Les “Hores pallareses” d’Àngela Vinent són hores universals

Àngela Vinent em va demanar de presentar ahir a la Llibreria Altaïr de Barcelona el seu últim llibre Hores pallareses, que pot semblar escrit en prosa i en realitat és poesia pura, una oda lírica, l’elegia per part d’una narradora –també pintora, cuinera i hortolana— dotada amb gran domini de la composició literària i capaç de muntar un univers creatiu, evocador i alhora pràctic, com el periodisme dels seus orígens. El nou llibre sembla un dietari d’observació de pas dels dies i les estacions de l’any, però sota aquesta aparença ofereix una novel.la de la vida en general. Pot semblar que conté pocs personatges, com un monòleg de l’autora, quan en realitat n’hi desfilen tota una processó, encapçalada pel personatge principal que és l’estimació, l’amor destil.lat a cada pàgina. Podria semblar un llibre protagonitzat per un punt concret del Pallars, però en

Elogi frescal de Sant Llorenç de la Muga, el bosc de ribera net

Anar a passejar al bosc amb amics aquests dies exigeix encertar bé el lloc per no sucumbir a la calorada, per exemple a les riberes frescals del riu a Sant Llorenç de la Muga, encara força immune a la sequera, a 18 quilòmetres de Figueres tot travessant Llers i Terrades. Dintre del nostre món aglomerat es troben racons d’excepció com aquest, tocats per la mà dels déus de l’aigua i per un manteniment actual digne del millor poblet francès. Les riberes de la Muga han estat habilitades aquí amb ponts de pedra restaurats i passarel.les metàl.liques, en un pacífic accés a peu pla al misteri net (que vol dir netejat), l’atmosfera humida, el tremolor freàtic, l’aroma vital, la brisa clorofíl.lica i la música palpitant del bosc. La Muga alimenta una alta

El Mediterrani és exactament això, tan difícil de cenyir

Qualsevol punt infinitesimal del Mediterrani, com el de la foto adjunta, conté a la seva manera tot aquest mar nostre i representa una perfusió de la geografia global en l’ànima particular. Els articles publicats arran de la mort a París, als 99 anys, del patriarca del periodisme francès Jean Daniel, fundador i director del setmanari Le Nouvel Observateur, reproduïen la seva frase: “Primer em sento mediterrani, després francès i després jueu”. No és gaire usual que els ciutadans mediterranis siguem conscients de ser-ho, encara menys en primer lloc. Es tracta d'una identitat viscuda i rarament declarada, un sentiment de pertinença poc perfilat pel patriotisme general o local. No té bandera ni passaport, només olors, colors, gustos. Vaig escriure al pròleg del meu llibre de viatges El Mediterrani ciutat (Edicions 62, 1984): “El Mediterrani gratifica i s’empelta. És un desig incontinent. Una inclinació natural. Una atracció atàvica. Una bonança per als qui, com Ulisses, s’han estacat al pal major per no sentir el cant de les sirenes durant la tempesta. És un patrimoni baquetejat. Un aire familiar. Un flux incansable. Un port exposat i redossat alhora. Una fidelitat, una astúcia, un repte. Un orgull viatjat. Una intuïció bregada. Aquesta és tota la definició que he trobat al capdavall d’un llarg viatge i d’un obstinat retorn”. No crec que aquelles

La trobada de l'opulent megaiot i la mísera pastera d’immigrants

El megaiot de 93 metres d’eslora Mayan Queen, la construcció del qual va costar fa quinze anys a un magnat mexicà 175 milions d’euros amb un preu de manteniment anual de 17,5 milions, navegava ahir de vacances en les aigües del Peloponès grec i es va trobar amb una mísera pastera en dificultats, sobrecarregada d’immigrants sense papers. Era una vella embarcació pesquera que havia salpat de la costa líbia amb uns 400 clandestins amuntegats en direcció a Itàlia. D’acord amb la legislació marítima que obliga a oferir ajuda a altres embarcacions en dificultats sempre que sigui possible, el capità del Mayan Queen va pujar un centenar de nàufrags a la coberta del vaixell, dissenyat per a 16 passatgers i 24 tripulants. Els va

El meu mite de Marcelo Aparicio, retrobat a Sant Sadurní d’Anoia

Els periodistes de la meva generació hem tingut en un pedestal el col.lega argentí Marcelo Aparicio, corresponsal durant llargs anys de l’Agència France Presse a Barcelona i ara retirat a Sant Sadurní d’Anoia, on ens vam retrobar finalment ahir després de diversos intents. Nascut el 1945 a Buenos Aires com a nét i fill de periodistes, el mite Aparicio de tercera generació va començar a caminar quan, després de debutar molt jove al diari porteny La Nación, va rebre el 1970 una beca per estudiar a la prestigiosa Escola Nacional de Periodisme de Lilla (França), a la qual no va arribar mai. Es va quedar a Eivissa tres anys, abans d’instal.lar-se de periodista a Milà, Roma i París, on va entrar a treballar a la mítica redacció per a Llatinoamèrica de

