Record difús del periodista Jean-François Fogel a Barcelona

No vaig saber mai què hi feia, però vivia a Barcelona durant la dècada dels anys 80 el periodista francès Jean-François Fogel, que acaba de morir a París als 76 anys. Ens trobàvem regularment per xerrar al seu pis del carrer Diputació i em deixava la seva mansarda de l’Île Saint-Louis per les meves estades a París. Era amic d’Alfons Quintà i de Montserrat Casals Couturier, entre d’altres catalans que esmentava poc, per un agut sentit de la discreció. Viatjava contínuament, tot sovint agafava l’avió per anar a portar en mà el seu article setmanal a la revista Le Point. L’apassionava l’enigma

Va anar d’un pèl que la nostra història fos perfectament diferent

La idea de partida és excel.lent i també el resultat del llibre escrit per l’historiador Xavier Carmaniu, expert en una de les branques més difícils de tota ciència: la divulgació ben documentada i alhora atractiva per als no iniciats. Se’n diu ucronia de la reconstrucció històrica basada en la lògica d’allò que hagués pogut passar perfectament, si les coses no haguessin anat a l’últim moment d’una altra manera. Es tracta d’un exercici que il.lumina amb claror inesperada les conseqüències dels capricis del passat. Xavier Carmaniu arrenca amb els primers comtes de Barcelona que es van espolsar del damunt el vassallatge de l’imperi carolingi i del regne dels francs, per acabar amb el capítol “Carles Puigdemont, president de la República catalana”, en cas d’haver-se aplicat els resultats de l’1 d’octubre del 2017. Entremig hi discorre com l’aigua clara tota la història del país des d’un punt de vista hipotètic però del tot solvent. El llibre es titula Si el timbaler de Bruc, i amb això ja està tot suggerit. El repte culminat per Xavier Camaniu té un precedent brillant en l’obra del periodista i historiador francès François Reynaert, que amb el seu treball del 2010 Els nostres ancestres els gals i altres banalitats. La història de França sense

El bar dels Templers a Cotlliure torna a canviar, com l’època

El bar, restaurant i hotel dels Templers és una institució al centre neuràlgic de Cotlliure, un focus de moltes coses, regentat durant llargs anys per René Pous i tot seguit pel fill Jojo Pous (foto adjunta). Heretat el 2013 per la néta Manée Pous, el va arrendar a Patrick Palacio, el qual hi havia entrat a treballar com a rentaplats fa trenta-sis anys i s’ha convertit en el gerent durant l’última dècada. Ara plega però no se’n va gaire lluny, atès que dirigirà Le Paco al carrer del costat. La festa de comiat de Patrick Palacio a la sala dels Templers, entapissada de quadres dels pintors que han passat per Cotlliure, ha reunit 400 persones agraïdes. Les institucions i les èpoques canvien, ja se sap. Jo tenia per costum només d’arribar a Cotlliure anar a

El fenomen de l’arc de Sant Martí vist i revist com a misteri poètic

Després de la pluja em desprenc de l’impermeable i em poso a mirar el cel a l’espera. Alguns dies hi ha sort i apareix l’espectacle fet a mitges entre les lleis de l’òptica i la poesia. Es tracta d'un miratge fugaç i eteri, una empremta quasi immaterial, la doble refracció de les gotes d’aigua condensades que la llum dels raigs del sol mostra en technicolor, un efecte físic directament vinculat a l’instant contemplatiu. Diuen els científics que l'arc de Sant Martí és el resultat combinat dels rebots i les desviacions de la llum dels raigs solars dintre de cada gota d’aigua en suspensió a un moment i un lloc donats. Afegeixen que el fenomen deriva de la descomposició de la llum blanca en un degradat de múltiples tonalitats de color, de les quals n’apreciem

Un monument pendent a Ildefons Cerdà just a la Plaça de les Glòries

 L’Ajuntament de Barcelona acaba de recuperar la vella idea pendent d’erigir un monument escultòric a l’enginyer i arquitecte Ildefons Cerdà, el creador de la trama urbana de l’Eixample com a districte central de la ciutat moderna, enfora de les muralles que l’escanyaven al Raval. És un deute clamorós escamotejat per múltiples vicissituds, igual com el pla mateix de Cerdà. Ja se li va erigir el 1959 un monument “abstracte” de l’escultor Manuel Riera Clavillé (uns blocs cúbics de formigó units per barres de ferro verticals), que es va mantenir fins el 1971 a la Plaça Ildefons Cerdà, una rotonda giratòria damunt la Ronda del Mig, i més endavant enderrocat per les obres d’ampliació d’aquest eix viari. La ubicació a tocar de l’Hospitalet de Llobregat, fora de l’Eixample, tenia poca explicació. Ara es plantegen aixecar-lo a la Plaça de les Glòries gairebé com una reparació, atès que Cerdà situava en aquest

