Les grans constructores que viuen de l’Estat i se’n van

Encara que sembli contradictori, les obres públiques les executen empreses privades que s’han convertit en colossos a través dels pressupostos de l’Estat. Ara una de les més grans, Ferrovial, acaba d’anunciar que trasllada la seu social de Madrid a Holanda per obtenir avantatges fiscals. Les set grans constructores privades del país que acaparen el 70% de l’obra pública (Acciona, Dragados-ACS, FCC, Ferrovial, OHLA, Sacyr i Isolux) van rebre el 2022 una multa històrica de 203 milions d’euros, la més elevada imposada mai per la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, però no la primera que rebien per part d’aquest organisme,

A qui impressiona l’atroç balanç de les pasteres?

S’ha tornat a produir la tragèdia de 62 immigrants ofegats en el naufragi d’una pastera diumenge passat davant les costes italianes de Calàbria, un atroç degoteig permanent dels últims anys davant l’absència de política coordinada d’immigració. Calculen que la demografia envellida dels països de la Unió Europea requerirà 60 milions de treballadors immigrants el 2050 i que la majoria seran africans. A Catalunya una de cada quatre naixences és de mares immigrants i contribueix a pal.liar el declivi de la demografia local. La primera nacionalitat estrangera a Catalunya són els marroquins (235.000 residents). Aquí i arreu d’Europa quasi tots

L’AVE no es va inventar per anar a Madrid, ja em perdonaran

Les companyies que exploten les línies ferroviàries d’alta velocitat, un cop desnacionalitzades per la legislació europea, presenten aquests dies balanços fabulosos de l’augment de passatgers entre Barcelona i Madrid, sense confessar que la nova xarxa de via duplicada d’alta velocitat va ser concebuda i subvencionada per al transport de viatgers i mercaderies a escala europea, cosa que continua escandalosament pendent. Tot el que fa referència a l’AVE s’ha convertit en un despropòsit monumental, començant pel fet que Espanya sigui el segon país del món amb més extensió de nova xarxa ferroviària duplicada amb alta velocitat i la menys utilitzada, sense

En l’aniversari de la seva mort, Antonio Machado no està mai sol

Dimecres vinent és 22 de febrer i farà 84 anys de la mort del poeta Antonio Machado a Cotlliure, només 26 dies després d’arribar-hi exhaust, dintre de la retirada republicana del 1939. Considerat ja aleshores com el primer poeta castellà viu, va decidir no marxar del país en començar la Guerra Civil, a diferència del que van fer altres intel.lectuals. Va voler quedar-se al domicili familiar de Madrid com a gest de suport a la legalitat republicana. D’allí va ser evacuat a València i més tard a Barcelona, sempre rere els passos del govern republicà. Al moment de la retirada, va passar pel post fronterer del coll dels Belitres, a Portbou. Sense acceptar els oferiments oficials de traslladar-se a Perpinyà o a París, va agafar el tren local i va baixar-ne

Elogi de l’avorriment passatger comú, viscut en dosis correctes

De tant en tant, alguns dies m’avorreixo i passen molt lentes les hores que falten per sopar. Avorrir-se és un verb reflexiu, una acció que s’infligeix un mateix, subjecte i objecte alhora. Els dies ensopits, els dies clucs i buits poden durar, però això no ha de modificar el pla de treball. Una cosa és l’avorriment crònic, la propensió insana a la malenconia, l'absència orgànica de to vital, la peresa limfàtica irremuntable, la fluixera de l'ètica de l'esforç. M’he resistit a practicar aquestes inclinacions, també quan n’he tingut motius. L’actitud anhelant ha estat de vegades impostada, però l’he mantinguda. Procuro assaborir els moments aparentment desvagats, però profitosos, en què l'ànima

Jardí d’hivern a la casa de John Keats a Londres

Ni que sigui sota el cel plomís habitual de Londres, els bancs semicirculars de fusta col.locats al jardí de la casa del poeta romàntic John Keats al barri de Hampstead són el punt ideal per declinar a mitja veu l’harmonia secreta dels últims versos del seu poema Sobre una urna grega: “Veritat és bellesa, bellesa és veritat’: i tot el que a la terra ara sabeu, i més ja no us caldria”. La casa ha tingut la sort de trobar-se a un barri de Londres revalorat en atractiu entre els ciutadans d’avui. Hampstead continua sent un barri pacífic, un poblet costerut de cases victorianes a vint minuts de metro del centre, amb bosc, llacunes concorregudes pels banyistes a l’estiu i els practicants del pícnic dominical, abans d’acudir al pub The Holly Bush a l’hora