La baluerna inservible del castell militar de Figueres no cau a trossos

Ahir vaig passejar amb força sorpresa per l'interior del castell militar de Sant Ferran a Figueres, una enormitat inservible de 32 hectàrees que no cau a trossos gràcies a les graduals obres de manteniment de diferents ministeris. La plaça d’armes (foto adjunta) és tan desmesurada com les cavallerisses que es despleguen a sota. Sempre s’ha donat un problema de dimensions entre Figueres i el seu castell. Quan Ferran VII va manar construir-lo el 1752 com a “clau de la frontera” implantada pel Tractat dels Pirineus, la capital empordanesa sumava 1.800 habitants i el recinte militar havia de poder acollir 4.000 soldats i 1.000 genets amb els seus cavalls. La immigració dels treballadors de la construcció del castell va triplicar el cens de Figueres en

El punt precís per casar-se als jardins lloretencs de Santa Clotilde

Al punt precís de la foto adjunta hi va muntar la cerimònia del seu casament civil un amic meu, amb el qual vam tornar ahir ufans al lloc del crim, per confirmar la dissortada regla d’or que caracteritza aquest país: el millor s’acostuma a trobar al costat del pitjor i cohabiten com poden. La passejada als jardins d’estil italià de Santa Clotilde, de 27 hectàrees a Lloret de Mar, ens va permetre comprovar un estat de manteniment impecable que seria l’enveja a molts altres llocs, ja no diguem quan es troben abocats al Mediterrani com aquest dissenyat per l’arquitecte paisatgista Nicolau M. Rubió i Tudurí el 1919 per al propietari Raül Roviralta Astoul, rehabilitat primorosament el 2012 per l’arquitecte barceloní Artur Bossy i ara de propietat i visita pública.

Un templet, el marc civilitzat que podem posar al mar

Un dels marcs civilitzats que l’home d’aquest país ha estat capaç de posar al Mediterrani és el templet de Linné, aixecat als jardins Mar i Murtra de Blanes  davant la cala de Sa Forcanera, amb columnes estriades i cúpula semiesfèrica, dedicat al botànic suec que va establir la nomenclatura moderna de les espècies, mestre del promotor d’aquest jardí botànic acarat al mar, Karl Faust. Ahir vaig tornar-hi per levitar una estona, tot esquivant els primers grumolls de la temporada turística. El blanenc Joaquim Ruyra, escrivia: “La naturalesa sembla manifestar, en aquell sereníssim paisatge marítim, pompes i gustos d’argenter”. En efecte, el templet lluïa com el primer dia, més i tot si tenim en compte tot el que hagut de suportar. Des de la mort

Festival d’òpera de l’Arena de Verona, cent anys com el primer cop

El colossal festival d’estiu d’òpera de l’Arena de Verona compleix enguany el centenari amb un altre cartell de luxe. La colossalitat no li ve donada només pels muntatges escènics que desplega, sinó per la capacitat de 13.000 espectadors (el Liceu i la majoria de colisseus lírics en tenen poc més de 2.000). Durant aquests cent anys s’hi ha representat 726 vegades l’Aida de Verdi, seguida per Carmen i Nabucco. El 1947 hi va protagonitzar l’òpera La Gioconda una Maria Callas de 23 anys, i hi va tornar l’any següent per encapçalar Turandot, com més endavant La Traviata o El trobador. Les dimensions de l’Arena autènticament romana en ple centre urbà de Verona van portar a

Manuel Menéndez, una visió del món des de l’exacta frontera

Manuel Menéndez és defineix com un “producte de la frontera” i per això vaig voler-lo fotografiar al peu de l’orgullós cartell de carretera situat a la sortida de Cervera de la Marenda, una peça de museu intacta des de l’època del general De Gaulle que sempre m’ha semblat altament simbòlica, ara empastifada pels brètols i potser condemnada a desaparèixer injustament amb l'excusa de les obres de pavimentació en curs. L’escriptor, escultor, traductor i fotògraf Manuel Menéndez va néixer i es va criar a Cervera, nét de l’emigrat cap de l’estació de Portbou durant la Guerra Civil, fill de pare asturià represaliat i mare catalana. Es va llicenciar a la universitat de Perpinyà en Literatura Hispànica i va fer carrera com a gestor cultural nòmada de la République: director de l’Aliança Francesa a Mèxic DF del 1983 al 1993, a les ciutats brasileres de Goiânia i Sâo José dos Campos del 1997 al 2001, al Centre Cultural Francès de Malabo (Guinea Equatorial) del 2001 al 2003. Des del 1973 té el domicili a Llançà, casat amb la llançanenca Isabel González. Fa set dècades que travessa aquesta frontera com si fos el passadís de casa, i l’experiència sempre és un grau. De petit ja ho feia per anar a veure l'àvia materna que s'havia quedat a Portbou, de gran manté el fisioterapeuta de