Publicat el meu nou llibre “L’Empordà per a mitòmans”

En la línia del meu llibre anterior Apologia de l’Empordà, de Banyuls a les illes Formigues, publicat per la mateixa editorial Cal.lígraf, ara ofereixo a L’Empordà per a mitòmans una nova mirada entusiasta i informada sobre els atractius mítics de la comarca, viscuts avui sobre el terreny, de vegades darrere la petjada de la llegenda i altres amb l’esperit crític de l’inevitable canvi de temps. Les pàgines són fruit d’una llarga dedicació narrativa i una passió sostinguda per aquests escenaris que recorro com observador documentat i alhora enamorat confés. Ava Gardner, Truman Capote, Elizabeth Taylor, Salvador Dalí, la baronessa Thyssen i les seves joies, l’or de la República amagat a la mina de la Vajol, l’empremta de Josep Pla, l’escultor Arístides Maillol, la mort de Walter Benjamin a Portbou, la trajectòria del Motel Empordà de Figueres, les ruïnes d’Empúries, la frontera de

Observatori Senillosa als aiguamolls de l’Empordà i tot el que hi cueja

Aquestes quatre descomunals torres de l’antic Mas Matà, de 22 metres d’alt, plantades enmig de la reserva natural de les Llaunes al Parc dels Aiguamolls de l’Empordà, van ser construïdes com a sitges per assecar l’arròs conreat a les maresmes circumdants. Ara són un esplèndid observatori de lliure accés per contemplar des del cim la biodiversitat dels aiguamolls (amb els recs, closes, llaunes i salobrars), el teló de fons del Pirineu, la proximitat del cafarnaüm d’Empuriabrava i l’elegància de la badia de Roses. Porten el nom d’Observatori Senillosa perquè les va

El faraònic magatzem Amazon obre a Figueres i contracta mileuristes

El gegant americà Amazon ha començat el procés de contractar uns 200 treballadors al seu nou centre logístic dels afores de Figueres que obrirà aquest més d’abril, a una enorme parcel.la de 175.000 metres quadrats del polígon Logis Empordà, al nou edfici que crida l'atenció com una nova catedral al paisatge del segle XXI. En horaris rotatius diürns i nocturns, ofereix un sou brut mensual de 1.380€ (uns 1.100€ nets) per emmagatzemar, revisar, ordenar i empaquetar els productes. És un dels principals centres d’operacions de la multinacional, amb la vista posada cap a França, on

Bona notícia i mala memòria de la Fundació Cousteau a l’Estartit

La notícia que la Fundació Cousteau instal.larà la seva seu científica mundial a la capital de busseig que és l’Estartit hauria pogut donar peu a recordar la pionera estada del cèlebre comandant Jacques Cousteau a aquesta localitat a bord del vaixell Calypso i la seva exploració submarina de les illes Medes el setembre del 1954, però no ha estat així. Tot el que fa referència al mediàtic investigador i divulgador resulta més complicat que no sembla, degut a litigis familiars. En realitat la recent iniciativa d’abast internacional a l’Estartit parteix de la Fundació Philippe Cousteau, un dels fills del patriarca, però l’entitat no pot utilitzar el nom als Estats Units, després d’un plet judicial guanyat allí per la vídua i segona muller. L’estada del 1954 del comandant Cousteau a l’Estartit ja va tenir una repercussió insòlita. Entre el nodrit grup d’invitats a bord del Calypso hi figuraven el periodista científic Màrius Lleget i el fotògraf Francesc Català-Roca (foto adjunta). El mes de març

Les grans constructores que viuen de l’Estat i se’n van

Encara que sembli contradictori, les obres públiques les executen empreses privades que s’han convertit en colossos a través dels pressupostos de l’Estat. Ara una de les més grans, Ferrovial, acaba d’anunciar que trasllada la seu social de Madrid a Holanda per obtenir avantatges fiscals. Les set grans constructores privades del país que acaparen el 70% de l’obra pública (Acciona, Dragados-ACS, FCC, Ferrovial, OHLA, Sacyr i Isolux) van rebre el 2022 una multa històrica de 203 milions d’euros, la més elevada imposada mai per la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, però no la primera que rebien per part d’aquest organisme,

A qui impressiona l’atroç balanç de les pasteres?