Mina: "Sei grande, grande, grande come te, sei grande solamente tu"

Reclosa voluntàriament des del 1978 a Lugano (Suissa italiana), la cantant Mina farà vuitanta-tres anys el març vinent i jo encara tal.larejo la seva versió de “Grande, grande, grande” amb el mateix entusiasme. Va decidir retirar-se de la vida pública en ple èxit, sense deixar d’enregistrar quasi un disc per any, l’últim amb onze temes compartits amb el cantautor Ivano Fossati. En efecte, la “tigressa de Cremona” porta quaranta cinc anys sense concedir entrevistes ni aparèixer en públic, però treballa al seu gust i fa el que li canta. El 1959 ja es ballaven els seus primers èxits: el twist “Tintarella di luna”, “Un anno d’amore” o la melodramàtica “Il celo en un stanza”. Ha enregistrat 1.500 cançons de múltiples gèneres. Al disc del 1971 titulat simplement "Mina" apareixia el tema “Grande, grande, grande”, amb tot seguit “Parole, parole” o “L’importante e finire” (que tothom va entendre referida a l’orgasme). El 1998 va sortir el disc “Mina Calentano”, el més venut fins

Fa 150 anys de la Primera República, que en va durar menys de dos

L’11 de febrer del 1873, ara farà 150 anys, el Congrés de Diputats i el Senat van proclamar la Primera República espanyola per 258 vots contra 32, després de dos anys d’experiment fallit del rei Amadeu de Savoia en el tron de d'Isabel II de Borbó, deposada per la revolució liberal comeguda com la Gloriosa. El nou règim republicà va durar fins el desembre del 1874, estroncat pel cop d’Estat militar a favor del jove Alfons XII de Borbó, que moriria prematurament de tuberculosi el 1885, als vint-i-set anys, succeït pel seu fill pòstum Alfons XIII. La Primera República no va arribar a tenir un cap de l’Estat, a l’espera de la nova Constitució pendent, però va disposar de cinc presidents del govern en menys de dos anys: l’advocat barceloní del Partit Federal Estanislau Figueras, el també advocat barceloní del mateix partit Francesc Pi i Margall (per això anomenada la república dels catalans), el filòsof andalús Nicolás Salmerón, el catedràtic gadità Emilio Castelar i el general Francisco Serrano que l’aboliria. Les eleccions del maig del 1873 van guanyar-les els republicans federals per l’abstenció dels partits monàrquics i les

L’aparició del Canigó nevat, una celebració de l’hivern

La llum de tramuntana i la baixa humitat atmosfèrica d'aquests últims dies anticlònics fa aparèixer el dibuix enllustrat del Canigó nevat a l’horitzó, la claror excitada de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida, fa revenir les fonts del desig, fomenta la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit i encantar-se amb el vol elegíac dels falciots. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A l'hivern la lluor de la neu abrandada per la claror solar dóna al massís un fulgor diamantí, una vitalitat anímica. L'aparició del Canigó actua com a reactiu contra els dies espesseïts, els sentiments boirosos i els cels curts. La primera neu que

Prínceps del Renaixement, record del professor Quim Garriga

Acaben d’editar a Itàlia el libre Forse è tutta questione di luce, al qual l’historiador de l’art d’origen cubà Alvar González-Palacios, resident fa dècades a Florència, escriu el retrat de vuitanta personatges eminents del ram que han orbitat al voltant de la capital italiana del Renaixement, començant per alguns venerats pontífex que hi vivien com el britànic Harold Acton, l’americà Bernard Berenson o l’italià Roberto Longhi. Revestits amb gran influència, eren els estetes prescriptors, els aristòcrates de la història de l’art, els savis principescos de la codificació de la bellesa. Tots els països tenen les seves autoritats en la matèria, de manera que el llibre de González-Palacios m’ha fet pensar, a escala de la petita Catalunya, en figures com Alexandre Cirici, Daniel Giralt Miracle, Xavier Barral o el professor Joaquim Garriga, que a tants joves enamorats d’Itàlia i de Florència en particular ens va ensenyar, amb una

