Les coses com les barreja el riu al passallís de Sobrànigues

Sempre baixo un moment del cotxe al passallís de Sobrànigues per dir en silenci una jaculatòria laica a favor de l’aigua. Tinc una estimació particular per aquest pas a gual sobre el riu Ter que fa de pont sense ser-ho del tot. Sobrànigues és un petit nucli empordanès de 37 habitants agregat al municipi de Sant Jordi Desvalls, prop de Flaçà. La carretera secundària travessa la passarel.la de ciment bastida el 1985 pocs metres per damunt de l’aigua sobre l’antiga passera de carros. L’indret és un flascó de les essències de la civilització de ribera, a l’últim tram del Ter camí de la gola de Torroella Montgrí. El Baix Ter balandreja somort i temperat als meandres de Bordils i rega els camps de conreu, d’horta, fruiterars i boscos de ribera d’àlbers,

L’eternitat de l’ànec amb naps a Can Bonay de Peratallada

Ahir vaig dinar l’ànec amb naps del restaurant Can Bonay de Peratallada, a la carta des del dia que va obrir l’1 de maig del 1936. Quan Enric Bonay Carrera i la seva dona Montserrat Riembau van comprar la casa vella de la plaça de les Voltes per obrir-hi una fonda, la clientela estava formada sobretot per paletes i treballadors. Després van arribar els turistes, quan l’establiment ja era regentat amb nova empenta pels fills Maria Lluïsa Bonay Riembau i Joaquim Fanals. Van fer pocs retocs al menjador i molts a la cuina. Plenament consagrats, el 1978 van agafar el relleu els dos fills de la tercera generació, Josep i Enric Fanals Bonay. L’ànec amb naps s’ha mantingut a tot moment incòlume, indesplaçable, etern. La continuïtat és sempre un mèrit escàs, una força interior que no té res a veure amb l’immobilisme. Tot i així també cal preguntar-se a la taula de Can Bonay com ha evolucionat o retrocedit la suculència de l’ànec i dels naps. Atès que Peratallada només té 188 habitants censats, des del 1977 es va agregar als pobles veïns de Fonteta i Vulpellac per formar el nou municipi de Forallac. S’hi ha restaurat moltes cases i molts carrers. L’únic que no ha canviat és l’ànec amb naps de Can Bonay.

El mite vivent de Riccardo Muti reapareix entre els gentils

Als seus actius 83 anys, l’últim dels grans mites vivents en matèria de direcció d’orquestres simfòniques i d'òpera protagonitza aquest mes de gener una reaparició entre el públic europeu amb una mini-gira a París, Brussel.les i Luxemburg al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Chicago, de la qual n’és director titular des del 2010 en una mena de voluntari “exili”, després de dimitir per discrepàncies amb la política cultural italiana de director musical de la Scala de Milà que va ocupar durant vint anys. Poc abans s’havia permès un gest inèdit i ressonant. Després de la interpretació del famós cor “Va pensiero” de l’òpera verdiana Nabucco, que a Itàlia és com un himne nacional, va interrompre la funció per adreçar-se al públic en contra de les retallades culturals del govern de

Enterrar el camarada Lenin, centenari assumpte pendent

Aquest diumenge 21 de gener s’escau el centenari de la mort de Lenin. La seva despulla embalsamada continua exposada al mausoleu de marbre i granit en forma de piràmide esgraonada que li van erigir a la Plaça Roja de Moscou, encara més cèntric que les acolorides cúpules bulbades de la veïna catedral ortodoxa de Sant Basili. Les cues de visitants acostumen a ser llargues, inclús quan les temperatures baixen sota zero. El 1953 es va convertir en tomba per a dos, atès que hi va ser exposat Stalin costat per costat. Només va durar 9 anys, abans de la destalinització general. Més de la meitat dels russos d’avui s’han pronunciat en diferents enquestes a favor d’enterrar la despulla de Lenin en comptes de mantenir-la al sarcòfag de vidre a prova de bales exposat al públic. Les autoritats prefereixen deixar-ho

