El mercat dels dissabtes a Ceret, candidat a la fama televisiva

El concurs del mercat de carrer més bonic de França que organitza cada any la televisió francesa mobilitza nombrosos orgulls locals i ofereix visibilitat a petites viles que no acostumen a rebre atenció televisiva la resta de l’any. Cada departament compta amb un candidat i el mercat dels dissabtes a Ceret representa enguany els Pirineus Orientals amb tot mereixement, no només per la gent que congrega, sinó sobretot per l’atractiu de l’escenari als carrers ombrejats pels plàtans centenaris de més de 30 metres d’alçada que els

Més pianistes del país al carrer que a les sales de concerts

L’admirable Concurs Internacional de Música Maria Canals de Barcelona per a joves pianistes d’arreu del món arriba aquest mes de març a la 69ena edició anual amb una particularitat: no s’hi ha presentat cap català entre els 73 inscrits i només tres de la resta d’Espanya, la qual cosa palesa un problema de fons en el sistema educatiu del país. A moltes altres latituds és l’instrument més sol.licitat per infants, adolescents i joves, que el consideren d’aprenentatge sens dubte esforçat, però menys que altres com el violí. Dels 73 concursants d’enguany (17 noies i 56 nois), 10 procedeixen de Corea del Sud, 7 de la Xina, 7 de Rússia, 4 del Japó i 4 dels Estats Units, tot i que una desena del total viuen als Estats Units. L’estrepitosa absència de concursants catalans només té una contrapartida, un consol relatiu:

El plagi ben entès al gratacels barceloní ara restaurat

El grup immobiliari que l’any 2021 va comprar el gratacels de 24 plantes d'oficines a la Diagonal barcelonina cantonada amb el carrer Balmes acaba d’invertir 20 milions d’euros en la rehabilitació de l’edifici nascut el 1969 com a Banc Atlàntic, abans de convertir-se en Banc de Sabadell. Es tracta d’una còpia confessa del gratacels milanès de 31 pisos conegut per Il Pirellone, aixecat el 1960 per l’arquitecte Gio Ponti en modernes línies funcionals com a seu corporativa de l’empresa Pirelli i convertit  en símbol de la prosperitat de la “capital moral” d’Itàlia. Els arquitectes barcelonins Francesc Mitjans i Santiago Balcells no només el van

Decréixer, un concepte antipàtic i alhora vital de necessitat

Créixer sembla un fet natural i positiu, però si un fill nostre creixés fins els 3 metres d’alçada i continués creixent,  tindria un problema de col.lapse i autodestrucció. Això és el que ha passat amb la moderna societat industrial: cada vegada més producció per assegurar la multiplicació de beneficis mal repartits, al marge dels recursos naturals disponibles i de la millora proporcional dels serveis públics. Els països amb més elevat Producte Interior Brut no són els que gaudeixen de més benestar, com ha quedat desmostrat per tots els estudis. Els abanderats de l’actual sistema diuen –i apliquen-- que cal continuar augmentant la producció de qualsevol cosa que generi beneficis econòmics als seus promotors com a penyora d'un

Un “racó de pensar” sota el gran viaducte ferroviari de Colera

Colera és un poble “amb biga” i quan hi passo procuro seure una estona als bancs col.locats sota el gran viaducte ferroviari del tren de França, sotmesos al retruny dels combois cada vegada més escassos. És un dels meus “racons de pensar”, sota l’ala d’una obra d’enginyeria que l’any 1878 ens va obrir les portes i les vies d’Europa. El viaducte de 187 metres de llarg vola 20 metres per damunt del nucli de Colera. La part superior en ferro, construïda per l'empresa francesa de Gustave Eiffel, va ser retorçada i llançada daltabaix per la tramuntana la nit del 5 de desembre del 1877, durant la seva construcció i abans de ser fixada completament als quatre monumentals pilars d’obra. En canvi els cinquanta bormbardeigs del creuer franquista Canarias i

Ahir a Cotlliure en l’aniversari de la mort d’Antonio Machado

Ahir dijous feia 85 anys, dia per dia, que Antonio Machado va morir de pena a l’exili de Cotlliure, el 22 de febrer del 1939, i vam anar a inclinar-nos davant la seva tomba en senyal de respecte i memòria. El poeta i una part de la seva família van voler seguir durant la guerra tota la itinerància del govern de la República (Madrid, València, Barcelona, Figueres), com a compromís personal amb la legitimitat democràtica. Antonio Mahado va passar a França per Portbou i Cervera al costat dels soldats i civils en retirada. Es va allotjar a Cotlliure i va morir 26 dies després d’arribar-hi, durant els quals només va tenir esma per escriure un sol vers: "Estos días azules y este sol de la infancia"... La tomba de Machado al cementiri vell de Cotlliure s’ha convertit

