Prínceps del Renaixement, record del professor Quim Garriga

Acaben d’editar a Itàlia el libre Forse è tutta questione di luce, al qual l’historiador de l’art d’origen cubà Alvar González-Palacios, resident fa dècades a Florència, escriu el retrat de vuitanta personatges eminents del ram que han orbitat al voltant de la capital italiana del Renaixement, començant per alguns venerats pontífex que hi vivien com el britànic Harold Acton, l’americà Bernard Berenson o l’italià Roberto Longhi. Revestits amb gran influència, eren els estetes prescriptors, els aristòcrates de la història de l’art, els savis principescos de la codificació de la bellesa. Tots els països tenen les seves autoritats en la matèria, de manera que el llibre de González-Palacios m’ha fet pensar, a escala de la petita Catalunya, en figures com Alexandre Cirici, Daniel Giralt Miracle, Xavier Barral o el professor Joaquim Garriga, que a tants joves enamorats d’Itàlia i de Florència en particular ens va ensenyar, amb una

La platja de Castell a Palamós, vella olor d'estafa a la ciutadania

La Generalitat acaba d’anunciar que cedeix a l’Ajuntament de Palamós l’ús del “conjunt edificat” de la platja de Castell per instal.lar-hi un centre d’interpretació del paratge, “en el marc de col·laboració establert des de l’any 1999 en què va iniciar-se el procés d’adquisició pública de la finca Paratge i Pla de Castell”. Ep, alto les seques! Fins aquí podíem arribar en el redactat confusionista d’alguns comunicats oficials. Allò que cedeix l’acord són tres casetes annexes de l’extrem nord de la platja, però el Paratge i Pla de Castell és molt més i el seu “procés d’adquisició pública” té una història recent ben poc edificant. El Pla General de Palamós aprovat el 1986 declarava urbanitzables els dos sectors de la platja de Castell: l’anomenat Paratge (40,3

Els marbres del Partenó enyoren a Londres la llum grega

El marxant d’art John Duveen va finançar el 1939 la remodelació de la imponent sala del Museu Britànic que exposa els marbres del Partenó arrencats el 1801 sense miraments, amb permís de l’ocupant turc, per l’ambaixador britànic Thomas Bruce Elgin. Són 56 de les 97 peces del fris, 15 de les 64 metopes i 9 estàtues monumentals de les 50 dels dos frontons (a la foto adjunta la del déu Dionís). La sala és majestuosa, amb la seva tamisada claror zenital i l’acurada disposició de les peces a una alçada més accessible a la visió que l’emplaçament original. La campanya a favor del retorn a Atenes dels marbres del Partenó fa temps que dura. Ara sembla que podria desembocar en una “cessió temporal indefinida” a favor del nou museu atenenc de

El millor angle per contemplar el cul de la Venus de Velázquez

Es pot discutir el motiu pel qual és necessari desplaçar-se fins la National Gallery de Londres per contemplar la “Venus del mirall” de Velázquez, un dels nus pictòrics més valorats de la història de l’art, en particular pel que fa al punt focal del cul, pintat el 1650 i rapinyat pel duc de Wellington després de les victòries militars a Espanya contra les tropes ocupants napoleòniques. Allò indiscutible és que el sofà de cuir vell amb muntura de fusta que el museu londinenc ha col.locat al davant del quadre ofereix un confort contemplatiu digne de la millor causa i la millor estona. Es tracta de l’únic i magistral nu femení en tota la producció de Velázquez.  El personatge mitològic de Venus va ser un dels més socorreguts en la història de la pintura i es poden trobar

Karl Marx encara genera plusvàlues al cementiri de Highgate

Arran de la meva primera anada a Londres de molt jove vaig visitar la tomba de Karl Marx al cementiri gòtic de Highgate, amb la seva monumental testa en bronze damunt del pedestal. Encara no he perdut aquella inclinació malgrat el temps transcorregut i els canvis socials viscuts. El personatge manté la plusvàlua d’haver posat en qüestió el sistema capitalista i cridar a superar-lo, el mèrit d’haver argumentat un somni. El filòsof i agitador prussià va viure trenta-quatre anys a Londres, hi va escriure El capital i hi va morir de bronquitis el 1883. També és veritat que per llegir la crítica més ferotge contra el capitalisme ja no cal obrir El manifest comunista, sinó el liberal i solvent Financial Times. La portada del 18 de setembre del 2019 proclamava “El capitalisme necessita un reinici”, en el sentit de reinventar-se per arribar a una millor distribució de la riquesa i esquivar l’explosió social. També ho han advertit Tony Judt, Thomas Piketty, Naomi Klein i aquí Josep Fontana o Paco Fernández Buey, entre una colla d'altres. Alguns dels postulats marxistes o la seva aplicació en determinats països podien estar equivocats, altres inclús s’han quedat curts. El proletariat industrial ha estat substituït

