Desenterrar Empúries continua pendent d’un comptagotes molt prim

Els últims treballs d’excavació a Empúries duts a terme per un equip del Museu d’Arqueologia de Catalunya del 10 d’octubre el 18 de novembre al sector nord de la ciutat grega han permès ampliar el coneixement d’un temple dedicat possiblement a la deessa de l’agricultura Dèmeter el segle VI aC, en activitat fins tres segles més tard. La informació sobre aquesta última excavació, acompanyada per la simulació gràfica adjunta, ha estat divulgada amb un llenguatge científic que resulta incomprensible al públic en general. Encara sort que afegeix: “El Museu d’Arqueologia de Catalunya té

El segon alè de “La Catalana” de Manolo Hugué a Ceret

La petjada històrica que ha quedat a la vila de Ceret de l’escultor barceloní Manolo Hugué s’ha vist revalorada amb el trasllat de la seva escultura “La Catalana asseguda” a un dels punts més cèntrics de la petita capital de Vallespir, al costat de l’Ajuntament i l’Oficina de Turisme, des del seu anterior emplaçament a la Plaça del Barri (oficialment Place de la République). El desplegament del termalisme francès va adquirir proporcions a finals del segle XIX al veí municipi dels Banys d’Arles, gràcies a l’arribada del tren de París, amb concentració d’establiments per als “curistes”, hotels i xalets modernistes de la Belle Époque. Manolo Hugué, resident a París, afirmava amb el seu llenguatge desimbolt que va descobrir Ceret el 1910 quan fugia de

La demografia és una ciència alarmant, amb les dades a la mà

L’ONU acaba d’anunciar que el 15 de novembre la població mundial arribarà als 8.000 milions de persones i que l’any 2050 poden ser 9.700 milions. Es tracta del creixement més vertiginós en la història de la humanitat i es concentra quasi tot en països pobres com l’Índia, Nigèria, República del Congo, Etiòpia, Tanzània, Estats Units, Indonèsia i Uganda. L’Àsia ja representa el 60% de la població mundial i l’Àfrica el continent que creix més de pressa. El problema no és quants som, sinó com es reparteixen les riqueses. Els demògrafs anuncien que les necessitats alimentàries del món creixeran un 70% respecte a les d’avui, però el rendiment mitjà de les terres conreades ha caigut

El sisè dietari d’Àlex Susanna honora el gènere

Amb el títol El món en suspens, s’acaba de publicar el sisè dietari d’Àlex Susanna, des que el seu primer Quadern venecià va guanyar el 1988 el premi Josep Pla de narrativa. Ara l’autor ens ofereix una obra de maduresa, de plenitud, la lectura de la qual no he pogut aturar fins arribar a la pàgina 472 que la tanca. Situat temporalment en el període del confinament pandèmic, de seguida el desborda gràcies als infinits interessos i contactes amb el món de l’art, la literatura, la música, els amics i la família. El domini del gènere per part d’Àlex Susanna no és cap revelació, només una de les millors novetats editorials que he llegit al llarg de l’any que s’acaba. Som un país de magnífics dietaristes des de Josep Pla, Maria Manent, Maurici Serrahima, Pere Gimferrer i Feliu Formosa fins a Valentí Puig, Enric Sòria, Miquel Pairolí, Francesc Parcerisas, Pere Rovira, Josep Igual, Ponç Pons, i me’n deixo. Altres opinen el contrari, com Sergi Pàmies quan escriu pel broc gros: “Sovint, els dietaris són la coartada per ordenar l’arbitrarietat exhibicionista de caràcters marcats per

El forn solar d’Odelló a la Cerdanya, símbol alterós d’una fallida

Un dels centres científics més espectaculars i menys coneguts és el Forn Solar d’Odelló a l’Alta Cerdanya francesa, un dels més grans del món, implantat pel Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) gràcies a la durada cde la llum del sol i la qualitat de l’atmosfera cerdana. Concentra els raigs solars als miralls reflectors orientables situats als pendent de la muntanya i els projecta cap a l’enorme pantalla parabòlica de quaranta metres d’alçada i dos mil metres quadrats de superfície. Acull un centre de recerca en estudis tèrmics a altes temperatures, amb aplicacions a materials de la indústria aeronàutica i aeroespacial, entre d’altres. Un primer forn solar ja va ser construït el 1949 a la localitat cerdana veïna de Montlluís, ampliat el 1970 al d’Odelló.