Parlem de trens, però sobretot dinem al Motel Empordà de Figueres

L’editor del segell Gavarres, Àngel Madrià, va muntar divendres passat el debat “Parlem de trens” a l’Espai d’Art del Celler Espelt de Vilajuïga amb l’ex-alcalde socialista de Figueres Joan Armangué i jo mateix com autor del recent llibre L’exprés de París, moderats pel periodista portbouenc Ramon Iglesias. No sé si ens vam acabar de posar d’acord, perquè parlar de trens en l’actual situació de la nostra xarxa ferroviària resulta difícil de cenyir. Però de seguida vam coincidir en un punt concret: les qüestions importants mereixen una sobretaula més que una estrada. Per tant l’endemà vam anar a dinar tots quatre al Motel Empordà de Figueres, autèntic nus de comunicacions que treballa amb excel.lència suïssa. Vam fer santament, moderats

Cada cop se senten menys rossinyols, però algun encara refila

El rossinyol és un ocellet insignificant de mida i per això difícil d’entreveure entre la vegetació del bosc, en canvi se’l reconeix com un dels que refila amb més bellesa de variacions melòdiques, sobretot durant el període reproductiu de primavera. Encara paro l’oïda al cant del rossinyol quan a partir del maig surto de la ciutat, però la reducció de múltiples espècies m'ho posa cada cop més difícil. El diari londinenc The Times anuncia cada any per tradició la notícia de la primera nit de primavera en què s’escolta el nightingale. La cèlebre “Oda a un rossinyol” de John Keats la va escriure al jardí de la casa que es visita al barri londinenc de Hampstead. Igor

La sàvia decisió de destapar una bona ampolla de vi malbec

De tant en tant torno a algun restaurant argentí d’aquí, d’aquells que havien proliferat anys enrere. La carn ha perdut força interès per al meu gust, però hi vaig perquè em destapin una bona ampolla de malbec, que no n’ha perdut gens. Menjo els ingredients de l’asado just per acompanyar el vi, el gran vi de Mendoza. Em fa reveure la llum radiant dels Andes, que de tant en tant enyoro, amb els pics nevats que llinden amb els núvols contemplats des del piemont cobert de vinyes. La desregulació favorable als capitals forans de l’època del president Carlos Menem (1989-1999) va afavorir la

L’adagietto de la 5ena simfonia Mahler va fer plorar ahir a l’Auditori

Devia ser per culpa de la crema hidratant que m’havia aplicat a la cara abans de sortir de casa i es va entaforar a la comissura de l’ull, potser per una cua de refredat que arrossego o simplement per la meva condició sentimental, però ahir em van rodolar un parell de llàgrimes a la galta quan l’Orquestra Simfònica de Barcelona (OBC) i el seu actual director titular Ludovic Morlot van tancar la temporada a l’Auditori amb la 5ena simfonia de Gustav Mahler i el cèlebre adagietto del quart moviment, un fragment d’onze minuts culminants de la història del simfonisme, reservat a instruments de

Cadaqués té una llibreria de somriure encomanadís, tot l'any

Al carrer de la Miranda de Cadaqués hi ha una llibreria, es diu Ses Minves i representa un petit tresor gestionat pel Txell del Rio (foto adjunta) i la seva nova ajudanta Laura Valle. La va obrir l’inoblidable historiador local Firmo Ferrer, heretada per la filla Roser Ferrer i el seu marit Martí Aran, que la van traspassar el 2019 a la jove d’empenta que ara la dirigeix contra vents i marees. Mantenir una llibreria oberta tot l’any a Cadaqués és una proesa, intentada anteriorment per Heribert Gispert i Joan Tharrats. La Txell se’n surt com pot, amb molta fe en la funció d'aquesta mena d’establiments a municipis petits. Completa l’oferta amb papereria, llibre infantil, material escolar, joguines i gravats, però en primer lloc és una llibreria amb fons de temes locals i generals. El

