Festival d’òpera de l’Arena de Verona, cent anys com el primer cop

El colossal festival d’estiu d’òpera de l’Arena de Verona compleix enguany el centenari amb un altre cartell de luxe. La colossalitat no li ve donada només pels muntatges escènics que desplega, sinó per la capacitat de 13.000 espectadors (el Liceu i la majoria de colisseus lírics en tenen poc més de 2.000). Durant aquests cent anys s’hi ha representat 726 vegades l’Aida de Verdi, seguida per Carmen i Nabucco. El 1947 hi va protagonitzar l’òpera La Gioconda una Maria Callas de 23 anys, i hi va tornar l’any següent per encapçalar Turandot, com més endavant La Traviata o El trobador. Les dimensions de l’Arena autènticament romana en ple centre urbà de Verona van portar a

Manuel Menéndez, una visió del món des de l’exacta frontera

Manuel Menéndez és defineix com un “producte de la frontera” i per això vaig voler-lo fotografiar al peu de l’orgullós cartell de carretera situat a la sortida de Cervera de la Marenda, una peça de museu intacta des de l’època del general De Gaulle que sempre m’ha semblat altament simbòlica, ara empastifada pels brètols i potser condemnada a desaparèixer injustament amb l'excusa de les obres de pavimentació en curs. L’escriptor, escultor, traductor i fotògraf Manuel Menéndez va néixer i es va criar a Cervera, nét de l’emigrat cap de l’estació de Portbou durant la Guerra Civil, fill de pare asturià represaliat i mare catalana. Es va llicenciar a la universitat de Perpinyà en Literatura Hispànica i va fer carrera com a gestor cultural nòmada de la République: director de l’Aliança Francesa a Mèxic DF del 1983 al 1993, a les ciutats brasileres de Goiânia i Sâo José dos Campos del 1997 al 2001, al Centre Cultural Francès de Malabo (Guinea Equatorial) del 2001 al 2003. Des del 1973 té el domicili a Llançà, casat amb la llançanenca Isabel González. Fa set dècades que travessa aquesta frontera com si fos el passadís de casa, i l’experiència sempre és un grau. De petit ja ho feia per anar a veure l'àvia materna que s'havia quedat a Portbou, de gran manté el fisioterapeuta de

Parlem de trens, però sobretot dinem al Motel Empordà de Figueres

L’editor del segell Gavarres, Àngel Madrià, va muntar divendres passat el debat “Parlem de trens” a l’Espai d’Art del Celler Espelt de Vilajuïga amb l’ex-alcalde socialista de Figueres Joan Armangué i jo mateix com autor del recent llibre L’exprés de París, moderats pel periodista portbouenc Ramon Iglesias. No sé si ens vam acabar de posar d’acord, perquè parlar de trens en l’actual situació de la nostra xarxa ferroviària resulta difícil de cenyir. Però de seguida vam coincidir en un punt concret: les qüestions importants mereixen una sobretaula més que una estrada. Per tant l’endemà vam anar a dinar tots quatre al Motel Empordà de Figueres, autèntic nus de comunicacions que treballa amb excel.lència suïssa. Vam fer santament, moderats

Cada cop se senten menys rossinyols, però algun encara refila

El rossinyol és un ocellet insignificant de mida i per això difícil d’entreveure entre la vegetació del bosc, en canvi se’l reconeix com un dels que refila amb més bellesa de variacions melòdiques, sobretot durant el període reproductiu de primavera. Encara paro l’oïda al cant del rossinyol quan a partir del maig surto de la ciutat, però la reducció de múltiples espècies m'ho posa cada cop més difícil. El diari londinenc The Times anuncia cada any per tradició la notícia de la primera nit de primavera en què s’escolta el nightingale. La cèlebre “Oda a un rossinyol” de John Keats la va escriure al jardí de la casa que es visita al barri londinenc de Hampstead. Igor

La sàvia decisió de destapar una bona ampolla de vi malbec

De tant en tant torno a algun restaurant argentí d’aquí, d’aquells que havien proliferat anys enrere. La carn ha perdut força interès per al meu gust, però hi vaig perquè em destapin una bona ampolla de malbec, que no n’ha perdut gens. Menjo els ingredients de l’asado just per acompanyar el vi, el gran vi de Mendoza. Em fa reveure la llum radiant dels Andes, que de tant en tant enyoro, amb els pics nevats que llinden amb els núvols contemplats des del piemont cobert de vinyes. La desregulació favorable als capitals forans de l’època del president Carlos Menem (1989-1999) va afavorir la