Tornar els marbres arrencats al Partenó, ni que sigui en 3D

S’acaba de presentar a Londres la reproducció exacta en marbre de Carrara, realitzada gràcies a la tecnologia digital 3D per l’Institut d’Arqueologia Digital (IDA, segons les sigles en anglès), del cap de cavall esculpit el segle V aC al frontó oriental del Partenó, una les escultures més famoses de la història, arrencada el 1801 amb permís de l’ocupant turc per lord Elgin i exposada des d’aleshores al Museu Britànic de Londres. La iniciativa pretén oferir una alternativa pietosa al llarg i infructuós litigi de la devolució dels “Elgin marbles” a Grècia. La campanya a favor del retorn dels marbres del Partenó va cobrar nova embranzida arran del mandat de l’actriu

Explicar les lleis geomètriques tot passejant un migdia festiu

Passejar un migdia festiu com el d’ahir per algun poble de la costa com el Port de la Selva pot oferir sorpreses d’alta volada, per exemple entrar en una petita sala municipal d’exposicions anomenada El Cuartelillo (ho havia estat de la Guàrdia Civil) i recórrer amb la boca oberta una sèrie de plafons explicatius sobre la genial “Interpretació geomètrica de emplaçament del monestir de Sant Pere de Rodes”, elaborada per l’arquitecte Fernando Aizpun i publicada anteriorment amb tot detall als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos de l’any 2018. L’esforç explicatiu a l’ampli públic de la seva teoria resulta admirable, a més de convincent. Admet d’entrada il.lustres precedents, com el Teorema de l’Empordà de l’enginyer Frederic Macau, segons el qual

Centenari de José Saramago: una història romàntica i real

El 16 de novembre vinent s’escau el centenari de la naixença del Nobel portuguès José Saramago i  s’organitzen nombroses iniciatives al voltant de la seva obra durant tot aquest any, gràcies en gran part a la fundació que presideix la vídua Pilar del Río. L’escriptor va morir el 2010 a la casa que la parella es va fer construir a Lanzarote. Nou mesos més tard la vídua l’obria al públic com a memorial. Després de visitar-la, he tingut la sensació que el veritable premi Nobel rebut per José Saramago no va ser el de l’Acadèmia sueca el 1998, sinó conèixer dos anys abans la jove periodista

La làpida que els ignorants acaben de trencar a Garriguella

El dia de la Hispanitat va aparèixer trencada a cops de mall la làpida dedicada al pilot alemany abatut per l’aviació republicana en l’últim combat aeri de la Guerra Civil a Catalunya, situada arran de la vinya que s’estén al voral de la carretera d’entrada a Garriguella, tal com ha informat amb puntualitat el fill de la localitat i periodista de La Vanguardia Josep Playà Maset (a la dreta de la foto adjunta). La supervivència fins avui d’aquesta estela mereix per ella sola un llibre que podria relatar tota la Guerra Civil i encara més la postguerra, un llibre que Playà ha anat escrivint al llarg dels anys en repetits reportatges sobre la pedra gravada que deia: "Aquí cayó el 6-2-1939 en la lucha por una España

El propietari dels Grands Buffets de Narbona vol doblar l’aposta

El propietari dels Grands Buffets de Narbona, obert el 1989 com a primer restaurant de bufet de luxe a un preu fix actual de 47,90€ per comensal, ha obtingut un èxit enorme. Per això el narbonès Louis Privat es pot permetre alguns canvis d’humor, com confirmar que marxa de Narbona per desavinences amb el propietari del terreny. Busca nova situació al sud del seu país, li han plogut les ofertes i ha visitat quatre possibles emplaçaments al voltant de Perpinyà. L’establiment és una locomotora econòmica, amb 360.000 clients anuals (un miler per dia) i 200 llocs de treball directes, entre els

Ahir teníem cita amb Afrodita al Cap Norfeu

Vam sortir quan tot just clarejava el dia, enllustrat per la pluja de la vigília. Després de les anxoves confitades del primer esmorzar, vam començar la pujada pedregosa fins l’altiplà de Cap Norfeu, al tram salvatge de la Costa Brava entre Roses i Cadaqués. Vam recórrer la Torre de Norfeu, la Barraca dels Palauencs i Punta Prima per acudir a la cita amb la deessa Afrodita. Aquí ella hi tenia un temple que els navegants utilitzaven de senya marítima, com certifiquen les fonts escrites gregues i romanes. Aquell temple d’Afrodita no s’ha trobat ni s’ha buscat. Però ser-hi, hi és. En canvi tothom reconeix el “bisbe mort” a la silueta del massís del Montgrí, amb la seva tiara, l’anell episcopal als dits entrecreuats sobre la panxa (el castell de Montgrí) i les llargues cames. Per

