Pagar 29.950€ per una ampolla de vi és un robatori moral

Una de les 9 ampolles robades fa pocs dies a la botiga especialitzada Vins i Licors Grau de Palafrugell era un borgonya Romanée-Conti del 2008 venuda a un preu de 29.950 euros, la qual cosa em sembla un altre mena de robatori moral, un despropòsit. La botiga no en té cap culpa de la tarifa, naturalment, però el preu em continua semblant una obscenitat. L’argument de l’escassa producció anual d’aquesta llegendària etiqueta de borgonya de primera qualitat resulta insuficient. Tothom és lliure de gastar-se els diners com vulgui, però pagar 29.950 euros una ampolla del 2008 per fer el fanfarró o sentir-se un privilegiat a cop de talonari hauria d’estar

Sentiment i pedres a la punta de fletxa del Cap de Creus

A la salvatge punta de fletxa del Cap de Creus només s’hi han aixecat dos edificis, dissenyats al seu moment pels ministeris de tutela per motius de servei acordats molt lluny. La construcció del far data del 1853, la caserna de carrabiners del 1914, convertida el 1991 pel jove anglès Chris Little en restaurant i habitacions amb vistes absolutament úniques. El Restaurant Cap de Creus no té un aspecte modern, té l’aspecte que ha de tenir una caserna de carrabiners restaurada. Les taules exteriors, redossades de tramuntana, ofereixen una visió de Cala Jugadora i la badia de Guillola que s’acosta molt a la idea d’olimp, parnàs o walhalla. La temperatura social s’hi dispara els caps de setmana de bon temps. Chris Little continua al capdavant de la tripulació, amb l’ull silenciós i vigilant al costat de la caixa. Mantenir aquest establiment en activitat ha estat una odissea homèrica. Unes anxoves confitades de

El restaurant Pa i Raïm no és un santuari de Josep Pla, s’hi acosta

El periodista i escriptor Joan Safont em va demanar de presentar ahir a la llibreria Nollegiu de Palafrugell el seu últim llibre L’estiu passat (editorial Comanegra) i en acabat vam anar a sopar al discret santuari planià del restaurant Pa i Raïm. Discret perquè els hereus de la casa familiar on va criar-se l’escriptor no l’han convertida en un memorial descarat. Han volgut fer-se un nom per ells mateixos, ni que sigui sota l’advocació del títol d’una de les narracions més famoses de l’homenot. Hi vam sopar deliciosament, poc aclaparats per les vibracions planianes. Els pares de Josep Pla van ser la primera generació de la família que va deixar de viure al Mas Pla de Llofriu, mantingut només com a residència de vacances. Es van fer construir el 1898

El Port de la Selva en el centenari de “Cançons de rem i de vela”

Enguany s’escau el centenari de la publicació de les Cançons de rem i de vela, el cinquè llibre de poemes de Josep M. de Sagarra, escrit als 29 anys i ambientat al Port de la Selva quan amarraven menys barques i més pescadors que ara a l’ombra del Puig Dijous i de la silueta carenera de la serra de l’Albera que capbussa el Pirineu al Mediterrani. El municipi recorda més a la via pública l'estada posterior del poeta J.V. Foix que no la d’Alexandre Plana o Sagarra, que van ser-ne els promotors literaris. Primer Josep Pla va fer descobrir Calella de Palafrugell als companys de la penya de l’Ateneu Barcelonès i allí va datar Sagarra el 1921 el seu anterior poemari Cançons de taverna i d’oblit. Dos anys més tard Alexandre Plana va arrossegar-lo a la

El meu havà preferit, cada cop més lluny i somniat

Puros n’hi ha de moltes menes i procedències, però havans només ho són els elaborats a Cuba. Reconeguts com els millors del món, els mantinc una fidelitat cada cop més defraudada. Anys enrere les estadístiques cubanes reconeixien que Barcelona era el primer consumidor del món d’havans, però els problemes en la cadena d’elaboració a l'illa caribenya d’aquest producte completament manual van portar els cubans a una política suïcida: produir-ne molt menys a un preu molt més elevat. El règim cubà ha convertit els havans en un luxe, quan aquí formaven part d'una cultura estesa i una tradició arrelada, tal com vaig exposar al meu llibre Cigars, la cultura del fum (Edicions La Magrana, 1998). Encara sóc un defensor de la

