Les torres de senyals, punts d'admiració del paisatge

L’erudició planera i viscuda del periodista Bernat Rieu converteix el seu últim llibre Les tours à signaux (editorial Trabucaire) en un relat històric lluminós, una panoràmica vital sobre la comarca fronterera fins avui. L'autor és fill d’Argelers, hi viu, ha estat regidor de l’Ajuntament del 2014 al 2019. L’emblema d’Argelers és la torre de la Massana, molt visible dalt de la carena, que la generació de Bernat Rieu va restaurar amb materials pujats a llom de mula després d’una campanya de mobilització. L’erudició local ha donat a l’Empordà i el Rosselló autèntics savis orientals (les

El campanar de Cotlliure llueix de nou sense bastides

Plantat al mar perquè era un antiga torre faronera del segle XVII que vigilava l’entrada del port, posteriorment adossada a l’església parroquial i cofada el 1810 amb la cúpula rosada que li dóna l'aspecte característic, el campanar amfibi i fàl.lic de Cotlliure té fama mundial pel fet que Henri Matisse hi va fer néixer el corrent pictòric del fauvisme, però pateix la corrosió del salobre. Des del gener del 2022 es troba en un procés de restauració durant quatre anys. Els responsables han tingut la delicadesa d’enllestir la restauració de la torre campanera en primer lloc i ja han retirat les bastides que la tapaven. El campanar de Cotlliure torna a lluir en plenitud. És un dels pocs campanars del món que permet voltar-lo nedant. Ho faig sempre que puc, passo

Marsella es resisteix a abandonar el clixé pirata

Marsella, la segona ciutat de França, sempre ha estat un cas a part. L’any passat va registrar 37 morts de bala entre bandes de la droga i enguany ja en suma 40. Avui i demà el papa Francesc hi  participa en una trobada de bisbes i alcaldes del Mediterrani. Marsella no ha volgut mai ser la capital de la seva regió de Provença, ha girat l’esquena a l’ampli sud francès en benefici de la vocació de port obert al comerç i al pirateig, i ara es troba corcada pel tràfic de drogues. La independència d’Algèria el 1962 i la descolonització va abocar–hi una nova població, francesos pieds-noirs expulsats o algerians a la recerca de feina. La cèntrica

La predilecció posada al supermercat dels afores de Banyuls

Tinc el meu supermercat preferit als afores de Banyuls, obert cada dia al tranquil barri de la Rectoria amb un còmode horari ininterromput de 9h a 20h, excepte diumenges. Es tracta d’una gran superfície a la qual els rètols de la façana em donen la benvinguda també en català. Hi trobo la vella cervesa belga Lambic Kriek Mort Subite en ampolla de 75 cl, els millors vins i formatges, i una secció de revistes de premsa de frondositat babilònica en la qual puc triar i remenar sense límit. Només d‘aparcar a l’àmplia àrea d’estacionament ja sento un pessigolleig feliç. Tot seguit recorro  les llargues i opulentes prestatgeries quasi com un camí de descoberta. A França s’ha posat de moda criticar la rudimentària estètica de les grans superfícies

El llit on va morir Machado a Cotlliure, exposat al lloc dels fets

El poeta Antonio Machado i la seva mare van morir de pena amb pocs dies de diferència a l’exili de Cotlliure el febrer del 1939, allotjats al petit hotel Bougnol-Quintana. L’establiment ha estat tancat i barrat durant llargues dècades per desavinences entre els hereus de la propietat i l’interès comprador de l’Ajuntament de Cotlliure. Des d’abril d’enguany s’ha convertit en bloc d’apartaments turístics posats a lloguer a través de la plataforma Airbnb i la planta baixa en un nou Espai Antonio Machado cedit a la gestió municipal. Al costat dels plafons explicatius, l’element central són els dos llits on van morir Machado i la seva mare, originals i restaurats, dintre d’una escena una mica fúnebre. S’hi

El pulmó embrutit de l’estació de Portbou ha de tornar a inflar el pit

Sempre que vaig a Portbou procuro passejar una bona estona al llarg de la seva catedralícia estació de tren, entretenir-m’hi, fotografiar-la com si es tractés d’un gran bulevard, encara que el servei ferroviari sigui avui deficient i que la implantació de l’AVE per un altre recorregut pretengui condemnar-la a la irrellevància. No ho aconseguiran, “too big to fall”. No ho aconseguiran mentre tingui cronistes oriünds com Ramon Iglesias, alcaldes com Gael Rodríguez i usuaris com jo, tots plegats a l’espera que les autoritats estatals i autonòmiques estiguin a l’altura. L’altre dia vaig presentar a Portbou el meu últim llibre L’exprés de París (editorial Gavarres), que és com dir L’exprés de Portbou. Vaig voler recordar les Cròniques del centre de

