Descoberta de l’aliscafo a Sicília i de la seva inexistència aquí

Vaig descobrir l’invent de l’aliscafo o hidroala (vaixell ràpid sobre patins i alerons, en anglès hidrofoil) arran d’una estada a Palerm que em deixava dies sobrers. El port de la capital siciliana oferia excursions marítimes a illes menors del voltant que em permetien tornar a l’hotel el vespre mateix.Vaig triar Ústica. El ferri hi conduïa en dues hores i mitja, l’aliscafo només en una. Aquesta segona opció em va situar a bord d'una embarcació que es comportava a marxa lenta de manera convencional, fins que agafava embranzida i un sistema hidràulic n’elevava el casc, gràcies a aquells patins i alerons, per lliscar sobre l’aigua a més velocitat, ni que fos a costa de fer més bots. Em va semblar un invent pràctic i em vaig preguntar perquè no en teníem aquí per desplaçar-nos a les Balears. La segona descoberta va ser que n'havíem tingut i es van abandonar. A Itàlia presten servei des del 1952, dotze anys més tard es creava a Barcelona l’empresa Hidrofoil

L'Hotel Copacabana compleix 100 anys amb optimisme brasiler

Aquest 17 d’agost compleix 100 anys el mític Hotel Copacabana Palace, el Copa, obert el 1923 davant la platja més famosa de Rio de Janeiro. L’aspecte exterior del gran edifici (250 habitacions) és una mica soviètic. Va ser una imitació tropical del Negresco de Niça, tot i que la principal imatge li ve donada per la platja del davant, la cèlebre corba de la badia de Copacabana, de fama universal pel clima, la sorra de talc, les aigües turqueses i els cossos eburnis. Rio de Janeiro va ser la capital del Brasil fins el 1960, quan el seu centre urbà colonial ja havia pedut protagonisme enfront dels nous barris de la platja, convertits en símbols de progrés i modernitat en contrast amb la vellúria del passat, en impuls de futur viscut pels carioques i els visitants en banyador, enmig de papagais, flors tropicals, cocoters i aroma de guaiaba, a l'ombra dels morros o turons de les faveles. Els rics s’hi van començar a construir xalets, la classe mitjana primers blocs d'apartaments. El 1906 s’obria l'Avinguda Atlàntica

El continent desconegut del cervell o el saber pendent

Durant la sobretaula d’un amable sopar d’estiu entre amics una metgessa ens va deixar anar l’altre dia que al llarg de dècades d’exercici professional ha vist avançar molt la medicina relacionada amb les “tuberies” del cos humà i ben poc, en canvi, les del cervell i malalties neuro-degeneratives. El cervell continua sent el continent desconegut, la nebulosa Capella Sixtina de la biologia humana, malgrat contenir la capacitat de pensar, estimar, parlar, aprendre i recordar. L’únic premi Nobel espanyol de Medicina ha estat fins ara Santiago Ramon y Cajal el 1906 per les seves recerques sobre el cervell, les quals han avançat massa poc des d’aleshores. El cervell és la nostra ànima inaferrable, el nucli del nostre saber també ho és de la nostra ignorància, l’òrgan que ens fa humans és l’últim en la nostra comprensió, la seu central de la intel.ligència és

Sota la pèrgola de llimones emparrades a la Costa Amalfitana

A la Costa Amalfitana, el nom de l’Hotel Costa Diva a la localitat de Praiano deriva d’un operístic joc de paraules més o menys enginyós i el seu estat de manteniment és una mica retro, però se li pot perdonar tot per la vivor lluent dels llimoners emparrats a la pèrgola de la terrassa abocada al mar. La pèrgola és una de les estructures més lúcides que l’home ha inventat, una expressió depurada d’hospitalitat, la intel.ligència activa del jardí funcional, el lloc idoni per arreglar el món al llarg d’una sobretaula, un iglú vegetal íntim i airejat, un paisatge reduït a la quintaessència, una ofrena de l’ombra més lluminosa, una font que raja la frescor del plaer retrobat per sorpresa, una figuració sentimental de refugi incapaç de quadricular tot allò que hi flueix, una reducció a escala domèstica de l’enginyeria les coses, una mínima utopia materialitzada, una confluència feliç entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que ajuda a viure. Civilitza l'espai obert, l’acosta al paradís perdut per culpa de no sé quins pecats originaris, li afegeix geni, veritat i secret, l’endolceix, el refina, li atorga gruix poètic i una versemblança diferent de la realitat

