La platja d’Argelers recorda ara el camp de refugiats republicans

Per commemorar el 85 aniversari de la rebuda inhumana dispensada pel govern francès el febrer del 1939 a mig milió de refugiats republicans espanyols, meitat soldats i meitat civils, una exposició de 50 fotografies de l’època al lloc mateix on van crear el camp de concentració de la platja d’Argelers acaba de ser muntada fins el 22 d’abril per l’ajuntament de la vila i l’associació FFREEE (Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l’Exode). Al punt on se situava l’entrada principal del camp s’aixeca des del 1999, sota els balcons de l’Hotel Grand Lido, un monòlit amb la inscripció: "A la memòria de 100.000 republicans

Dinar amb els germans Llavina al restaurant Cigró d’Or de Vilafranca

El del davantal és cuiner, l’altre és el seu germà escriptor i professor. Després de deu anys de feina a la localiat natal de Gelida, on el 2009 va rebre el premi de Cuiner de l’Any, Oriol Llavina va traslladar el restaurant Cigró d’Or al primer pis del mercat municipal de Vilafranca del Penedès. Ahir vaig dinar-hi amb el seu germà escriptor, Jordi Llavina. No era la primera que ho intentàvem, però de vegades és ple a vessar i ahir vam tenir més sort. En primer lloc, s’hi menja deliciosament bé, amb un menú equilibrat entre el primer de verdura, el segon de peix i el tercer de carn. En segon lloc, és un restaurant ampli, ben decorat, amb claror natural, cuina a la vista i còmoda separació entre les taules. S’hi pot parlar pacíficament, sense haver d’alçar la veu, en tot

La filera de xiprers com a obra mestra a Montepulciano

La bellesa del xiprer assoleix la màxima expressió al caminal de doble filera, humil i alhora triomfal, que condueix amb astúcia escenogràfica fins l’església de San Biagio als afores de Montepulciano, a la província toscana de Siena. Es tracta d’una obra mestra del Renaixement deguda a l’arquitecte Antonio Sangallo el Vell, un altre miracle artístic del Cinquecento toscà. L’harmonia de línies i proporcions del temple es veu realçada pel fet de trobar-se a quatre vents enmig de la solitud d’un prat cobert per una calma assolellada i provincial. S’inspira, a petita escala, en el projecte de Donato Bramante per a la basílica de Sant Pere del Vaticà que no es va realitzar. La rara harmonia de l’indret la protagonitza igualment el recurs al caminal de xiprers que hi desemboca de manera molt intencionada. Sóc un fervorós admirador dels xiprers a la Toscana, a l’Empordà i al conjunt del Mediterrani per la seva elegància afuada, lírica, erecta, greu i alhora gràcil. El

Surt el meu llibre "L'or perdut dels llimoners i altres narracions"

Acaba de publicar-se el meu llibre L’or perdut dels llimoners i altres narracions (Edicions de la Ela Geminada), amb relats escrits a partir d'episodis viscuts al llarg de paisatges predilectes com ara Girona, Cadaqués, Empúries, Sicília, Rio de Janeiro... S’endinsa en la memòria personal i el dietari amb un estil que vol ser líric i alhora mordaç per deixar testimoni d’una època i una actitud davant del món, descrit amb sensibilitat, ironia i amplitud de la mirada. A partir de la infantesa més àvida de coneixements, arriba fins la maduresa del viatger que sembla acomiadar-se dels escenaris recorreguts amb passió en circumstàncies molt diverses i amb un compromís amb la veritat íntima d'allò que li suggereixen. El llibre serà presentat el dimarts 27 de febrer a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres per Isabel Guzmán, el dimecres 28 de febrer a la Llibreria 22 de Girona per Antoni Puigverd i el dijous 7 de març a la Llibreria Ona-Pau Claris de Barcelona per

El Perseu de Florència, una elecció sentimental

Després d'anys de recórrer i escriure Florència,  ara prefereixo seure com qualsevol vianant al peu de l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. Es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i preveure. Em vaig dedicar a conèixer els cànons reverencials de l'art, ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a l’escena un valor multiplicat que potser no ressegueix la versió oficial de la història de l’art, perquè ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art. Allò que m’agrada més del Perseu és la ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent que l’admira o simplement passa i, de vegades, s’hi asseu sense mirar-lo perquè ja l’ha fet seu dintre del nobilíssim mobiliari urbà de cada dia. A Florència l’art i la bellesa ha estat massa temps

