Rèquiem desolat pels cigars havans, començant pels famosos Cohiba

Portat fins a l’extrem de l’addició, el fet de fumar, beure o menjar pot ser un vici, però practicat amb criteri també representa una cultura. Això és el que vaig voler exposar al meu llibre Cigars, la cultura del fum, curosament editat el 1998 pel segell La Magrana. Aquí el puro no havia estat mai un costum només elitista i jo vaig heretar del meu pare els coneixements viscuts en la matèria que em portarien a dedicar-li el llibre, després d’explorar a Cuba les plantacions i les factories que elaboren els millors cigars del món, els havans. Ara Cuba rodola pel camí del pedregar, assetjada per l’embargament comercial dels Estats Units i les

La gesta de Magalhães convertida en una closca de nou

Una rèplica de la closca de nou de la nau Victòria que va completar la primera volta al món el 1522, després d’arribar a les veritables Índies per la nova ruta del Pacífic arran de l’expedició espanyola comandada pel navegant portuguès Fernão de Magalhães, acaba de ser ancorada al port de Sevilla i oberta a la visita pública amb motiu del cinquè centenari de la gesta, que en molts aspectes va resultar dramàtica i inútil. Cristòfol Colom havia intentat trenta anys abans arribar a l’Índia, però a mig camí va topar amb el continent desconegut d’Amèrica, el qual es va convertir en barrera

Els armanyacs del Motel Empordà de Figueres com un alè de lucidesa

La copa després del cafè és la cirereta del pastís d'un bon àpat i per això al Motel Empordà de Figueres ofereix de sempre a l’hora de la sobretaula una panòplia d’ampolles d’armanyac --de mida normal o en format màgnum de 2,5 litres-- que s’ha convertit en llegendària igual com alguns dels seus plats. Potser l’armanyac no conserva tant de públic com abans, però això no frena els establiments que tenen a gala renovar la tradició. Es tracta d’un aiguardent de vi amb compostos aromàtics més educats que el conyac i la majoria d’armanyacs del Motel Empordà són de la casa gascona Laberdolive, en activitat des del 1866. De laberdolives n’hi ha de diverses menes i edats, encara que tots derivin de la destil.lació del raïm blanc de la zona, sàviament envellit

Joan Alsina: “Mátame de frente, quiero verte para darte el perdón”

Quan diumenge vinent 11 de setembre es recordi el 49 aniversari del cop d’estat del general Pinochet a Xile, caldrà evocar també l’assassinat aquells dies a la capital xilena del capellà obrer català Joan Alsina Hurtós. Ordenat sacerdot el 1965, va exercir d’entrada a Malgrat de Mar, abans de marxar a Xile el 1968. A Santiago va ser capellà de la parròquia de San Ignacio i va treballar a l'Hospital San Juan de Dios. Partidari de la teologia de l’alliberament i del socialisme democràtic del president electe Salvador Allende, vuit dies després del cop d’estat va ser detingut. A Puente Bulnes, sobre el riu Mapocho, li van engegar una ràfega de metralleta

Stephan Zweig i Josep Pla: dues grans obres contra el tedi

Explica Stefan Zweig a les memòries El món d’ahir que la idea d’escriure la biografia sobre l’heroic navegant Fernão de Magalhães --el primer que va fer la volta al món el 1519 a la recerca de les cotitzades espècies orientals de les illes Moluques-- se li va imposar com una necessitat quan es va sentir avergonyit pel tedi que dominava el seu esperit mentre seguia el 1936 la mateixa ruta marítima a bord d’un còmode transatlàntic fins al Brasil per impartir unes conferències. “Avergonyeix-te en la seva memòria”, es va dir a la

Vulcanòlegs que hi deixen la pell, record d’Albert Pérez-Bastardas

Aquesta setmana s’ha estrenat als cinemes la premiada pel.lícula Fire of love sobre el matrimoni de geòlegs francesos Maurice i Katia Krafft (foto adjunta), moguts per la passió dels volcans que els va conduir a deixar-hi la vida engolits per la lava, arran de l’erupció del 1991 del mont Unzen al Japó. Una segona pel.lícula, dirigida pel veterà Werner Herzog, ha estat estrenada el juliol als Estats Units amb el títol The fire within: A rèquiem for Katia and Maurice Krafft, també amb l’alè èpic del vincle de la parella amb les muntanyes ardents. Qualsevol història es pot convertir en epopeia, com la mort del biòleg català Albert Pérez-Bastardas al cim del volcà sicilià Stromboli el 24 de juliol del 1986, als trenta-tres anys, abatut per l’impacte d’una roca en fusió que acabava d’escopir el cràter, com va explicar la testimoni presencial Teresa Franquesa, tot i que sense arribar al cinema. Des d’aleshores la Fundació Roca Galès convoca l’anual Premi Albert Pérez-Bastardas de

El debut literari d’Isabel Guzman com una tramuntanada

La figuerenca Isabel Guzmán acaba de debutar com escriptora amb set narracions incloses al seu llibre Bocins de pell (Edicions Forment). S’ha proposat el repte de fer-ne una presentació a cada municipi de l’Alt Empordà a través de les seves amigues i conegudes, com a presentadores i com a públic. El repte no és merament anecdòtic, tradueix l’estil que el lector descobrirà a les pàgines del llibre com la irrupció d’una ventada imprevista. La prosa de la debutant Isabel Guzman presenta una fluïdesa i una vivor al marge dels tics literaris habituals. De vegades les coses ragen bé a la primera i això contribueix a la fidelitat imantada del lector fins l’última pàgina. Posar els qualificatius amb destresa, dominar les metàfores i donar als personatges una subtilesa psicològica són coses que s’aprenen amb el pas del temps i els plecs de l’ofici. En canvi la gosadia narrativa a l’hora de construir una història, l’agilitat de convertir una situació donada en literatura magnètica, la

