'Adam i Eva, tant a la versió de Masolino com a la de Masaccio.

La cervesa Cap d'Ona, una història d'amor que s'eixampla

Les millors històries acostumen a ser històries d’amor. Gregor Engler és un francès de família cervesera germànica de la Mosel.la que es va enamorar del Mediterrani rossellonès i també de la seva dona Elodie Pujol, jove publicista i neta d’un pagès de Ceret que li ensenyava a estimar l'aroma dels arbres fruiters. Fa 25 anys Gregor i Elodie van obrir la Argelers la factoria de cervesa de la seva marca Cap d’Ona, pel nom de la petita cala pedregosa del terme de Banyuls on s’havien establert els pares d’ell. Ara, carregats de medalles internacionals de reconeixement, acaben d’ampliar-se a l’antiga fàbrica de suro de Ceret, amb un pressupost de rehabilitació de 10 milions d’euros. Elaboren cervesa amb cirera de Ceret i amb préssec de vinya de la

El bandoneó de Bach al Festival de Torroella amb entrades exhaurides

Fa 44 anys que l’estiuenc Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí és el nostre petit i particular Festival de Salzburg, entre altres motius per la capacitat de sorprendre’ns a cada edició amb algun nou repte. Per exemple, el 7 d’agost vinent proposa –amb entrades ja exhaurides— un concert d’obres de Joan Sebastian Bach per a bandoneó sol que pot semblar una excentricitat i no ho és gens. El bandoneó adoptat pel tango argentí és un instrument inventat a Alemanya com a orgue portàtil de celebracions religioses o balls civils que no poguessin disposar d’altres recursos musicals de més dimensions, i l’orgue era precisament l’instrument preferit del gran compositor alemany. En segon lloc, comptem amb una llarga tradició moderna de Bach interpretat al bandoneó. Finalment, Bach és l’autor més programat al Festival de Torroella des de la seva naixença de la mà del director Josep Lloret, rellevat per Montse Faura des del 2012. El bandoneó de

Tita Cervera, el principal quadre de la col.lecció és ella

El projecte d’obrir un museu Carmen Thyssen de pintura a l’antic cinema Comèdia de Barcelona seria el repicó d’una vida de novel.la fulletonesca. El baró Heinrich Tyssen va heretar i ampliar una de les més grans fortunes econòmiques i la principal col.lecció privada d’art del món, iniciada pel seu avi després d’enriquir-se amb la indústria siderúrgica alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Però el baró va ser infeliç en la infantesa a càrrec d’institutrius i amb els seus quatre primers matrimonis, fins que va conèixer la barcelonina Carmen “Tita” Cervera, s’hi va casar el 1985 i va adoptar el seu fill natural, receptor del cognom Thyssen i de la part corresponent de la fabulosa herència. La col.lecció d'art estava exposada al seu domicili de Villa

La Intel.ligència Artificial ja és el nostre sistema operatiu quotidià

La Intel.ligència Artificial es basa en el tractament algorítmic d’una enorme quantitat de dades acumulades a través dels dispositius personals connectats a la xarxa, la qual s’ha convertit en el sistema operatiu quotidià de pràcticament tothom. La portem a sobre amb el telèfon mòbil, a casa amb el televisor smart, al cotxe amb el GPS. El desplegament de la Intel.ligència Artificial és la nova carrera espacial, la nova guerra freda. Té només sis grans companyies protagonistes (Gogle, Microsoft, Amazon, Facebook, IBM i Apple) i tres xineses (Baidu, Alibaba, Tencent). Amb la diferència que les americanes no s’integren en un esforç coordinat

El coure no es crea ni es destrueix, només es transforma

Els freqüents robatoris de coure al sistema elèctric de la xarxa ferroviària posen de relleu la prevenció insuficient, però també el valor d’aquest mineral estratègic amb molta demanda, que pot ser refós i reciclat tantes vegades com es vulgui. El 90% del cablejat elèctric d’arreu del món és en coure perquè resulta dúctil, mal·leable, robable i reutilitzable. Els lladres no necessiten gaire especialització, l’exporten de manera camuflada i troben compradors que, sense fer preguntes sobre l’origen, el reciclen i revenen. Una de les grans empreses legals del sector és la històrica foneria barcelonina La Farga, amb quatre plantes de

Una placa amb molt retard en memòria de George Orwell

Col.locada amb notori retard històric, ahir vaig assistir al descobriment de la placa que recorda la lluita de l’escriptor britànic George Orwell a la terrassa de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (més coneguda per allotjar el teatre Poliorama a la planta baixa) durant els dramàtics Fets de Maig del 1937. Hi van intervenir el seu fill Richard Blair (foto adjunta), el professor Miquel Berga i el president de la docta corporació amfitriona, Jordi Isern. George Orwell va arribar a Barcelona amb la seva dona Elleen O’Saughnessy el dia de Nadal del 1936, es va unir al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i va ser enviat al front d’Aragó, d’on va tornar a Barcelona de permís a finals d’abril i va viure-hi els Fets de Maig del 1937, la batalla urbana a trets dels comunistes contra els