L’adagietto de la 5ena simfonia Mahler va fer plorar ahir a l’Auditori

Devia ser per culpa de la crema hidratant que m’havia aplicat a la cara abans de sortir de casa i es va entaforar a la comissura de l’ull, potser per una cua de refredat que arrossego o simplement per la meva condició sentimental, però ahir em van rodolar un parell de llàgrimes a la galta quan l’Orquestra Simfònica de Barcelona (OBC) i el seu actual director titular Ludovic Morlot van tancar la temporada a l’Auditori amb la 5ena simfonia de Gustav Mahler i el cèlebre adagietto del quart moviment, un fragment d’onze minuts culminants de la història del simfonisme, reservat a instruments de

Cadaqués té una llibreria de somriure encomanadís, tot l'any

Al carrer de la Miranda de Cadaqués hi ha una llibreria, es diu Ses Minves i representa un petit tresor gestionat pel Txell del Rio (foto adjunta) i la seva nova ajudanta Laura Valle. La va obrir l’inoblidable historiador local Firmo Ferrer, heretada per la filla Roser Ferrer i el seu marit Martí Aran, que la van traspassar el 2019 a la jove d’empenta que ara la dirigeix contra vents i marees. Mantenir una llibreria oberta tot l’any a Cadaqués és una proesa, intentada anteriorment per Heribert Gispert i Joan Tharrats. La Txell se’n surt com pot, amb molta fe en la funció d'aquesta mena d’establiments a municipis petits. Completa l’oferta amb papereria, llibre infantil, material escolar, joguines i gravats, però en primer lloc és una llibreria amb fons de temes locals i generals. El

El pescador Moisès Tibau, vist com l’Hermós del segle XXI

L'altre dia vaig presentar a Cadaqués la reedició del famós llibre de Josep Pla que porta com a títol el nom d’aquest municipi i, mentre explicava que l’escriptor va descobrir l’indret de jove arran de les escapades per mar amb el seu amic i popular mariner anomenat l’Hermós, vaig adonar-me que entre el públic assistent s’hi trobava Moisès Tibau, un dels dos únics pescadors professionals avui en actiu de la localitat. Sense deixar de parlar, em vaig fixar en la seva somrient cara rodona i em va semblar que és l’Hermós del segle XXI, el pescador savi capaç d’ensenyar tantes coses sobre el món en general amb senzillesa i fraternitat. Li ho vaig comentar durant la copa de vi servida després dels parlaments i em va dir que aquell paper pertocava més

La llarga fortuna editorial del llibre “Cadaqués”, de Josep Pla

Qualsevol motiu és bo per reeditar el famós llibre Cadaqués, de Josep Pla. L’Ajuntament de la localitat ha facilitat la iniciativa de l’activa Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional, que celebrarà a Cadaqués del 19 al 22 d’octubre la seva trobada anual, per tal que tots els inscrits en puguin rebre un exemplar. També hi ha contribuït l’autorització de l’editorial Joventut, que en posseeix els drets des de la primera edició del 1947, i la tasca editorial confiada aquest cop al segell Brau de Figueres. La reedició acabada d'imprimir va ser presentada  el 19 de maig a Cadaqués i ja es troba a les llibreries. Compta amb un pròleg meu sobre el context biogràfic en què va ser escrit el llibre i un epíleg de Pep Vila sobre les nombroses particularitats del text, així com fotos d’època procedents del fons del col.leccionista Adrià López Sala. La imatge d’aquest poble no seria la mateixa sense la consagració literària del llibre Cadaqués de Josep Pla, el qual va cimentar la beatificació de la bellesa de l’indret. Va escriure’l el 1946, una de les èpoques més míseres i desemparades del poble, una tongada magra a la qual ell li va extreure contorns literaris ideals. Al costat de la història del poble mariner, hi elabora

