La llibertat recuperada de tramuntar el Coll de Banyuls

La moderna carretera fronterera que tramunta l’accessible Coll de Banyuls des d’Espolla i culmina a un dels miradors més afortunats de la comarca, abans de serpentejar entre vinyes fins al mar de Banyuls, va ser tancada amb grans rocs entravessats l’11 de gener del 2021 pel govern francès. Ho va fer de manera unilateral per motius ridículs de “lluita antiterrorista i control de la immigració”, atès que mantenia obertes les altres. La decisió vulnera el Tractat de Schengen, amb escassa reacció del govern d’Espanya, que té competència exclusiva en matèria de fronteres. Les autoritats municipals i les poblacions locals dels dos cantons s’han manifestat repetidament contra el tancament. Els últims mesos s’ha trobat una mitja solució de

Els millors poemes s’han de desplegar als murs de les ciutats

Un del destins més alts dels bons poemes és acabar escrits en lletres de pam als murs de la ciutat i que els transeünts recordin amb un punt d’emoció que se’n saben fragments de memòria des d’adolescents, com li ha passat al cèlebre “Le bateau ivre” (El vaixell ebri, en traducció de Joan Brossa), d’Arthur Rimbaud, escrit el 1870 quan l’autor tenia 16 anys, en un deliri de precocitat. Des del 2012 el centenar de versos alexandrins d’aquest poema es despleguen íntegres a la tanca perimetral en pedra de l’antic seminari de Saint-Sulpice (actualment Oficina Central d'Impostos) a la Rue Ferou de París, a tocar de la cèntrica la plaça de Saint-Sulpice del Barri Llatí. Arthur Rimbaud s’acabava d’escapar de casa a la ciutat natal de Charleville i com a tarja de presentació en els ambients literaris de París va enviar les 25 quartetes de “Le bateau ivre” a Paul Verlaine, amb el qual establiria un relació estreta i accidentada. El vaixell ebri començava una singladura que l'ha portat fins avui a través de tots els tumults de la poesia. Generacions seguides han recitat amb ritme prosòdic incomparable: “J’ai vu

Rastre del vell carnet de lector de la biblioteca Saint-Geneviève a París

Expedit l’any 1981, conservo el carnet de lector de la biblioteca parisenca de Sainte-Geneviève, una gran biblioteca universitària i alhora pública a tocar de la Sorbona, a la capital que en té una colla d’altres igualment destacades i obertes a tothom que s’hi inscrigui amb un simple document d’identitat, tant en la versió d'edificis clàssics (espectaculars sales històriques de lectura a la seu Richelieu de la BNF dissenyada pel mateix arquitecte o la sala oval de l’Institut Nacional d’Història d’Art) com en línies ultramodernes (la Biblioteca Nacional François Mitterrand, erstrenada el 1996). La façana de Sainte-

L’art de la sobretaula puja d’un grau al Motel Empordà de Figueres

La categoria de la cuina i la sala del Motel Empordà de Figueres afavoreix sobretaules que tendeixen a la mateixa altura, com un gest de reconeixement. Ahir vam dinar-hi una colla d’amics prou petita (cinc persones) per constatar que una conversa de sobretaula no és una deliberació, un debat ni un examen, sinó l’art de passar la paraula damunt d'un fil invisible que no necessita imposar res, sinó escoltar i contestar amb propensió a la respiració lliure, i respectar els parèntesis. La paraula en companyia és una cultura de l’equilibri, una penyora de civilitat, l’esperit d’una suma, un tribut a la sociabilitat, una troballa de la coexistència, un desafiament a la barroeria telemàtica creixent, un temple antic alçat ni que sigui a trossos contra la barbàrie. La conversa de sobretaula és sempre espontània i alhora deriva d’un vell destil.lat, com l’armanyac que ahir l’acompanyava. El propietari Jaume Subirós, el cuiner Jordi Subirós i el cap de sala Joan Manté vetllaven per nosaltres a

