Una passejada i un llibre esplèndid al poble empordanès de Pau

Ahir vam passejar al llarg de poble empordanès de Pau amb el resident David Pujol, un dels autors de l’esplèndid llibre Pau, entre vinyes, olivassos, closes i aiguamolls que m’han demanat de prologar. Es presentarà l’11 de març vinent al municipi protagonista, publicat per l’editorial Gavarres. Cada municipi és un món. Petit o gran, però un món, un univers, un microcosmos. Sens dubte encavallat amb els pobles veïns i malgrat tot singular, propi, delimitat. Això no vol dir tancat, ben al contrari. Vol dir barrejat amb la resta a partir d’ingredients que són seus i comparteix inevitablement. El municipi de Pau limita amb Vilajuïga, el Port de la Selva, Palau-Saverdera, Castelló d’Empúries, Peralada i amb Pedret i Marzà. El seu territori s’integra en el Parc Natural del Cap de Creus en

Una conversa frustrada amb l’agent municipal romana

Una agent de la policia municipal de Roma m’indica, amb l’autoritat que li escau, el camí que he de seguir obligatòriament. La imposició no em fa gaire feliç en aquell instant, això també es veu a la foto caçada al vol. Sempre m’ha agradat sortir dels camins obligatoris, inclús a Roma. Respecto les normes de convivència i els senyals de circulació, tot i així m’han de reconduir en algunes ocasions com aquesta. M’hauria agradat preguntar-li a l’agent de policia els motius de la seva ordre imperativa i la seva mirada severa, exposar-li les raons del meu pas infractor, lligar una conversa sobre els seus arguments i els meus, sobretot a una ciutat tan

El ritual d’anar a Roma com qui torna a casa

Anar periòdicament a Roma com qui torna a casa és una mena de ritual, ja sigui durant les dates del Capodanno o en qualsevol altre moment de l'any. Els rituals inclouen una part mítica, un acte de fe, una il.lusió particular. La capital d’Itàlia ho facilita amb una naturalitat enriquida per la força del costum i una capacitat de seducció reconeguda. Qualsevol persona de cultura llatina tindrà sempre dues pàtries, dues terres maternes: la pròpia i Roma. Tots els llatins som fills pròdigs quan tornem al centre històric de la cultura d’origen. L’atractiu de Roma deriva d’aquest fet únic: la història i el present hi cohabiten. Encara trobo lectors que utilitzen com a guia el llibre Roma, passejar

La salvetat és una excepció que es manté en el nomenclàtor

Passejar sense rumb precís però amb l’ull despert pels carrers de pobles i viles petites acostuma a oferir sorpreses que en altres escenaris més concorreguts passarien desapercebudes. Per exemple, no és gens corrent trobar un carrer amb aquest nom de la foto adjunta. D’entrada vaig pensar que es referia a la salvació ultra-terrena perquè es trobava camí del cementiri de la localitat, però m’equivocava. A l’Edat Mitjana la salvetat designava una àrea de protecció de fugitius, sagrera extraterritorial o refugi d’immunitat al voltant d’una propietat eclesiàstica. El nom s’ha perdut quasi del tot, malgrat que alguns veïnats el mantenen. Al municipi empordanès de Jafre s’hi troba una capella de Sant Antoni de la Salvetat, amb el molí i el veïnat

Avui fa 100 anys que va néixer l’animal més bell del món

Avui dia 24 s’escau el centenari de la naixença de l’actriu coneguda com l’animal més bell del món i que el 1950 va causar commoció en arribar en carn mortal a la mísera Tossa de Mar de l’època de postguerra. Va deixar-hi un rastre mític que no s’ha esborrat. Res no hauria estat igual en la imatge internacional de la Costa Brava sense aquell rodatge de Pandora y el holandés errante. Tenia vint-i-vuit anys, era el seu primer viatge a Europa i la primera pel.lícula en technicolor dels seus incomparables ulls verds. També era la primera que rodava un director de Hollywood a Espanya amb artistes nord-americans i l’afegit local de Mario Cabré per interpretar el paper d'spanish bullfigther. El pressupost del rodatge va ascendir a la xifra estratosfèrica d’un milió i mig de dòlars del moment. Es van escriure rius de

