Tornar els marbres arrencats al Partenó, ni que sigui en 3D

S’acaba de presentar a Londres la reproducció exacta en marbre de Carrara, realitzada gràcies a la tecnologia digital 3D per l’Institut d’Arqueologia Digital (IDA, segons les sigles en anglès), del cap de cavall esculpit el segle V aC al frontó oriental del Partenó, una les escultures més famoses de la història, arrencada el 1801 amb permís de l’ocupant turc per lord Elgin i exposada des d’aleshores al Museu Britànic de Londres. La iniciativa pretén oferir una alternativa pietosa al llarg i infructuós litigi de la devolució dels “Elgin marbles” a Grècia. La campanya a favor del retorn dels marbres del Partenó va cobrar nova embranzida arran del mandat de l’actriu

Explicar les lleis geomètriques tot passejant un migdia festiu

Passejar un migdia festiu com el d’ahir per algun poble de la costa com el Port de la Selva pot oferir sorpreses d’alta volada, per exemple entrar en una petita sala municipal d’exposicions anomenada El Cuartelillo (ho havia estat de la Guàrdia Civil) i recórrer amb la boca oberta una sèrie de plafons explicatius sobre la genial “Interpretació geomètrica de emplaçament del monestir de Sant Pere de Rodes”, elaborada per l’arquitecte Fernando Aizpun i publicada anteriorment amb tot detall als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos de l’any 2018. L’esforç explicatiu a l’ampli públic de la seva teoria resulta admirable, a més de convincent. Admet d’entrada il.lustres precedents, com el Teorema de l’Empordà de l’enginyer Frederic Macau, segons el qual

Centenari de José Saramago: una història romàntica i real

El 16 de novembre vinent s’escau el centenari de la naixença del Nobel portuguès José Saramago i  s’organitzen nombroses iniciatives al voltant de la seva obra durant tot aquest any, gràcies en gran part a la fundació que presideix la vídua Pilar del Río. L’escriptor va morir el 2010 a la casa que la parella es va fer construir a Lanzarote. Nou mesos més tard la vídua l’obria al públic com a memorial. Després de visitar-la, he tingut la sensació que el veritable premi Nobel rebut per José Saramago no va ser el de l’Acadèmia sueca el 1998, sinó conèixer dos anys abans la jove periodista

La làpida que els ignorants acaben de trencar a Garriguella

El dia de la Hispanitat va aparèixer trencada a cops de mall la làpida dedicada al pilot alemany abatut per l’aviació republicana en l’últim combat aeri de la Guerra Civil a Catalunya, situada arran de la vinya que s’estén al voral de la carretera d’entrada a Garriguella, tal com ha informat amb puntualitat el fill de la localitat i periodista de La Vanguardia Josep Playà Maset (a la dreta de la foto adjunta). La supervivència fins avui d’aquesta estela mereix per ella sola un llibre que podria relatar tota la Guerra Civil i encara més la postguerra, un llibre que Playà ha anat escrivint al llarg dels anys en repetits reportatges sobre la pedra gravada que deia: "Aquí cayó el 6-2-1939 en la lucha por una España

El propietari dels Grands Buffets de Narbona vol doblar l’aposta

El propietari dels Grands Buffets de Narbona, obert el 1989 com a primer restaurant de bufet de luxe a un preu fix actual de 47,90€ per comensal, ha obtingut un èxit enorme. Per això el narbonès Louis Privat es pot permetre alguns canvis d’humor, com confirmar que marxa de Narbona per desavinences amb el propietari del terreny. Busca nova situació al sud del seu país, li han plogut les ofertes i ha visitat quatre possibles emplaçaments al voltant de Perpinyà. L’establiment és una locomotora econòmica, amb 360.000 clients anuals (un miler per dia) i 200 llocs de treball directes, entre els

Ahir teníem cita amb Afrodita al Cap Norfeu

Vam sortir quan tot just clarejava el dia, enllustrat per la pluja de la vigília. Després de les anxoves confitades del primer esmorzar, vam començar la pujada pedregosa fins l’altiplà de Cap Norfeu, al tram salvatge de la Costa Brava entre Roses i Cadaqués. Vam recórrer la Torre de Norfeu, la Barraca dels Palauencs i Punta Prima per acudir a la cita amb la deessa Afrodita. Aquí ella hi tenia un temple que els navegants utilitzaven de senya marítima, com certifiquen les fonts escrites gregues i romanes. Aquell temple d’Afrodita no s’ha trobat ni s’ha buscat. Però ser-hi, hi és. En canvi tothom reconeix el “bisbe mort” a la silueta del massís del Montgrí, amb la seva tiara, l’anell episcopal als dits entrecreuats sobre la panxa (el castell de Montgrí) i les llargues cames. Per