Nu femení davant del mar a Sitges, Tossa, Lloret, Banyuls

La primera llum encara tendra del matí extreu els millors reflexos al bronze de la Dona mediterrània, l’escultura de Lluïsa Granero col.locada el 2009 a Sitges, davant la cèntrica platja de Sant Sebastià, amb la corba de la badia, el palau de Maricel i el campanar de l’església parroquial de Sant Bartomeu com a teló de fons terrestre. Al litoral català s’han erigit altres nus femenins de la mena, en especial la monumental i subtil Dona marinera, de 2,40 metres d’alçada, encarregada el 1966 a l’escultor Ernest Maragall i Noble, situada a la Cala Banys de Lloret de Mar. En canvi l’escultura de l’actriu Ava Gardner vestida, aixecada al mirador de la Vila Vella de Tossa de Mar en record del rodatge a la localitat de la pel.lícula Pandora i l’holandès errant, entra dintre d’una altra categoria. El rècord se l’emporta

La platja d’Argelers recorda ara el camp de refugiats republicans

Per commemorar el 85 aniversari de la rebuda inhumana dispensada pel govern francès el febrer del 1939 a mig milió de refugiats republicans espanyols, meitat soldats i meitat civils, una exposició de 50 fotografies de l’època al lloc mateix on van crear el camp de concentració de la platja d’Argelers acaba de ser muntada fins el 22 d’abril per l’ajuntament de la vila i l’associació FFREEE (Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l’Exode). Al punt on se situava l’entrada principal del camp s’aixeca des del 1999, sota els balcons de l’Hotel Grand Lido, un monòlit amb la inscripció: "A la memòria de 100.000 republicans

Dinar amb els germans Llavina al restaurant Cigró d’Or de Vilafranca

El del davantal és cuiner, l’altre és el seu germà escriptor i professor. Després de deu anys de feina a la localiat natal de Gelida, on el 2009 va rebre el premi de Cuiner de l’Any, Oriol Llavina va traslladar el restaurant Cigró d’Or al primer pis del mercat municipal de Vilafranca del Penedès. Ahir vaig dinar-hi amb el seu germà escriptor, Jordi Llavina. No era la primera que ho intentàvem, però de vegades és ple a vessar i ahir vam tenir més sort. En primer lloc, s’hi menja deliciosament bé, amb un menú equilibrat entre el primer de verdura, el segon de peix i el tercer de carn. En segon lloc, és un restaurant ampli, ben decorat, amb claror natural, cuina a la vista i còmoda separació entre les taules. S’hi pot parlar pacíficament, sense haver d’alçar la veu, en tot

La filera de xiprers com a obra mestra a Montepulciano

La bellesa del xiprer assoleix la màxima expressió al caminal de doble filera, humil i alhora triomfal, que condueix amb astúcia escenogràfica fins l’església de San Biagio als afores de Montepulciano, a la província toscana de Siena. Es tracta d’una obra mestra del Renaixement deguda a l’arquitecte Antonio Sangallo el Vell, un altre miracle artístic del Cinquecento toscà. L’harmonia de línies i proporcions del temple es veu realçada pel fet de trobar-se a quatre vents enmig de la solitud d’un prat cobert per una calma assolellada i provincial. S’inspira, a petita escala, en el projecte de Donato Bramante per a la basílica de Sant Pere del Vaticà que no es va realitzar. La rara harmonia de l’indret la protagonitza igualment el recurs al caminal de xiprers que hi desemboca de manera molt intencionada. Sóc un fervorós admirador dels xiprers a la Toscana, a l’Empordà i al conjunt del Mediterrani per la seva elegància afuada, lírica, erecta, greu i alhora gràcil. El

Surt el meu llibre "L'or perdut dels llimoners i altres narracions"