S’ha tornat a produir la tragèdia de 62 immigrants ofegats en el naufragi d’una pastera diumenge passat davant les costes italianes de Calàbria, un atroç degoteig permanent dels últims anys davant l’absència de política coordinada d’immigració. Calculen que la demografia envellida dels països de la Unió Europea requerirà 60 milions de treballadors immigrants el 2050 i que la majoria seran africans. A Catalunya una de cada quatre naixences és de mares immigrants i contribueix a pal.liar el declivi de la demografia local. La primera nacionalitat estrangera a Catalunya són els marroquins (235.000 residents). Aquí i arreu d’Europa quasi tots

L’AVE no es va inventar per anar a Madrid, ja em perdonaran

Les companyies que exploten les línies ferroviàries d’alta velocitat, un cop desnacionalitzades per la legislació europea, presenten aquests dies balanços fabulosos de l’augment de passatgers entre Barcelona i Madrid, sense confessar que la nova xarxa de via duplicada d’alta velocitat va ser concebuda i subvencionada per al transport de viatgers i mercaderies a escala europea, cosa que continua escandalosament pendent. Tot el que fa referència a l’AVE s’ha convertit en un despropòsit monumental, començant pel fet que Espanya sigui el segon país del món amb més extensió de nova xarxa ferroviària duplicada amb alta velocitat i la menys utilitzada, sense

En l’aniversari de la seva mort, Antonio Machado no està mai sol

Dimecres vinent és 22 de febrer i farà 84 anys de la mort del poeta Antonio Machado a Cotlliure, només 26 dies després d’arribar-hi exhaust, dintre de la retirada republicana del 1939. Considerat ja aleshores com el primer poeta castellà viu, va decidir no marxar del país en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer altres intel.lectuals. Va voler quedar-se al domicili familiar de Madrid com a gest de suport a la legalitat republicana. D’allí va ser evacuat a València i més tard a Barcelona, sempre rere els passos del govern republicà. Al moment de la retirada, va passar pel post fronterer del coll dels Belitres, a Portbou. Sense acceptar els oferiments oficials de traslladar-se a Perpinyà o a París, va agafar el tren local i va baixar-ne

Elogi de l’avorriment passatger comú, viscut en dosis correctes

De tant en tant, alguns dies m’avorreixo i passen molt lentes les hores que falten per sopar. Avorrir-se és un verb reflexiu, una acció que s’infligeix un mateix, subjecte i objecte alhora. Els dies ensopits, els dies clucs i buits poden durar, però això no ha de modificar el pla de treball. Una cosa és l’avorriment crònic, la propensió insana a la malenconia, l'absència orgànica de to vital, la peresa limfàtica irremuntable, la fluixera de l'ètica de l'esforç. M’he resistit a practicar aquestes inclinacions, també quan n’he tingut motius. L’actitud anhelant ha estat de vegades impostada, però l’he mantinguda. Procuro assaborir els moments aparentment desvagats, però profitosos, en què l'ànima

Jardí d’hivern a la casa de John Keats a Londres

Ni que sigui sota el cel plomís habitual de Londres, els bancs semicirculars de fusta col.locats al jardí de la casa del poeta romàntic John Keats al barri de Hampstead són el punt ideal per declinar a mitja veu l’harmonia secreta dels últims versos del seu poema Sobre una urna grega: “Veritat és bellesa, bellesa és veritat’: i tot el que a la terra ara sabeu, i més ja no us caldria”. La casa ha tingut la sort de trobar-se a un barri de Londres revalorat en atractiu entre els ciutadans d’avui. Hampstead continua sent un barri pacífic, un poblet costerut de cases victorianes a vint minuts de metro del centre, amb bosc, llacunes concorregudes pels banyistes a l’estiu i els practicants del pícnic dominical, abans d’acudir al pub The Holly Bush a l’hora

Mina: "Sei grande, grande, grande come te, sei grande solamente tu"