Poètica viva de les escales mecàniques i les cintes transportadores

El gènere literari de la no ficció pot convertir qualsevol tema suposadament banal en gran "novel.la" sense abandonar la realitat, com torna a demostrar el francès Yves Pagès al recent llibre Cadenes sense fi: història il.lustrada de la cinta transportadora (Editions Zones). El lector pensa d'entrada en les escales mecàniques del metro com a principal exemple, però n’hi desgrana una colla d’altres, tant històrics com actuals: de les politges i plans inclinats amb què es construïen piràmides i catedrals fins els més acostats de la societat industrial: la cadena de muntatge, el transport de maletes facturades als aeroports, les caixes de pagament als supermercats, la cinta de córrer al gimnàs... A l’Exposició Universal de París de l'any 1900 es va 

Costa admetre Àfrica és el nostre veí i part important del nostre futur

Mantenim l’equivocada idea que Àfrica és un continent llunyà que té poc a veure amb nosaltres. Aquest estiu comprovem que les pasteres dels traficants d’immigrants desesperats cobreixen en poques hores els 300 km entre la costa algeriana i Mallorca, Eivissa o Alacant. Durant els set primers mesos de l’any n’han arribat per mar 16.000 a Espanya, 87.000 a Itàlia i 7.000 a Grècia, sense incloure els ofegats que les ONG situen pel cap baix en 3.000 durant el mateix període. També descobrim amb falsa sorpresa que els països l’Àfrica que tenien un govern més o menys elegit s’han convertit en polvorí gihadista per la situació social i econòmica desastrosa. En tercer lloc, ens fan recordar que l’Àfrica és el continent amb més joves del món, la gran majoria

L'urbanisme turístic de Begur, una violació grupal

El petit i encastellat municipi interior de Begur (4.000 habitants) té un orografia del centre urbà que no permet deliris constructius. En canvi les seves cinc cales pràcticament sense població fixa de tot l'any (Sa Riera, Sa Tuna, Aiguafreda, Aiguablava i Fornells) han conegut a determinats punts una autèntica violació grupal del paisatge per part d'alguns promotors immobiliaris, per exemple la urbanització Jardins de Sa Riera Living (foto adjunta), d'un preu de venda de més de mig milió d’euros per habitatge malgrat trobar-se en litigi judicial contra la llicència d’obres i en risc remot d’enderroc. Fa temps que els joves de classe treballadora de Begur no troben habitattge assequible al seu poble i marxen a Palafrugell, de parc immobiliari

Les muses no regalen mai res, ni als millors escenaris

Durant alguns anys, quan començava, creia que a llocs com aquest tot allò que volia escriure rajaria amb més facilitat. Al llarg del temps he comprovat el contrari. L'anomenada inspiració no depèn de condicions ambientals favorables, sinó de causes més arbitràries, imprevisibles i tot sovint sacrificades. Les muses són senyores molt capricioses, no tenen normes, compromisos ni escenaris preferents. Val més no dependre’n gaire. La claredat apareix a qualsevol lloc després de donar-hi voltes i revoltes els dies de baixamar, a foc baix i sense parar de remenar. És la part més desagraïda i opaca de la feina. La inspiració deriva en realitat d'una depuració tenaç de les gotes de suor vessades durant els dies comuns, quan la constància ha d’enfrontar-se a la insatisfacció. La naturalitat d’estil, el mètode antiretòric de línia clara, no deixa de ser una impostura laboriosa. Les muses no han tingut mai un comportament coherent, no regalen res i la collita resulta incerta, al marge de la bellesa de l’escenari. Tot i així, amb elles o sense, sento que formo