La República esbossa un mig somriure a la seva plaça de Barcelona

La sortida de l'estació de metro Llucmajor estampa contra el monument a la Primera República que s’alça a la plaça del mateix nom, un nu femení al.legòric de grans dimensions, una madonna laica de l’escultor Josep Viladomat. El sol del matí imprimeix al bronze un esclat encara més viu, amb el braç esquerre que alça les fulles de llorer en símbol de victòria o potser de pau, pietat i perdó. La miro als ulls i li dedico una jaculatòria. Tot seguit enfilo el Passeig de Valldaura, el bulevard arbrat amb quatre fileres de magnoliers, pollancres i palmeres. Segueixo les mestresses de casa que arrosseguen el carretó d’anar a comprar i esmorzo al renovat del mercat de la Guineueta. A la sortida torno a mirar als ulls l’estàtua de República i comprovo que

El VInseum de Vilafranca del Penedès posa la mel –i el vi— a la boca

Ahir vaig visitar amb el seu director Xavier Fornos i el tècnic Jordi Boldú (foto adjunta) el museu del vi més antic d’arreu d’Espanya, el qual s’està convertint a Vilafranca del Penedès en un esplèndid centre cultural de nova generació, amb una inversió poc usual de 8 milions d’euros a una ciutat de 40.000 habitants. Les obres haurien d’estar enllestides a finals de l’any entrant, però la part del Vinseum que es troba oberta afirma des d’ara una vocació de modernitat dintre d’un cèntric edifici històric que posa la mel –i el vi-- a la boca. A més a més de l’atenció deguda a la comarca del Penedès,  el nou equipament en construcció de 3.000 metres quadrats incorpora un auditori i pretén ser el centre de les cultures del vi de les dotze Denominacions

Un català d’avui a Grècia s’explica en un llibre guanyador

L'experiència del professor figuerenc de grec antic i modern Eusebi Ayensa com a director de l’Institut Cervantes a Atenes del 2007 al 2012 i agregat cultural de l’ambaixada acaba de donar el llibre Un català a Grècia (Pagès editors), guanyador del premi d’assaig Josep Vallverdú del 2021, que ja havia obtingut el 2012 amb D'una nova llum: Carles Riba i la literatura grega. El seu domini del terreny em va ajudar per escriure-hi el meu llibre del 2014 El mirall de l’Acròpolis i posteriorment ens hem trobat en alguna ocasió a Empúries (foto adjunta), on dirigeix el Camp d’Aprenentatge creat pel departament d’Educació de la Generalitat. Eusebi Ayensa es distingeix per

El centre de Sant Andreu llueix com acabat de restaurar

Ahir vam anar a esmorzar amb les col.legues Llúcia Oliva i Àngela Vinent al nou bar del mercat de Sant Andreu, acabat de reformar al voltant d'una de les places porxades més boniques de Barcelona. El bar cuina de tot des de primera hora i ofereix, a taules interiors i exteriors, una carta específica d’esmorzars de forquilla (amb cargols a la llauna inclosos). La plaça del Mercadal de Sant Andreu acull des del 1914 l’estructura de ferro del mercat municipal, una petita joia incrustada dintre d’una altra. Fa temps que calia emprendre’n la reforma, igual com se n’han restaurat molts altres de l’activa xarxa de 40 mercats municipals de Barcelona. Els paradistes van ser traslladats el setembre del 2017 a una carpa provisional aixecada al costat de l’altre gran

La Rambla de Badalona enyora molt els trams pendents

Ahir al matí vaig agafar el metro fins a Badalona per estirar les cames a la seva històrica Rambla, el passeig marítim de palmeres i cases amb badiu (pati interior), un dels més agradables del país a una localitat que no és d’estiueig. Els Jocs Olímpics del 1992 només van cometre un pecat greu: deixar sense unir amb Badalona la zona del Port Olímpic, la Mar Bella i el Fòrum, no rendir-se a la lògica d’un passeig marítim sense discontinuïtat de Barcelona fins el Maresme, una autèntuca  “avinguda de Copacabana” perfectament possible a la façana litoral, que encara ara es troba amb trams sense urbanitzar, barrada per escandalosos descampats. L’antiga Baetulo romana s’alça avui com a quarta ciutat de Catalunya amb 220.000 habitants, quan