El estius absolutament discrets de Balenciaga a la Costa Brava

La plataforma Disney Espanya acaba de presentar la sèrie de ficció televisiva en sis capítols dedicada a la vida del cèlebre modista Cristóbal Balenciaga, instal.lat a París des del 1937. Un episodi desconegut de la seva molt discreta vida personal va transcórrer en successives vacances privades d’estiu dels anys 1960, amb el secretari Ramón Esparza, al castell del matrimoni Woevodski de Cap Roig a Calella de Palafrugell. Hi va dissenyar en secret una part de les col.leccions, invitat i protegit  pels propietaris Nicolau Woevodski i Dorothy Webster, tal com vaig exposar al meu llibre Cap Roig, el llegat d'un somni. A la primera ala construïda del castell, el matrimoni Woevodski hi va habilitar unes dependències reservades al repòs i la feina de Balenciaga i Esparza. El modista va triar aquest lloc per les possibilitats de discreció que suposava. El dormitori de Balenciaga, amb ampli llit de baldaquí, així com les habitacions annexes del pis superior comunicades per una escala interna, s'aboquen a l'esplèndida escalinata de pedra (foto adjunta) que condueix al jardí botànic de la finca, a la qual els rengles de xiprers flanquegen la visió del mar i les Illes Formigues. Alguns estius les col.leccions de Balenciaga van ser ideades aquí, amb la mateixa reserva que a la maison de l'avinguda

Els catalans de França tindran referèndum per canviar (de nom)

La presidenta del Consell General (Diputació) dels Pirineus Orientals, Hermeline Malherbe, acaba de reiterar que enguany convocarà un referèndum per consultar els habitants del departament sobre el canvi de nom, que podria ser Pirineus Catalans, Pirineus Mediterrani o bé País Català, tot i que la proposta que se sotmetrà a votació encara no està decidida. En qualsevol cas, no contempla “Catalunya Nord”. La consulta ja formava part de la seva campanya electoral. Respon al malestar nord-català arran de la creació governamental l’any 2014 de la regió d’Occitània per la fusió de les antigues Migdia-Pirineus (capital a Tolosa de Llenguadoc) i Llenguadoc-Rosselló (capital a Montpeller). Els nord-catalans van replicar que no han

Lideratge català en barraquisme escolar, vergonya consolidada

Un total de 412 escoles públiques catalanes continuen impartint classe en 979 barracons provisionals o mòduls prefabricats en fusteria d’alumini, segons les últimes dades de la conselleria d’Educació, per manca d’inversió o simplement de vergonya suficient. La lenta substitució d’alguns barracons es veu contrarestada per la creació de nous i la xifra global oscil.la any rere any al voltant del miler d’aules. Una de cada deu escoles públiques catalanes continua tenint barracons. El fenomen es va disparar arran de la crisi de les retallades del 2008, quan els dos governs successius del president Artur Mas va disminuir d’un 20% el

Els “cannoli” sicilians o el punt d’honor de la pastisseria

A Itàlia algunes grans cafeteries conserven el gloriós costum de pastisseria associada i s’hi pot demanar amb el mateix gest una beguda i qualsevol dels pastissos individuals que exhibeixen a la vitrina com una de les expressions més nobles de l'ànima del lloc, una manera de viure i celebrar-ho. El dolços han jugat sempre un gran paper al Mediterrani, tot i així la pastisseria és la més delicada de les preparacions comestibles, la que sucumbeix pitjor a la industrialització. Abans tots els visitants d’arreu d’Itàlia que es desplaçaven a Sicília tornaven a casa sostenint entre els dits la capsa d'una cassata per obsequiar al retorn, com de Mallorca es torna amb una ensaïmada. Potser avui la cassata no viatja tant, però sobre el terreny es manté omnipresent, ja sigui de mida familiar o en reducció individual que es pot menjar a qualsevol cafeteria digna d’aquest nom. Els canalons dolços o cannoli són l'altra gran especialitat lasciva, sobretot farcits al moment en les diferents variants. Servits en un plat, si es volen menjar amb ganivet i forquilla no resulta gens fàcil trencar el cilindre de galeta sense esclafar el farciment i rebre’n l'esquitxada. Si s'adopta el costum natural de menjar el cannolo amb