Descoberta de l’aliscafo a Sicília i de la seva inexistència aquí

Vaig descobrir l’invent de l’aliscafo o hidroala (vaixell ràpid sobre patins i alerons, en anglès hidrofoil) arran d’una estada a Palerm que em deixava dies sobrers. El port de la capital siciliana oferia excursions marítimes a illes menors del voltant que em permetien tornar a l’hotel el vespre mateix.Vaig triar Ústica. El ferri hi conduïa en dues hores i mitja, l’aliscafo només en una. Aquesta segona opció em va situar a bord d'una embarcació que es comportava a marxa lenta de manera convencional, fins que agafava embranzida i un sistema hidràulic n’elevava el casc, gràcies a aquells patins i alerons, per lliscar sobre l’aigua a més velocitat, ni que fos a costa de fer més bots. Em va semblar un invent pràctic i em vaig preguntar perquè no en teníem aquí per desplaçar-nos a les Balears. La segona descoberta va ser que n'havíem tingut i es van abandonar. A Itàlia presten servei des del 1952, dotze anys més tard es creava a Barcelona l’empresa Hidrofoil

L'Hotel Copacabana compleix 100 anys amb optimisme brasiler

Aquest 17 d’agost compleix 100 anys el mític Hotel Copacabana Palace, el Copa, obert el 1923 davant la platja més famosa de Rio de Janeiro. L’aspecte exterior del gran edifici (250 habitacions) és una mica soviètic. Va ser una imitació tropical del Negresco de Niça, tot i que la principal imatge li ve donada per la platja del davant, la cèlebre corba de la badia de Copacabana, de fama universal pel clima, la sorra de talc, les aigües turqueses i els cossos eburnis. Rio de Janeiro va ser la capital del Brasil fins el 1960, quan el seu centre urbà colonial ja havia pedut protagonisme enfront dels nous barris de la platja, convertits en símbols de progrés i modernitat en contrast amb la vellúria del passat, en impuls de futur viscut pels carioques i els visitants en banyador, enmig de papagais, flors tropicals, cocoters i aroma de guaiaba, a l'ombra dels morros o turons de les faveles. Els rics s’hi van començar a construir xalets, la classe mitjana primers blocs d'apartaments. El 1906 s’obria l'Avinguda Atlàntica

El continent desconegut del cervell o el saber pendent

Durant la sobretaula d’un amable sopar d’estiu entre amics una metgessa ens va deixar anar l’altre dia que al llarg de dècades d’exercici professional ha vist avançar molt la medicina relacionada amb les “tuberies” del cos humà i ben poc, en canvi, les del cervell i malalties neuro-degeneratives. El cervell continua sent el continent desconegut, la nebulosa Capella Sixtina de la biologia humana, malgrat contenir la capacitat de pensar, estimar, parlar, aprendre i recordar. L’únic premi Nobel espanyol de Medicina ha estat fins ara Santiago Ramon y Cajal el 1906 per les seves recerques sobre el cervell, les quals han avançat massa poc des d’aleshores. El cervell és la nostra ànima inaferrable, el nucli del nostre saber també ho és de la nostra ignorància, l’òrgan que ens fa humans és l’últim en la nostra comprensió, la seu central de la intel.ligència és

Sota la pèrgola de llimones emparrades a la Costa Amalfitana

A la Costa Amalfitana, el nom de l’Hotel Costa Diva a la localitat de Praiano deriva d’un operístic joc de paraules més o menys enginyós i el seu estat de manteniment és una mica retro, però se li pot perdonar tot per la vivor lluent dels llimoners emparrats a la pèrgola de la terrassa abocada al mar. La pèrgola és una de les estructures més lúcides que l’home ha inventat, una expressió depurada d’hospitalitat, la intel.ligència activa del jardí funcional, el lloc idoni per arreglar el món al llarg d’una sobretaula, un iglú vegetal íntim i airejat, un paisatge reduït a la quintaessència, una ofrena de l’ombra més lluminosa, una font que raja la frescor del plaer retrobat per sorpresa, una figuració sentimental de refugi incapaç de quadricular tot allò que hi flueix, una reducció a escala domèstica de l’enginyeria les coses, una mínima utopia materialitzada, una confluència feliç entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que ajuda a viure. Civilitza l'espai obert, l’acosta al paradís perdut per culpa de no sé quins pecats originaris, li afegeix geni, veritat i secret, l’endolceix, el refina, li atorga gruix poètic i una versemblança diferent de la realitat