El fabulós carro de postres del Motel Empordà es diu Júlia Borrell

Un dels elements destacats del Motel Empordà de Figueres és el carro de formatges i tot seguit el de postres. Els rutilants pastissos d’aquest segon són obra des de fa cinc anys de la jove pastissera Júlia Borrell Roura. El director Jaume Subirós (amb ella a la foto adjunta) era membre del jurat de la Mostra Gastronòmica de Peralada i es va fixar en la noia que hi va guanyar dos anys seguits l’apartat de pastisseria. Tenia un do indiscutible, un talent innat, el toc afortunat dels millors. La va fitxar a la cuina del Motel Empordà perquè hi elaborés el ventall d'atractius que desplega cada dia el carro de postres, d’entrada com un espectacle visual. No havia estudiat a cap escola professional, però ja de petita li agradava elaborar

Motius per tornar aquests dies al roserar en flor del Parc Cervantes

En una ocasió em van enamorar al roserar del Parc Cervantes, al capdamunt de la Diagonal limítrof amb Esplugues. Des d’aleshores acostumo a tornar-hi per primavera. Les ciutats civilitzades disposen d’un roserar, un jardí dedicat a aquesta flor principal: el de Bagatelle al Bois de Boulogne parisenc, el rosedal del parc de Palermo a Buenos Aires, el Roseto Comunale de Roma, que m’agafa de camí quan pujo a peu al turó de l’Aventí... El roserar del Parc Cervantes és al costat de casa i brinda una efusió molt útil en el seu lirisme delimitat. Barcelona no ha estat afortunada en matèria de grans parcs, la configuració dels quals acostuma a derivar d’antics esplendors cortesans a les capitals d’Estat, com Versalles, Aranjuez, Hampton Court o

Els esmorzardors tenim un santuari consolidat a la Granja Elena

Els llegendaris esmorzars de forquilla de la Granja Elena, al Passeig de la Zona Franca de Barcelona, tenen com a punt fort la seva carta de plats de lluïment en matèria d’alta cuina de barri, per exemple aquests ous ferrats amb cocotxes de bacallà al pil-pil de la foto adjunta. La fotogènia del plat pot semblar discutible, però puc certificar que el paladar no els discuteix res, més aviat els aplaudeix amb fervor. L’àvia Paquita Molina i els pares Olga Calvo i Abel Sierra van convertir a partir del 1974 la minúscula Granja Elena en concorregut lloc d’esmorzars dels treballadors de la Zona Franca, que des del 2007 dirigeixen els fills Borja, Patricia i Guillermo amb el lloable criteri d'ennoblir i renovar la cuina del primer àpat del dia amb guisats

El lideratge mantingut per Maria Callas és un miracle artístic

Els fastos del centenari de la naixença de Maria Callas arrenquen aquests dies a Atenes amb la representació fins demà dimarts 9 de maig de l’òpera Medea, de Cherubini, que ella va immortalitzar a la Scala de Milà el 1953 i al teatre d’Epidaure el 1961, abans de fer-ho a la pel.lícula homònima de Pasolini (foto adjunta) sense cantar. Aquest cop les funcions tenen lloc al modern auditori de la Fundació Stavros Niarchos i el paper ha estat confiat a la soprano italiana Anna Pirozzi amb una certa vocació suïcida, no només infanticida. Molts dels papers encarnats per la prima donna assoluta encara no

El centenari del Grup Peralada i els límits reals de l’autobombo

L’actual generació de propietaris familiars del Grup Peralada celebra aquests dies amb desplegament de mitjans promocionals el centenari de l’adquisició del castell empordanès, convertit en imatge de marca del holding d’empreses que aplega. És lògic fins a cert punt que ho faci tot mostrant la que consideren la seva millor cara, però no que n’amaguin d’altres tant o més importants. En primer lloc, quan Damià Mateu Bisa va comprar el 1923 el castell de Peralada per 400.000 pessetes per al seu fill Miquel Mateu Pla, l’edifici ja es trobava restaurat pels anteriors propietaris, que també hi havien començat les col.leccions d’art. En segon lloc,

