La Intel.ligència Artificial ja és el nostre sistema operatiu quotidià

La Intel.ligència Artificial es basa en el tractament algorítmic d’una enorme quantitat de dades acumulades a través dels dispositius personals connectats a la xarxa, la qual s’ha convertit en el sistema operatiu quotidià de pràcticament tothom. La portem a sobre amb el telèfon mòbil, a casa amb el televisor smart, al cotxe amb el GPS. El desplegament de la Intel.ligència Artificial és la nova carrera espacial, la nova guerra freda. Té només sis grans companyies protagonistes (Gogle, Microsoft, Amazon, Facebook, IBM i Apple) i tres xineses (Baidu, Alibaba, Tencent). Amb la diferència que les americanes no s’integren en un esforç coordinat

El coure no es crea ni es destrueix, només es transforma

Els freqüents robatoris de coure al sistema elèctric de la xarxa ferroviària posen de relleu la prevenció insuficient, però també el valor d’aquest mineral estratègic amb molta demanda, que pot ser refós i reciclat tantes vegades com es vulgui. El 90% del cablejat elèctric d’arreu del món és en coure perquè resulta dúctil, mal·leable, robable i reutilitzable. Els lladres no necessiten gaire especialització, l’exporten de manera camuflada i troben compradors que, sense fer preguntes sobre l’origen, el reciclen i revenen. Una de les grans empreses legals del sector és la històrica foneria barcelonina La Farga, amb quatre plantes de

Una placa amb molt retard en memòria de George Orwell

Col.locada amb notori retard històric, ahir vaig assistir al descobriment de la placa que recorda la lluita de l’escriptor britànic George Orwell a la terrassa de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (més coneguda per allotjar el teatre Poliorama a la planta baixa) durant els dramàtics Fets de Maig del 1937. Hi van intervenir el seu fill Richard Blair (foto adjunta), el professor Miquel Berga i el president de la docta corporació amfitriona, Jordi Isern. George Orwell va arribar a Barcelona amb la seva dona Elleen O’Saughnessy el dia de Nadal del 1936, es va unir al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i va ser enviat al front d’Aragó, d’on va tornar a Barcelona de permís a finals d’abril i va viure-hi els Fets de Maig del 1937, la batalla urbana a trets dels comunistes contra els

Adéu a l’escriptora canadenca Alice Munro, sense sortir de casa

Ahir es va anunciar el traspàs de l’escriptora canadenca Alice Munro, als 92 anys. Els seus llibres de narracions i relats curts, traduïts per Dolors Udina i editats pel Club dels Novel.listes, m’han fet companyia en repetides ocasions, potser perquè reflecteixen el paisatge humà quasi secret que batega sota les aparences rutinàries i evoquen els contrastos canadencs –i universals-- entre les aparences de la suposada vida beata local i el seu fragor intern. Quan el 2013 va rebre el premi Nobel de Literatura, Alice Munro tenia 82 anys i va al.legar motius de salut per no anar a recollir-lo a Estocolm. No volia

A l’espera del cartell pendent de “France” al coll de Portbou

El punt exacte de la carretera que tramunta la frontera litoral entre Portbou i Cervera de la Marenda es troba al Coll dels Belitres i fa temps que no hi ha control fix policial ni duaner. Les autoritats franceses hi van plantar un cartell de “France” que jo m'atreia especialment perquè simbolitzava, en aquell bellíssim paratge despoblat, tota l’artificiositat de les fronteres en general i d’aquesta en particular. El rètol es trobava recobert d’adhesius i m’hi aturava cada vegada per respirar la tramuntana més pura i contemplar el paisatge obert de la Marenda. Un bon dia el rètol va desaparèixer, només en quedaven les estaques metàl.liques que l’havien subjectat i jo el trobava a faltar. Avui dilluns els responsables francesos comencen les obres de nou

L'interès d’esmorzar a Mercabarna amb la cuinera Guada Reig

Vam descobrir la cuinera Guada Reig darrere la barra de degustació de la bacallaneria Perelló del mercat del Ninot, tal com vam relatar al llibre del 2020 Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona. Fa poc hi vaig tornar i ella ja no hi era. Em van dir que ara dirigia el bar-restaurant La Nena 1939 a Mercabarna i ahir vaig anar-hi amb la colla dels esmorzars. L’establiment està situat a peu d’estació de metro i amb tota comoditat vam localitzar el somriure i la destresa als fogons que havíem anat a retrobar. Obre de les 7h a les 17h i serveix cada dia un centenar de dinars, a part dels esmorzars de forquilla. La Nena 1939 porta el nom i l’any de naixença de l’antiga