El goig exaudit de retrobar una paraula perduda, filla pròdiga

Els que treballem combinant paraules i pensem que un adjectiu pot canviar el món topem de tant en tant amb un  mot que ens alegra el dia, igual que el buscador de pepites d’or quan ha tingut sort. Retrobar avui per sorpresa la paraula “exaudir” m’ha provocat una reacció de tendresa alfabètica. Designa la idea d’escoltar un prec i concedir allò que demana, tal com la defineix el diccionari. Prové del llatí exaudire i forma part de totes les llengües derivades. En aquesta fascinació sobtada davant d’una paraula concreta, atrapada al vol de qualsevol lectura, hi intervenen connexions del subconscient de cadascú. La fulguració que m’ha causat el fet de topar amb la paraula “exaudir” no deu ser aliena al fet que sigui el pinyol, la frase de lluïment

La paraula "fraternitat" no hauria de sonar a arcaisme

La paraula "fraternitat" ha caigut en desús, però era l’anhel de moltes societats obreres que van adoptar-la quan encara no existia la Seguretat Social, després d’haver-se vist revalorada internacionalment pel lema de la Revolució francesa “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, quan el cristianisme ja l’havia devaluada en la pràctica dels segles anteriors. Avui figura inscrita per llei damunt del portal de cadascun dels ajuntaments de la République veïna, encara que això no garanteixi gran cosa. També figura aquí en el nom d’alguns centres socials subsistents, a un carrer del barri barceloní de Gràcia, a la biblioteca municipal de la Barceloneta-Fraternitat. La foto adjunta correspon a l’actiu centre social i cultural de Sant Llorenç de la Muga, amb

M’han regalat un xiprer, un símbol, un indicador viu

Com amant declarat dels xiprers en el paisatge, vaig assistir fa deu anys a la inauguració de l’exposició de pintura i escultura de Pilar Farrés titulada “El deliri del xiprer” al pati neoclàssic de la casa Pagès i Bofill de Figueres, presidit per dos sumptuosos xiprers. Li vaig dedicar un article, després incorporat a algun llibre meu, en consonància amb l’afuada elegància, la distingida lírica d’aquest obelisc vegetal, d’un sobri color perenne replegat sobre ell mateix.  Ara, deu anys després, l'artista m’ha volgut agrair aquell escrit amb l’obsequi d’un dels seus mini-quadres sobre el tema i ens hem fet la foto al peu d’un xiprer. Durant aquests última dècada

Una altra peça de Maillol a la via pública de Banyuls, i en van set

Banyuls de la Marenda acaba de col.locar la setena escultura d’Aristides Maillol a la via pública del poble natal. Hi va viure sempre en alternança amb París, on havia triomfat internacionalment. La recent profusió d’obres de Maillol a Banyuls recorda que la totalitat dels seus nus femenins monumentals (19 peces en pedra o més sovint foses en bronze o plom) es troben des de fa temps exposades de manera permanent als jardins de les Tulleries de París, davant del Louvre, gràcies a les gestions de la jove model i hereva Dina Vierny, la qual també va impulsar el petit Museu Maillol de la vall Banyuls fronterera, on havien treballat i conviscut fins la seva mort el 1945. Al jardí d'aquest deliciós museu es troba enterrat l’artista sota la seva famosa escultura Mediterrània. Obre tot l’any amb uns incòmode horari de 10h a 12h i de 14h a 18h. L’accés més directe per la nova carretera del Coll de Banyuls que surt d’Espolla es troba escandalosament barrat per les autoritats franceses des de fa dos anys i mig, amb vagues i absurds motius de lluita contra la immigració clandestina. Els fills de Dina Vierny continuen gestionant els drets de reproducció de l’obra de Maillol amb criteris propis. L’imponent escorç

Les “Hores pallareses” d’Àngela Vinent són hores universals

Àngela Vinent em va demanar de presentar ahir a la Llibreria Altaïr de Barcelona el seu últim llibre Hores pallareses, que pot semblar escrit en prosa i en realitat és poesia pura, una oda lírica, l’elegia per part d’una narradora –també pintora, cuinera i hortolana— dotada amb gran domini de la composició literària i capaç de muntar un univers creatiu, evocador i alhora pràctic, com el periodisme dels seus orígens. El nou llibre sembla un dietari d’observació de pas dels dies i les estacions de l’any, però sota aquesta aparença ofereix una novel.la de la vida en general. Pot semblar que conté pocs personatges, com un monòleg de l’autora, quan en realitat n’hi desfilen tota una processó, encapçalada pel personatge principal que és l’estimació, l’amor destil.lat a cada pàgina. Podria semblar un llibre protagonitzat per un punt concret del Pallars, però en

