La dissortada història del tren Talgo arriba al límit imaginable

L’empresa Talgo de fabricació de trens acaba d’admetre que un grup empresarial d’Hongria li ha llançat per un import de 632 milions d’euros una oferta de compra del 100% de les accions, un 40% de les quals ja estan en mans d’un fons d’inversió britànic. És el repicó de la dissortada història de la innovadora companyia espanyola creada el 1942. A un país que no destacava en matèria d’enginyeria ferroviària, els Talgo van suposar l’única modernitat de Renfe, que els va suprimir arran de la discutible i caríssima implantació de l’AVE. El sistema Talgo d’amplada variable dels eixos dels vagons, a través d’una operació senzilla i ràpida als

Magnífica exposició sobre el tren com a eina de futur

Fins el 29 de desembre es pot visitar al transitat espai d’exposicions de l’estació de Provença dels Ferrocarrils de la Generalitat una magnífica exposició sobre 'El plaer de viatjar', realitzada a partir de la quantitat d’informació i il.lustracions del recent llibre de Jordi Font-Agustí El ferrocarril en l’art i la literatura catalanes, editat per l’Institut d’Estudis Catalans el 2022. La mostra no es caracteritza pel desplegament tecnològic de recursos expositius com en altres casos, sinó pel rastreig enciclopèdic de les empremtes que la implantació del tren (i del tramvia i el metro) han deixat en tota mena

En la mort de Joan Jara, un llegat d'esperança

Acaba de morir a Santiago de Xile, als 96 anys, Joan Jara, vídua del cantant Víctor Jara. Vaig poder entrevistar-la quan vivia exiliada a Londres. L’entrevista va ocupar tres pàgines del setmanari barceloní Destino del 8 de setembre del 1977, al moment del quart aniversari del cop d’estat militar. Aconseguir la cita no va ser fàcil perquè en plena dictadura de Pinochet les persones exiliades es malfiaven de tot per motius de seguretat. Amics comuns van fer possible la conversa i les fotos a la seva caseta del districte londinenc de Holloway. Vaig intercalar fragments de les cançons de Víctor Jara entre l'esgarrifós relat de la vídua sobre les

L’estada d’Elizabeth Taylor a Begur, ignorada a la biografia

De les 500 pàgines de la “primera biografia autoritzada” sobre Elizabeth Taylor que acaba de publicar en castellà Kate Andersen Brower, amb prou feines una i mitja es dedica a la pel.lícula De repente el último verano. Es limita a resumir el guió i no parla del rodatge que l’actriu va protagonitzar a Begur el 1959. A la pel.lícula els joves pescadors d’una localitat caribenya imaginària persegueixen, maten i devoren a la platja un poeta homosexual alcoholitzat. Aquesta era la seqüència que va venir a rodar Elizabeth Taylor a Begur en ple mes d’agost del 1959, en un escenari de carrerons emblanquinats i costeruts d’aspecte primitiu. Els extres que feien de joves caníbals van ser enrolats a Begur, Palafrugell, Regencós i la Bisbal. L’escena durava tres minuts de les quasi dues hores de la pel.lícula, però en constituïa la clau. El fotògraf begurenc Josep Carreras Riera va ser contractat per fer les fotos fixes del rodatge, entre les quals la de l’actriu en banyador blanc que faria la volta al món. Elizabeth Taylor tenia 27 anys i va arribar a l’Hostal de la Gavina de S’Agaró pràcticament en viatge de noces amb el quart marit, el cantant Eddie Fisher. El casament

La Venus de Velázquez convertida en ase dels cops, amb motiu

Dos joves militants ecologistes acaben d’atacar de nou la Venus del mirall de Velázquez a la National Gallery de Londres per cridar l’atenció sobre les seves reivindicacions. Han trencat a cops de martell el vidre que protegeix la tela. La foto del moment ha sortit publicada a mig món, com era de preveure. Es tracta d’un dels nus pictòrics més valorats de la història de l’art, en particular pel que fa al punt focal del cul. Va ser pintat el 1650 i rapinyat pel duc de Wellington després de les victòries militars a Espanya contra les tropes napoleòniques. El sofà de cuir vell amb muntura de fusta que el museu londinenc li ha col.locat al davant ofereix una comoditat de contemplació digna de la millor estona. És l’únic nu femení en tota la producció de