La Philarmonie de París consagra un nom molt jove: Klaus Mäkelä

Em trobava a París, disposava del vespre i la nova sala de la Philarmonie oferia la Simfonia núm. 1 de Gustav Malher, l‘anomenada “”Tità”. Les entrades eren més assequibles que a l’òpera, m’agradava aquella obra, el nou auditori (estrenat el 2015) es troba a peu de metro i hi vaig accedir amb comoditat. No sabia res del nou director titular de l’orquestra de la casa, un jove finlandès de 24 anys, que ja era director titular des de l’any anterior de la Filharmònica d’Oslo. Tenia un nom poc fàcil de memoritzar d’entrada: Klaus Mäkelä. No li vaig donar més importància, abans de quedar enlluernat  pel joveníssim mestre capaç d’extreure d’aquella partitura i d’aquella orquestra una sonoritat inèdita per a mi fins aleshores, malgrat conèixer la

Ara també megacamions o duotràilers a les autopistes catalanes

Des de la setmana passada estan autoritzats a transitar per les autopistes catalanes els megacamions o duotràilers (dos remolcs per una sola cabina tractora), els quals dupliquen de 16 a 32 metres la llargada i arriben a 72 tones de càrrega en un sol vehicle, amb el consegüent alentiment de la circulació general i dels avançaments, així com l'augment de la contaminació. Quasi tots i van o venen de la frontera amb França a la Jonquera, on passen diàriament 11.000 camions en mitjana, amb pics de 20.000 algunes dies. Les gasolineres de la localitat, amb preus més baixos que de l’altre costat, han convertit la Jonquera en un petit Kuwait. Només en una d’aquestes estacions de servei,

La cèntrica llibreria de Lausana que defineix un país

He passat el cap de setmana a Lausana i, en comptes de la neu o la pluja que n’esperava, he vist els raigs del sol acariciar la superfície infinita del Llac Leman alimentat pel desgel dels Alps i he descobert la cèntrica llibreria Payot, una altra gran superfície igual d’admirable, a la qual les aigües agitades del mar de llibres troben una vida plàcida i còmoda, genuïnament suïssa, força més cara perquè la gent guanya força més. La llibreria Payot es desplega al llarg de dues amplíssimes plantes, a les quals es pot ramblejar sense empentes ni saturació. Les claraboies de l’actual agençament de les instal.lacions faciliten claror natural. Les butaques situades a cada raconada inviten a fullejar sense pressa. Les taules presenten els llibres  a l’abast

Victoria Beckham i els “influencers” no saben res de la Casa Cruïlles

Les cròniques de societat (dues pàgines ahir al diari La Vanguardia) s’esplaien sobre la presència dimarts de la model Victoria Beckham a la Casa Cruïlles del Port d’Esclanyà (Begur) per participar amb 30 models més a la sessió fotogràfica, desfilada i festa convocada per l’empresa Mango amb un centenar d’invitats que el diari defineix com “un grup d’influencers amb pedigrí”... Les cròniques ostenten sense complexos la seva ignorància sobre la casa, de la qual no en diuen ni mitja paraula. Encara no hi havia entrat mai quan el 1994 vaig dedicar a la seva història un capítol del llibre Grans hores de la

Els llegendaris cigrons de Can Xac d’Argelaguer, boníssims i contents

Fer quilòmetres per anar a menjar l’especialitat d’un plat de cigrons només s’entén si es tracta dels llegendaris cigrons de Can Xac a Argelaguer, un restaurant de carretera sempre ple, a mig camí entre Girona i Olot. L’excel.lència també es pot trobar en la senzillesa i aleshores encara té més mèrit. Els cigrons arrosseguen el defecte de ser barats, però això només els devalua als ulls dels aristòcrates. A Can Xac d’Argelaguer els ofereixen simplement bullits o bé refregits amb cansalada, i s’han fet famosos. És un dels plats mer versàtils i assequibles tot l’any, encara que hi hagi diferència entre els bullits del dia a la parada del mercat o les botigues del ram i els de conserva del súper. Són presents a la cuina mediterrània en infinites

