Els trossos venuts i el múscul perdut de Sant Pere de Rodes

El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) acaba de comprar a tres antiquaris catalans per 250.000 euros quatre fragments esculpits en marbre de la gran portalada romànica de San Pere de Rodes, construïda el segle XII pel Mestre de Cabestany i espoliada pels furtius des de començaments del segle XIX. L’elevada quantitat de diners públics que s’han invertit durant les últimes dècades en la restauració del monestir no ha resolt la qüestió de la llista perfectament coneguda de peces espoliades i els seus actuals propietaris, algunes de les quals encara es veuen posades a la venda avui. Es coneix l’estat originari de la portalada, s’han proposat sense èxit diverses reconstruccions. El llibre de pròxima aparició El Mestre de Cabestany, espurnes de marbre

París vol rematar Londres com a gran capital europea

Londres i París són les dues grans capitals europees que superen els 12 milions d’habitants. Londres va créixer amb la revolució industrial i un imperi comercial al llarg del món. A París li va quedar el paper de capital de la moda, la cultura, el glamur, el luxe. Avui la primera empresa francesa i europea per capitalització borsària (350.000 milions d’euros) no és una indústria, ni una entitat financera, ni un gegant tecnològic. L’home més ric del món és Bernard Arnault, president del conglomerat de firmes franceses del negoci del luxe, l’imperi LVMH que aplega setanta marques com Louis Vuitton, Moët-Hennessy, Christian Dior, Givenchy, Tiffany... La capitalitat financera de Londres es troba en hores baixes, no pas la del luxe a París. La capital

No hi més cera que la que crema, però és molta

La novel.la Cera de Miquel Pairolí, acabada de reeditar per l’editorial Gavarres, conté un capítol literàriament magistral sobre el record infantil d’una fàbrica familiar de l’especialitat. Els antics usos de les espelmes en l’enllumenat domèstic, el culte religiós o com a recurs de substitució en èpoques de restriccions elèctriques s’han reorientat avui cap a finalitats decoratives, de manera que el sector coneix un dinamisme sostingut i modernitzat, tant aquí com a escala internacional (el país europeu de més consum és Noruega, per amenitzar les llargues hores de foscor natural). A Barcelona continuen en activitat cereries històriques, com la botiga Subirà del carrer Llibreteria. La cinquena generació de l’empresa figuerenca Ceres Roura ha

Fa dos anys que dura l'escàndol de la carretera tancada del Coll de Banyuls

L’11 de gener vinent farà dos anys que el govern francès manté tancada de manera unilateral i escandalosa la carretera fronterera del Coll de Banyuls. Ho fa per motius ridículs de “lluita antiterrorista i control de la immigració”, atès que manté obertes totes les altres (Maçanet de Cabrenys, Portbou, Pertús, Coll d’Ares, Puigcerdà), per on es colen com abans els il.legals. La decisió vulnera el Tractat de Schengen amb escassa reacció del govern d’Espanya, que té competència exclusiva en matèria de fronteres. Les autoritats municipals i les poblacions locals dels dos cantons s’han manifestat contra el tancament. La moderna carretera que tramunta l’accessible Coll de Banyuls des d’Espolla era una pista forestal en mal

Una passejada i un llibre esplèndid al poble empordanès de Pau

Ahir vam passejar al llarg de poble empordanès de Pau amb el resident David Pujol, un dels autors de l’esplèndid llibre Pau, entre vinyes, olivassos, closes i aiguamolls que m’han demanat de prologar. Es presentarà l’11 de març vinent al municipi protagonista, publicat per l’editorial Gavarres. Cada municipi és un món. Petit o gran, però un món, un univers, un microcosmos. Sens dubte encavallat amb els pobles veïns i malgrat tot singular, propi, delimitat. Això no vol dir tancat, ben al contrari. Vol dir barrejat amb la resta a partir d’ingredients que són seus i comparteix inevitablement. El municipi de Pau limita amb Vilajuïga, el Port de la Selva, Palau-Saverdera, Castelló d’Empúries, Peralada i amb Pedret i Marzà. El seu territori s’integra en el Parc Natural del Cap de Creus en

