Una recomanació: les sis suites per a cello sol de J.S. Bach

No sé per què inventen tanta música Chillout Lounge Relaxing amb ritmes esllanguits i doble ració de sucre de melassa en les melodies. Per això ja existeix la senzillesa culminant de les Sis suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach, les seves Variacions Goldberg contra l’insomni, la gran enciclopèdia dels 24 preludis i fugues d’El clave ben temperat, L’art de la fuga com estudi musical amb més contingut de la història o la grandesa irrepetible de la seva Missa en si menor. En l’univers de la música només hi ha un Déu pare omnipotent i es diu Johann Sebastian Bach, la resta és qüestió de gustos. També s'ha de dir que un segle després de morir el 1750 tota la seva obra havia caigut en l’oblit, fins a ser redescoberta per Felix Mendelssohn a partir del 1829. Contra el mal de cap o la saturació mental, acostumo a escoltar les Sis suites per a cello sol, que Bach va escriure al voltant del 1720. Semblaven simples exercicis d’estudi, sense gaire capa d’harmonia, per a un instrument secundari de només quatre cordes que fins aleshores no havia estat mai solista de res, molt menys valorat que l’orgue, la viola de gamba, el llaüt o el clavicèmbal. Fins el dia que Pau Casals va descobrir-ne el 1890 a una botiga de música de Barcelona la

Ses aventures d’en Tintín en cadaquesenc, tot un èxit

Quan aneu a Cadaqués deixeu-vos de romanços de moda i passeu un moment o altre per la llibreria Ses Minves del carrer de la Miranda, on la Txell del Rio us tindrà sempre preparada, amb somriure radiant,  una notícia local, una novetat editorial, una miniatura d’artesania o un objecte de regal que potser no trobareu enlloc més. L’altre dia em va informar amb eufòria que ja s’havia esgotat la primera edició de mil exemplars publicada per Sant Jordi del llibre L’Illa negra de Tintín traduït al cadaquesenc. L’èxit potser farà que en vinguin més. Al català ja havia estat traduït el 1964 amb l’inoblidable llenguatge imaginatiu de Joaquim Ventalló (la seva col·lecció de renecs i improperis catalans posats en boca del capità Haddock no ha estat

Hi ha un lloc al qual em descalço amb devoció

Un rectangle de gespa pot tenir història, inventiva, sentiment, expressivitat, valors, grandesa, eloqüència, vitalisme, melodia, equilibri... Inclús pot tenir una filosofia sobre la continuïtat, que és el contrari de l’immobilisme i de la poderosa força de la inèrcia. La gespa de la terrassa de l’Almadraba Park Hotel de Roses, germà bessó “marítim” del Motel Empordà de Figueres, propietat de la mateixa família, va ser plantada al moment d’inaugurar-lo el 1969 i és la mateixa des d’aleshores, meticulosament conservada pels jardiners en un estat impecable. S’ha convertit, als meus ulls i als meus peus, en un dels principals atractius de l’establiment abocat al golf de Roses, erigit

El pas dels elefants d’Aníbal encara ressona avui

Els elefants de l’exèrcit d’Aníbal en ruta contra Roma des de Cartago (actual Tunísia) a través de la costa mediterrània ibèrica són la imatge d’impacte d’una guerra de proporcions insòlites, un desplegament mai no vist, que va determinar el futur històric de tota la regió. La recent troballa arqueològica a Còrdova d’un os de peu d’elefant d’aquella època els ha tornat a posar d’actualitat. Tot resseguint el curs del riu Segre, el fabulós exèrcit d'Aníbal, que alguns historiadors xifren en 100.000 homes, va passar el Pirineu el maig de l’any 218 aC pel coll de la Perxa (Cerdanya). Els 37 elefants de l’expedició eren autèntiques unitats blindades, amb els flancs protegits per plaques metàl.liques, coronats per una torre des d’on actuaven arquers i llancers. Després de travessar el Roine i els Alps nevats i de la primera batalla contra els romans al nord d‘Itàlia, a