Dos milions per mantenir la il.lusió del Ponte Vechio a Florència

Les autoritats de Florència acaben d’anunciar que invertiran 2 milions d’euros durant tres anys en una restauració del cèntric Ponte Vechio, un dels símbols més reconeguts de la capital del Renaixement. Construït damunt l’Arno ja en època romana, l’estructura actual amb botigues sobreposades data del 1345, durant el brillant Quattrocento toscà. Va resistir les últimes inundacions catastròfiques del 1966, però li costa aguantar el desgast provocat per l’allau de turistes, els nous habitants de Florència, la qual perd residents assetjats pel preu de l’habitatge a la ciutat-museu ancorada l’apogeu del seu passat brillant. La història és la primera indústria florentina i pràcticament

La marihuana sense pecat floreix a Figueres, voltada per l’altra

Una de les empreses legals més consolidades de cànnabis o marihuana és Alchimia de Figueres, centrada en llavors de plantes de cànnabis no psicoactiu (que no "col.loca") amb propietats terapèutiques o medicinals. Fundada per David Saulina, Ramon Camps i Xavier Valentí, va obrir botiga el 2001 al centre de la capital empordanesa i actualment exporta a tot el món una mitjana de 200 comandes diàries, suma 40 treballadors (foto adjunta) i factura 8 milions d’euros anuals a la nova seu del Polígon Industrial Pont del Príncep a Vilamalla, prop de Figueres, Comercialitza llavors i complements per a l’autocultiu de la planta, legalment autoritzat per al

Ahir a la Font del Soc, amb certa tremolor republicana i federal

Ahir vaig experimentar una certa tremolor republicana i federal quan vaig aconseguir per primer cop tocar amb els dits la pedra i el raig de la Font del Soc, històric santuari laic dels antics republicans federals empordanesos, voltat de lliris innocents, que actualment es troba a l’interior d’una finca privada. Aquesta font de Vilabertran, als afores de Figueres, era un lloc tradicional d’aplecs i berenades populars. El diumenge 12 de juny de 1842 s’hi van congregar un miler de republicans federals, oposats a la monarquia isabelina i la regència del general Espartero. Van decidir desfilar en manifestació fins la Rambla de Figueres, on van llegir un manifest del seu líder exiliat, Abdó Terradas, elegit alcalde de la capital empordanesa l’any anterior i

Els últims secrets de Dali i el secret de Josep Playà

Els últims secrets de Dalí m’interessen relativament poc d'entrada, en canvi els libres ben escrits m’interessen molt. El volum que porta aquest títol, acabat de publicar per Josep Playà Maset a la col.lecció Periodismes de l’editorial Gavarres, m’ha fet passar unes estones de lectura sensacionals. També m’ha demostrat que per escriure grans novel.les alguns autors poden cenyir-se estrictament a la realitat més asèptica, si saben escriure com ho fa Playà. Els últims secrets de Dalí és una novel.lassa, sota l’aparença real de memòries tardanes dictades per l’exalcalde figuerenc Marià Lorca al voltant del seu tracte personal i institucional amb el pintor. S’ha de reconèixer que les maniobres d’alta o baixa volada que voltaven activament la fortuna de Dalí durant els seus últims anys de vida i primeres dècades de posteritat ofereixen material de sucós voltatge, amanit amb les ocurrències pròpies de l’artista. En realitat les memòries dictades per l’exalcalde Lorca ocupen la meitat o menys del llibre, mentre que la part més substanciosa l’hi posa el context de cada episodi afegit per Playà amb una capacitat narrativa i una documentació brillants. L’encert es veu arrodonit pel disseny gràfic

Dotzenes de parcs èolics a l’Empordà, no pas un de sol

L’enginyer Pep Puig i Boix, president de l’Associació Europea per les Energies Renovables, acaba de manifestar alt i clar a l‘última edició del setmanari Empordà que a aquesta comarca "no s’hauria de muntar un parc eòlic, sinó dotzenes”. Afegeix sobre l’eòlica marina projectada davant del golf de Roses: “El parc Tramuntana és la millor iniciativa dels últims temps. Els científics que hi estan en contra són gent que no han vist mai un parc eòlic de la vora ni han investigat els parcs eòlics existents al mar que fa vint anys que funcionen”. Al mateix moment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba d'avalar la postura de