El cul de Napoleó impera al pati milanès de Brera

Un amic m’ha fet cas i, de viatge a Milà, no ha deixat d’anar al museu milanès de l’Acadèmia de Brera, el segon més ben proveït d’Itàlia després dels Uffizi florentins. Un cop allà, ha tingut la gentilesa de fer aquesta foto al pati d'accés, amb la portada del meu llibre publicat l’any 2000 i la prova del delicte com a teló de fons: el cul més ben tornejat de la història de l’escultura. L'escultor neoclàssic Antonio Canova hi va representar Napoleó com al.legòrica i hercúlia divinitat nua. La peça i l’emplaçament van seduir Stendhal i més endavant a mi, per la col.locació al punt de pas obligat de l’entrada que permet observar de prop el prodigi. Alguns em van criticar l’ús de la paraula “cul” en un títol literari i, de passada, la reivindicació que feia d’aquesta regió anatòmica. Amb el mordent de la imatge carnal jo volia compensar al llarg del llibre la grisor atribuïda a la ciutat de Milà, malgrat que concentra una poderosa elegància en múltiples aspectes. Reconec la feblesa d'estar enamorat com Stendhal quan vaig adonar-me de l'eminència de l'estàtua, tot i que això no em sembla una prova de càrrec. La peça de Canova és una demostració reeixida de la bellesa d’aquesta zona corporal. Hi vaig trobar un fil conductor, una

La tramuntana torna a batre poderosos rècords a Portbou

Les ventades més fortes de tota la Península Ibèrica les registra l’Estació Meteorològica Automàtica de Portbou, instal.lada el 1998 al cim litoral de la Punta de l’Ocell, prop de l’antic post duaner del Coll dels Belitres. Aquest 8 de gener ha tornat a marcar una ratxa de tramuntana de 169,9 km/h, tot i bufar força menys al nucli urbà i que la seva velocitat mitjana el mateix dia hagi estat de 77,8 km/h. L’episodi de vent del 24 de gener del 2009 va donar una ratxa de tramuntana rècord de 200,2 km/h, amb una velocitat mitjana de 99,7 km/h. Vista sobre el terreny, l’estació meteorològica de Portbou pot semblar una instal.lació escarransida, irrisòria i sense atractiu, però és un punt de referència que mereixeria un monument com el Peine del Viento de l’escultor Chillida

El luxe d’un bon concert de silenci, la millor música segons com

Alguns dies surto a escoltar el silenci. No tinc res contra la gresca compartida, ben al contrari. Els humans ens definim per anar en grup, som una espècie social, com les abelles. Això genera inevitablement una reverberació que de vegades resulta excessiva i fa enyorar la dosi de silenci per deixar reposar els timpans. Podem tancar els ulls davant de situacions desagradables, però no podem tancar l’oïda a les sensacions sonores abusives. Pel silenci hi circula un so intern que també és música, una de les millors quan se sap escoltar, amb infinites escales, ritmes, harmonies i luxes auditius. No parlo de cap silenci místic, misantròpic, primmirat ni autista, sinó productiu, compensatori i generós. Per contra allò que en català

És català qui viu i treballa a Catalunya, també àrab o negre

Article dedicat al rei Baltasar, era el meu preferit.

Durant la meva infantesa sentia amb freqüència la paraula “xarnego” en sentit despectiu. Ha desaparegut de l'ús corrent perquè les forces polítiques democràtiques d’oposició al franquisme van entendre que necessitaven englobar tothom, de manera que van dictaminar que “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya”, Francesc Candel va escriure el llibre Els altres catalans i de l’antiga animadversió no se’n va parlar més a nivell general. També se’n pot dir assimilació. Ara cal la mateixa operació amb els nombrosos immigrants àrabs, negres o sud-americans, malgrat que alguns siguin de religió o color de pell