Els versos del Tasso encara s’aguanten, al seu café de Bèrgam

La família del poeta renaixentista Torquato Tasso, que els batxillers italians aprenen com una de les glòries nacionals de l’època (amb Dant, Petrarca i Ariosto), procedia de la ciutat de Bèrgam i per això a la plaça major se’l recorda amb el nom d’aquest cèntric establiment. La seva tumultuosa vida va cridar l’atenció de molts autors posteriors: Carlo Goldoni li va dedicar el 1755 una tragèdia en cinc actes i Goethe una altra sobre els seus últims anys enfollits, lord Byron el monòleg poètic El lament del Tasso, Gaetano Donizetti l’òpera Torquato Tasso i Baudelaire el poema Sur le Tasso en prison. La seva obra més coneguda són els quinze mil versos èpics de Jerusalem alliberada, ambientada en la Primera Croada, que avui es fan una

Paolo Conte a la Scala de Milà, els temps deuen estar canviant

Als seus 86 anys, Paolo Conte serà el primer cantautor italià que pujarà demà dijous a l’escenari de la Scala de Milà per oferir un recital, sense deixar de confessar que no havia entrat mai a la cèlebre sala com espectador d’òpera. Totes les localitats han estat exhaurides en només quaranta-vuit hores entre el seu propi públic seguidor (el concert és fora d’abonament de la temporada lírica). Anteriorment havien sol.licitat d’actuar-hi Bob Dylan i Madonna, sense èxit. Paolo Conte no ha volgut confirmar si cantarà “Azzurro”, el seu tema bandera, compost a mitjan dels 1960 i popularitzat per Adriano Calentano. Dintre de l'estil acostat al jazz i al blues, ha incorporat algunes aproximacions al tango,

Dinar al Baretto di San Vigilio, “il ristorante più romantico della città”

Els Reis Mags d’Orient em van portar de regal una invitació a dinar per a dues persones al Baretto di San Vigilio de Bèrgam, “il ristorante più romantico della città”. Els regals són petits somnis que es materialitzen. Ahir vam agafar l’avió a l’aeroport del Prat per anar i tornar el dia mateix i oferir-nos aquest dinar a Bèrgam, la ciutat de la mida de Girona a cinquanta quilòmetres de Milà, a la nòrdica Llombardia. El Baretto di San Vigilio es troba a la plaça panoràmica de l’estació del funicular que comunica amb el barri alt. Ofereix un paisatge davant del qual “sono rimasto sconvolto”, deslliurat del fru-fru de paper cuixé, el brilli-brilli dels anuncis de perfum i el bluf hiperbòlic del luxe de talonari. Després dels antipasti, vam demanar uns Maccheroncini di pasta

Els parcs èolics projectats a l’Empordà corren pressa

No em molesten els projectes de parcs eòlics en curs de tramitació administrativa a l’Empordà, tot i que confessar-ho pugui causar friccions amb amics que pensen radicalment el contrari. L’aparició dels aerogeneradors en el paisatge seria la prova que algun govern d’aquí s’ha pres seriosament l’emergència del canvi climàtic i les inversions en noves fonts d’energia per frenar-lo, igual com abans van invertir massivament en aeroports, autopistes, ports anomenats "esportius" i rescats bancaris. Els plans de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria la quarta part de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica. De

Els trossos venuts i el múscul perdut de Sant Pere de Rodes

El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) acaba de comprar a tres antiquaris catalans per 250.000 euros quatre fragments esculpits en marbre de la gran portalada romànica de San Pere de Rodes, construïda el segle XII pel Mestre de Cabestany i espoliada pels furtius des de començaments del segle XIX. L’elevada quantitat de diners públics que s’han invertit durant les últimes dècades en la restauració del monestir no ha resolt la qüestió de la llista perfectament coneguda de peces espoliades i els seus actuals propietaris, algunes de les quals encara es veuen posades a la venda avui. Es coneix l’estat originari de la portalada, s’han proposat sense èxit diverses reconstruccions. El llibre de pròxima aparició El Mestre de Cabestany, espurnes de marbre