Acaba de publicar-se el meu llibre L’or perdut dels llimoners i altres narracions (Edicions de la Ela Geminada), amb relats escrits a partir d'episodis viscuts al llarg de paisatges predilectes com ara Girona, Cadaqués, Empúries, Sicília, Rio de Janeiro... S’endinsa en la memòria personal i el dietari amb un estil que vol ser líric i alhora mordaç per deixar testimoni d’una època i una actitud davant del món, descrit amb sensibilitat, ironia i amplitud de la mirada. A partir de la infantesa més àvida de coneixements, arriba fins la maduresa del viatger que sembla acomiadar-se dels escenaris recorreguts amb passió en circumstàncies molt diverses i amb un compromís amb la veritat íntima d'allò que li suggereixen. El llibre serà presentat el dimarts 27 de febrer a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres per Isabel Guzmán, el dimecres 28 de febrer a la Llibreria 22 de Girona per Antoni Puigverd i el dijous 7 de març a la Llibreria Ona-Pau Claris de Barcelona per

El Perseu de Florència, una elecció sentimental

Després d'anys de recórrer i escriure Florència,  ara prefereixo seure com qualsevol vianant al peu de l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. Es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i preveure. Em vaig dedicar a conèixer els cànons reverencials de l'art, ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a l’escena un valor multiplicat que potser no ressegueix la versió oficial de la història de l’art, perquè ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art. Allò que m’agrada més del Perseu és la ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent que l’admira o simplement passa i, de vegades, s’hi asseu sense mirar-lo perquè ja l’ha fet seu dintre del nobilíssim mobiliari urbà de cada dia. A Florència l’art i la bellesa ha estat massa temps

Janot Martí, l’última cosa que li va sortir bé a Cervera de la Marenda

Jean Martí, que tothom anomenava Janot, va ser el dinàmic  alcalde socialista de Cervera de la Marenda durant trenta anys, del 1965 al 1995. El retrat adjunt pertany al meu llibre del 1986 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya, l’època del nostre tracte, quan la inquietud permanent li feia obrir les portes amb freqüència als periodistes i belluguets com ell. Va ser una de les últimes coses que li va sortir bé a Cervera de la Marenda, Des d’aleshores la població del municipi ha passat de 2.400 a 1.200 habitants. L’alcalde de l’últim racó de França va arribar a vicepresident del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló perquè quasi tothom entenia el seu socialisme arrelat, pràctic, de resultats tangibles, basat en una feina infatigable. Els mítings electorals i les reunions públiques de Janot Martí eren un espectacle assegurat, sobretot quan topava amb els vells cacics com un jugador de rugbi. L’altre espectacle privat era dinar a casa seva, abocada sobre la badia de Cervera, els llobarros locals a la brasa de rabassots que preparava la seva muller Arlette. La sobretaula consistia sovint en una sortida amb la

Si hi ha justícia inversora, Portbou renaixerà

Aquest edifici annex en obres a la gran estació ferroviària de Portbou pot ser vist com una supèrflua gota d’aigua en l’oceà de la necessitat reinversora de RENFE al municipi fronterer o bé com l’embrió d’una reparació històrica. Ahir em vaig acostar amb l’alcalde Gael Rodríguez (foto adjunta) al futur Centre de Competències Digitals de RENFE, el primer d’aquestes característiques a Catalunya i el setè d’Espanya, dedicats a la investigació i desenvolupament de tecnologies emergents al sector ferroviari. Es tracta d’una petita inversió de 260.000€ que ocuparà 10 empleats, mentre que el mateix centre de RENFE a Linares (Jaen) n’ocupa 112, el de Mèrida (Extremadura) 64, el de Miranda de Ebro (Burgos) 54, el de Terol 43, el

La cistelleria innova molt més enllà dels cistells

Aviat descobrirem que la vella artesania de la cistelleria en fibres naturals (boga, canya, jonc, pita, ràfia, espart, balca, vímet, sisal, bambú) té un esplèndid futur amb nous productes i nous dissenys, tal com apareix a la Fira de les Fibres Vegetals que se celebra a Mas de Barberans (Tarragona) o a la Fira Internacional del Cistell de Salt que enguany arriba a la 25ena edició. No haurien subsistit si fessin només cistells, estores i seients de cadires. L'empresa Tramats de Torroella de Montgrí, iniciada el 2004 per Josep Mercader i Magda Martínez, rep cada cop més encàrrecs creatius del sector artístic, arquitectònic i interiorista, com la