Una conversa frustrada amb l’agent municipal romana

Una agent de la policia municipal de Roma m’indica, amb l’autoritat que li escau, el camí que he de seguir obligatòriament. La imposició no em fa gaire feliç en aquell instant, això també es veu a la foto caçada al vol. Sempre m’ha agradat sortir dels camins obligatoris, inclús a Roma. Respecto les normes de convivència i els senyals de circulació, tot i així m’han de reconduir en algunes ocasions com aquesta. M’hauria agradat preguntar-li a l’agent de policia els motius de la seva ordre imperativa i la seva mirada severa, exposar-li les raons del meu pas infractor, lligar una conversa sobre els seus arguments i els meus, sobretot a una ciutat tan

El ritual d’anar a Roma com qui torna a casa

Anar periòdicament a Roma com qui torna a casa és una mena de ritual, ja sigui durant les dates del Capodanno o en qualsevol altre moment de l'any. Els rituals inclouen una part mítica, un acte de fe, una il.lusió particular. La capital d’Itàlia ho facilita amb una naturalitat enriquida per la força del costum i una capacitat de seducció reconeguda. Qualsevol persona de cultura llatina tindrà sempre dues pàtries, dues terres maternes: la pròpia i Roma. Tots els llatins som fills pròdigs quan tornem al centre històric de la cultura d’origen. L’atractiu de Roma deriva d’aquest fet únic: la història i el present hi cohabiten. Encara trobo lectors que utilitzen com a guia el llibre Roma, passejar

La salvetat és una excepció que es manté en el nomenclàtor

Passejar sense rumb precís però amb l’ull despert pels carrers de pobles i viles petites acostuma a oferir sorpreses que en altres escenaris més concorreguts passarien desapercebudes. Per exemple, no és gens corrent trobar un carrer amb aquest nom de la foto adjunta. D’entrada vaig pensar que es referia a la salvació ultra-terrena perquè es trobava camí del cementiri de la localitat, però m’equivocava. A l’Edat Mitjana la salvetat designava una àrea de protecció de fugitius, sagrera extraterritorial o refugi d’immunitat al voltant d’una propietat eclesiàstica. El nom s’ha perdut quasi del tot, malgrat que alguns veïnats el mantenen. Al municipi empordanès de Jafre s’hi troba una capella de Sant Antoni de la Salvetat, amb el molí i el veïnat

Avui fa 100 anys que va néixer l’animal més bell del món

Avui dia 24 s’escau el centenari de la naixença de l’actriu coneguda com l’animal més bell del món i que el 1950 va causar commoció en arribar en carn mortal a la mísera Tossa de Mar de l’època de postguerra. Va deixar-hi un rastre mític que no s’ha esborrat. Res no hauria estat igual en la imatge internacional de la Costa Brava sense aquell rodatge de Pandora y el holandés errante. Tenia vint-i-vuit anys, era el seu primer viatge a Europa i la primera pel.lícula en technicolor dels seus incomparables ulls verds. També era la primera que rodava un director de Hollywood a Espanya amb artistes nord-americans i l’afegit local de Mario Cabré per interpretar el paper d'spanish bullfigther. El pressupost del rodatge va ascendir a la xifra estratosfèrica d’un milió i mig de dòlars del moment. Es van escriure rius de

La República esbossa un mig somriure a la seva plaça de Barcelona

La sortida de l'estació de metro Llucmajor estampa contra el monument a la Primera República que s’alça a la plaça del mateix nom, un nu femení al.legòric de grans dimensions, una madonna laica de l’escultor Josep Viladomat. El sol del matí imprimeix al bronze un esclat encara més viu, amb el braç esquerre que alça les fulles de llorer en símbol de victòria o potser de pau, pietat i perdó. La miro als ulls i li dedico una jaculatòria. Tot seguit enfilo el Passeig de Valldaura, el bulevard arbrat amb quatre fileres de magnoliers, pollancres i palmeres. Segueixo les mestresses de casa que arrosseguen el carretó d’anar a comprar i esmorzo al renovat del mercat de la Guineueta. A la sortida torno a mirar als ulls l’estàtua de República i comprovo que