Quartets de corda de Xostakóvitx a l’Auditori, record i reposició

Els quinze quartets de corda que va escriure el compositor de l’era soviètica Dimitri Xostakóvitx entre 1938 i 1974, en paral.lel amb les seves també quinze simfonies, figuren entre els millors de tots els temps. Per això han estat interpretats i enregistrats amb freqüència, tot i que ja no sigui tant freqüent oferir l’audició en viu de la integral de tots quinze.  Ho va fer de manera inoblidable el britànic Quartet Brodsky (foto adjunta) al llarg de quatre dates de l’any 2001 a l’Auditori barceloní, portats pel programador Josep Lloret. Ara estan fent el mateix dos conjunts catalans: el Quartet Gerhard i el Quartet Casals. Aquest últim va arrencar la integral de quartets de corda  de Xostakóvitx a l’Auditori el 3 i 4 d’octubre i la completarà el 30 de gener, i el 14 i 15 de maig, com per commemorar a la mateixa sala el 25 aniversari d’aquella audició dels Brodsky. El Quartet Brodsky ha tornat poquíssim, per raons que se m’escapen, tot i que manté les gires internacionals. No

Vella harmonia de les hortes de Vilabertran, un rastre

El safareig comunal pulcrament rehabilitat s’ha convertit en una peça decorativa, però Vilabertran encara és d’alguna manera un flascó de les essències de Figueres, a només per 2 km de distància de la capital empordanesa. No s’hi ha volgut integrar mai i, quan va fer-ho Vilatenim, els van dir “Vilateníem”. Les  hortes de Vilabertran eren de qualitat reconeguda, a un poble de regadiu ben comunicat del terraprim de la plana, poblat per un miler d’habitants a redós del campanar romànic del monestir, restaurat però ben poc utilitzat fora dels quinze dies d’estiu de la Schubertíada. Encara s’hi convoca cada més de setembre la concorreguda Fira de la Poma de Relleno, plat barroc, antiquíssim i laboriós de festa major que el Motel Empordà de Figueres

No he aconseguit entrar a la mítica Casa Sanià, ara restaurada

Ahir l'escriptor Toni Sala va penjar a la seva pàgina Facebook la versió digital del seu nou llibre La Casa Sanià, guia mínima i literària, títol que em recorda el de Costa Brava, guía general y verídica, publicada per Josep Pla el 1941 amb el mecenatge directe de l’industrial Albert Puig Palau. El llibre d’ara de Toni Sala porta el segell editorial de la Residència Literària Finestres i és un altre mecenatge directe de la Fundació Ferrer-Salat. La Casa Sanià, abocada al mar als afores de Palamós, pertany actualment per herència a Sergi Ferrer-Salat Serra Di Migni, president de la companyia internacional Laboratoris Ferrer i mecenes cultural. L’ha

Les torres de senyals, punts d'admiració del paisatge

L’erudició planera i viscuda del periodista Bernat Rieu converteix el seu últim llibre Les tours à signaux (editorial Trabucaire) en un relat històric lluminós, una panoràmica vital sobre la comarca fronterera fins avui. L'autor és fill d’Argelers, hi viu, ha estat regidor de l’Ajuntament del 2014 al 2019. L’emblema d’Argelers és la torre de la Massana, molt visible dalt de la carena, que la generació de Bernat Rieu va restaurar amb materials pujats a llom de mula després d’una campanya de mobilització. L’erudició local ha donat a l’Empordà i el Rosselló autèntics savis orientals (les

El campanar de Cotlliure llueix de nou sense bastides

Plantat al mar perquè era un antiga torre faronera del segle XVII que vigilava l’entrada del port, posteriorment adossada a l’església parroquial i cofada el 1810 amb la cúpula rosada que li dóna l'aspecte característic, el campanar amfibi i fàl.lic de Cotlliure té fama mundial pel fet que Henri Matisse hi va fer néixer el corrent pictòric del fauvisme, però pateix la corrosió del salobre. Des del gener del 2022 es troba en un procés de restauració durant quatre anys. Els responsables han tingut la delicadesa d’enllestir la restauració de la torre campanera en primer lloc i ja han retirat les bastides que la tapaven. El campanar de Cotlliure torna a lluir en plenitud. És un dels pocs campanars del món que permet voltar-lo nedant. Ho faig sempre que puc, passo

Marsella es resisteix a abandonar el clixé pirata

Marsella, la segona ciutat de França, sempre ha estat un cas a part. L’any passat va registrar 37 morts de bala entre bandes de la droga i enguany ja en suma 40. Avui i demà el papa Francesc hi  participa en una trobada de bisbes i alcaldes del Mediterrani. Marsella no ha volgut mai ser la capital de la seva regió de Provença, ha girat l’esquena a l’ampli sud francès en benefici de la vocació de port obert al comerç i al pirateig, i ara es troba corcada pel tràfic de drogues. La independència d’Algèria el 1962 i la descolonització va abocar–hi una nova població, francesos pieds-noirs expulsats o algerians a la recerca de feina. La cèntrica