Els grans cafès de Perpinyà es regeneren de mà en mà

Perpinyà sempre ha estat una ciutat de grans cafès amb populoses terrasses que la meteorologia afavoreix, amb permís de la tramuntana. Són cèntriques institucions de trobada, sobretot per a la població rendista. Puc estar segur de veure desfilar en algun moment del dia tots els elements de la vida ciutadana als cafès de la rambla de la Llotja, la plaça del Castillet, la plaça Aragó o la plaça de la República (abans del Mercat). No calen cites, tothom passa per davant d’algun d'aquests observatoris a un moment o altre, per un motiu o altre. Toi i així la vida urbana canvia amb rapidesa i algunes d’aquestes institucions es veuen sacsejades, com un cop a l’estómac dels hàbits de la ciutat. El 2022 va canviar de mans el Cafè de la Poste, al peu del Castillet (foto

La glòria del Canigó nevat, una vitalitat anímica

Molts països tenen una “muntanya sagrada” com a centre d’antigues llegendes, elevacions prominents d’atractiu mític i real. A Catalunya el massís del Canigó compleix aquesta funció amb tota elegància. La seva aparició al fons de l'escenari del paisatge depèn de si bufa tramuntana per esbandir l’horitzó. Són dies agraïts pel dibuix accentuat amb punta fina i or tebi del color de les coses, quan la claror de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida. Aleshores el paisatge es deixa mirar com el petit parnàs possible d'un quadre de Tiepolo portat a la realitat. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una prestància sumptuosa. A l’hivern la lluor de la neu excitada pel sol dona al Canigó un fulgor diamantí, una vitalitat anímica que magnifica la ratlla de l'horitzó, l'incentiva, l'aproxima, l’exalta. El paisatge sempre ha necessitat la mirada de la cultura per ser desxifrat i una mica de poesia per valorar-lo entre la gent. A la majoria de catalans ens costa recordar que el Canigó es troba íntegrament en territori francès, com un detall merament administratiu. La seva presència mítica en la nostra mirada deu molt

El modest Citroën 2CV ha deixat un record inesborrable

Aquests dies es commemora el 75 aniversari de la presentació del model Citröen 2CV al Saló de l’Automòbil de Paris del 1948. La seva economia de mitjans resulta quasi risible avui, però donava un rendiment sense fissures. Entre tots els utilitaris llançats durant la postguerra europea a cada país per democratitzar-ne l’adquisició i consagrar l’imperi del vehicle privat, el Citroën 2CV ha deixat un record particular. Alemanya va popularitzar el Volkswagen Escarabat, Itàlia el Fiat 500, Espanya el Seat 600 (la provatura del Biscúter va fer curt). A França mateix li va sortir competència amb el Renault 4L, però no el va destronar. Se’n van arribar a fabricar 5,1 milions d’unitats, inclosos els de la factoria Citroën de Vigo. La

Al “racó de pensar” de Serrabona, entre salms i melodies

Tots devem tenir algun amagat “racó de pensar”, com aquest del priorat romànic de Serrabona, lluny de tot a la muntanya dels Aspres rossellonesos, entre antics salms i melodies, després de deixar enrere la plana de fruiters regats pel riu Tet entre Tuïr i Bulaternera. L’edifici ha estat pulcrament restaurat per l’administració pública francesa i obre cada dia al públic, escàs i fascinat. Hi torno cada vegada per escrutar el seu secret i el meu a la galeria dels capitells de lleons esculpits en marbre rosa del Conflent. Ja sigui durant la solana roent de l’estiu, l’atmosfera groguenca de la tardor o la pal.lidesa de l’hivern accentuada pel vent que parla tot sol, hi mantinc l’esperança de rebre el do de l’equilibri entre l’univers i el meu cor, tocar amb mans perplexes la

El palau perpinyanès dels Reis de Mallorca o la buidor en majestat

Els carrers que hi porten fan pujada, les rampes d’accés també, però quan  el visitant arriba al pati central del palau perpinyanès dels Reis de Mallorca entén d’un sol cop d’ull que es tracta d’un dels dos únics palaus medievals restaurats a França, conjuntament amb el dels Papes a Avinyó. Això sí, deu ser el més buit de tots ,malgrat els 100.000 visitants anuals d’aquesta joia del gòtic civil català, posteriorment fortificada com a ciutadella arran de les batusses frontereres. Els actes que s’organitzen al recinte majestuós i balder són comptats. Quan Jaume I el Conqueridor va dividir els seus territoris entre els fills, al segon, Jaume II, li va tocar Mallorca, el Rosselló i Montpeller, és a dir, l’efímer Regne de Mallorca amb capital a Perpinyà. S‘hi va fer

