Al “racó de pensar” de Serrabona, entre salms i melodies

Tots devem tenir algun amagat “racó de pensar”, com aquest del priorat romànic de Serrabona, lluny de tot a la muntanya dels Aspres rossellonesos, entre antics salms i melodies, després de deixar enrere la plana de fruiters regats pel riu Tet entre Tuïr i Bulaternera. L’edifici ha estat pulcrament restaurat per l’administració pública francesa i obre cada dia al públic, escàs i fascinat. Hi torno cada vegada per escrutar el seu secret i el meu a la galeria dels capitells de lleons esculpits en marbre rosa del Conflent. Ja sigui durant la solana roent de l’estiu, l’atmosfera groguenca de la tardor o la pal.lidesa de l’hivern accentuada pel vent que parla tot sol, hi mantinc l’esperança de rebre el do de l’equilibri entre l’univers i el meu cor, tocar amb mans perplexes la

El palau perpinyanès dels Reis de Mallorca o la buidor en majestat

Els carrers que hi porten fan pujada, les rampes d’accés també, però quan  el visitant arriba al pati central del palau perpinyanès dels Reis de Mallorca entén d’un sol cop d’ull que es tracta d’un dels dos únics palaus medievals restaurats a França, conjuntament amb el dels Papes a Avinyó. Això sí, deu ser el més buit de tots ,malgrat els 100.000 visitants anuals d’aquesta joia del gòtic civil català, posteriorment fortificada com a ciutadella arran de les batusses frontereres. Els actes que s’organitzen al recinte majestuós i balder són comptats. Quan Jaume I el Conqueridor va dividir els seus territoris entre els fills, al segon, Jaume II, li va tocar Mallorca, el Rosselló i Montpeller, és a dir, l’efímer Regne de Mallorca amb capital a Perpinyà. S‘hi va fer

El museu de Perpinyà s’embala amb una simple còpia cortesana

El museu d’art Jacint Rigau de Perpinyà ha portat tradicionalment una vida tristoia, però la renovació de les instal.lacions inaugurada el 2017 augurava un rellançament de l'equipament municipal que no s’ha acabat de confirmar amb l’actual ajuntament d’extrema dreta. Acaba d’anunciar la compra a la casa de subhastes Sotheby’s d’una còpia del retrat de grans dimensions (quasi 3 metres d'alt per 2 d'ample) que el pintor rossellonès Jacint Rigau va fer el 1701 a Versalles de Lluís XIV, el Rei Sol. El baix preu de 52.000€ pagat per la còpia “oficial” (una de les 56 còpies fetes pel taller de l’artista) delata d’entrada l’escàs valor de la peça, tot i que el museu perpinyanès l’ha esbombat com a gran adquisició. Valorar avui una simple còpia d’aquesta mena de retrats cortesans ha suscitat opinions confrontades. El cèntric palauet de Lazerme, al carrer de l’Angel, es va convertir el 1979 en museu municipal Jacint Rigau, amb el nom del pintor nascut entre les seves parets el 1659 i convertit en retratista de la cort de Lluís XIV, d’una pompositat i un academicisme de motlle, ni que fos un magnífic motlle. El bigarrat museu Rigau conté una col.lecció heterogènia, amb joies d'èpoques barrejades, des del retaule de la Trinitat del segle XV fins els moderns Monfreid,

Presento el meu llibre “El tresor de la Vajol” a la mina de la Vajol

El petit rètol afixat a la paret, que toco amb el colze i la portada del llibre acabat d’imprimir, diu: “Ajuntament de la Vajol. Mina Canta o d’En Negrín”. És a la boca de la mina de pedra de talc que van convertir en dipòsit de seguretat d’una part del patrimoni artístic i econòmic del govern de la República en la serva marxa cap a França el gener i febrer del 1939. Dona títol al meu últim llibre El tresor de la Vajol (editorial Gavarres) sobre l’èxode de mig milió de civils i soldats republicans cap a la frontera francesa, entremig de lingots, sacs de joies i obres mestres de l’art en evacuació. La manca de coneixement precís sobre el contingut del dipòsit secret de la mina i la confusió d’aquells dies de la retirada republicana va donar peu a llegendes, que aquest