La predilecció posada al supermercat dels afores de Banyuls

Tinc el meu supermercat preferit als afores de Banyuls, obert cada dia al tranquil barri de la Rectoria amb un còmode horari ininterromput de 9h a 20h, excepte diumenges. Es tracta d’una gran superfície a la qual els rètols de la façana em donen la benvinguda també en català. Hi trobo la vella cervesa belga Lambic Kriek Mort Subite en ampolla de 75 cl, els millors vins i formatges, i una secció de revistes de premsa de frondositat babilònica en la qual puc triar i remenar sense límit. Només d‘aparcar a l’àmplia àrea d’estacionament ja sento un pessigolleig feliç. Tot seguit recorro  les llargues i opulentes prestatgeries quasi com un camí de descoberta. A França s’ha posat de moda criticar la rudimentària estètica de les grans superfícies

El llit on va morir Machado a Cotlliure, exposat al lloc dels fets

El poeta Antonio Machado i la seva mare van morir de pena amb pocs dies de diferència a l’exili de Cotlliure el febrer del 1939, allotjats al petit hotel Bougnol-Quintana. L’establiment ha estat tancat i barrat durant llargues dècades per desavinences entre els hereus de la propietat i l’interès comprador de l’Ajuntament de Cotlliure. Des d’abril d’enguany s’ha convertit en bloc d’apartaments turístics posats a lloguer a través de la plataforma Airbnb i la planta baixa en un nou Espai Antonio Machado cedit a la gestió municipal. Al costat dels plafons explicatius, l’element central són els dos llits on van morir Machado i la seva mare, originals i restaurats, dintre d’una escena una mica fúnebre. S’hi

El pulmó embrutit de l’estació de Portbou ha de tornar a inflar el pit

Sempre que vaig a Portbou procuro passejar una bona estona al llarg de la seva catedralícia estació de tren, entretenir-m’hi, fotografiar-la com si es tractés d’un gran bulevard, encara que el servei ferroviari sigui avui deficient i que la implantació de l’AVE per un altre recorregut pretengui condemnar-la a la irrellevància. No ho aconseguiran, “too big to fall”. No ho aconseguiran mentre tingui cronistes oriünds com Ramon Iglesias, alcaldes com Gael Rodríguez i usuaris com jo, tots plegats a l’espera que les autoritats estatals i autonòmiques estiguin a l’altura. L’altre dia vaig presentar a Portbou el meu últim llibre L’exprés de París (editorial Gavarres), que és com dir L’exprés de Portbou. Vaig voler recordar les Cròniques del centre de

Coca-Cola celebra 70 anys i la primera fortuna catalana

Al vestíbul del centre comercial l’Illa Diagonal de Barcelona s’hi visita aquests dies una exposició d’objectes de col.lecció i fotografies d’època que celebra el 70è aniversari de l’arribada de la Coca-Cola. En efecte, el 1953 Santiago Daurella Rull va aconseguir del general Franco una de les set llicències regionals de la Coca-Cola acabada de desembarcar, quan ja era conegut com el principal importador de bacallà d’Islàndia i embotellador de la marca Sandaru, a més de professor de la Facultat de Dret de la UB. Dels seus dos fills, Francesc i Josep, l’única descendent del segon va ser  Sol Daurella Comadran. El 1992, als 26 anys, va assumir la direcció i ampliació del negoci familiar. La factoria catalana de Coca Cola, situada entre

La llibertat recuperada de tramuntar el Coll de Banyuls

La moderna carretera fronterera que tramunta l’accessible Coll de Banyuls des d’Espolla i culmina a un dels miradors més afortunats de la comarca, abans de serpentejar entre vinyes fins al mar de Banyuls, va ser tancada amb grans rocs entravessats l’11 de gener del 2021 pel govern francès. Ho va fer de manera unilateral per motius ridículs de “lluita antiterrorista i control de la immigració”, atès que mantenia obertes les altres. La decisió vulnera el Tractat de Schengen, amb escassa reacció del govern d’Espanya, que té competència exclusiva en matèria de fronteres. Les autoritats municipals i les poblacions locals dels dos cantons s’han manifestat repetidament contra el tancament. Els últims mesos s’ha trobat una mitja solució de