Elogi frescal de Sant Llorenç de la Muga, el bosc de ribera net

Anar a passejar al bosc amb amics aquests dies exigeix encertar bé el lloc per no sucumbir a la calorada, per exemple a les riberes frescals del riu a Sant Llorenç de la Muga, encara força immune a la sequera, a 18 quilòmetres de Figueres tot travessant Llers i Terrades. Dintre del nostre món aglomerat es troben racons d’excepció com aquest, tocats per la mà dels déus de l’aigua i per un manteniment actual digne del millor poblet francès. Les riberes de la Muga han estat habilitades aquí amb ponts de pedra restaurats i passarel.les metàl.liques, en un pacífic accés a peu pla al misteri net (que vol dir netejat), l’atmosfera humida, el tremolor freàtic, l’aroma vital, la brisa clorofíl.lica i la música palpitant del bosc. La Muga alimenta una alta

El Mediterrani és exactament això, tan difícil de cenyir

Qualsevol punt infinitesimal del Mediterrani, com el de la foto adjunta, conté a la seva manera tot aquest mar nostre i representa una perfusió de la geografia global en l’ànima particular. Els articles publicats arran de la mort a París, als 99 anys, del patriarca del periodisme francès Jean Daniel, fundador i director del setmanari Le Nouvel Observateur, reproduïen la seva frase: “Primer em sento mediterrani, després francès i després jueu”. No és gaire usual que els ciutadans mediterranis siguem conscients de ser-ho, encara menys en primer lloc. Es tracta d'una identitat viscuda i rarament declarada, un sentiment de pertinença poc perfilat pel patriotisme general o local. No té bandera ni passaport, només olors, colors, gustos. Vaig escriure al pròleg del meu llibre de viatges El Mediterrani ciutat (Edicions 62, 1984): “El Mediterrani gratifica i s’empelta. És un desig incontinent. Una inclinació natural. Una atracció atàvica. Una bonança per als qui, com Ulisses, s’han estacat al pal major per no sentir el cant de les sirenes durant la tempesta. És un patrimoni baquetejat. Un aire familiar. Un flux incansable. Un port exposat i redossat alhora. Una fidelitat, una astúcia, un repte. Un orgull viatjat. Una intuïció bregada. Aquesta és tota la definició que he trobat al capdavall d’un llarg viatge i d’un obstinat retorn”. No crec que aquelles

La trobada de l'opulent megaiot i la mísera pastera d’immigrants

El megaiot de 93 metres d’eslora Mayan Queen, la construcció del qual va costar fa quinze anys a un magnat mexicà 175 milions d’euros amb un preu de manteniment anual de 17,5 milions, navegava ahir de vacances en les aigües del Peloponès grec i es va trobar amb una mísera pastera en dificultats, sobrecarregada d’immigrants sense papers. Era una vella embarcació pesquera que havia salpat de la costa líbia amb uns 400 clandestins amuntegats en direcció a Itàlia. D’acord amb la legislació marítima que obliga a oferir ajuda a altres embarcacions en dificultats sempre que sigui possible, el capità del Mayan Queen va pujar un centenar de nàufrags a la coberta del vaixell, dissenyat per a 16 passatgers i 24 tripulants. Els va

El meu mite de Marcelo Aparicio, retrobat a Sant Sadurní d’Anoia

Els periodistes de la meva generació hem tingut en un pedestal el col.lega argentí Marcelo Aparicio, corresponsal durant llargs anys de l’Agència France Presse a Barcelona i ara retirat a Sant Sadurní d’Anoia, on ens vam retrobar finalment ahir després de diversos intents. Nascut el 1945 a Buenos Aires com a nét i fill de periodistes, el mite Aparicio de tercera generació va començar a caminar quan, després de debutar molt jove al diari porteny La Nación, va rebre el 1970 una beca per estudiar a la prestigiosa Escola Nacional de Periodisme de Lilla (França), a la qual no va arribar mai. Es va quedar a Eivissa tres anys, abans d’instal.lar-se de periodista a Milà, Roma i París, on va entrar a treballar a la mítica redacció per a Llatinoamèrica de

La baluerna inservible del castell militar de Figueres no cau a trossos

Ahir vaig passejar amb força sorpresa per l'interior del castell militar de Sant Ferran a Figueres, una enormitat inservible de 32 hectàrees que no cau a trossos gràcies a les graduals obres de manteniment de diferents ministeris. La plaça d’armes (foto adjunta) és tan desmesurada com les cavallerisses que es despleguen a sota. Sempre s’ha donat un problema de dimensions entre Figueres i el seu castell. Quan Ferran VII va manar construir-lo el 1752 com a “clau de la frontera” implantada pel Tractat dels Pirineus, la capital empordanesa sumava 1.800 habitants i el recinte militar havia de poder acollir 4.000 soldats i 1.000 genets amb els seus cavalls. La immigració dels treballadors de la construcció del castell va triplicar el cens de Figueres en