Coca-Cola celebra 70 anys i la primera fortuna catalana

Al vestíbul del centre comercial l’Illa Diagonal de Barcelona s’hi visita aquests dies una exposició d’objectes de col.lecció i fotografies d’època que celebra el 70è aniversari de l’arribada de la Coca-Cola. En efecte, el 1953 Santiago Daurella Rull va aconseguir del general Franco una de les set llicències regionals de la Coca-Cola acabada de desembarcar, quan ja era conegut com el principal importador de bacallà d’Islàndia i embotellador de la marca Sandaru, a més de professor de la Facultat de Dret de la UB. Dels seus dos fills, Francesc i Josep, l’única descendent del segon va ser  Sol Daurella Comadran. El 1992, als 26 anys, va assumir la direcció i ampliació del negoci familiar. La factoria catalana de Coca Cola, situada entre

La llibertat recuperada de tramuntar el Coll de Banyuls

La moderna carretera fronterera que tramunta l’accessible Coll de Banyuls des d’Espolla i culmina a un dels miradors més afortunats de la comarca, abans de serpentejar entre vinyes fins al mar de Banyuls, va ser tancada amb grans rocs entravessats l’11 de gener del 2021 pel govern francès. Ho va fer de manera unilateral per motius ridículs de “lluita antiterrorista i control de la immigració”, atès que mantenia obertes les altres. La decisió vulnera el Tractat de Schengen, amb escassa reacció del govern d’Espanya, que té competència exclusiva en matèria de fronteres. Les autoritats municipals i les poblacions locals dels dos cantons s’han manifestat repetidament contra el tancament. Els últims mesos s’ha trobat una mitja solució de

Els millors poemes s’han de desplegar als murs de les ciutats

Un del destins més alts dels bons poemes és acabar escrits en lletres de pam als murs de la ciutat i que els transeünts recordin amb un punt d’emoció que se’n saben fragments de memòria des d’adolescents, com li ha passat al cèlebre “Le bateau ivre” (El vaixell ebri, en traducció de Joan Brossa), d’Arthur Rimbaud, escrit el 1870 quan l’autor tenia 16 anys, en un deliri de precocitat. Des del 2012 el centenar de versos alexandrins d’aquest poema es despleguen íntegres a la tanca perimetral en pedra de l’antic seminari de Saint-Sulpice (actualment Oficina Central d'Impostos) a la Rue Ferou de París, a tocar de la cèntrica la plaça de Saint-Sulpice del Barri Llatí. Arthur Rimbaud s’acabava d’escapar de casa a la ciutat natal de Charleville i com a tarja de presentació en els ambients literaris de París va enviar les 25 quartetes de “Le bateau ivre” a Paul Verlaine, amb el qual establiria un relació estreta i accidentada. El vaixell ebri començava una singladura que l'ha portat fins avui a través de tots els tumults de la poesia. Generacions seguides han recitat amb ritme prosòdic incomparable: “J’ai vu

Rastre del vell carnet de lector de la biblioteca Saint-Geneviève a París

Expedit l’any 1981, conservo el carnet de lector de la biblioteca parisenca de Sainte-Geneviève, una gran biblioteca universitària i alhora pública a tocar de la Sorbona, a la capital que en té una colla d’altres igualment destacades i obertes a tothom que s’hi inscrigui amb un simple document d’identitat, tant en la versió d'edificis clàssics (espectaculars sales històriques de lectura a la seu Richelieu de la BNF dissenyada pel mateix arquitecte o la sala oval de l’Institut Nacional d’Història d’Art) com en línies ultramodernes (la Biblioteca Nacional François Mitterrand, erstrenada el 1996). La façana de Sainte-

L’art de la sobretaula puja d’un grau al Motel Empordà de Figueres

La categoria de la cuina i la sala del Motel Empordà de Figueres afavoreix sobretaules que tendeixen a la mateixa altura, com un gest de reconeixement. Ahir vam dinar-hi una colla d’amics prou petita (cinc persones) per constatar que una conversa de sobretaula no és una deliberació, un debat ni un examen, sinó l’art de passar la paraula damunt d'un fil invisible que no necessita imposar res, sinó escoltar i contestar amb propensió a la respiració lliure, i respectar els parèntesis. La paraula en companyia és una cultura de l’equilibri, una penyora de civilitat, l’esperit d’una suma, un tribut a la sociabilitat, una troballa de la coexistència, un desafiament a la barroeria telemàtica creixent, un temple antic alçat ni que sigui a trossos contra la barbàrie. La conversa de sobretaula és sempre espontània i alhora deriva d’un vell destil.lat, com l’armanyac que ahir l’acompanyava. El propietari Jaume Subirós, el cuiner Jordi Subirós i el cap de sala Joan Manté vetllaven per nosaltres a