Els millors poemes s’han de desplegar als murs de les ciutats

Un del destins més alts dels bons poemes és acabar escrits en lletres de pam als murs de la ciutat i que els transeünts recordin amb un punt d’emoció que se’n saben fragments de memòria des d’adolescents, com li ha passat al cèlebre “Le bateau ivre” (El vaixell ebri, en traducció de Joan Brossa), d’Arthur Rimbaud, escrit el 1870 quan l’autor tenia 16 anys, en un deliri de precocitat. Des del 2012 el centenar de versos alexandrins d’aquest poema es despleguen íntegres a la tanca perimetral en pedra de l’antic seminari de Saint-Sulpice (actualment Oficina Central d'Impostos) a la Rue Ferou de París, a tocar de la cèntrica la plaça de Saint-Sulpice del Barri Llatí. Arthur Rimbaud s’acabava d’escapar de casa a la ciutat natal de Charleville i com a tarja de presentació en els ambients literaris de París va enviar les 25 quartetes de “Le bateau ivre” a Paul Verlaine, amb el qual establiria un relació estreta i accidentada. El vaixell ebri començava una singladura que l'ha portat fins avui a través de tots els tumults de la poesia. Generacions seguides han recitat amb ritme prosòdic incomparable: “J’ai vu

Rastre del vell carnet de lector de la biblioteca Saint-Geneviève a París

Expedit l’any 1981, conservo el carnet de lector de la biblioteca parisenca de Sainte-Geneviève, una gran biblioteca universitària i alhora pública a tocar de la Sorbona, a la capital que en té una colla d’altres igualment destacades i obertes a tothom que s’hi inscrigui amb un simple document d’identitat, tant en la versió d'edificis clàssics (espectaculars sales històriques de lectura a la seu Richelieu de la BNF dissenyada pel mateix arquitecte o la sala oval de l’Institut Nacional d’Història d’Art) com en línies ultramodernes (la Biblioteca Nacional François Mitterrand, erstrenada el 1996). La façana de Sainte-

L’art de la sobretaula puja d’un grau al Motel Empordà de Figueres

La categoria de la cuina i la sala del Motel Empordà de Figueres afavoreix sobretaules que tendeixen a la mateixa altura, com un gest de reconeixement. Ahir vam dinar-hi una colla d’amics prou petita (cinc persones) per constatar que una conversa de sobretaula no és una deliberació, un debat ni un examen, sinó l’art de passar la paraula damunt d'un fil invisible que no necessita imposar res, sinó escoltar i contestar amb propensió a la respiració lliure, i respectar els parèntesis. La paraula en companyia és una cultura de l’equilibri, una penyora de civilitat, l’esperit d’una suma, un tribut a la sociabilitat, una troballa de la coexistència, un desafiament a la barroeria telemàtica creixent, un temple antic alçat ni que sigui a trossos contra la barbàrie. La conversa de sobretaula és sempre espontània i alhora deriva d’un vell destil.lat, com l’armanyac que ahir l’acompanyava. El propietari Jaume Subirós, el cuiner Jordi Subirós i el cap de sala Joan Manté vetllaven per nosaltres a

Poètica viva de les escales mecàniques i les cintes transportadores

El gènere literari de la no ficció pot convertir qualsevol tema suposadament banal en gran "novel.la" sense abandonar la realitat, com torna a demostrar el francès Yves Pagès al recent llibre Cadenes sense fi: història il.lustrada de la cinta transportadora (Editions Zones). El lector pensa d'entrada en les escales mecàniques del metro com a principal exemple, però n’hi desgrana una colla d’altres, tant històrics com actuals: de les politges i plans inclinats amb què es construïen piràmides i catedrals fins els més acostats de la societat industrial: la cadena de muntatge, el transport de maletes facturades als aeroports, les caixes de pagament als supermercats, la cinta de córrer al gimnàs... A l’Exposició Universal de París de l'any 1900 es va 

Costa admetre Àfrica és el nostre veí i part important del nostre futur

Mantenim l’equivocada idea que Àfrica és un continent llunyà que té poc a veure amb nosaltres. Aquest estiu comprovem que les pasteres dels traficants d’immigrants desesperats cobreixen en poques hores els 300 km entre la costa algeriana i Mallorca, Eivissa o Alacant. Durant els set primers mesos de l’any n’han arribat per mar 16.000 a Espanya, 87.000 a Itàlia i 7.000 a Grècia, sense incloure els ofegats que les ONG situen pel cap baix en 3.000 durant el mateix període. També descobrim amb falsa sorpresa que els països l’Àfrica que tenien un govern més o menys elegit s’han convertit en polvorí gihadista per la situació social i econòmica desastrosa. En tercer lloc, ens fan recordar que l’Àfrica és el continent amb més joves del món, la gran majoria