El VInseum de Vilafranca del Penedès posa la mel –i el vi— a la boca

Ahir vaig visitar amb el seu director Xavier Fornos i el tècnic Jordi Boldú (foto adjunta) el museu del vi més antic d’arreu d’Espanya, el qual s’està convertint a Vilafranca del Penedès en un esplèndid centre cultural de nova generació, amb una inversió poc usual de 8 milions d’euros a una ciutat de 40.000 habitants. Les obres haurien d’estar enllestides a finals de l’any entrant, però la part del Vinseum que es troba oberta afirma des d’ara una vocació de modernitat dintre d’un cèntric edifici històric que posa la mel –i el vi-- a la boca. A més a més de l’atenció deguda a la comarca del Penedès,  el nou equipament en construcció de 3.000 metres quadrats incorpora un auditori i pretén ser el centre de les cultures del vi de les dotze Denominacions

Un català d’avui a Grècia s’explica en un llibre guanyador

L'experiència del professor figuerenc de grec antic i modern Eusebi Ayensa com a director de l’Institut Cervantes a Atenes del 2007 al 2012 i agregat cultural de l’ambaixada acaba de donar el llibre Un català a Grècia (Pagès editors), guanyador del premi d’assaig Josep Vallverdú del 2021, que ja havia obtingut el 2012 amb D'una nova llum: Carles Riba i la literatura grega. El seu domini del terreny em va ajudar per escriure-hi el meu llibre del 2014 El mirall de l’Acròpolis i posteriorment ens hem trobat en alguna ocasió a Empúries (foto adjunta), on dirigeix el Camp d’Aprenentatge creat pel departament d’Educació de la Generalitat. Eusebi Ayensa es distingeix per

El centre de Sant Andreu llueix com acabat de restaurar

Ahir vam anar a esmorzar amb les col.legues Llúcia Oliva i Àngela Vinent al nou bar del mercat de Sant Andreu, acabat de reformar al voltant d'una de les places porxades més boniques de Barcelona. El bar cuina de tot des de primera hora i ofereix, a taules interiors i exteriors, una carta específica d’esmorzars de forquilla (amb cargols a la llauna inclosos). La plaça del Mercadal de Sant Andreu acull des del 1914 l’estructura de ferro del mercat municipal, una petita joia incrustada dintre d’una altra. Fa temps que calia emprendre’n la reforma, igual com se n’han restaurat molts altres de l’activa xarxa de 40 mercats municipals de Barcelona. Els paradistes van ser traslladats el setembre del 2017 a una carpa provisional aixecada al costat de l’altre gran

La Rambla de Badalona enyora molt els trams pendents

Ahir al matí vaig agafar el metro fins a Badalona per estirar les cames a la seva històrica Rambla, el passeig marítim de palmeres i cases amb badiu (pati interior), un dels més agradables del país a una localitat que no és d’estiueig. Els Jocs Olímpics del 1992 només van cometre un pecat greu: deixar sense unir amb Badalona la zona del Port Olímpic, la Mar Bella i el Fòrum, no rendir-se a la lògica d’un passeig marítim sense discontinuïtat de Barcelona fins el Maresme, una autèntuca  “avinguda de Copacabana” perfectament possible a la façana litoral, que encara ara es troba amb trams sense urbanitzar, barrada per escandalosos descampats. L’antiga Baetulo romana s’alça avui com a quarta ciutat de Catalunya amb 220.000 habitants, quan

Empaitar la bellesa del paisatge que s’esmuny

El paisatge ofereix alguns dies quadres més vitals que els llibres d’art. Mirar-lo amb una intenció de descoberta i un cert rendiment de la mirada, demana posar-hi un grau de discerniment i predisposició. El fet de mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció. Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa. La forma d’un núvol, el vol d’un ocell, el raig de llum damunt d’un punt concret no sempre arriben a la quantitat d’emoció que ofereix el fet de mirar un escenari natural mogut pel tremolor de