Poètica viva de les escales mecàniques i les cintes transportadores

El gènere literari de la no ficció pot convertir qualsevol tema suposadament banal en gran "novel.la" sense abandonar la realitat, com torna a demostrar el francès Yves Pagès al recent llibre Cadenes sense fi: història il.lustrada de la cinta transportadora (Editions Zones). El lector pensa d'entrada en les escales mecàniques del metro com a principal exemple, però n’hi desgrana una colla d’altres, tant històrics com actuals: de les politges i plans inclinats amb què es construïen piràmides i catedrals fins els més acostats de la societat industrial: la cadena de muntatge, el transport de maletes facturades als aeroports, les caixes de pagament als supermercats, la cinta de córrer al gimnàs... A l’Exposició Universal de París de l'any 1900 es va 

Costa admetre Àfrica és el nostre veí i part important del nostre futur

Mantenim l’equivocada idea que Àfrica és un continent llunyà que té poc a veure amb nosaltres. Aquest estiu comprovem que les pasteres dels traficants d’immigrants desesperats cobreixen en poques hores els 300 km entre la costa algeriana i Mallorca, Eivissa o Alacant. Durant els set primers mesos de l’any n’han arribat per mar 16.000 a Espanya, 87.000 a Itàlia i 7.000 a Grècia, sense incloure els ofegats que les ONG situen pel cap baix en 3.000 durant el mateix període. També descobrim amb falsa sorpresa que els països l’Àfrica que tenien un govern més o menys elegit s’han convertit en polvorí gihadista per la situació social i econòmica desastrosa. En tercer lloc, ens fan recordar que l’Àfrica és el continent amb més joves del món, la gran majoria

L'urbanisme turístic de Begur, una violació grupal

El petit i encastellat municipi interior de Begur (4.000 habitants) té un orografia del centre urbà que no permet deliris constructius. En canvi les seves cinc cales pràcticament sense població fixa de tot l'any (Sa Riera, Sa Tuna, Aiguafreda, Aiguablava i Fornells) han conegut a determinats punts una autèntica violació grupal del paisatge per part d'alguns promotors immobiliaris, per exemple la urbanització Jardins de Sa Riera Living (foto adjunta), d'un preu de venda de més de mig milió d’euros per habitatge malgrat trobar-se en litigi judicial contra la llicència d’obres i en risc remot d’enderroc. Fa temps que els joves de classe treballadora de Begur no troben habitattge assequible al seu poble i marxen a Palafrugell, de parc immobiliari

Les muses no regalen mai res, ni als millors escenaris

Durant alguns anys, quan començava, creia que a llocs com aquest tot allò que volia escriure rajaria amb més facilitat. Al llarg del temps he comprovat el contrari. L'anomenada inspiració no depèn de condicions ambientals favorables, sinó de causes més arbitràries, imprevisibles i tot sovint sacrificades. Les muses són senyores molt capricioses, no tenen normes, compromisos ni escenaris preferents. Val més no dependre’n gaire. La claredat apareix a qualsevol lloc després de donar-hi voltes i revoltes els dies de baixamar, a foc baix i sense parar de remenar. És la part més desagraïda i opaca de la feina. La inspiració deriva en realitat d'una depuració tenaç de les gotes de suor vessades durant els dies comuns, quan la constància ha d’enfrontar-se a la insatisfacció. La naturalitat d’estil, el mètode antiretòric de línia clara, no deixa de ser una impostura laboriosa. Les muses no han tingut mai un comportament coherent, no regalen res i la collita resulta incerta, al marge de la bellesa de l’escenari. Tot i així, amb elles o sense, sento que formo

Descoberta de l’aliscafo a Sicília i de la seva inexistència aquí

Vaig descobrir l’invent de l’aliscafo o hidroala (vaixell ràpid sobre patins i alerons, en anglès hidrofoil) arran d’una estada a Palerm que em deixava dies sobrers. El port de la capital siciliana oferia excursions marítimes a illes menors del voltant que em permetien tornar a l’hotel el vespre mateix.Vaig triar Ústica. El ferri hi conduïa en dues hores i mitja, l’aliscafo només en una. Aquesta segona opció em va situar a bord d'una embarcació que es comportava a marxa lenta de manera convencional, fins que agafava embranzida i un sistema hidràulic n’elevava el casc, gràcies a aquells patins i alerons, per lliscar sobre l’aigua a més velocitat, ni que fos a costa de fer més bots. Em va semblar un invent pràctic i em vaig preguntar perquè no en teníem aquí per desplaçar-nos a les Balears. La segona descoberta va ser que n'havíem tingut i es van abandonar. A Itàlia presten servei des del 1952, dotze anys més tard es creava a Barcelona l’empresa Hidrofoil