Janot Martí, l’última cosa que li va sortir bé a Cervera de la Marenda

Jean Martí, que tothom anomenava Janot, va ser el dinàmic  alcalde socialista de Cervera de la Marenda durant trenta anys, del 1965 al 1995. El retrat adjunt pertany al meu llibre del 1986 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya, l’època del nostre tracte, quan la inquietud permanent li feia obrir les portes amb freqüència als periodistes i belluguets com ell. Va ser una de les últimes coses que li va sortir bé a Cervera de la Marenda, Des d’aleshores la població del municipi ha passat de 2.400 a 1.200 habitants. L’alcalde de l’últim racó de França va arribar a vicepresident del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló perquè quasi tothom entenia el seu socialisme arrelat, pràctic, de resultats tangibles, basat en una feina infatigable. Els mítings electorals i les reunions públiques de Janot Martí eren un espectacle assegurat, sobretot quan topava amb els vells cacics com un jugador de rugbi. L’altre espectacle privat era dinar a casa seva, abocada sobre la badia de Cervera, els llobarros locals a la brasa de rabassots que preparava la seva muller Arlette. La sobretaula consistia sovint en una sortida amb la

Si hi ha justícia inversora, Portbou renaixerà

Aquest edifici annex en obres a la gran estació ferroviària de Portbou pot ser vist com una supèrflua gota d’aigua en l’oceà de la necessitat reinversora de RENFE al municipi fronterer o bé com l’embrió d’una reparació històrica. Ahir em vaig acostar amb l’alcalde Gael Rodríguez (foto adjunta) al futur Centre de Competències Digitals de RENFE, el primer d’aquestes característiques a Catalunya i el setè d’Espanya, dedicats a la investigació i desenvolupament de tecnologies emergents al sector ferroviari. Es tracta d’una petita inversió de 260.000€ que ocuparà 10 empleats, mentre que el mateix centre de RENFE a Linares (Jaen) n’ocupa 112, el de Mèrida (Extremadura) 64, el de Miranda de Ebro (Burgos) 54, el de Terol 43, el

La cistelleria innova molt més enllà dels cistells

Aviat descobrirem que la vella artesania de la cistelleria en fibres naturals (boga, canya, jonc, pita, ràfia, espart, balca, vímet, sisal, bambú) té un esplèndid futur amb nous productes i nous dissenys, tal com apareix a la Fira de les Fibres Vegetals que se celebra a Mas de Barberans (Tarragona) o a la Fira Internacional del Cistell de Salt que enguany arriba a la 25ena edició. No haurien subsistit si fessin només cistells, estores i seients de cadires. L'empresa Tramats de Torroella de Montgrí, iniciada el 2004 per Josep Mercader i Magda Martínez, rep cada cop més encàrrecs creatius del sector artístic, arquitectònic i interiorista, com la

L’infinit univers redescobert de les Suites per a cello de Bach

Acaben de sortir dues noves versions discogràfiques de les Suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach, a càrrec de la francesa Valérie Aimard i del japonès Michiaki Ueno, la qual cosa no és cap notícia important perquè es tracta d’una de les obres més versionades de la història de la música. La notícia és la infinitat de versions sense aturador d’una obra oblidada fins que va redescobrir-la Pau Casals i va posar-la en òrbita mundial. Dintre d’una despullada senzillesa aparent, semblaven simples exercicis d’estudi per a un instrument secundari de quatre cordes que no havia estat mai solista. Fins el dia que Casals va descobrir-ne el 1890 a una botiga de música de Barcelona la

Les coses com les barreja el riu al passallís de Sobrànigues

Sempre baixo un moment del cotxe al passallís de Sobrànigues per dir en silenci una jaculatòria laica a favor de l’aigua. Tinc una estimació particular per aquest pas a gual sobre el riu Ter que fa de pont sense ser-ho del tot. Sobrànigues és un petit nucli empordanès de 37 habitants agregat al municipi de Sant Jordi Desvalls, prop de Flaçà. La carretera secundària travessa la passarel.la de ciment bastida el 1985 pocs metres per damunt de l’aigua sobre l’antiga passera de carros. L’indret és un flascó de les essències de la civilització de ribera, a l’últim tram del Ter camí de la gola de Torroella Montgrí. El Baix Ter balandreja somort i temperat als meandres de Bordils i rega els camps de conreu, d’horta, fruiterars i boscos de ribera d’àlbers,

L’eternitat de l’ànec amb naps a Can Bonay de Peratallada

Ahir vaig dinar l’ànec amb naps del restaurant Can Bonay de Peratallada, a la carta des del dia que va obrir l’1 de maig del 1936. Quan Enric Bonay Carrera i la seva dona Montserrat Riembau van comprar la casa vella de la plaça de les Voltes per obrir-hi una fonda, la clientela estava formada sobretot per paletes i treballadors. Després van arribar els turistes, quan l’establiment ja era regentat amb nova empenta pels fills Maria Lluïsa Bonay Riembau i Joaquim Fanals. Van fer pocs retocs al menjador i molts a la cuina. Plenament consagrats, el 1978 van agafar el relleu els dos fills de la tercera generació, Josep i Enric Fanals Bonay. L’ànec amb naps s’ha mantingut a tot moment incòlume, indesplaçable, etern. La continuïtat és sempre un mèrit escàs, una força interior que no té res a veure amb l’immobilisme. Tot i així també cal preguntar-se a la taula de Can Bonay com ha evolucionat o retrocedit la suculència de l’ànec i dels naps. Atès que Peratallada només té 188 habitants censats, des del 1977 es va agregar als pobles veïns de Fonteta i Vulpellac per formar el nou municipi de Forallac. S’hi ha restaurat moltes cases i molts carrers. L’únic que no ha canviat és l’ànec amb naps de Can Bonay.