El museu de Perpinyà s’embala amb una simple còpia cortesana

El museu d’art Jacint Rigau de Perpinyà ha portat tradicionalment una vida tristoia, però la renovació de les instal.lacions inaugurada el 2017 augurava un rellançament de l'equipament municipal que no s’ha acabat de confirmar amb l’actual ajuntament d’extrema dreta. Acaba d’anunciar la compra a la casa de subhastes Sotheby’s d’una còpia del retrat de grans dimensions (quasi 3 metres d'alt per 2 d'ample) que el pintor rossellonès Jacint Rigau va fer el 1701 a Versalles de Lluís XIV, el Rei Sol. El baix preu de 52.000€ pagat per la còpia “oficial” (una de les 56 còpies fetes pel taller de l’artista) delata d’entrada l’escàs valor de la peça, tot i que el museu perpinyanès l’ha esbombat com a gran adquisició. Valorar avui una simple còpia d’aquesta mena de retrats cortesans ha suscitat opinions confrontades. El cèntric palauet de Lazerme, al carrer de l’Angel, es va convertir el 1979 en museu municipal Jacint Rigau, amb el nom del pintor nascut entre les seves parets el 1659 i convertit en retratista de la cort de Lluís XIV, d’una pompositat i un academicisme de motlle, ni que fos un magnífic motlle. El bigarrat museu Rigau conté una col.lecció heterogènia, amb joies d'èpoques barrejades, des del retaule de la Trinitat del segle XV fins els moderns Monfreid,

Presento el meu llibre “El tresor de la Vajol” a la mina de la Vajol

El petit rètol afixat a la paret, que toco amb el colze i la portada del llibre acabat d’imprimir, diu: “Ajuntament de la Vajol. Mina Canta o d’En Negrín”. És a la boca de la mina de pedra de talc que van convertir en dipòsit de seguretat d’una part del patrimoni artístic i econòmic del govern de la República en la serva marxa cap a França el gener i febrer del 1939. Dona títol al meu últim llibre El tresor de la Vajol (editorial Gavarres) sobre l’èxode de mig milió de civils i soldats republicans cap a la frontera francesa, entremig de lingots, sacs de joies i obres mestres de l’art en evacuació. La manca de coneixement precís sobre el contingut del dipòsit secret de la mina i la confusió d’aquells dies de la retirada republicana va donar peu a llegendes, que aquest

El “Don Carlo” mitigat que obre temporada a la Scala de Milà

Abans d’ahir dimecres vaig assistir a la Scala de Milà a la representació del Don Carlo de Verdi que obria la temporada (tres hores i mitja de funció, amb dos descansos). Ens hi vam plantar amb un amic predisposat i les entrades comprades per Internet. Hauria desitjat butaques del loggione, el cinquè pis dels més entesos, però són les que s’acaben primer. El muntatge no em va semblar res d’extraordinari, però una de les meves expectatives era la reacció del públic, el seu comportament al teatre d’òpera més acreditat del món. Hi cantaven la soprano Anna Netrebko i la mezzo Elina Garanca. Èxit mitigat, igual que l’escenografia de Lluís Pasqual. En canvi l’orquestra, dirigida pel titular Riccardo Chailly, va brillar a l’altura de la Scala. A mi em van ensenyar que l’òpera és un art passional i que és bo que el públic es manifesti amb ovacions o bé esbroncades. Vaig aprendre a estimar l’òpera al cinquè pis del Liceu, al costat de peixaters i verduleres de la Boqueria, això sigui dit sense metàfora. Més endavant vaig baixar d’algun pis, però l’ambient continuava sent viu i de vegades sorollós. Ho vaig reviure amb la mateuxa fe a Itàlia, l’epicentre del públic popular de l’òpera, lluny del puritanisme