La platja de Castell a Palamós, vella olor d'estafa a la ciutadania

La Generalitat acaba d’anunciar que cedeix a l’Ajuntament de Palamós l’ús del “conjunt edificat” de la platja de Castell per instal.lar-hi un centre d’interpretació del paratge, “en el marc de col·laboració establert des de l’any 1999 en què va iniciar-se el procés d’adquisició pública de la finca Paratge i Pla de Castell”. Ep, alto les seques! Fins aquí podíem arribar en el redactat confusionista d’alguns comunicats oficials. Allò que cedeix l’acord són tres casetes annexes de l’extrem nord de la platja, però el Paratge i Pla de Castell és molt més i el seu “procés d’adquisició pública” té una història recent ben poc edificant. El Pla General de Palamós aprovat el 1986 declarava urbanitzables els dos sectors de la platja de Castell: l’anomenat Paratge (40,3

Els marbres del Partenó enyoren a Londres la llum grega

El marxant d’art John Duveen va finançar el 1939 la remodelació de la imponent sala del Museu Britànic que exposa els marbres del Partenó arrencats el 1801 sense miraments, amb permís de l’ocupant turc, per l’ambaixador britànic Thomas Bruce Elgin. Són 56 de les 97 peces del fris, 15 de les 64 metopes i 9 estàtues monumentals de les 50 dels dos frontons (a la foto adjunta la del déu Dionís). La sala és majestuosa, amb la seva tamisada claror zenital i l’acurada disposició de les peces a una alçada més accessible a la visió que l’emplaçament original. La campanya a favor del retorn a Atenes dels marbres del Partenó fa temps que dura. Ara sembla que podria desembocar en una “cessió temporal indefinida” a favor del nou museu atenenc de

El millor angle per contemplar el cul de la Venus de Velázquez

Es pot discutir el motiu pel qual és necessari desplaçar-se fins la National Gallery de Londres per contemplar la “Venus del mirall” de Velázquez, un dels nus pictòrics més valorats de la història de l’art, en particular pel que fa al punt focal del cul, pintat el 1650 i rapinyat pel duc de Wellington després de les victòries militars a Espanya contra les tropes ocupants napoleòniques. Allò indiscutible és que el sofà de cuir vell amb muntura de fusta que el museu londinenc ha col.locat al davant del quadre ofereix un confort contemplatiu digne de la millor causa i la millor estona. Es tracta de l’únic i magistral nu femení en tota la producció de Velázquez.  El personatge mitològic de Venus va ser un dels més socorreguts en la història de la pintura i es poden trobar

Karl Marx encara genera plusvàlues al cementiri de Highgate

Arran de la meva primera anada a Londres de molt jove vaig visitar la tomba de Karl Marx al cementiri gòtic de Highgate, amb la seva monumental testa en bronze damunt del pedestal. Encara no he perdut aquella inclinació malgrat el temps transcorregut i els canvis socials viscuts. El personatge manté la plusvàlua d’haver posat en qüestió el sistema capitalista i cridar a superar-lo, el mèrit d’haver argumentat un somni. El filòsof i agitador prussià va viure trenta-quatre anys a Londres, hi va escriure El capital i hi va morir de bronquitis el 1883. També és veritat que per llegir la crítica més ferotge contra el capitalisme ja no cal obrir El manifest comunista, sinó el liberal i solvent Financial Times. La portada del 18 de setembre del 2019 proclamava “El capitalisme necessita un reinici”, en el sentit de reinventar-se per arribar a una millor distribució de la riquesa i esquivar l’explosió social. També ho han advertit Tony Judt, Thomas Piketty, Naomi Klein i aquí Josep Fontana o Paco Fernández Buey, entre una colla d'altres. Alguns dels postulats marxistes o la seva aplicació en determinats països podien estar equivocats, altres inclús s’han quedat curts. El proletariat industrial ha estat substituït

Els versos del Tasso encara s’aguanten, al seu café de Bèrgam

La família del poeta renaixentista Torquato Tasso, que els batxillers italians aprenen com una de les glòries nacionals de l’època (amb Dant, Petrarca i Ariosto), procedia de la ciutat de Bèrgam i per això a la plaça major se’l recorda amb el nom d’aquest cèntric establiment. La seva tumultuosa vida va cridar l’atenció de molts autors posteriors: Carlo Goldoni li va dedicar el 1755 una tragèdia en cinc actes i Goethe una altra sobre els seus últims anys enfollits, lord Byron el monòleg poètic El lament del Tasso, Gaetano Donizetti l’òpera Torquato Tasso i Baudelaire el poema Sur le Tasso en prison. La seva obra més coneguda són els quinze mil versos èpics de Jerusalem alliberada, ambientada en la Primera Croada, que avui es fan una

