Els llegendaris cigrons de Can Xac d’Argelaguer, boníssims i contents

Fer quilòmetres per anar a menjar l’especialitat d’un plat de cigrons només s’entén si es tracta dels llegendaris cigrons de Can Xac a Argelaguer, un restaurant de carretera sempre ple, a mig camí entre Girona i Olot. L’excel.lència també es pot trobar en la senzillesa i aleshores encara té més mèrit. Els cigrons arrosseguen el defecte de ser barats, però això només els devalua als ulls dels aristòcrates. A Can Xac d’Argelaguer els ofereixen simplement bullits o bé refregits amb cansalada, i s’han fet famosos. És un dels plats mer versàtils i assequibles tot l’any, encara que hi hagi diferència entre els bullits del dia a la parada del mercat o les botigues del ram i els de conserva del súper. Són presents a la cuina mediterrània en infinites

Dos milions per mantenir la il.lusió del Ponte Vechio a Florència

Les autoritats de Florència acaben d’anunciar que invertiran 2 milions d’euros durant tres anys en una restauració del cèntric Ponte Vechio, un dels símbols més reconeguts de la capital del Renaixement. Construït damunt l’Arno ja en època romana, l’estructura actual amb botigues sobreposades data del 1345, durant el brillant Quattrocento toscà. Va resistir les últimes inundacions catastròfiques del 1966, però li costa aguantar el desgast provocat per l’allau de turistes, els nous habitants de Florència, la qual perd residents assetjats pel preu de l’habitatge a la ciutat-museu ancorada l’apogeu del seu passat brillant. La història és la primera indústria florentina i pràcticament

La marihuana sense pecat floreix a Figueres, voltada per l’altra

Una de les empreses legals més consolidades de cànnabis o marihuana és Alchimia de Figueres, centrada en llavors de plantes de cànnabis no psicoactiu (que no "col.loca") amb propietats terapèutiques o medicinals. Fundada per David Saulina, Ramon Camps i Xavier Valentí, va obrir botiga el 2001 al centre de la capital empordanesa i actualment exporta a tot el món una mitjana de 200 comandes diàries, suma 40 treballadors (foto adjunta) i factura 8 milions d’euros anuals a la nova seu del Polígon Industrial Pont del Príncep a Vilamalla, prop de Figueres, Comercialitza llavors i complements per a l’autocultiu de la planta, legalment autoritzat per al

Ahir a la Font del Soc, amb certa tremolor republicana i federal

Ahir vaig experimentar una certa tremolor republicana i federal quan vaig aconseguir per primer cop tocar amb els dits la pedra i el raig de la Font del Soc, històric santuari laic dels antics republicans federals empordanesos, voltat de lliris innocents, que actualment es troba a l’interior d’una finca privada. Aquesta font de Vilabertran, als afores de Figueres, era un lloc tradicional d’aplecs i berenades populars. El diumenge 12 de juny de 1842 s’hi van congregar un miler de republicans federals, oposats a la monarquia isabelina i la regència del general Espartero. Van decidir desfilar en manifestació fins la Rambla de Figueres, on van llegir un manifest del seu líder exiliat, Abdó Terradas, elegit alcalde de la capital empordanesa l’any anterior i

Els últims secrets de Dali i el secret de Josep Playà

Els últims secrets de Dalí m’interessen relativament poc d'entrada, en canvi els libres ben escrits m’interessen molt. El volum que porta aquest títol, acabat de publicar per Josep Playà Maset a la col.lecció Periodismes de l’editorial Gavarres, m’ha fet passar unes estones de lectura sensacionals. També m’ha demostrat que per escriure grans novel.les alguns autors poden cenyir-se estrictament a la realitat més asèptica, si saben escriure com ho fa Playà. Els últims secrets de Dalí és una novel.lassa, sota l’aparença real de memòries tardanes dictades per l’exalcalde figuerenc Marià Lorca al voltant del seu tracte personal i institucional amb el pintor. S’ha de reconèixer que les maniobres d’alta o baixa volada que voltaven activament la fortuna de Dalí durant els seus últims anys de vida i primeres dècades de posteritat ofereixen material de sucós voltatge, amanit amb les ocurrències pròpies de l’artista. En realitat les memòries dictades per l’exalcalde Lorca ocupen la meitat o menys del llibre, mentre que la part més substanciosa l’hi posa el context de cada episodi afegit per Playà amb una capacitat narrativa i una documentació brillants. L’encert es veu arrodonit pel disseny gràfic

