Beneficis de la guerra i preu de la pau, guanya la guerra

En termes lògics i civilitzats, la política hauria de consistir a gestionar i resoldre conflictes, però més sovint la guerra s’imposa com a continuació de la política per altres mitjans molt més bèsties. La guerra no és només una pulsió atàvica i caïnita dels animals, també un negoci industrial altament rendible d’alguns humans en detriment dels que hi envien a morir. El conflicte de supervivència territorial entre palestins i israelians s’ha deixat podrir des del 1948 de la manera més infame per interessos geoestratègics de les grans potències, mentre els israelians s’expandeixen, els refugiats palestins es moren i la regió islàmica s’inflama. Els Acords d’Oslo del 1993 entre el govern laborista israelià i l’autoritat palestina a favor de la convivència de dos Estats independents i veïns van ser dinamitats pel següent govern hebreu de dreta i ultradreta religiosa. La guerra és bona per als negocis i les tendències intransigents. La pau també té un preu, molt més

Sant Martí del Canigó perplex entre el Lleó de Judà i les Benaurances

Les quatre abadies romàniques en ruïnes del Canigó que Jacint Verdaguer exalta al seu gran poema publicat el 1886 (Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Serrabona i Marcèvol) han conegut una rehabilitació molt diferent i la més dissortada ha estat la primera de totes. El fet que els monjos benedictins de Montserrat s’instal.lessin el 1965 a Sant Miquel de Cuixà no va fer cap gràcia al bisbat de Perpinyà, el qual va col.locar fins al 1983 a la veïna Sant Martí del Canigó el monjo Bernard de Chabannes, igualment benedictí però als antípodes de la mentalitat de Cuixà, un monjo que vaig retratar al meu llibre El Pirineu, frontera i porta de Catalunya (Edicions 62, 1984). A la mort de Chabannes el bisbat de Perpinyà va confiar Sant Martí del Canigó a una comunitat de monjos i laics anomenada del Lleó de Judà i l’Anyell Immolat. Malgrat canviar-se posteriorment el nom pel de Comunitat de les Benaurances (les Béatitudes), no ha deixat de sortir al diaris des d’aleshores per irregularitats condemnades als tribunals, referides a abusos sectaris i sexuals comesos a

Algunes postes de sol són per aplaudir, quasi ningú no ho fa

A la badia de Roses la posta de sol resulta alguns dies incendiària. L’horitzó s’empassa en pocs minuts el cor ardent del sol i transfigura el cel. L’espectacle es desfà als dits com una esperança perduda i obre pas al clar de lluna damunt l’ondulació del mar. N’hi hauria per aplaudir durant els  instants --tan quotidians i alhora victoriosos-- en què l'horitzó adopta el color carnal i llustrós de la taronja sanguina. Ningú no aplaudeix, això sembla reservat a les platges d’Eivissa, tot i que allà el públic i els disc-jockeys ja porten segurament  l’eufòria posada. Durant els instants de la posta caldria desconnectar els telèfons mòbils i guardar silenci, muts i meravellats. Potser l’escena admetria, com a molt, el luxe auditiu d’una Suite de Johann Sebastian Bach

L'orgull ciutadà recuperat al Central Park de Nova York

Entremig del manat d’espàrrecs dels gratacels de Nova York --l’expressió és de Josep Pla-- viu com per esperit de contradicció un dels parcs urbans més estimats, concorreguts i protegits: el Central Park o bosc de Manhattan. Fins i tot hi nia una gran diversitat d’aus migradores, quan no s’estavellen contra els vidres dels alts edificis que les enganyen amb el reflex dels arbres. La temporada d’observació d’ocells hi porta experts d'arreu del món, a més dels corredors i passejants de cada dia. Obert el 1858, té una superfície de 9.400 m2 i va ser una imitació afortunada del Hyde Park londinenc. Suma 42 milions de visitants per any. Si fa bon temps, hi juguen a beisbol entre amics, fan volar estels, munten un pícnic, celebren festes d’aniversari i de casament,

Ahir era dia per tocar “El cant dels ocells” al Motel Empordà

Ahir diumenge va fer cinquanta anys de la mort de Pau Casals i la cellista i professora de cello Anna Carné, havent dinat al Motel Empordà de Figueres, va demanar si podia tocar a un racó del menjador. Li van oferir de fer-ho enmig de la sala, però no va gosar. A la terrassa coberta va treure delicadament l’instrument de l’estoig, va desplegar el faristol, va afinar amb l’arquet i va tocar amb tota la seva inspiració el preludi i la sarabanda per a cello sol de la Suite núm. 1 de Johann Sebastian Bach i tot seguit “El cant dels ocells” en honor de la data i del més prestigiós celista del món. El director de l’establiment, Jaume Subirós, va treure el cap i la va felicitar. Li va repetir que la pròxima vegada podia fer-ho