A la cèntrica Borsa de Brussel.les ara només hi cotitza la cervesa

En ple centre urbà de Brussel.les, el partenó financer de l’antiga Borsa acaba de reobrir com a modern museu de la cervesa, amb una nova sortida per darrere a la Grande Place i una terrassa panoràmica per passar a la pràctica cervesera, ja molt estesa pels voltants. Vaig viure-hi vuit anys i només d’arribar em van portar a “prendre cerveses”. M’hauria sonat més normal “prendre una cervesa”, sense imaginar el tombant que aquest plural estava a punt de significar. Em van conduir a les cerveseries de la Grande Place, un espai que no vaig poder travessar impassible davant l’exhibició de poder dels edificis de les corporacions d'oficis que havien fet la

Beneficis de la guerra i preu de la pau, guanya la guerra

En termes lògics i civilitzats, la política hauria de consistir a gestionar i resoldre conflictes, però més sovint la guerra s’imposa com a continuació de la política per altres mitjans molt més bèsties. La guerra no és només una pulsió atàvica i caïnita dels animals, també un negoci industrial altament rendible d’alguns humans en detriment dels que hi envien a morir. El conflicte de supervivència territorial entre palestins i israelians s’ha deixat podrir des del 1948 de la manera més infame per interessos geoestratègics de les grans potències, mentre els israelians s’expandeixen, els refugiats palestins es moren i la regió islàmica s’inflama. Els Acords d’Oslo del 1993 entre el govern laborista israelià i l’autoritat palestina a favor de la convivència de dos Estats independents i veïns van ser dinamitats pel següent govern hebreu de dreta i ultradreta religiosa. La guerra és bona per als negocis i les tendències intransigents. La pau també té un preu, molt més

Sant Martí del Canigó perplex entre el Lleó de Judà i les Benaurances

Les quatre abadies romàniques en ruïnes del Canigó que Jacint Verdaguer exalta al seu gran poema publicat el 1886 (Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Serrabona i Marcèvol) han conegut una rehabilitació molt diferent i la més dissortada ha estat la primera de totes. El fet que els monjos benedictins de Montserrat s’instal.lessin el 1965 a Sant Miquel de Cuixà no va fer cap gràcia al bisbat de Perpinyà, el qual va col.locar fins al 1983 a la veïna Sant Martí del Canigó el monjo Bernard de Chabannes, igualment benedictí però als antípodes de la mentalitat de Cuixà, un monjo que vaig retratar al meu llibre El Pirineu, frontera i porta de Catalunya (Edicions 62, 1984). A la mort de Chabannes el bisbat de Perpinyà va confiar Sant Martí del Canigó a una comunitat de monjos i laics anomenada del Lleó de Judà i l’Anyell Immolat. Malgrat canviar-se posteriorment el nom pel de Comunitat de les Benaurances (les Béatitudes), no ha deixat de sortir al diaris des d’aleshores per irregularitats condemnades als tribunals, referides a abusos sectaris i sexuals comesos a

Algunes postes de sol són per aplaudir, quasi ningú no ho fa

A la badia de Roses la posta de sol resulta alguns dies incendiària. L’horitzó s’empassa en pocs minuts el cor ardent del sol i transfigura el cel. L’espectacle es desfà als dits com una esperança perduda i obre pas al clar de lluna damunt l’ondulació del mar. N’hi hauria per aplaudir durant els  instants --tan quotidians i alhora victoriosos-- en què l'horitzó adopta el color carnal i llustrós de la taronja sanguina. Ningú no aplaudeix, això sembla reservat a les platges d’Eivissa, tot i que allà el públic i els disc-jockeys ja porten segurament  l’eufòria posada. Durant els instants de la posta caldria desconnectar els telèfons mòbils i guardar silenci, muts i meravellats. Potser l’escena admetria, com a molt, el luxe auditiu d’una Suite de Johann Sebastian Bach

L'orgull ciutadà recuperat al Central Park de Nova York

Entremig del manat d’espàrrecs dels gratacels de Nova York --l’expressió és de Josep Pla-- viu com per esperit de contradicció un dels parcs urbans més estimats, concorreguts i protegits: el Central Park o bosc de Manhattan. Fins i tot hi nia una gran diversitat d’aus migradores, quan no s’estavellen contra els vidres dels alts edificis que les enganyen amb el reflex dels arbres. La temporada d’observació d’ocells hi porta experts d'arreu del món, a més dels corredors i passejants de cada dia. Obert el 1858, té una superfície de 9.400 m2 i va ser una imitació afortunada del Hyde Park londinenc. Suma 42 milions de visitants per any. Si fa bon temps, hi juguen a beisbol entre amics, fan volar estels, munten un pícnic, celebren festes d’aniversari i de casament,