L’arròs a la cassola de Can Mach, prop del centenari, la frontera i el cel

El restaurant Can Mach, amb hotel i supermercat annexos, és gairebé més extens que el minúscul veïnat de 30 habitants de Tapis, agregat de Maçanet de Cabrenys, a tocar de la ratlla de frontera. El menjador té capacitat per a 180 comensals, molts dels quals són veïns francesos admirats de poder menjar bé a aquests preus. Els dies de festa com ahir hi serveixen fins a 300 àpats. El llegendari arròs de muntanya dels seus inicis continua plenament vigent, prop de cent anys després, servit damunt les estovalles de quadres vermells i blancs, com una penyora d’eternitat que cavalca totes les èpoques, totes les misèries i totes les ampliacions. L’any 1936 Antoni Mach Caritg i la seva dona Maria Nogué van començar fer-hi menjars per a caçadors, contrabandistes i transeünts del recòndit camí fronterer entre Tapis d’aquest cantó i Costoja del costat francès. Cuinaven un abundant arròs caldós a la cassola, que solia incorporar conill, senglar i bolets. El fill Francesc Mach Nogué i la seva dona Rosa Valls Guiset van continuar el negoci i el 1989 van ampliar el restaurant. El nét Antoni Mach Valls i la

Les bunyetes de Millars o la magdalena de Proust millorada

La Pasqua té a molts llocs el seu dolç característic. Després de passar per la fira del brunyol de Garriguella, m’agrada tornar aquests dies a la fira de la bunyeta de Millars, a 20 km de Perpinyà, un poble de molins d’oli amb el qual es fregeixen les bunyetes. Les bunyetes de Pasqua són com la magdalena de Proust millorada. Equivalen als crespells de Cadaqués o les orelletes d’altres comarques. Dir-ne crêpes seria un gal.licisme barroer, a més d’una equivocació, pel protagonisme aquí de l’oli d’oliva. Les bunyetes són úniques, flamants, rodones i radiants. Van íntimament associades a l’airet de primavera, la flaire de la tarongina que incorporen el millor oli del món i el cruixent més dolç. Són la fibra

Biografia monumental sobre Josep Pla, entre la mida i la grandesa

No és necessari estar d’acord amb totes les pàgines ni tots els enfocs de la monumental biografia que acaba de publicar Xavier Pla amb el títol Un cor furtiu. Vida de Josep Pla per proclamar que es tracta d’un llibre admirable que honora dos Pla d’una mateixa revolada. L’autor ha disposat durant més de vint anys d’una triple plataforma: l’accés a la documentació familiar de l’homenot, la Universitat de Girona i l’editorial Destino. La feinada personal del biògraf ha estat la quarta pota indispensable de la taula que ara ens serveix, cuinada a foc lent. Una de les proeses del llibre és aconseguir mantenir l’interès del lector al llarg de 1.500 pàgines en paper bíblia, carregades d’episodis i èpoques molt diferents al voltant d’una trajectòria vital summament

S’edita el meu llibre “Motel Empordà, elogi de l’amor estable”

Acaba d’aparèixer a l’editorial Gavarres el meu dietari escrit com a client complagut del Motel Empordà de Figueres al llarg dels anys, un llibre en el qual entrellaço les impressions personals amb la narració sobre la trajectòria i les singularitats d’aquest hotel-restaurant, així com els plats que han protagonitzat la seva anomenada dintre d’una excepcional continuïtat. Obert el 1961 per Josep Mercader, des d’aquell mateix any hi treballa Jaume Subirós, que el dirigeix des del 1979. En el seu pròleg al llibre, Subirós escriu: “Febrés diu en una de les pàgines que treballem d’una manera que els italians anomenarien con sprezzatura (naturalitat aplomada) i en francès en dirien tenir panache i avançar amb allure. Jo aplicaria aquests mateixos qualificatius al llibre de Febrés, i ho faria amb la mateixa emoció argumentada que ell hi ha posat”. L'epíleg ha estat