Incendi a Portbou, el maleït foc impune de cada estiu

Les flames van impedir la presentació anunciada ahir dissabte a Portbou del meu llibre L’exprés de París, el tren que ens va obrir les portes d’Europa (editorial Gavarres) per part del periodista portbouenc Ramon Iglesias i l’alcalde Gael Rodríguez. L’accés a la localitat i a la veïna Colera estava tallat i l’angoixa surava en l’atmosfera amb el fum. Fa dos anys em va tocar presenciar un altre foc forestal d’estiu al Port de la Selva, a la mateixa zona de l’Empordà fronterer. Vaig dedicar al trist espectacle i les seves causes endèmiques un capítol del meu recent llibre L’Empordà per a mitòmans (editorial Cal.lígraf). El periodista Ramon Iglesias ha fet aquest cop a Twitter un seguiment de les flames en directe tota la nit i l’endemà, amb les informacions de cada moment. El periodisme

L’humor canviant de la terrassa de Cal Rodondo a Tamariu

Actualment les immobiliàries i els restaurants de la platja de Tamariu practiquen preus més propis dels barris alts de Barcelona i s’hi sent parlar amb l’accent fonètic Upper Diagonal. Quan passa el pic de la temporada i s'acosta l'hivern, la joia d’aquesta cala recòndita llueix amb més intensitat i els restaurants que resten oberts ofereixen taules a les quals es pot dinar amb la companyia del sol més afectuós i benèvol de l’any, acarats a la meravella de la platja fistonejada pels pins i la remor mansa de les onades. Tot és qüestió de driblar la temporada alta i conèixer els moments i els racons privilegiats. Anys enrere salpàvem a primera hora de Calella de Palafrugell amb el bot només per contemplar des del mar l’espectacle fastuós de la boca

L’esvoranc del canvi climàtic i la mandra de canviar

Els humans no som més que uns simis evolucionats que creiem dominar la Terra. Això pot portar a l’extinció de la nostra espècie damunt d’aquest planeta, el qual continuarà amb tota tranquil.litat la seva vida biològica sense nosaltres. No tenim planeta B, però el planeta té un pla B sense nosaltres. La Terra ha viscut més del 95% del seu temps sense humans. No som els amfitrions de la naturalesa, sinó més aviat els invitats que n’abusen. La teoria de l’evolució de Charles Darwin per selecció natural i adaptació biològica, a més de desmentir l’origen diví dels sers vius, va demostrar que la naturalesa no ha estat mai immutable i que els seus canvis afecten les espècies que l’habiten. El libre de la biòloga Rachel Carson Primavera silenciosa que va

La vivor del blau de lapislàtzuli només la supera el cel de tramuntana

Les variants d’un mateix color bàsic poden ser infinites, encara més des del moment que intervé la indústria química. Tot i així els pigments d’origen natural conserven una finesa imbatible, com el blau de lapislàtzuli extret del mineral que es concentra a mines del nord de l’Afganistan. El lapislàtzuli incrustat com a pedra semi-preciosa ja apareix a la màscara mortuòria del faraó Tutankamon, però com a pigment natural per elaborar pintures no ho faria fins segles més tard. Triomfaria al Renaixement amb Fra Angelico, després amb Vermeer (el turbant de “La noia de la perla”, el