Empaitar la bellesa del paisatge que s’esmuny

El paisatge ofereix alguns dies quadres més vitals que els llibres d’art. Mirar-lo amb una intenció de descoberta i un cert rendiment de la mirada, demana posar-hi un grau de discerniment i predisposició. El fet de mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció. Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa. La forma d’un núvol, el vol d’un ocell, el raig de llum damunt d’un punt concret no sempre arriben a la quantitat d’emoció que ofereix el fet de mirar un escenari natural mogut pel tremolor de

Tornar a Vic amb set homes, un lloro i sobretot amb Toni Coromina

La col.lecció L’Accent de l’editorial L’Avenç acaba de publicar el llibre pòstum de Toni Coromina Set homes i un lloro amb vint-i-dos articles que l’activista cultural vigatà va publicar entre el 2009 i el 2020, seleccionats i prologats pel seu amic Jordi Puntí, amb un epíleg del col.lega de fatigues Quimi Portet. Configuren un retrat espaterrant de la vitalitat irreverent desplegada per la generació de Toni Coromina a la suposada Ciutat dels Sants, amanit amb el detall viscut i la ironia permanent que podrien envejar moltes altres ciutats tingudes per menys conservadores i més cosmopolites. A Vic hi han passat durant les últimes dècades i encara hi passen les coses més anticonvencionals que es puguin imaginar, sobretot quan les incita i les relata un fill de la casa

El localisme impera a tot arreu i es desvia amb facilitat

El cartell de la foto adjunta proclama a la paret d'un supermercat d’Alemanya: “De la regió, per la regió”. Promociona les virtuts dels productes de quilòmetre zero i afalaga el localisme, la sobrevaloració de la terra pròpia que tots portem dintre com una pulsió bàsica. Generalment cada persona se sent d’un país, d’una ciutat i d’un barri per esperit de singularització amb el país, la ciutat i el barri del costat. És una inclinació natural que cova la desviació consistent a creure en la superioritat enfront del veí. Pot haver-hi un localisme raonable, com també un altre d'inflat, xovinista i patrioter, que és el que acostuma a dominar perquè és més fàcil d'afirmar i d’escampar que no el reconeixement de les virtuts del veí. A l’extrem oposat,

A Holanda les catàstrofes naturals tenen poc crèdit

Les inundacions de la temporada del monsó poden deixar cada any més d'un miler de morts al Paquistan, en canvi tres quartes parts dels habitants d’Holanda viuen tranquil.lament per sota del nivell del mar, per això el territori s’anomena oficialment Països Baixos. La construcció de la gran muralla de dics, pòlders, canals i rescloses per assentar el terreny i defensar-lo de la pujada del mar va portar a la dita: “Déu va crear la Terra i els holandesos Holanda”. A cada demostració de la bestialitat de la naturalesa, els holandesos han respòs amb un esglaó més d’enginy i d’enginyeria. L’última gran catàstrofe, les inundacions de la nit del 31 de gener del 1953, hi va provocar 1.800 morts. També van provocar el gegantí Pla Delta amb quilomètrics dics de

El dret de tocar els bronzes de Maillol, l’escultor carnal

L’escultor Aristides Maillol mantenia el principi que les seves escultures col.locades a l’espai públic s’havien de poder tocar per part de tothom, sense cap impediment, peanyes ni pedestals. De vegades s’ha respectat la seva voluntat, com a l’exemplar de la famosa peça Mediterrània sota la qual es troba enterrat a la petita masoveria-museu de la vall natal de Banyuls (foto adjunta), i per tant no s’ha fer cas del cartellet ignorant que diu “Ne pas toucher”. També s’ha respectat al magnífic desplegament permanent de dinou de les seves escultures monumentals (pràcticament tota la seva producció) als cèntrics jardins parisencs de les