Uns plafons per recordar a l’indret precís el brutal èxode republicà

El Memorial Democràtic va instal.lar el 2009 al cim fronterer del Coll dels Belitres que separa Portbou de Cervera de la Marenda uns plafons metàl.lics informatius sobre el brutal èxode de mig milió de refugiats republicans --civils i soldats-- que s’hi va viure al final de la Guerra Civil. L’endimoniada carretera litoral de revolts s'havia obert al trànsit el 1927, fins aleshores un simple camí de bast (tots dos municipis fronterers eren badies deshabitades abans de l’arribada del tren el 1878). Per aquest post  del Coll dels Belitres hi van passar en condicions penoses 140.000 republicans entre el 27 de gener i el 9 de febrer del 1939 (la resta ho farien pel Pertús, el Coll d’Ares i Puigcerdà). Aquí

El far de Cap Cervera fa l’ullet al prodigiós crepuscle de l’Albera

El modern far fotovoltaic aixecat el 1982 per les autoritats franceses a la punta del Cap Cervera, que marca la divisòria estatal, es va poder permetre unes línies molt diferents de l’arquitectura faronera tradicional perquè en aquell moment la funcionalitat d’aquests enginys ja havia passat a la història, substituïda per altres sistemes d’orientació dels navegants. Això no treu que la llum que culmina l’estructura de pissarra i planxa metàl.lica continua emetent de nit quatre esclats blancs cada quinze segons amb un abast de 15 milles, perfectament visibles des de Llançà i el Port de la Selva, com una senya natural. L’obra de l’arquitecte parisenc Lucien Guerra va recórrer a plaques fotovoltaiques d’alimentació d'energia per estalviar el traçat d’una línia

Àpat de germanor de la bona amb els últims pescadors de Cadaqués

Dissabte passat vaig ser invitat a una taula més exclusiva que El Bulli de Ferran Adrià, el Celler de Can Roca gironí o la Tour d’Argent parisenca. És una simple planxa de fusta amb cadires al voltant i un fogó de gas butà encès al petit moll de pescadors de Portlligat (Cadaqués). En realitat només n’hi queden dos en actiu: Josep Lluís Garcia Jaén, més conegut pel sobrenom d’Isca, i Moisès Tibau (tots dos a la foto adjunta). L’Isca hi cuina el millor arròs de llobregant del món, Moisès Tibau hi posa les seves pròpies anxoves confitades d’aperitiu, el peix de nata de la pastisseria Cabrises de Cadaqués a les postres, i els vins i xampanys oferts per Pepe Raventós, de la casa Raventós i Blanc. A aquesta taula només s’hi accedeix per privilegi d’amistat. Abans

Les anxoves de llegenda als esmorzars de l’Almadraba de Roses

Al bufet d’esmorzar de l’Almadabra Park Hotel de Roses, com també al seu germà gran del Motel Empordà de Figueres, sempre es troba a disposició dels clients acabats de llevar una esplèndida plata d’anxoves confitades de la casa. Aquest "caviar" del Mediterrani i del Cantàbric és un luxe que només a la Península Ibèrica es manté com a plat per ell mateix, mentre que a Itàlia i arreu s’utilitza sobretot de condiment en amanides, pizzes i salses. El boqueró fresc de bona mida esdevé anxova un cop escaparrat, esbudellat i confitat en sal, oli i pebre. Confitar anxoves és una tècnica ancestral que pot semblar bàsica i en realitat necessita una destresa subtil i sàvia per no espatllar-les. El municipi de l’Escala (10.000 habitants) suma sis