El “Don Carlo” mitigat que obre temporada a la Scala de Milà

Abans d’ahir dimecres vaig assistir a la Scala de Milà a la representació del Don Carlo de Verdi que obria la temporada (tres hores i mitja de funció, amb dos descansos). Ens hi vam plantar amb un amic predisposat i les entrades comprades per Internet. Hauria desitjat butaques del loggione, el cinquè pis dels més entesos, però són les que s’acaben primer. El muntatge no em va semblar res d’extraordinari, però una de les meves expectatives era la reacció del públic, el seu comportament al teatre d’òpera més acreditat del món. Hi cantaven la soprano Anna Netrebko i la mezzo Elina Garanca. Èxit mitigat, igual que l’escenografia de Lluís Pasqual. En canvi l’orquestra, dirigida pel titular Riccardo Chailly, va brillar a l’altura de la Scala. A mi em van ensenyar que l’òpera és un art passional i que és bo que el públic es manifesti amb ovacions o bé esbroncades. Vaig aprendre a estimar l’òpera al cinquè pis del Liceu, al costat de peixaters i verduleres de la Boqueria, això sigui dit sense metàfora. Més endavant vaig baixar d’algun pis, però l’ambient continuava sent viu i de vegades sorollós. Ho vaig reviure amb la mateuxa fe a Itàlia, l’epicentre del públic popular de l’òpera, lluny del puritanisme

Peripècies dels submarins espanyols a un milió d’euros la unitat

Aquest mes de desembre l’Arrnada espanyola rep amb 10 anys de retard del fabricant Navantia el primer dels quatre submarins encarregats el 2004 pel ministeri de Defensa amb un pressupost inicial de 1.750 milions d’euros que s’han convertit en 3.907 milions, malgrat haver renunciat als míssils Harpoon perquè l’empresa Boeing que havia guanyat l’adjudicació ja no els fabrica. Durant l’allargat procés de fabricació els constructors es van adonar que el submarí patia per error de càlcul un sobrepès de 125 tones que n’afectava la flotació. El nou model substituirà el submarí Tramontana (foto adjunta), la padrina del qual al moment de l’avarada el 1984 va

L’Edat Mitjana també es renova en ple centre de París

Per una paradoxa del destí, el museu nacional francès de l’Edat Mitjana es troba en ple centre urbà de París, acabat de restaurar després d’anys tancat per obres a l’edifici gòtic del convent de Cluny, construït el segle XIII al costat de la Sorbona, a l’exacta cruïlla entre el bulevard Saint Germain i el bulevard Saint-Michel. És difícil no passar-hi i no parar atenció a la recent restauració. El gran tapís “La Dama de l’unicorn”, teixit a mà l'any 1500 amb acolorits fils de llana i seda, és l’equivalent de la Gioconda al Louvre, el centre de totes les mirades a la sala 13 del primer pis. La dama –una Mona Lisa medieval-- es veu flanquejada pel lleó rampant i pel cèlebre unicorn (cavall mitològic amb banya al front, símbol de puixança). Per una altra paradoxa del destí, l’apel.latiu d’unicorn designa avui en el llenguatge financer una star-up o empresa emergent valorada en més de mil milions d’euros. Al tapís en qüestió hi apareix escrita la frase “A mon seul désir”, molt utilitzada per poetes posteriors. Els mites associats als animals fantàstics proliferen des de l’Antiguitat i la segona gran representació de l’unicorn es troba en un altre tapís francès actualment exposat a The Cloisters, la filial medieval del

Anar a concert a París, una cursa de facilitats

Dijous passat vaig assistir a la sala ultramoderna de la Philharmonie de París, dissenyada per l’arquitecte Jean Nouvel dintre del nou pol cultural del Parc de la Villette, al concert de l’orquestra simfònica de la casa amb un repertori de Rachmaninov i Txaikovski impecablement interpretat sota la batuta del director titular, el jove finlandès Klaus Mäkelä. Em va cridar l’atenció que la sala de 2.400 butaques presentava una ocupació del 99%, a una capital que disposa de tres orquestres simfòniques públiques amb programació estable: aquesta Orchestre de París a la Philharmonie, la Nacional de França i la Philharmonique de Radio France, les dues últimes a l’auditori de la Maison de la Radio. La capital francesa inaugura contínuament

La vinya engabiada al celler ultramoderrn de Peralada

Un grup d’amics hem anat a visitar com llueixen a Peralada els 46 milions d’euros d’inversió en l'ultramodern celler semi-subterrani del Grup Perelada (l'empresa ha decidit mantenir la grafia del nom amb “e” als seus productes). M’ha sorprès la distància entre la fredor de la tecnologia del vi i la calidesa del paisatge de vinya, per exemple a la finca d’aquests propietaris a la muntanya de Garbet, abocada a la badia del mateix nom amb una elegància natural única i verificada, davant d'un mar que alguns dies sembla de nacre blau i altres dies tan gris com un immens oblit. El celler i la vinya són dos paisatges contraposats del mateix producte de la terra. Al castell de Peralada s’hi produïa vi a petita escala des del segle XIV. L’explotació