La vida romana d’avui al punt exacte on van matar Juli César

A Roma el vestigis de l’Antiguitat cohabiten amb la ciutat d’avui i no és estrany que una cèntrica plaça exhibeixi les restes del Senat on van matar Juli César durant els idus de març de l’any 44 aC i alhora sigui el centre de línies d’autobusos urbans, la terminal del tramvia que porta al Trastevere, la ubicació d’una de les llibreries Feltrinelli més grans del país, del caríssim Hotel Torre Argentina i d’un dels últims quioscos ben proveïts de premsa estrangera en paper. Tot això es concentra a la plaça romana de Torre Argentina (el nom no té relació amb el país sud-americà, sinó amb la Torre Argentina que hi va fer aixecar un prelat procedent d’Argentoratum, avui Estrasburg). La reforma

El cànon de bellesa dels guerrers de Riace fa 25 segles que dura

Les figures gregues del segle V aC de dos guerrers en bronze a mida natural trobades fa cinquanta anys al mar de Riace (prop de Reggio de Calàbria) figuren entre les millors i les poques originals en aquest material que ens han arribat fins avui. Ara són objecte d'una exposició de fotografies al Museu Aqreològic de Catalunya (al costat del Teatre Grc de Montjuïc) titulada "Els Bronzes de Riace. La mirada artística de Luigi Spina". Primer van ser restaurats a Florència, a continuació van emprendre una gira per Itàlia i finalment van quedar exposats al museu de Reggio de Calàbria, reobert el 2016 després d’una llarga reforma per acollir-los. Probablement el vaixell que conduïa aquestes dues peces de Grècia a Roma per enriquir algun temple o palau va naufragar davant la costa calabresa. Els manca la llança i l’escut, però els 8 mil.límetres de gruix del bronze ha resistit el pas del temps i els guerrers de Riace s’han convertit en un atractiu de prestigi a la Calàbria. La cultura grega arcaica ja esculpia figures masculines (kouroi) i femenines (korai) d’anatomia començada a perfilar. Tot seguit van cisellar la musculatura d’atletes i guerrers. El tomb definitiu es produiria amb l’invent de la democràcia a Atenes el segle VI aC. La bella hetaira o cortesana Friné va ser arrossegada als tribunals atenencs per acusadors gelosos, el seu defensor la

Resulta que les terres catalanes de França són a França

Mirar de tant en tant cap a la realitat de les terres catalanes de França --també dites Rosselló o Catalunya Nord-- resulta d'allò més instructiu, com va fer ahir diumenge el programa “30 minuts” de TV3 amb el reportatge titulat “Catalunya Nord: el català a judici”. És lamentable que s’hagi perdut l’ús públic o inclús privat de la llengua catalana al Rosselló, annexat a França pel Tractat dels Pirineus del 1659, tot i que ara es recuperi lentament. Les comarques catalanes de França tenen un pes demogràfic limitat (500.000 habitants, la gran majoria al voltant de la capital perpinyanesa, en un Estat de 68 milions de persones). Perpinyà és l'ajuntament més gran de França governat per l'extrema dreta i no va voler participar en el reportatge de TV3 d'ahir. L’assimilació per part del rigorós centralisme de la República veïna ha respectat ben poc les llengües que engloba i els esforços de recuperació del català no havien interessat mai gaire la majoria dels rossellonesos fins ara. Hi vaig treballar

Pagar 29.950€ per una ampolla de vi és un robatori moral

Una de les 9 ampolles robades fa pocs dies a la botiga especialitzada Vins i Licors Grau de Palafrugell era un borgonya Romanée-Conti del 2008 venuda a un preu de 29.950 euros, la qual cosa em sembla un altre mena de robatori moral, un despropòsit. La botiga no en té cap culpa de la tarifa, naturalment, però el preu em continua semblant una obscenitat. L’argument de l’escassa producció anual d’aquesta llegendària etiqueta de borgonya de primera qualitat resulta insuficient. Tothom és lliure de gastar-se els diners com vulgui, però pagar 29.950 euros una ampolla del 2008 per fer el fanfarró o sentir-se un privilegiat a cop de talonari hauria d’estar