Uns plafons per recordar a l’indret precís el brutal èxode republicà

El Memorial Democràtic va instal.lar el 2009 al cim fronterer del Coll dels Belitres que separa Portbou de Cervera de la Marenda uns plafons metàl.lics informatius sobre el brutal èxode de mig milió de refugiats republicans --civils i soldats-- que s’hi va viure al final de la Guerra Civil. L’endimoniada carretera litoral de revolts s'havia obert al trànsit el 1927, fins aleshores un simple camí de bast (tots dos municipis fronterers eren badies deshabitades abans de l’arribada del tren el 1878). Per aquest post  del Coll dels Belitres hi van passar en condicions penoses 140.000 republicans entre el 27 de gener i el 9 de febrer del 1939 (la resta ho farien pel Pertús, el Coll d’Ares i Puigcerdà). Aquí

El far de Cap Cervera fa l’ullet al prodigiós crepuscle de l’Albera

El modern far fotovoltaic aixecat el 1982 per les autoritats franceses a la punta del Cap Cervera, que marca la divisòria estatal, es va poder permetre unes línies molt diferents de l’arquitectura faronera tradicional perquè en aquell moment la funcionalitat d’aquests enginys ja havia passat a la història, substituïda per altres sistemes d’orientació dels navegants. Això no treu que la llum que culmina l’estructura de pissarra i planxa metàl.lica continua emetent de nit quatre esclats blancs cada quinze segons amb un abast de 15 milles, perfectament visibles des de Llançà i el Port de la Selva, com una senya natural. L’obra de l’arquitecte parisenc Lucien Guerra va recórrer a plaques fotovoltaiques d’alimentació d'energia per estalviar el traçat d’una línia

Àpat de germanor de la bona amb els últims pescadors de Cadaqués

Dissabte passat vaig ser invitat a una taula més exclusiva que El Bulli de Ferran Adrià, el Celler de Can Roca gironí o la Tour d’Argent parisenca. És una simple planxa de fusta amb cadires al voltant i un fogó de gas butà encès al petit moll de pescadors de Portlligat (Cadaqués). En realitat només n’hi queden dos en actiu: Josep Lluís Garcia Jaén, més conegut pel sobrenom d’Isca, i Moisès Tibau (tots dos a la foto adjunta). L’Isca hi cuina el millor arròs de llobregant del món, Moisès Tibau hi posa les seves pròpies anxoves confitades d’aperitiu, el peix de nata de la pastisseria Cabrises de Cadaqués a les postres, i els vins i xampanys oferts per Pepe Raventós, de la casa Raventós i Blanc. A aquesta taula només s’hi accedeix per privilegi d’amistat. Abans

Les anxoves de llegenda als esmorzars de l’Almadraba de Roses

Al bufet d’esmorzar de l’Almadabra Park Hotel de Roses, com també al seu germà gran del Motel Empordà de Figueres, sempre es troba a disposició dels clients acabats de llevar una esplèndida plata d’anxoves confitades de la casa. Aquest "caviar" del Mediterrani i del Cantàbric és un luxe que només a la Península Ibèrica es manté com a plat per ell mateix, mentre que a Itàlia i arreu s’utilitza sobretot de condiment en amanides, pizzes i salses. El boqueró fresc de bona mida esdevé anxova un cop escaparrat, esbudellat i confitat en sal, oli i pebre. Confitar anxoves és una tècnica ancestral que pot semblar bàsica i en realitat necessita una destresa subtil i sàvia per no espatllar-les. El municipi de l’Escala (10.000 habitants) suma sis