El tam-tam tribal dels versos de Verdaguer recitats a Serrabona

Alguna fibra mil.lenària lliga la gent del Rosselló i a mi també al priorat romànic de Serrabona, entaforat lluny de tot a la muntanya dels Aspres, entre Tuïr i Bulaternera, després de deixar enrere la plana atapeïda de fruiterars regats pel riu Tet i el seu afluent Bulès: presseguers, albercoquers, cirerers... L’edifici del segle XI ha estat pulcrament restaurat per l’administració pública francesa i obre cada dia al públic, habitualment escàs i fascinat. Fa molt temps vaig intuir en grup a Serrabona aquella fibra vinculant. Hi torno cada vegada per escrutar el seu secret i recitar en veu alta a la galeria dels capitells dels lleons, esculpits en marbre rosa del Conflent, el versos de Verdaguer que hi al.ludeixen, al repicó final del seu Canigó: “Doncs, que us heu fet, superbes abadies: Marcèvol, Serrabona, Sant Miquel [de Cuixà] i tu Sant Martí [del Canigó] que omplies aquesta vall se salms i melodies, la terra d’àngels i de sants el cel”. A l’època de Verdaguer els quatre magnífics exemples del romànic nord-català que esmenta es trobaven en ruïnes, ara no. Encara no he descobert el motiu de l’atracció que exerceixen. No és només per l’art arquitectònic i escultòric, no és només per la bellesa de l'indret geogràfic. Hi ha

Amants d'Itàlia, a les verdes i a les madures

Pot desagradar-me el resultat de les eleccions a Itàlia, però no m’estranya ni m’escandalitza. Els neofeixistes han estat el partit més votat perquè els italians han provat sense èxit les dècades anteriors tots els altres governs possibles i els problemes del país --que representa la tercera economia europea-- no s’han resolt en absolut, s’han accentuat. El nou govern ultradretà de la senyora Meloni tampoc no els resoldrà. Durarà al poder el mateix que els anteriors, però a la primera superpotència ja ho van intentar amb Donald Trump i ara Itàlia en té el mateix dret, ens agradi o no.

El Museu d’Art Modern de Ceret sembla no tenir sostre

Contemplar grans obres del segle XX de pintors de totes nacionalitats instal.lats a París que s’exhibeixen habitualment al Centre Pompidou, ara tancat per obres de reforma, és la sort que brinda fins el 13 de novembre el Museu d’Art Modern de Ceret, gràcies a la col.laboració del gran centre parisenc amb la petita joia de la corona que acaba d’ampliar l'edifici a la capital del Vallespir (7.000 habitants). El Museu d’Art Modern de Ceret va tancar el 2019 per obres d’ampliació i, des de la reobertura el mes de març amb una exposició d’escultures de Jaume Plensa, atrau encara més visitants. L’actual mostra temporal “Chagall, Modigliani, Soutine & Cia, L’Éscola de París 1900-1939” (a la foto adjunta l’oli de Léonard Foujita  “L’Amitié”) és una demostració de múscul cultural a un museu que suma 70.000 visitants anuals, amb un pressupost públic de 3,6 milions d’euros per any i 24 empleats fixos. Existeix des del 1950, però l’actual edifici en ple centre de la vila

Elogi del balcó, la tendresa, la gratitud i la vida

Saber fruir amablement del que tenim davant dels ulls representa tot sovint un exercici de gimnàstica fina, un discerniment senzill i alhora esforçat, una lliçó de lluita i esperança sobre la realitat existent i contra l’amenaça de la rutina o de la idiotesa, una celebració de la vida amb els mil matisos de la claredat i un ventall d’adjectius, dedicats aquí a un escenari de conversa o de simple contemplació del món amb la força hercúlia de la tendresa. Poden ser instants d’una brevetat esmolada, més intuïtius que conceptuals, o també llargues hores fregades pel damunt amb el pecat inesborrable de la bellesa o amb unes gambes fresques passades per la planxa. La principal expectativa d’èxit, l’eufòria bàsica, la millor conjectura possible consisteix a

No ha corregut la veu sobre el mural de Pascal Comelade a Ceret

El músic Pascal Comelade va pintar l’any passat, durant el llarg confinanent, un mural de deu metres de llargada per dos d’alçada a la sala principal del cèntric bar-restaurat Le Pablo de Ceret, la vila on resideix. El fet ha passat força desapercebut fins ara, malgrat la nombrosa concurrència de l’establiment i la celebritat de l’autor, subjecte de la biografia escrita pel crític musical Donat Putx Pascal Comelade, l’argot del soroll (Ed. Empúries, 2021) per orientar-se una mica en la seva polièdrica trajectòria. Potser algún dia hi haurà cua de gent per mirar aquest mural, com n’hi havia al veí Grand Cafè de Ceret pel dibuix “La sardana de la pau” que hi va pintar Picasso d'una revolada el 20 de setembre del 1953 per obsequiar-lo a la secció local del Partit Comunista