L’estrany i únic poder d’un bri de safrà

Tot és estrany i únic en l’espècie aromàtica més cara del món, els tres estigmes, estams o pistils de la rosa del safrà, venuts a preu fort com a condiment en capsetes de mig gram, per cadascuna de les quals ha calgut un centenar de flors. El conreu havia caigut per la quantitat de mà d’obra que requereix la collita, però ara es multiplica a comarques de secà com les Garrigues, la Conca de Barberà o el Pallars Jussà en complement de la fruita seca i l’olivera. La fira Safrània se celebra el mes de novembre a Montblanc. La delicada flor del safrà esclata a la tardor, s’obre a l’alba i els estigmes es marceixen al vespre. Desplega sis lòbuls de marcat color violaci al voltant de tres estigmes vermells. Han de ser tallats o esbrinats manualment a primera hora del

Una recomanació: les sis suites per a cello sol de J.S. Bach

No sé per què inventen tanta música Chillout Lounge Relaxing amb ritmes esllanguits i doble ració de sucre de melassa en les melodies. Per això ja existeix la senzillesa culminant de les Sis suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach, les seves Variacions Goldberg contra l’insomni, la gran enciclopèdia dels 24 preludis i fugues d’El clave ben temperat, L’art de la fuga com estudi musical amb més contingut de la història o la grandesa irrepetible de la seva Missa en si menor. En l’univers de la música només hi ha un Déu pare omnipotent i es diu Johann Sebastian Bach, la resta és qüestió de gustos. També s'ha de dir que un segle després de morir el 1750 tota la seva obra havia caigut en l’oblit, fins a ser redescoberta per Felix Mendelssohn a partir del 1829. Contra el mal de cap o la saturació mental, acostumo a escoltar les Sis suites per a cello sol, que Bach va escriure al voltant del 1720. Semblaven simples exercicis d’estudi, sense gaire capa d’harmonia, per a un instrument secundari de només quatre cordes que fins aleshores no havia estat mai solista de res, molt menys valorat que l’orgue, la viola de gamba, el llaüt o el clavicèmbal. Fins el dia que Pau Casals va descobrir-ne el 1890 a una botiga de música de Barcelona la

Ses aventures d’en Tintín en cadaquesenc, tot un èxit

Quan aneu a Cadaqués deixeu-vos de romanços de moda i passeu un moment o altre per la llibreria Ses Minves del carrer de la Miranda, on la Txell del Rio us tindrà sempre preparada, amb somriure radiant,  una notícia local, una novetat editorial, una miniatura d’artesania o un objecte de regal que potser no trobareu enlloc més. L’altre dia em va informar amb eufòria que ja s’havia esgotat la primera edició de mil exemplars publicada per Sant Jordi del llibre L’Illa negra de Tintín traduït al cadaquesenc. L’èxit potser farà que en vinguin més. Al català ja havia estat traduït el 1964 amb l’inoblidable llenguatge imaginatiu de Joaquim Ventalló (la seva col·lecció de renecs i improperis catalans posats en boca del capità Haddock no ha estat

Hi ha un lloc al qual em descalço amb devoció

Un rectangle de gespa pot tenir història, inventiva, sentiment, expressivitat, valors, grandesa, eloqüència, vitalisme, melodia, equilibri... Inclús pot tenir una filosofia sobre la continuïtat, que és el contrari de l’immobilisme i de la poderosa força de la inèrcia. La gespa de la terrassa de l’Almadraba Park Hotel de Roses, germà bessó “marítim” del Motel Empordà de Figueres, propietat de la mateixa família, va ser plantada al moment d’inaugurar-lo el 1969 i és la mateixa des d’aleshores, meticulosament conservada pels jardiners en un estat impecable. S’ha convertit, als meus ulls i als meus peus, en un dels principals atractius de l’establiment abocat al golf de Roses, erigit