El tam-tam tribal dels versos de Verdaguer recitats a Serrabona

Alguna fibra mil.lenària lliga la gent del Rosselló i a mi també al priorat romànic de Serrabona, entaforat lluny de tot a la muntanya dels Aspres, entre Tuïr i Bulaternera, després de deixar enrere la plana atapeïda de fruiterars regats pel riu Tet i el seu afluent Bulès: presseguers, albercoquers, cirerers... L’edifici del segle XI ha estat pulcrament restaurat per l’administració pública francesa i obre cada dia al públic, habitualment escàs i fascinat. Fa molt temps vaig intuir en grup a Serrabona aquella fibra vinculant. Hi torno cada vegada per escrutar el seu secret i recitar en veu alta a la galeria dels capitells dels lleons, esculpits en marbre rosa del Conflent, el versos de Verdaguer que hi al.ludeixen, al repicó final del seu Canigó: “Doncs, que us heu fet, superbes abadies: Marcèvol, Serrabona, Sant Miquel [de Cuixà] i tu Sant Martí [del Canigó] que omplies aquesta vall se salms i melodies, la terra d’àngels i de sants el cel”. A l’època de Verdaguer els quatre magnífics exemples del romànic nord-català que esmenta es trobaven en ruïnes, ara no. Encara no he descobert el motiu de l’atracció que exerceixen. No és només per l’art arquitectònic i escultòric, no és només per la bellesa de l'indret geogràfic. Hi ha

Amants d'Itàlia, a les verdes i a les madures

Pot desagradar-me el resultat de les eleccions a Itàlia, però no m’estranya ni m’escandalitza. Els neofeixistes han estat el partit més votat perquè els italians han provat sense èxit les dècades anteriors tots els altres governs possibles i els problemes del país --que representa la tercera economia europea-- no s’han resolt en absolut, s’han accentuat. El nou govern ultradretà de la senyora Meloni tampoc no els resoldrà. Durarà al poder el mateix que els anteriors, però a la primera superpotència ja ho van intentar amb Donald Trump i ara Itàlia en té el mateix dret, ens agradi o no.

El Museu d’Art Modern de Ceret sembla no tenir sostre

Contemplar grans obres del segle XX de pintors de totes nacionalitats instal.lats a París que s’exhibeixen habitualment al Centre Pompidou, ara tancat per obres de reforma, és la sort que brinda fins el 13 de novembre el Museu d’Art Modern de Ceret, gràcies a la col.laboració del gran centre parisenc amb la petita joia de la corona que acaba d’ampliar l'edifici a la capital del Vallespir (7.000 habitants). El Museu d’Art Modern de Ceret va tancar el 2019 per obres d’ampliació i, des de la reobertura el mes de març amb una exposició d’escultures de Jaume Plensa, atrau encara més visitants. L’actual mostra temporal “Chagall, Modigliani, Soutine & Cia, L’Éscola de París 1900-1939” (a la foto adjunta l’oli de Léonard Foujita  “L’Amitié”) és una demostració de múscul cultural a un museu que suma 70.000 visitants anuals, amb un pressupost públic de 3,6 milions d’euros per any i 24 empleats fixos. Existeix des del 1950, però l’actual edifici en ple centre de la vila

Elogi del balcó, la tendresa, la gratitud i la vida

Saber fruir amablement del que tenim davant dels ulls representa tot sovint un exercici de gimnàstica fina, un discerniment senzill i alhora esforçat, una lliçó de lluita i esperança sobre la realitat existent i contra l’amenaça de la rutina o de la idiotesa, una celebració de la vida amb els mil matisos de la claredat i un ventall d’adjectius, dedicats aquí a un escenari de conversa o de simple contemplació del món amb la força hercúlia de la tendresa. Poden ser instants d’una brevetat esmolada, més intuïtius que conceptuals, o també llargues hores fregades pel damunt amb el pecat inesborrable de la bellesa o amb unes gambes fresques passades per la planxa. La principal expectativa d’èxit, l’eufòria bàsica, la millor conjectura possible consisteix a

No ha corregut la veu sobre el mural de Pascal Comelade a Ceret

El músic Pascal Comelade va pintar l’any passat, durant el llarg confinanent, un mural de deu metres de llargada per dos d’alçada a la sala principal del cèntric bar-restaurat Le Pablo de Ceret, la vila on resideix. El fet ha passat força desapercebut fins ara, malgrat la nombrosa concurrència de l’establiment i la celebritat de l’autor, subjecte de la biografia escrita pel crític musical Donat Putx Pascal Comelade, l’argot del soroll (Ed. Empúries, 2021) per orientar-se una mica en la seva polièdrica trajectòria. Potser algún dia hi haurà cua de gent per mirar aquest mural, com n’hi havia al veí Grand Cafè de Ceret pel dibuix “La sardana de la pau” que hi va pintar Picasso d'una revolada el 20 de setembre del 1953 per obsequiar-lo a la secció local del Partit Comunista