Tornar a Vic amb set homes, un lloro i sobretot amb Toni Coromina

La col.lecció L’Accent de l’editorial L’Avenç acaba de publicar el llibre pòstum de Toni Coromina Set homes i un lloro amb vint-i-dos articles que l’activista cultural vigatà va publicar entre el 2009 i el 2020, seleccionats i prologats pel seu amic Jordi Puntí, amb un epíleg del col.lega de fatigues Quimi Portet. Configuren un retrat espaterrant de la vitalitat irreverent desplegada per la generació de Toni Coromina a la suposada Ciutat dels Sants, amanit amb el detall viscut i la ironia permanent que podrien envejar moltes altres ciutats tingudes per menys conservadores i més cosmopolites. A Vic hi han passat durant les últimes dècades i encara hi passen les coses més anticonvencionals que es puguin imaginar, sobretot quan les incita i les relata un fill de la casa

El localisme impera a tot arreu i es desvia amb facilitat

El cartell de la foto adjunta proclama a la paret d'un supermercat d’Alemanya: “De la regió, per la regió”. Promociona les virtuts dels productes de quilòmetre zero i afalaga el localisme, la sobrevaloració de la terra pròpia que tots portem dintre com una pulsió bàsica. Generalment cada persona se sent d’un país, d’una ciutat i d’un barri per esperit de singularització amb el país, la ciutat i el barri del costat. És una inclinació natural que cova la desviació consistent a creure en la superioritat enfront del veí. Pot haver-hi un localisme raonable, com també un altre d'inflat, xovinista i patrioter, que és el que acostuma a dominar perquè és més fàcil d'afirmar i d’escampar que no el reconeixement de les virtuts del veí. A l’extrem oposat,

A Holanda les catàstrofes naturals tenen poc crèdit

Les inundacions de la temporada del monsó poden deixar cada any més d'un miler de morts al Paquistan, en canvi tres quartes parts dels habitants d’Holanda viuen tranquil.lament per sota del nivell del mar, per això el territori s’anomena oficialment Països Baixos. La construcció de la gran muralla de dics, pòlders, canals i rescloses per assentar el terreny i defensar-lo de la pujada del mar va portar a la dita: “Déu va crear la Terra i els holandesos Holanda”. A cada demostració de la bestialitat de la naturalesa, els holandesos han respòs amb un esglaó més d’enginy i d’enginyeria. L’última gran catàstrofe, les inundacions de la nit del 31 de gener del 1953, hi va provocar 1.800 morts. També van provocar el gegantí Pla Delta amb quilomètrics dics de

El dret de tocar els bronzes de Maillol, l’escultor carnal

L’escultor Aristides Maillol mantenia el principi que les seves escultures col.locades a l’espai públic s’havien de poder tocar per part de tothom, sense cap impediment, peanyes ni pedestals. De vegades s’ha respectat la seva voluntat, com a l’exemplar de la famosa peça Mediterrània sota la qual es troba enterrat a la petita masoveria-museu de la vall natal de Banyuls (foto adjunta), i per tant no s’ha fer cas del cartellet ignorant que diu “Ne pas toucher”. També s’ha respectat al magnífic desplegament permanent de dinou de les seves escultures monumentals (pràcticament tota la seva producció) als cèntrics jardins parisencs de les

Els monuments incomprensibles a la figura de Francesc Cambó

Se’m fa difícil imaginar que cap líder polític català del segle XX hagi estat contrari a la democràcia i partidari actiu de la dictadura militar sense caure en la desconsideració de l’opinió general. Encara se’m fa més difícil entendre que, arribat el cas, el sistema democràtic li aixequi un cèntric monument a la via pública. Tot això continua passant amb la figura de Francesc Cambó, ara objecte d’una monumental biografia de l’historiador Borja de Riquer. La faceta de Cambó com a mecenes cultural ha desdibuixat de manera intencionada l’altra cara més decisiva de dirigent antidemocràtic de la dreta catalana. El fundador i líder de la Lliga Regionalista (després Lliga Catalanista) i ministre dels governs