El pas dels elefants d’Aníbal encara ressona avui

Els elefants de l’exèrcit d’Aníbal en ruta contra Roma des de Cartago (actual Tunísia) a través de la costa mediterrània ibèrica són la imatge d’impacte d’una guerra de proporcions insòlites, un desplegament mai no vist, que va determinar el futur històric de tota la regió. La recent troballa arqueològica a Còrdova d’un os de peu d’elefant d’aquella època els ha tornat a posar d’actualitat. Tot resseguint el curs del riu Segre, el fabulós exèrcit d'Aníbal, que alguns historiadors xifren en 100.000 homes, va passar el Pirineu el maig de l’any 218 aC pel coll de la Perxa (Cerdanya). Els 37 elefants de l’expedició eren autèntiques unitats blindades, amb els flancs protegits per plaques metàl.liques, coronats per una torre des d’on actuaven arquers i llancers. Després de travessar el Roine i els Alps nevats i de la primera batalla contra els romans al nord d‘Itàlia, a

Quartets de corda de Xostakóvitx a l’Auditori, record i reposició

Els quinze quartets de corda que va escriure el compositor de l’era soviètica Dimitri Xostakóvitx entre 1938 i 1974, en paral.lel amb les seves també quinze simfonies, figuren entre els millors de tots els temps. Per això han estat interpretats i enregistrats amb freqüència, tot i que ja no sigui tant freqüent oferir l’audició en viu de la integral de tots quinze.  Ho va fer de manera inoblidable el britànic Quartet Brodsky (foto adjunta) al llarg de quatre dates de l’any 2001 a l’Auditori barceloní, portats pel programador Josep Lloret. Ara estan fent el mateix dos conjunts catalans: el Quartet Gerhard i el Quartet Casals. Aquest últim va arrencar la integral de quartets de corda  de Xostakóvitx a l’Auditori el 3 i 4 d’octubre i la completarà el 30 de gener, i el 14 i 15 de maig, com per commemorar a la mateixa sala el 25 aniversari d’aquella audició dels Brodsky. El Quartet Brodsky ha tornat poquíssim, per raons que se m’escapen, tot i que manté les gires internacionals. No

Vella harmonia de les hortes de Vilabertran, un rastre

El safareig comunal pulcrament rehabilitat s’ha convertit en una peça decorativa, però Vilabertran encara és d’alguna manera un flascó de les essències de Figueres, a només per 2 km de distància de la capital empordanesa. No s’hi ha volgut integrar mai i, quan va fer-ho Vilatenim, els van dir “Vilateníem”. Les  hortes de Vilabertran eren de qualitat reconeguda, a un poble de regadiu ben comunicat del terraprim de la plana, poblat per un miler d’habitants a redós del campanar romànic del monestir, restaurat però ben poc utilitzat fora dels quinze dies d’estiu de la Schubertíada. Encara s’hi convoca cada més de setembre la concorreguda Fira de la Poma de Relleno, plat barroc, antiquíssim i laboriós de festa major que el Motel Empordà de Figueres

No he aconseguit entrar a la mítica Casa Sanià, ara restaurada

Ahir l'escriptor Toni Sala va penjar a la seva pàgina Facebook la versió digital del seu nou llibre La Casa Sanià, guia mínima i literària, títol que em recorda el de Costa Brava, guía general y verídica, publicada per Josep Pla el 1941 amb el mecenatge directe de l’industrial Albert Puig Palau. El llibre d’ara de Toni Sala porta el segell editorial de la Residència Literària Finestres i és un altre mecenatge directe de la Fundació Ferrer-Salat. La Casa Sanià, abocada al mar als afores de Palamós, pertany actualment per herència a Sergi Ferrer-Salat Serra Di Migni, president de la companyia internacional Laboratoris Ferrer i mecenes cultural. L’ha

Les torres de senyals, punts d'admiració del paisatge

L’erudició planera i viscuda del periodista Bernat Rieu converteix el seu últim llibre Les tours à signaux (editorial Trabucaire) en un relat històric lluminós, una panoràmica vital sobre la comarca fronterera fins avui. L'autor és fill d’Argelers, hi viu, ha estat regidor de l’Ajuntament del 2014 al 2019. L’emblema d’Argelers és la torre de la Massana, molt visible dalt de la carena, que la generació de Bernat Rieu va restaurar amb materials pujats a llom de mula després d’una campanya de mobilització. L’erudició local ha donat a l’Empordà i el Rosselló autèntics savis orientals (les

El campanar de Cotlliure llueix de nou sense bastides

Plantat al mar perquè era un antiga torre faronera del segle XVII que vigilava l’entrada del port, posteriorment adossada a l’església parroquial i cofada el 1810 amb la cúpula rosada que li dóna l'aspecte característic, el campanar amfibi i fàl.lic de Cotlliure té fama mundial pel fet que Henri Matisse hi va fer néixer el corrent pictòric del fauvisme, però pateix la corrosió del salobre. Des del gener del 2022 es troba en un procés de restauració durant quatre anys. Els responsables han tingut la delicadesa d’enllestir la restauració de la torre campanera en primer lloc i ja han retirat les bastides que la tapaven. El campanar de Cotlliure torna a lluir en plenitud. És un dels pocs campanars del món que permet voltar-lo nedant. Ho faig sempre que puc, passo