Paolo Conte a la Scala de Milà, els temps deuen estar canviant

Als seus 86 anys, Paolo Conte serà el primer cantautor italià que pujarà demà dijous a l’escenari de la Scala de Milà per oferir un recital, sense deixar de confessar que no havia entrat mai a la cèlebre sala com espectador d’òpera. Totes les localitats han estat exhaurides en només quaranta-vuit hores entre el seu propi públic seguidor (el concert és fora d’abonament de la temporada lírica). Anteriorment havien sol.licitat d’actuar-hi Bob Dylan i Madonna, sense èxit. Paolo Conte no ha volgut confirmar si cantarà “Azzurro”, el seu tema bandera, compost a mitjan dels 1960 i popularitzat per Adriano Calentano. Dintre de l'estil acostat al jazz i al blues, ha incorporat algunes aproximacions al tango,

Dinar al Baretto di San Vigilio, “il ristorante più romantico della città”

Els Reis Mags d’Orient em van portar de regal una invitació a dinar per a dues persones al Baretto di San Vigilio de Bèrgam, “il ristorante più romantico della città”. Els regals són petits somnis que es materialitzen. Ahir vam agafar l’avió a l’aeroport del Prat per anar i tornar el dia mateix i oferir-nos aquest dinar a Bèrgam, la ciutat de la mida de Girona a cinquanta quilòmetres de Milà, a la nòrdica Llombardia. El Baretto di San Vigilio es troba a la plaça panoràmica de l’estació del funicular que comunica amb el barri alt. Ofereix un paisatge davant del qual “sono rimasto sconvolto”, deslliurat del fru-fru de paper cuixé, el brilli-brilli dels anuncis de perfum i el bluf hiperbòlic del luxe de talonari. Després dels antipasti, vam demanar uns Maccheroncini di pasta

Els parcs èolics projectats a l’Empordà corren pressa

No em molesten els projectes de parcs eòlics en curs de tramitació administrativa a l’Empordà, tot i que confessar-ho pugui causar friccions amb amics que pensen radicalment el contrari. L’aparició dels aerogeneradors en el paisatge seria la prova que algun govern d’aquí s’ha pres seriosament l’emergència del canvi climàtic i les inversions en noves fonts d’energia per frenar-lo, igual com abans van invertir massivament en aeroports, autopistes, ports anomenats "esportius" i rescats bancaris. Els plans de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria la quarta part de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica. De

Els trossos venuts i el múscul perdut de Sant Pere de Rodes

El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) acaba de comprar a tres antiquaris catalans per 250.000 euros quatre fragments esculpits en marbre de la gran portalada romànica de San Pere de Rodes, construïda el segle XII pel Mestre de Cabestany i espoliada pels furtius des de començaments del segle XIX. L’elevada quantitat de diners públics que s’han invertit durant les últimes dècades en la restauració del monestir no ha resolt la qüestió de la llista perfectament coneguda de peces espoliades i els seus actuals propietaris, algunes de les quals encara es veuen posades a la venda avui. Es coneix l’estat originari de la portalada, s’han proposat sense èxit diverses reconstruccions. El llibre de pròxima aparició El Mestre de Cabestany, espurnes de marbre

París vol rematar Londres com a gran capital europea

Londres i París són les dues grans capitals europees que superen els 12 milions d’habitants. Londres va créixer amb la revolució industrial i un imperi comercial al llarg del món. A París li va quedar el paper de capital de la moda, la cultura, el glamur, el luxe. Avui la primera empresa francesa i europea per capitalització borsària (350.000 milions d’euros) no és una indústria, ni una entitat financera, ni un gegant tecnològic. L’home més ric del món és Bernard Arnault, president del conglomerat de firmes franceses del negoci del luxe, l’imperi LVMH que aplega setanta marques com Louis Vuitton, Moët-Hennessy, Christian Dior, Givenchy, Tiffany... La capitalitat financera de Londres es troba en hores baixes, no pas la del luxe a París. La capital