Incendi a Portbou, el maleït foc impune de cada estiu

Les flames van impedir la presentació anunciada ahir dissabte a Portbou del meu llibre L’exprés de París, el tren que ens va obrir les portes d’Europa (editorial Gavarres) per part del periodista portbouenc Ramon Iglesias i l’alcalde Gael Rodríguez. L’accés a la localitat i a la veïna Colera estava tallat i l’angoixa surava en l’atmosfera amb el fum. Fa dos anys em va tocar presenciar un altre foc forestal d’estiu al Port de la Selva, a la mateixa zona de l’Empordà fronterer. Vaig dedicar al trist espectacle i les seves causes endèmiques un capítol del meu recent llibre L’Empordà per a mitòmans (editorial Cal.lígraf). El periodista Ramon Iglesias ha fet aquest cop a Twitter un seguiment de les flames en directe tota la nit i l’endemà, amb les informacions de cada moment. El periodisme

L’humor canviant de la terrassa de Cal Rodondo a Tamariu

Actualment les immobiliàries i els restaurants de la platja de Tamariu practiquen preus més propis dels barris alts de Barcelona i s’hi sent parlar amb l’accent fonètic Upper Diagonal. Quan passa el pic de la temporada i s'acosta l'hivern, la joia d’aquesta cala recòndita llueix amb més intensitat i els restaurants que resten oberts ofereixen taules a les quals es pot dinar amb la companyia del sol més afectuós i benèvol de l’any, acarats a la meravella de la platja fistonejada pels pins i la remor mansa de les onades. Tot és qüestió de driblar la temporada alta i conèixer els moments i els racons privilegiats. Anys enrere salpàvem a primera hora de Calella de Palafrugell amb el bot només per contemplar des del mar l’espectacle fastuós de la boca

L’esvoranc del canvi climàtic i la mandra de canviar

Els humans no som més que uns simis evolucionats que creiem dominar la Terra. Això pot portar a l’extinció de la nostra espècie damunt d’aquest planeta, el qual continuarà amb tota tranquil.litat la seva vida biològica sense nosaltres. No tenim planeta B, però el planeta té un pla B sense nosaltres. La Terra ha viscut més del 95% del seu temps sense humans. No som els amfitrions de la naturalesa, sinó més aviat els invitats que n’abusen. La teoria de l’evolució de Charles Darwin per selecció natural i adaptació biològica, a més de desmentir l’origen diví dels sers vius, va demostrar que la naturalesa no ha estat mai immutable i que els seus canvis afecten les espècies que l’habiten. El libre de la biòloga Rachel Carson Primavera silenciosa que va

La vivor del blau de lapislàtzuli només la supera el cel de tramuntana

Les variants d’un mateix color bàsic poden ser infinites, encara més des del moment que intervé la indústria química. Tot i així els pigments d’origen natural conserven una finesa imbatible, com el blau de lapislàtzuli extret del mineral que es concentra a mines del nord de l’Afganistan. El lapislàtzuli incrustat com a pedra semi-preciosa ja apareix a la màscara mortuòria del faraó Tutankamon, però com a pigment natural per elaborar pintures no ho faria fins segles més tard. Triomfaria al Renaixement amb Fra Angelico, després amb Vermeer (el turbant de “La noia de la perla”, el

La vida romana d’avui al punt exacte on van matar Juli César

A Roma el vestigis de l’Antiguitat cohabiten amb la ciutat d’avui i no és estrany que una cèntrica plaça exhibeixi les restes del Senat on van matar Juli César durant els idus de març de l’any 44 aC i alhora sigui el centre de línies d’autobusos urbans, la terminal del tramvia que porta al Trastevere, la ubicació d’una de les llibreries Feltrinelli més grans del país, del caríssim Hotel Torre Argentina i d’un dels últims quioscos ben proveïts de premsa estrangera en paper. Tot això es concentra a la plaça romana de Torre Argentina (el nom no té relació amb el país sud-americà, sinó amb la Torre Argentina que hi va fer aixecar un prelat procedent d’Argentoratum, avui Estrasburg). La reforma

El cànon de bellesa dels guerrers de Riace fa 25 segles que dura

Les figures gregues del segle V aC de dos guerrers en bronze a mida natural trobades fa cinquanta anys al mar de Riace (prop de Reggio de Calàbria) figuren entre les millors i les poques originals en aquest material que ens han arribat fins avui. Ara són objecte d'una exposició de fotografies al Museu Aqreològic de Catalunya (al costat del Teatre Grc de Montjuïc) titulada "Els Bronzes de Riace. La mirada artística de Luigi Spina". Primer van ser restaurats a Florència, a continuació van emprendre una gira per Itàlia i finalment van quedar exposats al museu de Reggio de Calàbria, reobert el 2016 després d’una llarga reforma per acollir-los. Probablement el vaixell que conduïa aquestes dues peces de Grècia a Roma per enriquir algun temple o palau va naufragar davant la costa calabresa. Els manca la llança i l’escut, però els 8 mil.límetres de gruix del bronze ha resistit el pas del temps i els guerrers de Riace s’han convertit en un atractiu de prestigi a la Calàbria. La cultura grega arcaica ja esculpia figures masculines (kouroi) i femenines (korai) d’anatomia començada a perfilar. Tot seguit van cisellar la musculatura d’atletes i guerrers. El tomb definitiu es produiria amb l’invent de la democràcia a Atenes el segle VI aC. La bella hetaira o cortesana Friné va ser arrossegada als tribunals atenencs per acusadors gelosos, el seu defensor la