Alguns no volen ni sentir parlar de tornar els marbres del Partenó

El govern conservador britànic no vol fer concessions sobre la percepció històrica del passat imperial i s’ha tornat a negar aquesta setmana a negociar amb Grècia el retorn de les escultures arrencades al Partenó el 1801 amb permís de l’ocupant turc i exposades des d’aleshores al Museu Britànic de Londres, però sap que el sondeigs vaticinen una victòria de l’oposició a les pròximes eleccions i que els laboristes i una majoria de l’opinió pública són partidaris del retorn negociat de les peces a Atenes. En el futur podria establir-se en una “cessió temporal indefinida” al nou museu atenenc de l’Acròpolis, a canvi de no discutir la propietat legal dels anglesos. Això brindaria una alternativa pietosa al llarg litigi . La campanya a favor del retorn dels marbres del

Nou escarni al trist passadís de metro del Passeig de Gràcia

Resulta absurda la recent iniciativa de TMB de decorar amb fotos murals només 23 metres dels 253 de llargada que té el passadís d’enllaç més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec, trist i innecessari del metro de Barcelona, a l’estació de Passeig de Gràcia. Ho han fet en comptes d’enfrontar el problema del traçat instaurat el 1973 no pas per connectar de manera funcional les noves línies, sinó per preservar els interessos del pàrquing subterrani privat, construït en concessió de terreny públic. La llargada del passadís s’hauria reduït a menys de la meitat en cas d’haver seguit la línia recta, sense rodejar la part del subsòl ocupada pel pàrquing

Napoleó encara es pren per Napoleó, també al cinema

L’última superproducció de Ridley Scott amb Joachim Phoenix en el paper de Napoleó que s'estrena avui remata la quantitat de vegades que la vida del rabassut general  ha estat portada al cinema i l’empremta que conserva en l’imaginari històric. Va ser el cabdill modern més contradictori, megalòman i momentàniament victoriós de tots, tot i que el seu meteòric poder només durés del 1799 fins la derrota de Waterloo el 1815. Hereu i estabilitzador d’algunes conquestes de la Revolució del 1789, va assentar l’Estat francès modern a través del codi civil napoleònic, però també un imperialisme ferotge. Les seves glorioses batalles van costar un milió de morts francesos i dos milions més a la resta d’Europa. L’ex primer ministre socialista Lionel Jospin va oferir-ne una valenta revisió el 2014 al llibre Le mal napoléonien, al qual es preguntava si els anys fulgurants de l’emperador havien servit de res a França i Europa: “La resposta és no. També temo que hagi privat

Plantacions de pistatxos, el nou or verd

Les empreses agràries innovadores i els fons d’inversió han descobert que l‘arbre pistatxer és més resistent i productiu que l’olivera i l’ametller a terres de secà. Els pistatxos o festucs no formaven part de la fruita seca tradicional, però van treure el nas en gelats d’un color verd vital i desconegut. De tant en tant els trobàvem als millors patés francesos. Avui es compren a totes les graneries. Esclovellar pistatxos torrats s’ha convertit en la versió moderna de les antigues pipes de l’autarquia. Se’ls reconeix tota mena de propietats saludables, per la riquesa en ferro i el caràcter laxant d’alt contingut en fibra. Espanya n’importa 14.000 tones anuals sobretot

El destí incomprensible sota les xicrandes en flor de Buenos Aires

L’Argentina es troba aquests dies en plena primavera austral i la cèntrica plaça San Martín de Buenos Aires exhala el perfum humit dels ombús, els ficus gegants, els palos borrachos, les xicrandes, les tipuanes, els magnoliers, les araucàries i els ceibos, dintre d'una traducció urbana de la fertilitat de la pampa, una impetuosa pujada de saba de sota l’asfalt. Els gomers es cargolen com una figuera, els ombús o bellaombres tenen aspecte de paquiderms, els palos borrachos ostenten el tronc ovoidal, els magnoliers obren flors inaudites enfront de la geometria de les araucàries o “pins de pisos”, els jacarandaes o xicrandes culminen la

La dissortada història del tren Talgo arriba al límit imaginable

L’empresa Talgo de fabricació de trens acaba d’admetre que un grup empresarial d’Hongria li ha llançat per un import de 632 milions d’euros una oferta de compra del 100% de les accions, un 40% de les quals ja estan en mans d’un fons d’inversió britànic. És el repicó de la dissortada història de la innovadora companyia espanyola creada el 1942. A un país que no destacava en matèria d’enginyeria ferroviària, els Talgo van suposar l’única modernitat de Renfe, que els va suprimir arran de la discutible i caríssima implantació de l’AVE. El sistema Talgo d’amplada variable dels eixos dels vagons, a través d’una operació senzilla i ràpida als