Ahir era dia per tocar “El cant dels ocells” al Motel Empordà

Ahir diumenge va fer cinquanta anys de la mort de Pau Casals i la cellista i professora de cello Anna Carné, havent dinat al Motel Empordà de Figueres, va demanar si podia tocar a un racó del menjador. Li van oferir de fer-ho enmig de la sala, però no va gosar. A la terrassa coberta va treure delicadament l’instrument de l’estoig, va desplegar el faristol, va afinar amb l’arquet i va tocar amb tota la seva inspiració el preludi i la sarabanda per a cello sol de la Suite núm. 1 de Johann Sebastian Bach i tot seguit “El cant dels ocells” en honor de la data i del més prestigiós celista del món. El director de l’establiment, Jaume Subirós, va treure el cap i la va felicitar. Li va repetir que la pròxima vegada podia fer-ho

L’estrany i únic poder d’un bri de safrà

Tot és estrany i únic en l’espècie aromàtica més cara del món, els tres estigmes, estams o pistils de la rosa del safrà, venuts a preu fort com a condiment en capsetes de mig gram, per cadascuna de les quals ha calgut un centenar de flors. El conreu havia caigut per la quantitat de mà d’obra que requereix la collita, però ara es multiplica a comarques de secà com les Garrigues, la Conca de Barberà o el Pallars Jussà en complement de la fruita seca i l’olivera. La fira Safrània se celebra el mes de novembre a Montblanc. La delicada flor del safrà esclata a la tardor, s’obre a l’alba i els estigmes es marceixen al vespre. Desplega sis lòbuls de marcat color violaci al voltant de tres estigmes vermells. Han de ser tallats o esbrinats manualment a primera hora del

Una recomanació: les sis suites per a cello sol de J.S. Bach

No sé per què inventen tanta música Chillout Lounge Relaxing amb ritmes esllanguits i doble ració de sucre de melassa en les melodies. Per això ja existeix la senzillesa culminant de les Sis suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach, les seves Variacions Goldberg contra l’insomni, la gran enciclopèdia dels 24 preludis i fugues d’El clave ben temperat, L’art de la fuga com estudi musical amb més contingut de la història o la grandesa irrepetible de la seva Missa en si menor. En l’univers de la música només hi ha un Déu pare omnipotent i es diu Johann Sebastian Bach, la resta és qüestió de gustos. També s'ha de dir que un segle després de morir el 1750 tota la seva obra havia caigut en l’oblit, fins a ser redescoberta per Felix Mendelssohn a partir del 1829. Contra el mal de cap o la saturació mental, acostumo a escoltar les Sis suites per a cello sol, que Bach va escriure al voltant del 1720. Semblaven simples exercicis d’estudi, sense gaire capa d’harmonia, per a un instrument secundari de només quatre cordes que fins aleshores no havia estat mai solista de res, molt menys valorat que l’orgue, la viola de gamba, el llaüt o el clavicèmbal. Fins el dia que Pau Casals va descobrir-ne el 1890 a una botiga de música de Barcelona la

Ses aventures d’en Tintín en cadaquesenc, tot un èxit

Quan aneu a Cadaqués deixeu-vos de romanços de moda i passeu un moment o altre per la llibreria Ses Minves del carrer de la Miranda, on la Txell del Rio us tindrà sempre preparada, amb somriure radiant,  una notícia local, una novetat editorial, una miniatura d’artesania o un objecte de regal que potser no trobareu enlloc més. L’altre dia em va informar amb eufòria que ja s’havia esgotat la primera edició de mil exemplars publicada per Sant Jordi del llibre L’Illa negra de Tintín traduït al cadaquesenc. L’èxit potser farà que en vinguin més. Al català ja havia estat traduït el 1964 amb l’inoblidable llenguatge imaginatiu de Joaquim Ventalló (la seva col·lecció de renecs i improperis catalans posats en boca del capità Haddock no ha estat

Hi ha un lloc al qual em descalço amb devoció

Un rectangle de gespa pot tenir història, inventiva, sentiment, expressivitat, valors, grandesa, eloqüència, vitalisme, melodia, equilibri... Inclús pot tenir una filosofia sobre la continuïtat, que és el contrari de l’immobilisme i de la poderosa força de la inèrcia. La gespa de la terrassa de l’Almadraba Park Hotel de Roses, germà bessó “marítim” del Motel Empordà de Figueres, propietat de la mateixa família, va ser plantada al moment d’inaugurar-lo el 1969 i és la mateixa des d’aleshores, meticulosament conservada pels jardiners en un estat impecable. S’ha convertit, als meus ulls i als meus peus, en un dels principals atractius de l’establiment abocat al golf de Roses, erigit