Marsella es resisteix a abandonar el clixé pirata

Marsella, la segona ciutat de França, sempre ha estat un cas a part. L’any passat va registrar 37 morts de bala entre bandes de la droga i enguany ja en suma 40. Avui i demà el papa Francesc hi  participa en una trobada de bisbes i alcaldes del Mediterrani. Marsella no ha volgut mai ser la capital de la seva regió de Provença, ha girat l’esquena a l’ampli sud francès en benefici de la vocació de port obert al comerç i al pirateig, i ara es troba corcada pel tràfic de drogues. La independència d’Algèria el 1962 i la descolonització va abocar–hi una nova població, francesos pieds-noirs expulsats o algerians a la recerca de feina. La cèntrica

La predilecció posada al supermercat dels afores de Banyuls

Tinc el meu supermercat preferit als afores de Banyuls, obert cada dia al tranquil barri de la Rectoria amb un còmode horari ininterromput de 9h a 20h, excepte diumenges. Es tracta d’una gran superfície a la qual els rètols de la façana em donen la benvinguda també en català. Hi trobo la vella cervesa belga Lambic Kriek Mort Subite en ampolla de 75 cl, els millors vins i formatges, i una secció de revistes de premsa de frondositat babilònica en la qual puc triar i remenar sense límit. Només d‘aparcar a l’àmplia àrea d’estacionament ja sento un pessigolleig feliç. Tot seguit recorro  les llargues i opulentes prestatgeries quasi com un camí de descoberta. A França s’ha posat de moda criticar la rudimentària estètica de les grans superfícies

El llit on va morir Machado a Cotlliure, exposat al lloc dels fets

El poeta Antonio Machado i la seva mare van morir de pena amb pocs dies de diferència a l’exili de Cotlliure el febrer del 1939, allotjats al petit hotel Bougnol-Quintana. L’establiment ha estat tancat i barrat durant llargues dècades per desavinences entre els hereus de la propietat i l’interès comprador de l’Ajuntament de Cotlliure. Des d’abril d’enguany s’ha convertit en bloc d’apartaments turístics posats a lloguer a través de la plataforma Airbnb i la planta baixa en un nou Espai Antonio Machado cedit a la gestió municipal. Al costat dels plafons explicatius, l’element central són els dos llits on van morir Machado i la seva mare, originals i restaurats, dintre d’una escena una mica fúnebre. S’hi

El pulmó embrutit de l’estació de Portbou ha de tornar a inflar el pit

Sempre que vaig a Portbou procuro passejar una bona estona al llarg de la seva catedralícia estació de tren, entretenir-m’hi, fotografiar-la com si es tractés d’un gran bulevard, encara que el servei ferroviari sigui avui deficient i que la implantació de l’AVE per un altre recorregut pretengui condemnar-la a la irrellevància. No ho aconseguiran, “too big to fall”. No ho aconseguiran mentre tingui cronistes oriünds com Ramon Iglesias, alcaldes com Gael Rodríguez i usuaris com jo, tots plegats a l’espera que les autoritats estatals i autonòmiques estiguin a l’altura. L’altre dia vaig presentar a Portbou el meu últim llibre L’exprés de París (editorial Gavarres), que és com dir L’exprés de Portbou. Vaig voler recordar les Cròniques del centre de

Coca-Cola celebra 70 anys i la primera fortuna catalana

Al vestíbul del centre comercial l’Illa Diagonal de Barcelona s’hi visita aquests dies una exposició d’objectes de col.lecció i fotografies d’època que celebra el 70è aniversari de l’arribada de la Coca-Cola. En efecte, el 1953 Santiago Daurella Rull va aconseguir del general Franco una de les set llicències regionals de la Coca-Cola acabada de desembarcar, quan ja era conegut com el principal importador de bacallà d’Islàndia i embotellador de la marca Sandaru, a més de professor de la Facultat de Dret de la UB. Dels seus dos fills, Francesc i Josep, l’única descendent del segon va ser  Sol Daurella Comadran. El 1992, als 26 anys, va assumir la direcció i ampliació del negoci familiar. La factoria catalana de Coca Cola, situada entre