L’infinit univers redescobert de les Suites per a cello de Bach

Acaben de sortir dues noves versions discogràfiques de les Suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach, a càrrec de la francesa Valérie Aimard i del japonès Michiaki Ueno, la qual cosa no és cap notícia important perquè es tracta d’una de les obres més versionades de la història de la música. La notícia és la infinitat de versions sense aturador d’una obra oblidada fins que va redescobrir-la Pau Casals i va posar-la en òrbita mundial. Dintre d’una despullada senzillesa aparent, semblaven simples exercicis d’estudi per a un instrument secundari de quatre cordes que no havia estat mai solista. Fins el dia que Casals va descobrir-ne el 1890 a una botiga de música de Barcelona la

Les coses com les barreja el riu al passallís de Sobrànigues

Sempre baixo un moment del cotxe al passallís de Sobrànigues per dir en silenci una jaculatòria laica a favor de l’aigua. Tinc una estimació particular per aquest pas a gual sobre el riu Ter que fa de pont sense ser-ho del tot. Sobrànigues és un petit nucli empordanès de 37 habitants agregat al municipi de Sant Jordi Desvalls, prop de Flaçà. La carretera secundària travessa la passarel.la de ciment bastida el 1985 pocs metres per damunt de l’aigua sobre l’antiga passera de carros. L’indret és un flascó de les essències de la civilització de ribera, a l’últim tram del Ter camí de la gola de Torroella Montgrí. El Baix Ter balandreja somort i temperat als meandres de Bordils i rega els camps de conreu, d’horta, fruiterars i boscos de ribera d’àlbers,

L’eternitat de l’ànec amb naps a Can Bonay de Peratallada

Ahir vaig dinar l’ànec amb naps del restaurant Can Bonay de Peratallada, a la carta des del dia que va obrir l’1 de maig del 1936. Quan Enric Bonay Carrera i la seva dona Montserrat Riembau van comprar la casa vella de la plaça de les Voltes per obrir-hi una fonda, la clientela estava formada sobretot per paletes i treballadors. Després van arribar els turistes, quan l’establiment ja era regentat amb nova empenta pels fills Maria Lluïsa Bonay Riembau i Joaquim Fanals. Van fer pocs retocs al menjador i molts a la cuina. Plenament consagrats, el 1978 van agafar el relleu els dos fills de la tercera generació, Josep i Enric Fanals Bonay. L’ànec amb naps s’ha mantingut a tot moment incòlume, indesplaçable, etern. La continuïtat és sempre un mèrit escàs, una força interior que no té res a veure amb l’immobilisme. Tot i així també cal preguntar-se a la taula de Can Bonay com ha evolucionat o retrocedit la suculència de l’ànec i dels naps. Atès que Peratallada només té 188 habitants censats, des del 1977 es va agregar als pobles veïns de Fonteta i Vulpellac per formar el nou municipi de Forallac. S’hi ha restaurat moltes cases i molts carrers. L’únic que no ha canviat és l’ànec amb naps de Can Bonay.

El mite vivent de Riccardo Muti reapareix entre els gentils

Als seus actius 83 anys, l’últim dels grans mites vivents en matèria de direcció d’orquestres simfòniques i d'òpera protagonitza aquest mes de gener una reaparició entre el públic europeu amb una mini-gira a París, Brussel.les i Luxemburg al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Chicago, de la qual n’és director titular des del 2010 en una mena de voluntari “exili”, després de dimitir per discrepàncies amb la política cultural italiana de director musical de la Scala de Milà que va ocupar durant vint anys. Poc abans s’havia permès un gest inèdit i ressonant. Després de la interpretació del famós cor “Va pensiero” de l’òpera verdiana Nabucco, que a Itàlia és com un himne nacional, va interrompre la funció per adreçar-se al públic en contra de les retallades culturals del govern de

Enterrar el camarada Lenin, centenari assumpte pendent

Aquest diumenge 21 de gener s’escau el centenari de la mort de Lenin. La seva despulla embalsamada continua exposada al mausoleu de marbre i granit en forma de piràmide esgraonada que li van erigir a la Plaça Roja de Moscou, encara més cèntric que les acolorides cúpules bulbades de la veïna catedral ortodoxa de Sant Basili. Les cues de visitants acostumen a ser llargues, inclús quan les temperatures baixen sota zero. El 1953 es va convertir en tomba per a dos, atès que hi va ser exposat Stalin costat per costat. Només va durar 9 anys, abans de la destalinització general. Més de la meitat dels russos d’avui s’han pronunciat en diferents enquestes a favor d’enterrar la despulla de Lenin en comptes de mantenir-la al sarcòfag de vidre a prova de bales exposat al públic. Les autoritats prefereixen deixar-ho