Resulta que les terres catalanes de França són a França

Mirar de tant en tant cap a la realitat de les terres catalanes de França --també dites Rosselló o Catalunya Nord-- resulta d'allò més instructiu, com va fer ahir diumenge el programa “30 minuts” de TV3 amb el reportatge titulat “Catalunya Nord: el català a judici”. És lamentable que s’hagi perdut l’ús públic o inclús privat de la llengua catalana al Rosselló, annexat a França pel Tractat dels Pirineus del 1659, tot i que ara es recuperi lentament. Les comarques catalanes de França tenen un pes demogràfic limitat (500.000 habitants, la gran majoria al voltant de la capital perpinyanesa, en un Estat de 68 milions de persones). Perpinyà és l'ajuntament més gran de França governat per l'extrema dreta i no va voler participar en el reportatge de TV3 d'ahir. L’assimilació per part del rigorós centralisme de la República veïna ha respectat ben poc les llengües que engloba i els esforços de recuperació del català no havien interessat mai gaire la majoria dels rossellonesos fins ara. Hi vaig treballar

Pagar 29.950€ per una ampolla de vi és un robatori moral

Una de les 9 ampolles robades fa pocs dies a la botiga especialitzada Vins i Licors Grau de Palafrugell era un borgonya Romanée-Conti del 2008 venuda a un preu de 29.950 euros, la qual cosa em sembla un altre mena de robatori moral, un despropòsit. La botiga no en té cap culpa de la tarifa, naturalment, però el preu em continua semblant una obscenitat. L’argument de l’escassa producció anual d’aquesta llegendària etiqueta de borgonya de primera qualitat resulta insuficient. Tothom és lliure de gastar-se els diners com vulgui, però pagar 29.950 euros una ampolla del 2008 per fer el fanfarró o sentir-se un privilegiat a cop de talonari hauria d’estar

Sentiment i pedres a la punta de fletxa del Cap de Creus

A la salvatge punta de fletxa del Cap de Creus només s’hi han aixecat dos edificis, dissenyats al seu moment pels ministeris de tutela per motius de servei acordats molt lluny. La construcció del far data del 1853, la caserna de carrabiners del 1914, convertida el 1991 pel jove anglès Chris Little en restaurant i habitacions amb vistes absolutament úniques. El Restaurant Cap de Creus no té un aspecte modern, té l’aspecte que ha de tenir una caserna de carrabiners restaurada. Les taules exteriors, redossades de tramuntana, ofereixen una visió de Cala Jugadora i la badia de Guillola que s’acosta molt a la idea d’olimp, parnàs o walhalla. La temperatura social s’hi dispara els caps de setmana de bon temps. Chris Little continua al capdavant de la tripulació, amb l’ull silenciós i vigilant al costat de la caixa. Mantenir aquest establiment en activitat ha estat una odissea homèrica. Unes anxoves confitades de

El restaurant Pa i Raïm no és un santuari de Josep Pla, s’hi acosta

El periodista i escriptor Joan Safont em va demanar de presentar ahir a la llibreria Nollegiu de Palafrugell el seu últim llibre L’estiu passat (editorial Comanegra) i en acabat vam anar a sopar al discret santuari planià del restaurant Pa i Raïm. Discret perquè els hereus de la casa familiar on va criar-se l’escriptor no l’han convertida en un memorial descarat. Han volgut fer-se un nom per ells mateixos, ni que sigui sota l’advocació del títol d’una de les narracions més famoses de l’homenot. Hi vam sopar deliciosament, poc aclaparats per les vibracions planianes. Els pares de Josep Pla van ser la primera generació de la família que va deixar de viure al Mas Pla de Llofriu, mantingut només com a residència de vacances. Es van fer construir el 1898

El Port de la Selva en el centenari de “Cançons de rem i de vela”

Enguany s’escau el centenari de la publicació de les Cançons de rem i de vela, el cinquè llibre de poemes de Josep M. de Sagarra, escrit als 29 anys i ambientat al Port de la Selva quan amarraven menys barques i més pescadors que ara a l’ombra del Puig Dijous i de la silueta carenera de la serra de l’Albera que capbussa el Pirineu al Mediterrani. El municipi recorda més a la via pública l'estada posterior del poeta J.V. Foix que no la d’Alexandre Plana o Sagarra, que van ser-ne els promotors literaris. Primer Josep Pla va fer descobrir Calella de Palafrugell als companys de la penya de l’Ateneu Barcelonès i allí va datar Sagarra el 1921 el seu anterior poemari Cançons de taverna i d’oblit. Dos anys més tard Alexandre Plana va arrossegar-lo a la