París vol rematar Londres com a gran capital europea

Londres i París són les dues grans capitals europees que superen els 12 milions d’habitants. Londres va créixer amb la revolució industrial i un imperi comercial al llarg del món. A París li va quedar el paper de capital de la moda, la cultura, el glamur, el luxe. Avui la primera empresa francesa i europea per capitalització borsària (350.000 milions d’euros) no és una indústria, ni una entitat financera, ni un gegant tecnològic. L’home més ric del món és Bernard Arnault, president del conglomerat de firmes franceses del negoci del luxe, l’imperi LVMH que aplega setanta marques com Louis Vuitton, Moët-Hennessy, Christian Dior, Givenchy, Tiffany... La capitalitat financera de Londres es troba en hores baixes, no pas la del luxe a París. La capital

No hi més cera que la que crema, però és molta

La novel.la Cera de Miquel Pairolí, acabada de reeditar per l’editorial Gavarres, conté un capítol literàriament magistral sobre el record infantil d’una fàbrica familiar de l’especialitat. Els antics usos de les espelmes en l’enllumenat domèstic, el culte religiós o com a recurs de substitució en èpoques de restriccions elèctriques s’han reorientat avui cap a finalitats decoratives, de manera que el sector coneix un dinamisme sostingut i modernitzat, tant aquí com a escala internacional (el país europeu de més consum és Noruega, per amenitzar les llargues hores de foscor natural). A Barcelona continuen en activitat cereries històriques, com la botiga Subirà del carrer Llibreteria. La cinquena generació de l’empresa figuerenca Ceres Roura ha

Fa dos anys que dura l'escàndol de la carretera tancada del Coll de Banyuls

L’11 de gener vinent farà dos anys que el govern francès manté tancada de manera unilateral i escandalosa la carretera fronterera del Coll de Banyuls. Ho fa per motius ridículs de “lluita antiterrorista i control de la immigració”, atès que manté obertes totes les altres (Maçanet de Cabrenys, Portbou, Pertús, Coll d’Ares, Puigcerdà), per on es colen com abans els il.legals. La decisió vulnera el Tractat de Schengen amb escassa reacció del govern d’Espanya, que té competència exclusiva en matèria de fronteres. Les autoritats municipals i les poblacions locals dels dos cantons s’han manifestat contra el tancament. La moderna carretera que tramunta l’accessible Coll de Banyuls des d’Espolla era una pista forestal en mal

Una passejada i un llibre esplèndid al poble empordanès de Pau

Ahir vam passejar al llarg de poble empordanès de Pau amb el resident David Pujol, un dels autors de l’esplèndid llibre Pau, entre vinyes, olivassos, closes i aiguamolls que m’han demanat de prologar. Es presentarà l’11 de març vinent al municipi protagonista, publicat per l’editorial Gavarres. Cada municipi és un món. Petit o gran, però un món, un univers, un microcosmos. Sens dubte encavallat amb els pobles veïns i malgrat tot singular, propi, delimitat. Això no vol dir tancat, ben al contrari. Vol dir barrejat amb la resta a partir d’ingredients que són seus i comparteix inevitablement. El municipi de Pau limita amb Vilajuïga, el Port de la Selva, Palau-Saverdera, Castelló d’Empúries, Peralada i amb Pedret i Marzà. El seu territori s’integra en el Parc Natural del Cap de Creus en

Una conversa frustrada amb l’agent municipal romana

Una agent de la policia municipal de Roma m’indica, amb l’autoritat que li escau, el camí que he de seguir obligatòriament. La imposició no em fa gaire feliç en aquell instant, això també es veu a la foto caçada al vol. Sempre m’ha agradat sortir dels camins obligatoris, inclús a Roma. Respecto les normes de convivència i els senyals de circulació, tot i així m’han de reconduir en algunes ocasions com aquesta. M’hauria agradat preguntar-li a l’agent de policia els motius de la seva ordre imperativa i la seva mirada severa, exposar-li les raons del meu pas infractor, lligar una conversa sobre els seus arguments i els meus, sobretot a una ciutat tan