Adéu a l’escriptora canadenca Alice Munro, sense sortir de casa

Ahir es va anunciar el traspàs de l’escriptora canadenca Alice Munro, als 92 anys. Els seus llibres de narracions i relats curts, traduïts per Dolors Udina i editats pel Club dels Novel.listes, m’han fet companyia en repetides ocasions, potser perquè reflecteixen el paisatge humà quasi secret que batega sota les aparences rutinàries i evoquen els contrastos canadencs –i universals-- entre les aparences de la suposada vida beata local i el seu fragor intern. Quan el 2013 va rebre el premi Nobel de Literatura, Alice Munro tenia 82 anys i va al.legar motius de salut per no anar a recollir-lo a Estocolm. No volia

A l’espera del cartell pendent de “France” al coll de Portbou

El punt exacte de la carretera que tramunta la frontera litoral entre Portbou i Cervera de la Marenda es troba al Coll dels Belitres i fa temps que no hi ha control fix policial ni duaner. Les autoritats franceses hi van plantar un cartell de “France” que jo m'atreia especialment perquè simbolitzava, en aquell bellíssim paratge despoblat, tota l’artificiositat de les fronteres en general i d’aquesta en particular. El rètol es trobava recobert d’adhesius i m’hi aturava cada vegada per respirar la tramuntana més pura i contemplar el paisatge obert de la Marenda. Un bon dia el rètol va desaparèixer, només en quedaven les estaques metàl.liques que l’havien subjectat i jo el trobava a faltar. Avui dilluns els responsables francesos comencen les obres de nou

L'interès d’esmorzar a Mercabarna amb la cuinera Guada Reig

Vam descobrir la cuinera Guada Reig darrere la barra de degustació de la bacallaneria Perelló del mercat del Ninot, tal com vam relatar al llibre del 2020 Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona. Fa poc hi vaig tornar i ella ja no hi era. Em van dir que ara dirigia el bar-restaurant La Nena 1939 a Mercabarna i ahir vaig anar-hi amb la colla dels esmorzars. L’establiment està situat a peu d’estació de metro i amb tota comoditat vam localitzar el somriure i la destresa als fogons que havíem anat a retrobar. Obre de les 7h a les 17h i serveix cada dia un centenar de dinars, a part dels esmorzars de forquilla. La Nena 1939 porta el nom i l’any de naixença de l’antiga

La Philarmonie de París consagra un nom molt jove: Klaus Mäkelä

Em trobava a París, disposava del vespre i la nova sala de la Philarmonie oferia la Simfonia núm. 1 de Gustav Malher, l‘anomenada “”Tità”. Les entrades eren més assequibles que a l’òpera, m’agradava aquella obra, el nou auditori (estrenat el 2015) es troba a peu de metro i hi vaig accedir amb comoditat. No sabia res del nou director titular de l’orquestra de la casa, un jove finlandès de 24 anys, que ja era director titular des de l’any anterior de la Filharmònica d’Oslo. Tenia un nom poc fàcil de memoritzar d’entrada: Klaus Mäkelä. No li vaig donar més importància, abans de quedar enlluernat  pel joveníssim mestre capaç d’extreure d’aquella partitura i d’aquella orquestra una sonoritat inèdita per a mi fins aleshores, malgrat conèixer la

Ara també megacamions o duotràilers a les autopistes catalanes

Des de la setmana passada estan autoritzats a transitar per les autopistes catalanes els megacamions o duotràilers (dos remolcs per una sola cabina tractora), els quals dupliquen de 16 a 32 metres la llargada i arriben a 72 tones de càrrega en un sol vehicle, amb el consegüent alentiment de la circulació general i dels avançaments, així com l'augment de la contaminació. Quasi tots i van o venen de la frontera amb França a la Jonquera, on passen diàriament 11.000 camions en mitjana, amb pics de 20.000 algunes dies. Les gasolineres de la localitat, amb preus més baixos que de l’altre costat, han convertit la Jonquera en un petit Kuwait. Només en una d’aquestes estacions de servei,

La cèntrica llibreria de Lausana que defineix un país

He passat el cap de setmana a Lausana i, en comptes de la neu o la pluja que n’esperava, he vist els raigs del sol acariciar la superfície infinita del Llac Leman alimentat pel desgel dels Alps i he descobert la cèntrica llibreria Payot, una altra gran superfície igual d’admirable, a la qual les aigües agitades del mar de llibres troben una vida plàcida i còmoda, genuïnament suïssa, força més cara perquè la gent guanya força més. La llibreria Payot es desplega al llarg de dues amplíssimes plantes, a les quals es pot ramblejar sense empentes ni saturació. Les claraboies de l’actual agençament de les instal.lacions faciliten claror natural. Les butaques situades a cada raconada inviten a fullejar sense pressa. Les taules presenten els llibres  a l’abast