Dotzenes de parcs èolics a l’Empordà, no pas un de sol

L’enginyer Pep Puig i Boix, president de l’Associació Europea per les Energies Renovables, acaba de manifestar alt i clar a l‘última edició del setmanari Empordà que a aquesta comarca "no s’hauria de muntar un parc eòlic, sinó dotzenes”. Afegeix sobre l’eòlica marina projectada davant del golf de Roses: “El parc Tramuntana és la millor iniciativa dels últims temps. Els científics que hi estan en contra són gent que no han vist mai un parc eòlic de la vora ni han investigat els parcs eòlics existents al mar que fa vint anys que funcionen”. Al mateix moment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba d'avalar la postura de

L’arròs a la cassola de Can Mach, prop del centenari, la frontera i el cel

El restaurant Can Mach, amb hotel i supermercat annexos, és gairebé més extens que el minúscul veïnat de 30 habitants de Tapis, agregat de Maçanet de Cabrenys, a tocar de la ratlla de frontera. El menjador té capacitat per a 180 comensals, molts dels quals són veïns francesos admirats de poder menjar bé a aquests preus. Els dies de festa com ahir hi serveixen fins a 300 àpats. El llegendari arròs de muntanya dels seus inicis continua plenament vigent, prop de cent anys després, servit damunt les estovalles de quadres vermells i blancs, com una penyora d’eternitat que cavalca totes les èpoques, totes les misèries i totes les ampliacions. L’any 1936 Antoni Mach Caritg i la seva dona Maria Nogué van començar fer-hi menjars per a caçadors, contrabandistes i transeünts del recòndit camí fronterer entre Tapis d’aquest cantó i Costoja del costat francès. Cuinaven un abundant arròs caldós a la cassola, que solia incorporar conill, senglar i bolets. El fill Francesc Mach Nogué i la seva dona Rosa Valls Guiset van continuar el negoci i el 1989 van ampliar el restaurant. El nét Antoni Mach Valls i la

Les bunyetes de Millars o la magdalena de Proust millorada

La Pasqua té a molts llocs el seu dolç característic. Després de passar per la fira del brunyol de Garriguella, m’agrada tornar aquests dies a la fira de la bunyeta de Millars, a 20 km de Perpinyà, un poble de molins d’oli amb el qual es fregeixen les bunyetes. Les bunyetes de Pasqua són com la magdalena de Proust millorada. Equivalen als crespells de Cadaqués o les orelletes d’altres comarques. Dir-ne crêpes seria un gal.licisme barroer, a més d’una equivocació, pel protagonisme aquí de l’oli d’oliva. Les bunyetes són úniques, flamants, rodones i radiants. Van íntimament associades a l’airet de primavera, la flaire de la tarongina que incorporen el millor oli del món i el cruixent més dolç. Són la fibra

Biografia monumental sobre Josep Pla, entre la mida i la grandesa

No és necessari estar d’acord amb totes les pàgines ni tots els enfocs de la monumental biografia que acaba de publicar Xavier Pla amb el títol Un cor furtiu. Vida de Josep Pla per proclamar que es tracta d’un llibre admirable que honora dos Pla d’una mateixa revolada. L’autor ha disposat durant més de vint anys d’una triple plataforma: l’accés a la documentació familiar de l’homenot, la Universitat de Girona i l’editorial Destino. La feinada personal del biògraf ha estat la quarta pota indispensable de la taula que ara ens serveix, cuinada a foc lent. Una de les proeses del llibre és aconseguir mantenir l’interès del lector al llarg de 1.500 pàgines en paper bíblia, carregades d’episodis i èpoques molt diferents al voltant d’una trajectòria vital summament

S’edita el meu llibre “Motel Empordà, elogi de l’amor estable”

Acaba d’aparèixer a l’editorial Gavarres el meu dietari escrit com a client complagut del Motel Empordà de Figueres al llarg dels anys, un llibre en el qual entrellaço les impressions personals amb la narració sobre la trajectòria i les singularitats d’aquest hotel-restaurant, així com els plats que han protagonitzat la seva anomenada dintre d’una excepcional continuïtat. Obert el 1961 per Josep Mercader, des d’aquell mateix any hi treballa Jaume Subirós, que el dirigeix des del 1979. En el seu pròleg al llibre, Subirós escriu: “Febrés diu en una de les pàgines que treballem d’una manera que els italians anomenarien con sprezzatura (naturalitat aplomada) i en francès en dirien tenir panache i avançar amb allure. Jo aplicaria aquests mateixos qualificatius al llibre de Febrés, i ho faria amb la mateixa emoció argumentada que ell hi ha posat”. L'epíleg ha estat