El meu havà preferit, cada cop més lluny i somniat

Puros n’hi ha de moltes menes i procedències, però havans només ho són els elaborats a Cuba. Reconeguts com els millors del món, els mantinc una fidelitat cada cop més defraudada. Anys enrere les estadístiques cubanes reconeixien que Barcelona era el primer consumidor del món d’havans, però els problemes en la cadena d’elaboració a l'illa caribenya d’aquest producte completament manual van portar els cubans a una política suïcida: produir-ne molt menys a un preu molt més elevat. El règim cubà ha convertit els havans en un luxe, quan aquí formaven part d'una cultura estesa i una tradició arrelada, tal com vaig exposar al meu llibre Cigars, la cultura del fum (Edicions La Magrana, 1998). Encara sóc un defensor de la

El goig exaudit de retrobar una paraula perduda, filla pròdiga

Els que treballem combinant paraules i pensem que un adjectiu pot canviar el món topem de tant en tant amb un  mot que ens alegra el dia, igual que el buscador de pepites d’or quan ha tingut sort. Retrobar avui per sorpresa la paraula “exaudir” m’ha provocat una reacció de tendresa alfabètica. Designa la idea d’escoltar un prec i concedir allò que demana, tal com la defineix el diccionari. Prové del llatí exaudire i forma part de totes les llengües derivades. En aquesta fascinació sobtada davant d’una paraula concreta, atrapada al vol de qualsevol lectura, hi intervenen connexions del subconscient de cadascú. La fulguració que m’ha causat el fet de topar amb la paraula “exaudir” no deu ser aliena al fet que sigui el pinyol, la frase de lluïment

La paraula "fraternitat" no hauria de sonar a arcaisme

La paraula "fraternitat" ha caigut en desús, però era l’anhel de moltes societats obreres que van adoptar-la quan encara no existia la Seguretat Social, després d’haver-se vist revalorada internacionalment pel lema de la Revolució francesa “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, quan el cristianisme ja l’havia devaluada en la pràctica dels segles anteriors. Avui figura inscrita per llei damunt del portal de cadascun dels ajuntaments de la République veïna, encara que això no garanteixi gran cosa. També figura aquí en el nom d’alguns centres socials subsistents, a un carrer del barri barceloní de Gràcia, a la biblioteca municipal de la Barceloneta-Fraternitat. La foto adjunta correspon a l’actiu centre social i cultural de Sant Llorenç de la Muga, amb

M’han regalat un xiprer, un símbol, un indicador viu

Com amant declarat dels xiprers en el paisatge, vaig assistir fa deu anys a la inauguració de l’exposició de pintura i escultura de Pilar Farrés titulada “El deliri del xiprer” al pati neoclàssic de la casa Pagès i Bofill de Figueres, presidit per dos sumptuosos xiprers. Li vaig dedicar un article, després incorporat a algun llibre meu, en consonància amb l’afuada elegància, la distingida lírica d’aquest obelisc vegetal, d’un sobri color perenne replegat sobre ell mateix.  Ara, deu anys després, l'artista m’ha volgut agrair aquell escrit amb l’obsequi d’un dels seus mini-quadres sobre el tema i ens hem fet la foto al peu d’un xiprer. Durant aquests última dècada

Una altra peça de Maillol a la via pública de Banyuls, i en van set

Banyuls de la Marenda acaba de col.locar la setena escultura d’Aristides Maillol a la via pública del poble natal. Hi va viure sempre en alternança amb París, on havia triomfat internacionalment. La recent profusió d’obres de Maillol a Banyuls recorda que la totalitat dels seus nus femenins monumentals (19 peces en pedra o més sovint foses en bronze o plom) es troben des de fa temps exposades de manera permanent als jardins de les Tulleries de París, davant del Louvre, gràcies a les gestions de la jove model i hereva Dina Vierny, la qual també va impulsar el petit Museu Maillol de la vall Banyuls fronterera, on havien treballat i conviscut fins la seva mort el 1945. Al jardí d'aquest deliciós museu es troba enterrat l’artista sota la seva famosa escultura Mediterrània. Obre tot l’any amb uns incòmode horari de 10h a 12h i de 14h a 18h. L’accés més directe per la nova carretera del Coll de Banyuls que surt d’Espolla es troba escandalosament barrat per les autoritats franceses des de fa dos anys i mig, amb vagues i absurds motius de lluita contra la immigració clandestina. Els fills de Dina Vierny continuen gestionant els drets de reproducció de l’obra de Maillol amb criteris propis. L’imponent escorç