Magnífica exposició sobre el tren com a eina de futur

Fins el 29 de desembre es pot visitar al transitat espai d’exposicions de l’estació de Provença dels Ferrocarrils de la Generalitat una magnífica exposició sobre 'El plaer de viatjar', realitzada a partir de la quantitat d’informació i il.lustracions del recent llibre de Jordi Font-Agustí El ferrocarril en l’art i la literatura catalanes, editat per l’Institut d’Estudis Catalans el 2022. La mostra no es caracteritza pel desplegament tecnològic de recursos expositius com en altres casos, sinó pel rastreig enciclopèdic de les empremtes que la implantació del tren (i del tramvia i el metro) han deixat en tota mena

En la mort de Joan Jara, un llegat d'esperança

Acaba de morir a Santiago de Xile, als 96 anys, Joan Jara, vídua del cantant Víctor Jara. Vaig poder entrevistar-la quan vivia exiliada a Londres. L’entrevista va ocupar tres pàgines del setmanari barceloní Destino del 8 de setembre del 1977, al moment del quart aniversari del cop d’estat militar. Aconseguir la cita no va ser fàcil perquè en plena dictadura de Pinochet les persones exiliades es malfiaven de tot per motius de seguretat. Amics comuns van fer possible la conversa i les fotos a la seva caseta del districte londinenc de Holloway. Vaig intercalar fragments de les cançons de Víctor Jara entre l'esgarrifós relat de la vídua sobre les

L’estada d’Elizabeth Taylor a Begur, ignorada a la biografia

De les 500 pàgines de la “primera biografia autoritzada” sobre Elizabeth Taylor que acaba de publicar en castellà Kate Andersen Brower, amb prou feines una i mitja es dedica a la pel.lícula De repente el último verano. Es limita a resumir el guió i no parla del rodatge que l’actriu va protagonitzar a Begur el 1959. A la pel.lícula els joves pescadors d’una localitat caribenya imaginària persegueixen, maten i devoren a la platja un poeta homosexual alcoholitzat. Aquesta era la seqüència que va venir a rodar Elizabeth Taylor a Begur en ple mes d’agost del 1959, en un escenari de carrerons emblanquinats i costeruts d’aspecte primitiu. Els extres que feien de joves caníbals van ser enrolats a Begur, Palafrugell, Regencós i la Bisbal. L’escena durava tres minuts de les quasi dues hores de la pel.lícula, però en constituïa la clau. El fotògraf begurenc Josep Carreras Riera va ser contractat per fer les fotos fixes del rodatge, entre les quals la de l’actriu en banyador blanc que faria la volta al món. Elizabeth Taylor tenia 27 anys i va arribar a l’Hostal de la Gavina de S’Agaró pràcticament en viatge de noces amb el quart marit, el cantant Eddie Fisher. El casament

La Venus de Velázquez convertida en ase dels cops, amb motiu

Dos joves militants ecologistes acaben d’atacar de nou la Venus del mirall de Velázquez a la National Gallery de Londres per cridar l’atenció sobre les seves reivindicacions. Han trencat a cops de martell el vidre que protegeix la tela. La foto del moment ha sortit publicada a mig món, com era de preveure. Es tracta d’un dels nus pictòrics més valorats de la història de l’art, en particular pel que fa al punt focal del cul. Va ser pintat el 1650 i rapinyat pel duc de Wellington després de les victòries militars a Espanya contra les tropes napoleòniques. El sofà de cuir vell amb muntura de fusta que el museu londinenc li ha col.locat al davant ofereix una comoditat de contemplació digna de la millor estona. És l’únic nu femení en tota la producció de

A la cèntrica Borsa de Brussel.les ara només hi cotitza la cervesa

En ple centre urbà de Brussel.les, el partenó financer de l’antiga Borsa acaba de reobrir com a modern museu de la cervesa, amb una nova sortida per darrere a la Grande Place i una terrassa panoràmica per passar a la pràctica cervesera, ja molt estesa pels voltants. Vaig viure-hi vuit anys i només d’arribar em van portar a “prendre cerveses”. M’hauria sonat més normal “prendre una cervesa”, sense imaginar el tombant que aquest plural estava a punt de significar. Em van conduir a les cerveseries de la Grande Place, un espai que no vaig poder travessar impassible davant l’exhibició de poder dels edificis de les corporacions d'oficis que havien fet la