L'Hotel Copacabana compleix 100 anys amb optimisme brasiler

Aquest 17 d’agost compleix 100 anys el mític Hotel Copacabana Palace, el Copa, obert el 1923 davant la platja més famosa de Rio de Janeiro. L’aspecte exterior del gran edifici (250 habitacions) és una mica soviètic. Va ser una imitació tropical del Negresco de Niça, tot i que la principal imatge li ve donada per la platja del davant, la cèlebre corba de la badia de Copacabana, de fama universal pel clima, la sorra de talc, les aigües turqueses i els cossos eburnis. Rio de Janeiro va ser la capital del Brasil fins el 1960, quan el seu centre urbà colonial ja havia pedut protagonisme enfront dels nous barris de la platja, convertits en símbols de progrés i modernitat en contrast amb la vellúria del passat, en impuls de futur viscut pels carioques i els visitants en banyador, enmig de papagais, flors tropicals, cocoters i aroma de guaiaba, a l'ombra dels morros o turons de les faveles. Els rics s’hi van començar a construir xalets, la classe mitjana primers blocs d'apartaments. El 1906 s’obria l'Avinguda Atlàntica

El continent desconegut del cervell o el saber pendent

Durant la sobretaula d’un amable sopar d’estiu entre amics una metgessa ens va deixar anar l’altre dia que al llarg de dècades d’exercici professional ha vist avançar molt la medicina relacionada amb les “tuberies” del cos humà i ben poc, en canvi, les del cervell i malalties neuro-degeneratives. El cervell continua sent el continent desconegut, la nebulosa Capella Sixtina de la biologia humana, malgrat contenir la capacitat de pensar, estimar, parlar, aprendre i recordar. L’únic premi Nobel espanyol de Medicina ha estat fins ara Santiago Ramon y Cajal el 1906 per les seves recerques sobre el cervell, les quals han avançat massa poc des d’aleshores. El cervell és la nostra ànima inaferrable, el nucli del nostre saber també ho és de la nostra ignorància, l’òrgan que ens fa humans és l’últim en la nostra comprensió, la seu central de la intel.ligència és

Sota la pèrgola de llimones emparrades a la Costa Amalfitana

A la Costa Amalfitana, el nom de l’Hotel Costa Diva a la localitat de Praiano deriva d’un operístic joc de paraules més o menys enginyós i el seu estat de manteniment és una mica retro, però se li pot perdonar tot per la vivor lluent dels llimoners emparrats a la pèrgola de la terrassa abocada al mar. La pèrgola és una de les estructures més lúcides que l’home ha inventat, una expressió depurada d’hospitalitat, la intel.ligència activa del jardí funcional, el lloc idoni per arreglar el món al llarg d’una sobretaula, un iglú vegetal íntim i airejat, un paisatge reduït a la quintaessència, una ofrena de l’ombra més lluminosa, una font que raja la frescor del plaer retrobat per sorpresa, una figuració sentimental de refugi incapaç de quadricular tot allò que hi flueix, una reducció a escala domèstica de l’enginyeria les coses, una mínima utopia materialitzada, una confluència feliç entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que ajuda a viure. Civilitza l'espai obert, l’acosta al paradís perdut per culpa de no sé quins pecats originaris, li afegeix geni, veritat i secret, l’endolceix, el refina, li atorga gruix poètic i una versemblança diferent de la realitat

Incendi a Portbou, el maleït foc impune de cada estiu

Les flames van impedir la presentació anunciada ahir dissabte a Portbou del meu llibre L’exprés de París, el tren que ens va obrir les portes d’Europa (editorial Gavarres) per part del periodista portbouenc Ramon Iglesias i l’alcalde Gael Rodríguez. L’accés a la localitat i a la veïna Colera estava tallat i l’angoixa surava en l’atmosfera amb el fum. Fa dos anys em va tocar presenciar un altre foc forestal d’estiu al Port de la Selva, a la mateixa zona de l’Empordà fronterer. Vaig dedicar al trist espectacle i les seves causes endèmiques un capítol del meu recent llibre L’Empordà per a mitòmans (editorial Cal.lígraf). El periodista Ramon Iglesias ha fet aquest cop a Twitter un seguiment de les flames en directe tota la nit i l’endemà, amb les informacions de cada moment. El periodisme