El ritual d’anar a Roma com qui torna a casa

Anar periòdicament a Roma com qui torna a casa és una mena de ritual, ja sigui durant les dates del Capodanno o en qualsevol altre moment de l'any. Els rituals inclouen una part mítica, un acte de fe, una il.lusió particular. La capital d’Itàlia ho facilita amb una naturalitat enriquida per la força del costum i una capacitat de seducció reconeguda. Qualsevol persona de cultura llatina tindrà sempre dues pàtries, dues terres maternes: la pròpia i Roma. Tots els llatins som fills pròdigs quan tornem al centre històric de la cultura d’origen. L’atractiu de Roma deriva d’aquest fet únic: la història i el present hi cohabiten. Encara trobo lectors que utilitzen com a guia el llibre Roma, passejar

La salvetat és una excepció que es manté en el nomenclàtor

Passejar sense rumb precís però amb l’ull despert pels carrers de pobles i viles petites acostuma a oferir sorpreses que en altres escenaris més concorreguts passarien desapercebudes. Per exemple, no és gens corrent trobar un carrer amb aquest nom de la foto adjunta. D’entrada vaig pensar que es referia a la salvació ultra-terrena perquè es trobava camí del cementiri de la localitat, però m’equivocava. A l’Edat Mitjana la salvetat designava una àrea de protecció de fugitius, sagrera extraterritorial o refugi d’immunitat al voltant d’una propietat eclesiàstica. El nom s’ha perdut quasi del tot, malgrat que alguns veïnats el mantenen. Al municipi empordanès de Jafre s’hi troba una capella de Sant Antoni de la Salvetat, amb el molí i el veïnat

Avui fa 100 anys que va néixer l’animal més bell del món

Avui dia 24 s’escau el centenari de la naixença de l’actriu coneguda com l’animal més bell del món i que el 1950 va causar commoció en arribar en carn mortal a la mísera Tossa de Mar de l’època de postguerra. Va deixar-hi un rastre mític que no s’ha esborrat. Res no hauria estat igual en la imatge internacional de la Costa Brava sense aquell rodatge de Pandora y el holandés errante. Tenia vint-i-vuit anys, era el seu primer viatge a Europa i la primera pel.lícula en technicolor dels seus incomparables ulls verds. També era la primera que rodava un director de Hollywood a Espanya amb artistes nord-americans i l’afegit local de Mario Cabré per interpretar el paper d'spanish bullfigther. El pressupost del rodatge va ascendir a la xifra estratosfèrica d’un milió i mig de dòlars del moment. Es van escriure rius de

La República esbossa un mig somriure a la seva plaça de Barcelona

La sortida de l'estació de metro Llucmajor estampa contra el monument a la Primera República que s’alça a la plaça del mateix nom, un nu femení al.legòric de grans dimensions, una madonna laica de l’escultor Josep Viladomat. El sol del matí imprimeix al bronze un esclat encara més viu, amb el braç esquerre que alça les fulles de llorer en símbol de victòria o potser de pau, pietat i perdó. La miro als ulls i li dedico una jaculatòria. Tot seguit enfilo el Passeig de Valldaura, el bulevard arbrat amb quatre fileres de magnoliers, pollancres i palmeres. Segueixo les mestresses de casa que arrosseguen el carretó d’anar a comprar i esmorzo al renovat del mercat de la Guineueta. A la sortida torno a mirar als ulls l’estàtua de República i comprovo que

El VInseum de Vilafranca del Penedès posa la mel –i el vi— a la boca

Ahir vaig visitar amb el seu director Xavier Fornos i el tècnic Jordi Boldú (foto adjunta) el museu del vi més antic d’arreu d’Espanya, el qual s’està convertint a Vilafranca del Penedès en un esplèndid centre cultural de nova generació, amb una inversió poc usual de 8 milions d’euros a una ciutat de 40.000 habitants. Les obres haurien d’estar enllestides a finals de l’any entrant, però la part del Vinseum que es troba oberta afirma des d’ara una vocació de modernitat dintre d’un cèntric edifici històric que posa la mel –i el vi-- a la boca. A més a més de l’atenció deguda a la comarca del Penedès,  el nou equipament en construcció de 3.000 metres quadrats incorpora un auditori i pretén ser el centre de les cultures del vi de les dotze Denominacions