El pas dels elefants d’Aníbal encara ressona avui

Els elefants de l’exèrcit d’Aníbal en ruta contra Roma des de Cartago (actual Tunísia) a través de la costa mediterrània ibèrica són la imatge d’impacte d’una guerra de proporcions insòlites, un desplegament mai no vist, que va determinar el futur històric de tota la regió. La recent troballa arqueològica a Còrdova d’un os de peu d’elefant d’aquella època els ha tornat a posar d’actualitat. Tot resseguint el curs del riu Segre, el fabulós exèrcit d'Aníbal, que alguns historiadors xifren en 100.000 homes, va passar el Pirineu el maig de l’any 218 aC pel coll de la Perxa (Cerdanya). Els 37 elefants de l’expedició eren autèntiques unitats blindades, amb els flancs protegits per plaques metàl.liques, coronats per una torre des d’on actuaven arquers i llancers. Després de travessar el Roine i els Alps nevats i de la primera batalla contra els romans al nord d‘Itàlia, a

Quartets de corda de Xostakóvitx a l’Auditori, record i reposició

Els quinze quartets de corda que va escriure el compositor de l’era soviètica Dimitri Xostakóvitx entre 1938 i 1974, en paral.lel amb les seves també quinze simfonies, figuren entre els millors de tots els temps. Per això han estat interpretats i enregistrats amb freqüència, tot i que ja no sigui tant freqüent oferir l’audició en viu de la integral de tots quinze.  Ho va fer de manera inoblidable el britànic Quartet Brodsky (foto adjunta) al llarg de quatre dates de l’any 2001 a l’Auditori barceloní, portats pel programador Josep Lloret. Ara estan fent el mateix dos conjunts catalans: el Quartet Gerhard i el Quartet Casals. Aquest últim va arrencar la integral de quartets de corda  de Xostakóvitx a l’Auditori el 3 i 4 d’octubre i la completarà el 30 de gener, i el 14 i 15 de maig, com per commemorar a la mateixa sala el 25 aniversari d’aquella audició dels Brodsky. El Quartet Brodsky ha tornat poquíssim, per raons que se m’escapen, tot i que manté les gires internacionals. No

Vella harmonia de les hortes de Vilabertran, un rastre

El safareig comunal pulcrament rehabilitat s’ha convertit en una peça decorativa, però Vilabertran encara és d’alguna manera un flascó de les essències de Figueres, a només per 2 km de distància de la capital empordanesa. No s’hi ha volgut integrar mai i, quan va fer-ho Vilatenim, els van dir “Vilateníem”. Les  hortes de Vilabertran eren de qualitat reconeguda, a un poble de regadiu ben comunicat del terraprim de la plana, poblat per un miler d’habitants a redós del campanar romànic del monestir, restaurat però ben poc utilitzat fora dels quinze dies d’estiu de la Schubertíada. Encara s’hi convoca cada més de setembre la concorreguda Fira de la Poma de Relleno, plat barroc, antiquíssim i laboriós de festa major que el Motel Empordà de Figueres

No he aconseguit entrar a la mítica Casa Sanià, ara restaurada

Ahir l'escriptor Toni Sala va penjar a la seva pàgina Facebook la versió digital del seu nou llibre La Casa Sanià, guia mínima i literària, títol que em recorda el de Costa Brava, guía general y verídica, publicada per Josep Pla el 1941 amb el mecenatge directe de l’industrial Albert Puig Palau. El llibre d’ara de Toni Sala porta el segell editorial de la Residència Literària Finestres i és un altre mecenatge directe de la Fundació Ferrer-Salat. La Casa Sanià, abocada al mar als afores de Palamós, pertany actualment per herència a Sergi Ferrer-Salat Serra Di Migni, president de la companyia internacional Laboratoris Ferrer i mecenes cultural. L’ha

Les torres de senyals, punts d'admiració del paisatge

L’erudició planera i viscuda del periodista Bernat Rieu converteix el seu últim llibre Les tours à signaux (editorial Trabucaire) en un relat històric lluminós, una panoràmica vital sobre la comarca fronterera fins avui. L'autor és fill d’Argelers, hi viu, ha estat regidor de l’Ajuntament del 2014 al 2019. L’emblema d’Argelers és la torre de la Massana, molt visible dalt de la carena, que la generació de Bernat Rieu va restaurar amb materials pujats a llom de mula després d’una campanya de mobilització. L’erudició local ha donat a l’Empordà i el Rosselló autèntics savis orientals (les