No hem tingut hivern, però avui entra la primavera

Com que no hem tingut hivern i patim sequera ho notarem menys, però avui entra la primavera i alguns ens mostrem confiats, malgrat el canvi climàtic, l’escalfament global i el desordre de les estacions. No hem tingut hivern, però espero tenir primavera. L’augment de la claror diürna (el 31 de març canvia l'hora) i la pol.linització ens alteraran lleugerament la sang amb un escreix d’activitat metabòlica. La sensació que l’aire comença a fer el tomb ens alegrarà el dia, sense excessos bucòlics. L’ànim més despert ens exposarà als impulsos, mentre que d’altres cauran en l’astènia primaveral i les irritacions al.lèrgiques. El

Els llibres no ho ensenyen tot, l’excés de llibres encara menys

La cultura i la seva transmissió van ser durant mil.lenis exclusivament orals. L’invent de l’alfabet i l’escriptura implicava una minoria de comptables i escribes cortesans. Sòcrates no va escriure mai ni una ratlla i això no li treu el lloc capdavanter en la civilització clàssica. Els pocs llibres manuscrits que subsistien durant la llarga Edat Mitjana eren copiats a mà als scriptoria dels monestirs. El tomb de la impremta de Gutenberg significaria a partir del 1440 la multiplicació d’exemplars, tot i que encara no arribessin a la majoria social illetrada. Gutenberg va morir arruïnat. Només la societat industrial i l’extensió de l’escolarització el segle XIX portarien a imprimir llibres en quantitats “industrials”. Van vaticinar que la ràdio, el cinema, la televisió o Internet escombrarien els llibres, però se’n publiquen més que mai. Una altra cosa és que siguin llegits i assimilats, o que la seva acumulació sigui sempre sinònim de coneixement. El fet de sumar llibres i més llibres a casa no equival per força a entendre més coses ni pot substituir per sistema la paraula dialogada, l’experiència viscuda o la reflexió personal. Així ho demostren,

La vida moderna penja d’un fil, d’un cable de fibra òptica

La República del Iemen és un país petit i convuls de la península d’Aràbia, ara dominat pel moviment islamista del rebels huthis, el qual controla alguns punts del corredor marítim del Mar Roig per on transita una part estratègica del comerç mundial. El 18 de febrer van atacar amb míssils i van enfonsar un vaixell mercant carregat amb 21.000 tones de sulfats. L’àncora descontrolada va tallar tres cables submarins de fibra òptica, dels que discorren pel fons dels set mars del món i asseguren el 95% de les comunicacions internacionals, en especial d’Internet (només el 5% ho fan per satèl.lit). La companyia explotadora va redireccionar el trànsit de dades per altres cables submarins similars de la zona. L’atac s’hauria sumat

El mercat dels dissabtes a Ceret, candidat a la fama televisiva

El concurs del mercat de carrer més bonic de França que organitza cada any la televisió francesa mobilitza nombrosos orgulls locals i ofereix visibilitat a petites viles que no acostumen a rebre atenció televisiva la resta de l’any. Cada departament compta amb un candidat i el mercat dels dissabtes a Ceret representa enguany els Pirineus Orientals amb tot mereixement, no només per la gent que congrega, sinó sobretot per l’atractiu de l’escenari als carrers ombrejats pels plàtans centenaris de més de 30 metres d’alçada que els

Més pianistes del país al carrer que a les sales de concerts

L’admirable Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona per a joves pianistes d’arreu del món arriba aquest mes de març a la 69ena edició anual amb una particularitat: no s’hi ha presentat cap català entre els 73 inscrits i només tres de la resta d’Espanya, la qual cosa palesa un problema de fons en el sistema educatiu del país. A moltes altres latituds és l’instrument més sol.licitat per infants, adolescents i joves, que el consideren d’aprenentatge sens dubte esforçat, però menys que altres com el violí. Dels 73 concursants d’enguany (17 noies i 56 nois), 10 procedeixen de Corea del Sud, 7 de la Xina, 7 de Rússia, 4 del Japó i 4 dels Estats Units, tot i que una desena del total viuen als Estats Units. L’estrepitosa absència de concursants catalans només té una contrapartida, un consol relatiu:

El plagi ben entès al gratacels barceloní ara restaurat

El grup immobiliari que l’any 2021 va comprar el gratacels de 24 plantes d'oficines a la Diagonal barcelonina cantonada amb el carrer Balmes acaba d’invertir 20 milions d’euros en la rehabilitació de l’edifici nascut el 1969 com a Banc Atlàntic, abans de convertir-se en Banc de Sabadell. Es tracta d’una còpia confessa del gratacels milanès de 31 pisos conegut per Il Pirellone, aixecat el 1960 per l’arquitecte Gio Ponti en modernes línies funcionals com a seu corporativa de l’empresa Pirelli i convertit  en símbol de la prosperitat de la “capital moral” d’Itàlia. Els arquitectes barcelonins Francesc Mitjans i Santiago Balcells no només el van

Decréixer, un concepte antipàtic i alhora vital de necessitat

Créixer sembla un fet natural i positiu, però si un fill nostre creixés fins els 3 metres d’alçada i continués creixent,  tindria un problema de col.lapse i autodestrucció. Això és el que ha passat amb la moderna societat industrial: cada vegada més producció per assegurar la multiplicació de beneficis mal repartits, al marge dels recursos naturals disponibles i de la millora proporcional dels serveis públics. Els països amb més elevat Producte Interior Brut no són els que gaudeixen de més benestar, com ha quedat desmostrat per tots els estudis. Els abanderats de l’actual sistema diuen –i apliquen-- que cal continuar augmentant la producció de qualsevol cosa que generi beneficis econòmics als seus promotors com a penyora d'un

Un “racó de pensar” sota el gran viaducte ferroviari de Colera

Colera és un poble “amb biga” i quan hi passo procuro seure una estona als bancs col.locats sota el gran viaducte ferroviari del tren de França, sotmesos al retruny dels combois cada vegada més escassos. És un dels meus “racons de pensar”, sota l’ala d’una obra d’enginyeria que l’any 1878 ens va obrir les portes i les vies d’Europa. El viaducte de 187 metres de llarg vola 20 metres per damunt del nucli de Colera. La part superior en ferro, construïda per l'empresa francesa de Gustave Eiffel, va ser retorçada i llançada daltabaix per la tramuntana la nit del 5 de desembre del 1877, durant la seva construcció i abans de ser fixada completament als quatre monumentals pilars d’obra. En canvi els cinquanta bormbardeigs del creuer franquista Canarias i

Ahir a Cotlliure en l’aniversari de la mort d’Antonio Machado

Ahir dijous feia 85 anys, dia per dia, que Antonio Machado va morir de pena a l’exili de Cotlliure, el 22 de febrer del 1939, i vam anar a inclinar-nos davant la seva tomba en senyal de respecte i memòria. El poeta i una part de la seva família van voler seguir durant la guerra tota la itinerància del govern de la República (Madrid, València, Barcelona, Figueres), com a compromís personal amb la legitimitat democràtica. Antonio Mahado va passar a França per Portbou i Cervera al costat dels soldats i civils en retirada. Es va allotjar a Cotlliure i va morir 26 dies després d’arribar-hi, durant els quals només va tenir esma per escriure un sol vers: "Estos días azules y este sol de la infancia"... La tomba de Machado al cementiri vell de Cotlliure s’ha convertit

Nu femení davant del mar a Sitges, Tossa, Lloret, Banyuls

La primera llum encara tendra del matí extreu els millors reflexos al bronze de la Dona mediterrània, l’escultura de Lluïsa Granero col.locada el 2009 a Sitges, davant la cèntrica platja de Sant Sebastià, amb la corba de la badia, el palau de Maricel i el campanar de l’església parroquial de Sant Bartomeu com a teló de fons terrestre. Al litoral català s’han erigit altres nus femenins de la mena, en especial la monumental i subtil Dona marinera, de 2,40 metres d’alçada, encarregada el 1966 a l’escultor Ernest Maragall i Noble, situada a la Cala Banys de Lloret de Mar. En canvi l’escultura de l’actriu Ava Gardner vestida, aixecada al mirador de la Vila Vella de Tossa de Mar en record del rodatge a la localitat de la pel.lícula Pandora i l’holandès errant, entra dintre d’una altra categoria. El rècord se l’emporta