El pescador Moisès Tibau, vist com l’Hermós del segle XXI

L'altre dia vaig presentar a Cadaqués la reedició del famós llibre de Josep Pla que porta com a títol el nom d’aquest municipi i, mentre explicava que l’escriptor va descobrir l’indret de jove arran de les escapades per mar amb el seu amic i popular mariner anomenat l’Hermós, vaig adonar-me que entre el públic assistent s’hi trobava Moisès Tibau, un dels dos únics pescadors professionals avui en actiu de la localitat. Sense deixar de parlar, em vaig fixar en la seva somrient cara rodona i em va semblar que és l’Hermós del segle XXI, el pescador savi capaç d’ensenyar tantes coses sobre el món en general amb senzillesa i fraternitat. Li ho vaig comentar durant la copa de vi servida després dels parlaments i em va dir que aquell paper pertocava més

La llarga fortuna editorial del llibre “Cadaqués”, de Josep Pla

Qualsevol motiu és bo per reeditar el famós llibre Cadaqués, de Josep Pla. L’Ajuntament de la localitat ha facilitat la iniciativa de l’activa Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional, que celebrarà a Cadaqués del 19 al 22 d’octubre la seva trobada anual, per tal que tots els inscrits en puguin rebre un exemplar. També hi ha contribuït l’autorització de l’editorial Joventut, que en posseeix els drets des de la primera edició del 1947, i la tasca editorial confiada aquest cop al segell Brau de Figueres. La reedició acabada d'imprimir va ser presentada  el 19 de maig a Cadaqués i ja es troba a les llibreries. Compta amb un pròleg meu sobre el context biogràfic en què va ser escrit el llibre i un epíleg de Pep Vila sobre les nombroses particularitats del text, així com fotos d’època procedents del fons del col.leccionista Adrià López Sala. La imatge d’aquest poble no seria la mateixa sense la consagració literària del llibre Cadaqués de Josep Pla, el qual va cimentar la beatificació de la bellesa de l’indret. Va escriure’l el 1946, una de les èpoques més míseres i desemparades del poble, una tongada magra a la qual ell li va extreure contorns literaris ideals. Al costat de la història del poble mariner, hi elabora

El fabulós carro de postres del Motel Empordà es diu Júlia Borrell

Un dels elements destacats del Motel Empordà de Figueres és el carro de formatges i tot seguit el de postres. Els rutilants pastissos d’aquest segon són obra des de fa cinc anys de la jove pastissera Júlia Borrell Roura. El director Jaume Subirós (amb ella a la foto adjunta) era membre del jurat de la Mostra Gastronòmica de Peralada i es va fixar en la noia que hi va guanyar dos anys seguits l’apartat de pastisseria. Tenia un do indiscutible, un talent innat, el toc afortunat dels millors. La va fitxar a la cuina del Motel Empordà perquè hi elaborés el ventall d'atractius que desplega cada dia el carro de postres, d’entrada com un espectacle visual. No havia estudiat a cap escola professional, però ja de petita li agradava elaborar

Motius per tornar aquests dies al roserar en flor del Parc Cervantes

En una ocasió em van enamorar al roserar del Parc Cervantes, al capdamunt de la Diagonal limítrof amb Esplugues. Des d’aleshores acostumo a tornar-hi per primavera. Les ciutats civilitzades disposen d’un roserar, un jardí dedicat a aquesta flor principal: el de Bagatelle al Bois de Boulogne parisenc, el rosedal del parc de Palermo a Buenos Aires, el Roseto Comunale de Roma, que m’agafa de camí quan pujo a peu al turó de l’Aventí... El roserar del Parc Cervantes és al costat de casa i brinda una efusió molt útil en el seu lirisme delimitat. Barcelona no ha estat afortunada en matèria de grans parcs, la configuració dels quals acostuma a derivar d’antics esplendors cortesans a les capitals d’Estat, com Versalles, Aranjuez, Hampton Court o

Els esmorzardors tenim un santuari consolidat a la Granja Elena

Els llegendaris esmorzars de forquilla de la Granja Elena, al Passeig de la Zona Franca de Barcelona, tenen com a punt fort la seva carta de plats de lluïment en matèria d’alta cuina de barri, per exemple aquests ous ferrats amb cocotxes de bacallà al pil-pil de la foto adjunta. La fotogènia del plat pot semblar discutible, però puc certificar que el paladar no els discuteix res, més aviat els aplaudeix amb fervor. L’àvia Paquita Molina i els pares Olga Calvo i Abel Sierra van convertir a partir del 1974 la minúscula Granja Elena en concorregut lloc d’esmorzars dels treballadors de la Zona Franca, que des del 2007 dirigeixen els fills Borja, Patricia i Guillermo amb el lloable criteri d'ennoblir i renovar la cuina del primer àpat del dia amb guisats