Victoria Beckham i els “influencers” no saben res de la Casa Cruïlles

Les cròniques de societat (dues pàgines ahir al diari La Vanguardia) s’esplaien sobre la presència dimarts de la model Victoria Beckham a la Casa Cruïlles del Port d’Esclanyà (Begur) per participar amb 30 models més a la sessió fotogràfica, desfilada i festa convocada per l’empresa Mango amb un centenar d’invitats que el diari defineix com “un grup d’influencers amb pedigrí”... Les cròniques ostenten sense complexos la seva ignorància sobre la casa, de la qual no en diuen ni mitja paraula. Encara no hi havia entrat mai quan el 1994 vaig dedicar a la seva història un capítol del llibre Grans hores de la

Els llegendaris cigrons de Can Xac d’Argelaguer, boníssims i contents

Fer quilòmetres per anar a menjar l’especialitat d’un plat de cigrons només s’entén si es tracta dels llegendaris cigrons de Can Xac a Argelaguer, un restaurant de carretera sempre ple, a mig camí entre Girona i Olot. L’excel.lència també es pot trobar en la senzillesa i aleshores encara té més mèrit. Els cigrons arrosseguen el defecte de ser barats, però això només els devalua als ulls dels aristòcrates. A Can Xac d’Argelaguer els ofereixen simplement bullits o bé refregits amb cansalada, i s’han fet famosos. És un dels plats mer versàtils i assequibles tot l’any, encara que hi hagi diferència entre els bullits del dia a la parada del mercat o les botigues del ram i els de conserva del súper. Són presents a la cuina mediterrània en infinites

Dos milions per mantenir la il.lusió del Ponte Vechio a Florència

Les autoritats de Florència acaben d’anunciar que invertiran 2 milions d’euros durant tres anys en una restauració del cèntric Ponte Vechio, un dels símbols més reconeguts de la capital del Renaixement. Construït damunt l’Arno ja en època romana, l’estructura actual amb botigues sobreposades data del 1345, durant el brillant Quattrocento toscà. Va resistir les últimes inundacions catastròfiques del 1966, però li costa aguantar el desgast provocat per l’allau de turistes, els nous habitants de Florència, la qual perd residents assetjats pel preu de l’habitatge a la ciutat-museu ancorada l’apogeu del seu passat brillant. La història és la primera indústria florentina i pràcticament

La marihuana sense pecat floreix a Figueres, voltada per l’altra

Una de les empreses legals més consolidades de cànnabis o marihuana és Alchimia de Figueres, centrada en llavors de plantes de cànnabis no psicoactiu (que no "col.loca") amb propietats terapèutiques o medicinals. Fundada per David Saulina, Ramon Camps i Xavier Valentí, va obrir botiga el 2001 al centre de la capital empordanesa i actualment exporta a tot el món una mitjana de 200 comandes diàries, suma 40 treballadors (foto adjunta) i factura 8 milions d’euros anuals a la nova seu del Polígon Industrial Pont del Príncep a Vilamalla, prop de Figueres, Comercialitza llavors i complements per a l’autocultiu de la planta, legalment autoritzat per al

Ahir a la Font del Soc, amb certa tremolor republicana i federal

Ahir vaig experimentar una certa tremolor republicana i federal quan vaig aconseguir per primer cop tocar amb els dits la pedra i el raig de la Font del Soc, històric santuari laic dels antics republicans federals empordanesos, voltat de lliris innocents, que actualment es troba a l’interior d’una finca privada. Aquesta font de Vilabertran, als afores de Figueres, era un lloc tradicional d’aplecs i berenades populars. El diumenge 12 de juny de 1842 s’hi van congregar un miler de republicans federals, oposats a la monarquia isabelina i la regència del general Espartero. Van decidir desfilar en manifestació fins la Rambla de Figueres, on van llegir un manifest del seu líder exiliat, Abdó Terradas, elegit alcalde de la capital empordanesa l’any anterior i

Els últims secrets de Dali i el secret de Josep Playà

Els últims secrets de Dalí m’interessen relativament poc d'entrada, en canvi els libres ben escrits m’interessen molt. El volum que porta aquest títol, acabat de publicar per Josep Playà Maset a la col.lecció Periodismes de l’editorial Gavarres, m’ha fet passar unes estones de lectura sensacionals. També m’ha demostrat que per escriure grans novel.les alguns autors poden cenyir-se estrictament a la realitat més asèptica, si saben escriure com ho fa Playà. Els últims secrets de Dalí és una novel.lassa, sota l’aparença real de memòries tardanes dictades per l’exalcalde figuerenc Marià Lorca al voltant del seu tracte personal i institucional amb el pintor. S’ha de reconèixer que les maniobres d’alta o baixa volada que voltaven activament la fortuna de Dalí durant els seus últims anys de vida i primeres dècades de posteritat ofereixen material de sucós voltatge, amanit amb les ocurrències pròpies de l’artista. En realitat les memòries dictades per l’exalcalde Lorca ocupen la meitat o menys del llibre, mentre que la part més substanciosa l’hi posa el context de cada episodi afegit per Playà amb una capacitat narrativa i una documentació brillants. L’encert es veu arrodonit pel disseny gràfic