El mite vivent de Riccardo Muti reapareix entre els gentils

Als seus actius 83 anys, l’últim dels grans mites vivents en matèria de direcció d’orquestres simfòniques i d'òpera protagonitza aquest mes de gener una reaparició entre el públic europeu amb una mini-gira a París, Brussel.les i Luxemburg al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Chicago, de la qual n’és director titular des del 2010 en una mena de voluntari “exili”, després de dimitir per discrepàncies amb la política cultural italiana de director musical de la Scala de Milà que va ocupar durant vint anys. Poc abans s’havia permès un gest inèdit i ressonant. Després de la interpretació del famós cor “Va pensiero” de l’òpera verdiana Nabucco, que a Itàlia és com un himne nacional, va interrompre la funció per adreçar-se al públic en contra de les retallades culturals del govern de

Enterrar el camarada Lenin, centenari assumpte pendent

Aquest diumenge 21 de gener s’escau el centenari de la mort de Lenin. La seva despulla embalsamada continua exposada al mausoleu de marbre i granit en forma de piràmide esgraonada que li van erigir a la Plaça Roja de Moscou, encara més cèntric que les acolorides cúpules bulbades de la veïna catedral ortodoxa de Sant Basili. Les cues de visitants acostumen a ser llargues, inclús quan les temperatures baixen sota zero. El 1953 es va convertir en tomba per a dos, atès que hi va ser exposat Stalin costat per costat. Només va durar 9 anys, abans de la destalinització general. Més de la meitat dels russos d’avui s’han pronunciat en diferents enquestes a favor d’enterrar la despulla de Lenin en comptes de mantenir-la al sarcòfag de vidre a prova de bales exposat al públic. Les autoritats prefereixen deixar-ho

El estius absolutament discrets de Balenciaga a la Costa Brava

La plataforma Disney Espanya acaba de presentar la sèrie de ficció televisiva en sis capítols dedicada a la vida del cèlebre modista Cristóbal Balenciaga, instal.lat a París des del 1937. Un episodi desconegut de la seva molt discreta vida personal va transcórrer en successives vacances privades d’estiu dels anys 1960, amb el secretari Ramón Esparza, al castell del matrimoni Woevodski de Cap Roig a Calella de Palafrugell. Hi va dissenyar en secret una part de les col.leccions, invitat i protegit  pels propietaris Nicolau Woevodski i Dorothy Webster, tal com vaig exposar al meu llibre Cap Roig, el llegat d'un somni. A la primera ala construïda del castell, el matrimoni Woevodski hi va habilitar unes dependències reservades al repòs i la feina de Balenciaga i Esparza. El modista va triar aquest lloc per les possibilitats de discreció que suposava. El dormitori de Balenciaga, amb ampli llit de baldaquí, així com les habitacions annexes del pis superior comunicades per una escala interna, s'aboquen a l'esplèndida escalinata de pedra (foto adjunta) que condueix al jardí botànic de la finca, a la qual els rengles de xiprers flanquegen la visió del mar i les Illes Formigues. Alguns estius les col.leccions de Balenciaga van ser ideades aquí, amb la mateixa reserva que a la maison de l'avinguda

Els catalans de França tindran referèndum per canviar (de nom)

La presidenta del Consell General (Diputació) dels Pirineus Orientals, Hermeline Malherbe, acaba de reiterar que enguany convocarà un referèndum per consultar els habitants del departament sobre el canvi de nom, que podria ser Pirineus Catalans, Pirineus Mediterrani o bé País Català, tot i que la proposta que se sotmetrà a votació encara no està decidida. En qualsevol cas, no contempla “Catalunya Nord”. La consulta ja formava part de la seva campanya electoral. Respon al malestar nord-català arran de la creació governamental l’any 2014 de la regió d’Occitània per la fusió de les antigues Migdia-Pirineus (capital a Tolosa de Llenguadoc) i Llenguadoc-Rosselló (capital a Montpeller). Els nord-catalans van replicar que no han