El punt precís per casar-se als jardins lloretencs de Santa Clotilde

Al punt precís de la foto adjunta hi va muntar la cerimònia del seu casament civil un amic meu, amb el qual vam tornar ahir ufans al lloc del crim, per confirmar la dissortada regla d’or que caracteritza aquest país: el millor s’acostuma a trobar al costat del pitjor i cohabiten com poden. La passejada als jardins d’estil italià de Santa Clotilde, de 27 hectàrees a Lloret de Mar, ens va permetre comprovar un estat de manteniment impecable que seria l’enveja a molts altres llocs, ja no diguem quan es troben abocats al Mediterrani com aquest dissenyat per l’arquitecte paisatgista Nicolau M. Rubió i Tudurí el 1919 per al propietari Raül Roviralta Astoul, rehabilitat primorosament el 2012 per l’arquitecte barceloní Artur Bossy i ara de propietat i visita pública.

Un templet, el marc civilitzat que podem posar al mar

Un dels marcs civilitzats que l’home d’aquest país ha estat capaç de posar al Mediterrani és el templet de Linné, aixecat als jardins Mar i Murtra de Blanes  davant la cala de Sa Forcanera, amb columnes estriades i cúpula semiesfèrica, dedicat al botànic suec que va establir la nomenclatura moderna de les espècies, mestre del promotor d’aquest jardí botànic acarat al mar, Karl Faust. Ahir vaig tornar-hi per levitar una estona, tot esquivant els primers grumolls de la temporada turística. El blanenc Joaquim Ruyra, escrivia: “La naturalesa sembla manifestar, en aquell sereníssim paisatge marítim, pompes i gustos d’argenter”. En efecte, el templet lluïa com el primer dia, més i tot si tenim en compte tot el que hagut de suportar. Des de la mort

Festival d’òpera de l’Arena de Verona, cent anys com el primer cop

El colossal festival d’estiu d’òpera de l’Arena de Verona compleix enguany el centenari amb un altre cartell de luxe. La colossalitat no li ve donada només pels muntatges escènics que desplega, sinó per la capacitat de 13.000 espectadors (el Liceu i la majoria de colisseus lírics en tenen poc més de 2.000). Durant aquests cent anys s’hi ha representat 726 vegades l’Aida de Verdi, seguida per Carmen i Nabucco. El 1947 hi va protagonitzar l’òpera La Gioconda una Maria Callas de 23 anys, i hi va tornar l’any següent per encapçalar Turandot, com més endavant La Traviata o El trobador. Les dimensions de l’Arena autènticament romana en ple centre urbà de Verona van portar a

Manuel Menéndez, una visió del món des de l’exacta frontera

Manuel Menéndez és defineix com un “producte de la frontera” i per això vaig voler-lo fotografiar al peu de l’orgullós cartell de carretera situat a la sortida de Cervera de la Marenda, una peça de museu intacta des de l’època del general De Gaulle que sempre m’ha semblat altament simbòlica, ara empastifada pels brètols i potser condemnada a desaparèixer injustament amb l'excusa de les obres de pavimentació en curs. L’escriptor, escultor, traductor i fotògraf Manuel Menéndez va néixer i es va criar a Cervera, nét de l’emigrat cap de l’estació de Portbou durant la Guerra Civil, fill de pare asturià represaliat i mare catalana. Es va llicenciar a la universitat de Perpinyà en Literatura Hispànica i va fer carrera com a gestor cultural nòmada de la République: director de l’Aliança Francesa a Mèxic DF del 1983 al 1993, a les ciutats brasileres de Goiânia i Sâo José dos Campos del 1997 al 2001, al Centre Cultural Francès de Malabo (Guinea Equatorial) del 2001 al 2003. Des del 1973 té el domicili a Llançà, casat amb la llançanenca Isabel González. Fa set dècades que travessa aquesta frontera com si fos el passadís de casa, i l’experiència sempre és un grau. De petit ja ho feia per anar a veure l'àvia materna que s'havia quedat a Portbou, de gran manté el fisioterapeuta de

Parlem de trens, però sobretot dinem al Motel Empordà de Figueres

L’editor del segell Gavarres, Àngel Madrià, va muntar divendres passat el debat “Parlem de trens” a l’Espai d’Art del Celler Espelt de Vilajuïga amb l’ex-alcalde socialista de Figueres Joan Armangué i jo mateix com autor del recent llibre L’exprés de París, moderats pel periodista portbouenc Ramon Iglesias. No sé si ens vam acabar de posar d’acord, perquè parlar de trens en l’actual situació de la nostra xarxa ferroviària resulta difícil de cenyir. Però de seguida vam coincidir en un punt concret: les qüestions importants mereixen una sobretaula més que una estrada. Per tant l’endemà vam anar a dinar tots quatre al Motel Empordà de Figueres, autèntic nus de comunicacions que treballa amb excel.lència suïssa. Vam fer santament, moderats