Els monuments incomprensibles a la figura de Francesc Cambó

Se’m fa difícil imaginar que cap líder polític català del segle XX hagi estat contrari a la democràcia i partidari actiu de la dictadura militar sense caure en la desconsideració de l’opinió general. Encara se’m fa més difícil entendre que, arribat el cas, el sistema democràtic li aixequi un cèntric monument a la via pública. Tot això continua passant amb la figura de Francesc Cambó, ara objecte d’una monumental biografia de l’historiador Borja de Riquer. La faceta de Cambó com a mecenes cultural ha desdibuixat de manera intencionada l’altra cara més decisiva de dirigent antidemocràtic de la dreta catalana. El fundador i líder de la Lliga Regionalista (després Lliga Catalanista) i ministre dels governs

Desenterrar Empúries continua pendent d’un comptagotes molt prim

Els últims treballs d’excavació a Empúries duts a terme per un equip del Museu d’Arqueologia de Catalunya del 10 d’octubre el 18 de novembre al sector nord de la ciutat grega han permès ampliar el coneixement d’un temple dedicat possiblement a la deessa de l’agricultura Dèmeter el segle VI aC, en activitat fins tres segles més tard. La informació sobre aquesta última excavació, acompanyada per la simulació gràfica adjunta, ha estat divulgada amb un llenguatge científic que resulta incomprensible al públic en general. Encara sort que afegeix: “El Museu d’Arqueologia de Catalunya té

El segon alè de “La Catalana” de Manolo Hugué a Ceret

La petjada històrica que ha quedat a la vila de Ceret de l’escultor barceloní Manolo Hugué s’ha vist revalorada amb el trasllat de la seva escultura “La Catalana asseguda” a un dels punts més cèntrics de la petita capital de Vallespir, al costat de l’Ajuntament i l’Oficina de Turisme, des del seu anterior emplaçament a la Plaça del Barri (oficialment Place de la République). El desplegament del termalisme francès va adquirir proporcions a finals del segle XIX al veí municipi dels Banys d’Arles, gràcies a l’arribada del tren de París, amb concentració d’establiments per als “curistes”, hotels i xalets modernistes de la Belle Époque. Manolo Hugué, resident a París, afirmava amb el seu llenguatge desimbolt que va descobrir Ceret el 1910 quan fugia de

La demografia és una ciència alarmant, amb les dades a la mà

L’ONU acaba d’anunciar que el 15 de novembre la població mundial arribarà als 8.000 milions de persones i que l’any 2050 poden ser 9.700 milions. Es tracta del creixement més vertiginós en la història de la humanitat i es concentra quasi tot en països pobres com l’Índia, Nigèria, República del Congo, Etiòpia, Tanzània, Estats Units, Indonèsia i Uganda. L’Àsia ja representa el 60% de la població mundial i l’Àfrica el continent que creix més de pressa. El problema no és quants som, sinó com es reparteixen les riqueses. Els demògrafs anuncien que les necessitats alimentàries del món creixeran un 70% respecte a les d’avui, però el rendiment mitjà de les terres conreades ha caigut

El sisè dietari d’Àlex Susanna honora el gènere

Amb el títol El món en suspens, s’acaba de publicar el sisè dietari d’Àlex Susanna, des que el seu primer Quadern venecià va guanyar el 1988 el premi Josep Pla de narrativa. Ara l’autor ens ofereix una obra de maduresa, de plenitud, la lectura de la qual no he pogut aturar fins arribar a la pàgina 472 que la tanca. Situat temporalment en el període del confinament pandèmic, de seguida el desborda gràcies als infinits interessos i contactes amb el món de l’art, la literatura, la música, els amics i la família. El domini del gènere per part d’Àlex Susanna no és cap revelació, només una de les millors novetats editorials que he llegit al llarg de l’any que s’acaba. Som un país de magnífics dietaristes des de Josep Pla, Maria Manent, Maurici Serrahima, Pere Gimferrer i Feliu Formosa fins a Valentí Puig, Enric Sòria, Miquel Pairolí, Francesc Parcerisas, Pere Rovira, Josep Igual, Ponç Pons, i me’n deixo. Altres opinen el contrari, com Sergi Pàmies quan escriu pel broc gros: “Sovint, els dietaris són la coartada per ordenar l’arbitrarietat exhibicionista de caràcters marcats per