Plega l’única llibreria de Palafrugell, bufetada i llàstima

El fet que la pròspera vila de Palafrugell, el municipi més poblat del Baix Empordà (23.000 habitants), no sigui capaç de mantenir una sola petita llibreria en activitat revela els efectes socials de l’hegemonia del sector turístic, convertit en una mena de fil.loxera cultural, una aluminosi intel.lectual, una covid lectora. La dinàmica llibreria Vitel.la, regentada amb èxit per Gemma Garcia a la vila veïna de l’Escala (10.500 habitants), va obrir fa dos anys sucursal a Palafrugell per pal.liar el tancament de l’anterior llibreria Mediterrània i aprofitar els mateixos locals. Ara anuncia que plega perquè no surten els números, i no serà per manca de dedicació. L’última diada de Sant Jordi Gemma Garcia encara m’hi va invitar a signar el meu

Rèquiem desolat pels cigars havans, començant pels famosos Cohiba

Portat fins a l’extrem de l’addició, el fet de fumar, beure o menjar pot ser un vici, però practicat amb criteri també representa una cultura. Això és el que vaig voler exposar al meu llibre Cigars, la cultura del fum, curosament editat el 1998 pel segell La Magrana. Aquí el puro no havia estat mai un costum només elitista i jo vaig heretar del meu pare els coneixements viscuts en la matèria que em portarien a dedicar-li el llibre, després d’explorar a Cuba les plantacions i les factories que elaboren els millors cigars del món, els havans. Ara Cuba rodola pel camí del pedregar, assetjada per l’embargament comercial dels Estats Units i les

La gesta de Magalhães convertida en una closca de nou

Una rèplica de la closca de nou de la nau Victòria que va completar la primera volta al món el 1522, després d’arribar a les veritables Índies per la nova ruta del Pacífic arran de l’expedició espanyola comandada pel navegant portuguès Fernão de Magalhães, acaba de ser ancorada al port de Sevilla i oberta a la visita pública amb motiu del cinquè centenari de la gesta, que en molts aspectes va resultar dramàtica i inútil. Cristòfol Colom havia intentat trenta anys abans arribar a l’Índia, però a mig camí va topar amb el continent desconegut d’Amèrica, el qual es va convertir en barrera

Els armanyacs del Motel Empordà de Figueres com un alè de lucidesa

La copa després del cafè és la cirereta del pastís d'un bon àpat i per això al Motel Empordà de Figueres ofereix de sempre a l’hora de la sobretaula una panòplia d’ampolles d’armanyac --de mida normal o en format màgnum de 2,5 litres-- que s’ha convertit en llegendària igual com alguns dels seus plats. Potser l’armanyac no conserva tant de públic com abans, però això no frena els establiments que tenen a gala renovar la tradició. Es tracta d’un aiguardent de vi amb compostos aromàtics més educats que el conyac i la majoria d’armanyacs del Motel Empordà són de la casa gascona Laberdolive, en activitat des del 1866. De laberdolives n’hi ha de diverses menes i edats, encara que tots derivin de la destil.lació del raïm blanc de la zona, sàviament envellit

Joan Alsina: “Mátame de frente, quiero verte para darte el perdón”

Quan diumenge vinent 11 de setembre es recordi el 49 aniversari del cop d’estat del general Pinochet a Xile, caldrà evocar també l’assassinat aquells dies a la capital xilena del capellà obrer català Joan Alsina Hurtós. Ordenat sacerdot el 1965, va exercir d’entrada a Malgrat de Mar, abans de marxar a Xile el 1968. A Santiago va ser capellà de la parròquia de San Ignacio i va treballar a l'Hospital San Juan de Dios. Partidari de la teologia de l’alliberament i del socialisme democràtic del president electe Salvador Allende, vuit dies després del cop d’estat va ser detingut. A Puente Bulnes, sobre el riu Mapocho, li van engegar una ràfega de metralleta