Reclosa voluntàriament des del 1978 a Lugano (Suissa italiana), la cantant Mina farà vuitanta-tres anys el març vinent i jo encara tal.larejo la seva versió de “Grande, grande, grande” amb el mateix entusiasme. Va decidir retirar-se de la vida pública en ple èxit, sense deixar d’enregistrar quasi un disc per any, l’últim amb onze temes compartits amb el cantautor Ivano Fossati. En efecte, la “tigressa de Cremona” porta quaranta cinc anys sense concedir entrevistes ni aparèixer en públic, però treballa al seu gust i fa el que li canta. El 1959 ja es ballaven els seus primers èxits: el twist “Tintarella di luna”, “Un anno d’amore” o la melodramàtica “Il celo en un stanza”. Ha enregistrat 1.500 cançons de múltiples gèneres. Al disc del 1971 titulat simplement "Mina" apareixia el tema “Grande, grande, grande”, amb tot seguit “Parole, parole” o “L’importante e finire” (que tothom va entendre referida a l’orgasme). El 1998 va sortir el disc “Mina Calentano”, el més venut fins

Fa 150 anys de la Primera República, que en va durar menys de dos

L’11 de febrer del 1873, ara farà 150 anys, el Congrés de Diputats i el Senat van proclamar la Primera República espanyola per 258 vots contra 32, després de dos anys d’experiment fallit del rei Amadeu de Savoia en el tron de d'Isabel II de Borbó, deposada per la revolució liberal comeguda com la Gloriosa. El nou règim republicà va durar fins el desembre del 1874, estroncat pel cop d’Estat militar a favor del jove Alfons XII de Borbó, que moriria prematurament de tuberculosi el 1885, als vint-i-set anys, succeït pel seu fill pòstum Alfons XIII. La Primera República no va arribar a tenir un cap de l’Estat, a l’espera de la nova Constitució pendent, però va disposar de cinc presidents del govern en menys de dos anys: l’advocat barceloní del Partit Federal Estanislau Figueras, el també advocat barceloní del mateix partit Francesc Pi i Margall (per això anomenada la república dels catalans), el filòsof andalús Nicolás Salmerón, el catedràtic gadità Emilio Castelar i el general Francisco Serrano que l’aboliria. Les eleccions del maig del 1873 van guanyar-les els republicans federals per l’abstenció dels partits monàrquics i les

L’aparició del Canigó nevat, una celebració de l’hivern

La llum de tramuntana i la baixa humitat atmosfèrica d'aquests últims dies anticlònics fa aparèixer el dibuix enllustrat del Canigó nevat a l’horitzó, la claror excitada de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida, fa revenir les fonts del desig, fomenta la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit i encantar-se amb el vol elegíac dels falciots. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A l'hivern la lluor de la neu abrandada per la claror solar dóna al massís un fulgor diamantí, una vitalitat anímica. L'aparició del Canigó actua com a reactiu contra els dies espesseïts, els sentiments boirosos i els cels curts. La primera neu que

Prínceps del Renaixement, record del professor Quim Garriga

Acaben d’editar a Itàlia el libre Forse è tutta questione di luce, al qual l’historiador de l’art d’origen cubà Alvar González-Palacios, resident fa dècades a Florència, escriu el retrat de vuitanta personatges eminents del ram que han orbitat al voltant de la capital italiana del Renaixement, començant per alguns venerats pontífex que hi vivien com el britànic Harold Acton, l’americà Bernard Berenson o l’italià Roberto Longhi. Revestits amb gran influència, eren els estetes prescriptors, els aristòcrates de la història de l’art, els savis principescos de la codificació de la bellesa. Tots els països tenen les seves autoritats en la matèria, de manera que el llibre de González-Palacios m’ha fet pensar, a escala de la petita Catalunya, en figures com Alexandre Cirici, Daniel Giralt Miracle, Xavier Barral o el professor Joaquim Garriga, que a tants joves enamorats d’Itàlia i de Florència en particular ens va ensenyar, amb una

La platja de Castell a Palamós, vella olor d'estafa a la ciutadania

La Generalitat acaba d’anunciar que cedeix a l’Ajuntament de Palamós l’ús del “conjunt edificat” de la platja de Castell per instal.lar-hi un centre d’interpretació del paratge, “en el marc de col·laboració establert des de l’any 1999 en què va iniciar-se el procés d’adquisició pública de la finca Paratge i Pla de Castell”. Ep, alto les seques! Fins aquí podíem arribar en el redactat confusionista d’alguns comunicats oficials. Allò que cedeix l’acord són tres casetes annexes de l’extrem nord de la platja, però el Paratge i Pla de Castell és molt més i el seu “procés d’adquisició pública” té una història recent ben poc edificant. El Pla General de Palamós aprovat el 1986 declarava urbanitzables els dos sectors de la platja de Castell: l’anomenat Paratge (40,3