Lideratge català en barraquisme escolar, vergonya consolidada

Un total de 412 escoles públiques catalanes continuen impartint classe en 979 barracons provisionals o mòduls prefabricats en fusteria d’alumini, segons les últimes dades de la conselleria d’Educació, per manca d’inversió o simplement de vergonya suficient. La lenta substitució d’alguns barracons es veu contrarestada per la creació de nous i la xifra global oscil.la any rere any al voltant del miler d’aules. Una de cada deu escoles públiques catalanes continua tenint barracons. El fenomen es va disparar arran de la crisi de les retallades del 2008, quan els dos governs successius del president Artur Mas va disminuir d’un 20% el

Els “cannoli” sicilians o el punt d’honor de la pastisseria

A Itàlia algunes grans cafeteries conserven el gloriós costum de pastisseria associada i s’hi pot demanar amb el mateix gest una beguda i qualsevol dels pastissos individuals que exhibeixen a la vitrina com una de les expressions més nobles de l'ànima del lloc, una manera de viure i celebrar-ho. El dolços han jugat sempre un gran paper al Mediterrani, tot i així la pastisseria és la més delicada de les preparacions comestibles, la que sucumbeix pitjor a la industrialització. Abans tots els visitants d’arreu d’Itàlia que es desplaçaven a Sicília tornaven a casa sostenint entre els dits la capsa d'una cassata per obsequiar al retorn, com de Mallorca es torna amb una ensaïmada. Potser avui la cassata no viatja tant, però sobre el terreny es manté omnipresent, ja sigui de mida familiar o en reducció individual que es pot menjar a qualsevol cafeteria digna d’aquest nom. Els canalons dolços o cannoli són l'altra gran especialitat lasciva, sobretot farcits al moment en les diferents variants. Servits en un plat, si es volen menjar amb ganivet i forquilla no resulta gens fàcil trencar el cilindre de galeta sense esclafar el farciment i rebre’n l'esquitxada. Si s'adopta el costum natural de menjar el cannolo amb

El cul de Napoleó impera al pati milanès de Brera

Un amic m’ha fet cas i, de viatge a Milà, no ha deixat d’anar al museu milanès de l’Acadèmia de Brera, el segon més ben proveït d’Itàlia després dels Uffizi florentins. Un cop allà, ha tingut la gentilesa de fer aquesta foto al pati d'accés, amb la portada del meu llibre publicat l’any 2000 i la prova del delicte com a teló de fons: el cul més ben tornejat de la història de l’escultura. L'escultor neoclàssic Antonio Canova hi va representar Napoleó com al.legòrica i hercúlia divinitat nua. La peça i l’emplaçament van seduir Stendhal i més endavant a mi, per la col.locació al punt de pas obligat de l’entrada que permet observar de prop el prodigi. Alguns em van criticar l’ús de la paraula “cul” en un títol literari i, de passada, la reivindicació que feia d’aquesta regió anatòmica. Amb el mordent de la imatge carnal jo volia compensar al llarg del llibre la grisor atribuïda a la ciutat de Milà, malgrat que concentra una poderosa elegància en múltiples aspectes. Reconec la feblesa d'estar enamorat com Stendhal quan vaig adonar-me de l'eminència de l'estàtua, tot i que això no em sembla una prova de càrrec. La peça de Canova és una demostració reeixida de la bellesa d’aquesta zona corporal. Hi vaig trobar un fil conductor, una

La tramuntana torna a batre poderosos rècords a Portbou

Les ventades més fortes de tota la Península Ibèrica les registra l’Estació Meteorològica Automàtica de Portbou, instal.lada el 1998 al cim litoral de la Punta de l’Ocell, prop de l’antic post duaner del Coll dels Belitres. Aquest 8 de gener ha tornat a marcar una ratxa de tramuntana de 169,9 km/h, tot i bufar força menys al nucli urbà i que la seva velocitat mitjana el mateix dia hagi estat de 77,8 km/h. L’episodi de vent del 24 de gener del 2009 va donar una ratxa de tramuntana rècord de 200,2 km/h, amb una velocitat mitjana de 99,7 km/h. Vista sobre el terreny, l’estació meteorològica de Portbou pot semblar una instal.lació escarransida, irrisòria i sense atractiu, però és un punt de referència que mereixeria un monument com el Peine del Viento de l’escultor Chillida

El luxe d’un bon concert de silenci, la millor música segons com

Alguns dies surto a escoltar el silenci. No tinc res contra la gresca compartida, ben al contrari. Els humans ens definim per anar en grup, som una espècie social, com les abelles. Això genera inevitablement una reverberació que de vegades resulta excessiva i fa enyorar la dosi de silenci per deixar reposar els timpans. Podem tancar els ulls davant de situacions desagradables, però no podem tancar l’oïda a les sensacions sonores abusives. Pel silenci hi circula un so intern que també és música, una de les millors quan se sap escoltar, amb infinites escales, ritmes, harmonies i luxes auditius. No parlo de cap silenci místic, misantròpic, primmirat ni autista, sinó productiu, compensatori i generós. Per contra allò que en català