La poesia secreta dels impostos, ara que toca pagar la renda

Caldria trobar una poesia als impostos, una estètica a la fiscalitat, un sentiment positiu a l’IRPF i l’IVA perquè són la garantia de la sostenibilitat de l’Estat democràtic i quasi l’únic instrument de redistribució de la riquesa. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura gràcies als impostos i els serveis públics que se’n deriven, però els impostos pateixen una mala imatge històrica entre les escaldades classes treballadores perquè el sistema fiscal ha estat amb freqüència indecent. Grava més el treball que el patrimoni, taxa més el diner treballat que les plusvàlues del diner acumulat, heretat o evadit. La càrrega fiscal

La gran aventura insospitada del NitBus, cada dia, sota casa mateix

Una amiga tenia una ocupació nocturna en el món de la restauració que la feia plegar de matinada. Quan enllestia la feina agafava el NitBus per tornar a casa i va descobrir-hi un nou món, dia rere dia, durant dos o tres anys. Li agradava escriure i prenia notes del fets insospitats que presenciava cada dia a bord del NitBus, carregats d’incidències i observacions en viu. L’endemà les redactava amb voluntat d’estil i les publicava a Facebook. Els seus articles tenien molts seguidors a les xarxes, meravellats com ella d’allò que passa de nit a la ciutat, més concretament entre els usuaris poc acabalats del NitBus. Se’n va derivar una sèrie literària

El dret a tenir i mantenir un pis és avui pura fal.làcia

És difícil imaginar que des de la transició democràtica del 1975 no s’hagués modernitzat la política de la sanitat pública o de l’ensenyament, però això és el que ha passat amb la política d’habitatge, fins la tímida llei aprovada ahir al Congrés de Diputats, en vigílies d’eleccions municipals. El dret de tot ciutadà a un habitatge digne, reconegut a l’article 47 de la Constitució, s’ha vist transformat en botí de l’especulació immobiliària. El preu de l’habitatge és avui el principal problema dels joves i les classes treballadores que s'han d'empenyorar fins les celles per aconseguir un sostre o els jubilats que no tinguin resolta

Un altre món existeix, aneu a Singapur

El fet que la companyia Singapore Airlines operi de fa anys des de l’aeroport de Barcelona amb moderns aparells Airbus A-350 (dos vols directes setmanals a l’estiu, a més dels cinc via Milà) és una de les particularitats d’aquella “Andorra asiàtica” situada entre els països més rics i visitats. El nouvingut s’adona de seguida que desembarca a un altre món, una dimensió insospitada, una maqueta futurista. M’hi van enviar per escriure un reportatge sobre el metro més pulcre, puntual i refrigerat del món i vaig descobrir que tot el país era igual que el metro, un hivernacle equatorial climatitzat, on els xàfecs tropicals són una expressió de tipisme sense incidència real en la vida quotidiana. El xoc amb la humitat ambiental a la sortida de l'aeroport

La guerra no és només d’armes disponibles, també de negociació

La violència, l'odi i la guerra són el fil conductor de la història de la humanitat, però també ho són la negociació entre posicions diferents, l’entesa o la pau en altres moments més beneficiosos. La violència no resol res per ella sola, la pau és més fecunda per fer avançar les coses. La violència s'ha d'excloure de la vida civilitzada. Un cop dit això, és intolerable que un país envaeixi militarment el del costat per apropia-se’n, com ha fet Putin a Ucraïna. La reacció dels aliats occidentals del petit país agredit s’han bolcat més a subministrar-li armament que no a imposar una negociació resolutiva. L’enorme influència de la indústria

El director de l’Hotel Aiguablava s’acosta al centenari de la casa

Divendres em van demanar de dir unes paraules a l’Hotel Costa Brava de Platja d’Aro durant el sopar de lliurament dels premis anuals de la Fundació Jordi Comas Matamala a l’històric i actualíssim Hotel Aiguablava de Fornells (Begur), representat pel seu director de les últimes dècades, Josep M. de Vehí Falgàs, que hi va entrar a treballar per via familiar el 1985. L’endemà dissabte vaig anar a dinar a la terrassa del seu establiment per celebrar-ho amb ell (foto adjunta). Una primera aproximació sobre la trajectòria de l’Hotel Aiguablava es pot llegir al meu llibre del 1994 Grans Hores de la Costa Brava per subratllar el paper fundacional de Bonaventura Sabater. Va ser als 25 anys gerent de l’empresa Forgas de Begur, es va casar amb