Tribut a la música i als silencis a la Schubertíada de Vilabertran

Assistir aquest mes a algun dels concerts de la 30ena Schubertíada de Vilabertran ha estat com una mena de tribut emotiu a les coses ben fetes, un dels festivals d’estiu de música clàssica d’aquest país amb merescut prestigi internacional. Va ser ideat el 1993 pel doctor Jordi Roch, vinculat per via familiar a Cadaqués. Ara compta a la direcció amb Víctor Medem, de pare alemany i mare catalana, que quan als quinze anys estiuejava a Roses ja hi assistia embadalit. La Schubertíada significa un doble consol a la col.legiata romànica de Vilabertran, magníficament restaurada als afores de Figueres, on poca cosa s’hi fa la resta de l’any i només hi sona el silenci dels segles. El mecenes Albert Tomàs i Bassols, nascut a Vilabertran, es preguntava

Conservatori del Litoral, el més calent és a l’aigüera

La Generalitat ha incomplert la seva pròpia Llei de Protecció del Litoral que, en ser aprovada el 2020, establia la creació d'un Conservatori del Litoral abans d’un any. El director general de Polítiques de Muntanya i del Litoral, Ferran Miralles Sabadell, declara ara que encara no s’ha decidit si serà una institució autònoma com a França, un consorci amb altres administracions o una nova funció de l’Institut Català del Sòl o bé de l’Agència de la Natura de Catalunya. En qualsevol cas preveu que arrenqui l’activitat el 2023 amb un petit pressupost de 2,5 milions d'euros. A França el govern va crear el Conservatori del Litoral el 1975 per comprar finques costaneres disponibles, preservar-les i obrir-les al públic. Disposa d’un pressupost estatal de 60 milions

No sabem ben bé si el Mediterrani és un mosaic o una amalgama

El Mediterrani és una regió geogràfica i un focus històric de primera densitat, però també una realitat molt fragmentada. La diversitat i la desigualtat al voltant de les seves reduïdes dimensions l’han convertit en un trencadís de nombroses tessel.les i ningú no sap ben bé si componen un mosaic o només una amalgama. Comunica tres dels sis continents del planeta, va ser el centre del món occidental i el bressol de múltiples civilitzacions: mesopotàmica, egípcia, cretenca, hebraica, fenícia, grega, romana, cartaginesa, bizantina, àrab, otomana, europea. També el focus originari de les tres religions monoteistes: judaisme, cristianisme, islam. L’estret de Gibraltar li evita les temibles borrasques atlàntiques i gaudeix d’un clima més benigne que moltes

El porró s’ha vist condemnat sense judici, només amb prejudici

Durant llargs anys vaig mantenir el costum resistencial de demanar als restaurants rurals o costaners de fora de Barcelona si em podien servir el vi amb porró, fins que la proporció de cambrers forasters va començar a ser majoritària. No m’entenien i creien que els estava demanant un porro, sense accent. A alguns establiments ja em coneixien i guardaven un últim exemplar de porró per fer-me content. A mi m’alegrava visiblement d’utilitzar-lo, trobava que feia festa i que beure a galet d’aquell broc de gruix tan variable era una manera intel.ligent d’assaborir el vi i alegrar el ganyot.

Carlos Gardel rejoveneix a l'últim disc de la cantant Inés Cuello

La cantant argentina Inés Cuello em fa arribar el seu tercer disc de tangos acabat d’editar, acompanyada pel Quinteto La Grela i dedicat a deu coneguts temes de Carlos Gardel. Es titula “Gardel” i només amb aquestes sis lletres en té ben bé prou. D'ençà la mort del cantant el 1925, les seves cançons han conegut un relleu generacional sostingut, una actualitat perenne. Inés Cuello enfronta el repte d’enregistrar de nou els temes més escoltats, la qual cosa assegura l’atractiu del repertori però també la desafia a posar-hi l’empremta de la pròpia aportació. Canta sobre segur i s’inclina pels arranjaments més melòdics. Fa reviure els tangos-cançó de l’última etapa de l’astre, marcada per la

L’autora de moda Marta D. Riezu em cita dos cops, moltes gràcies

Totes les editorials somnien cada nit que troben un jove autora desconeguda que es converteix en tendència i els fa vendre de cop milers d’exemplars. De vegades els somnis esdevenen realitat, com en el cas de la terrassenca Marta D. Riezu, que ara viu al barri barceloní de Sant Antoni una vida “antiquada i tranquil.la” mentre s’atipa de vendre exemplars dels seus dos llibres La moda justa i Agua y jabón, apuntes sobre elegancia involuntaria, editats enguany pel segell Anagrama. A les pàgines del segon té la gentilesa de citar un parell de cops els meus escrits i el meu nom, cosa que sempre resulta agradable i reconforta l’ego dubitatiu. Reprodueix la meva elegia de l’invent de la pèrgola,  publicada al llibre Apologia de l’Empordà:

El cervell en exposició, l’últim continent que ens queda per descobrir

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acaba d’obrir fins l’11 de desembre una àmplia exposició sobre allò que ens fa humans, el cervell. Els primers Homo sapiens vam aparèixer fa tot just 150.000 anys (una nimietat en la història còsmica), quan un mamífer vertebrat de la família dels micos africans va començar a desenvolupar el cervell més que la resta d’animals. No vam prosperar per ser més forts ni més nombrosos que altres espècies, sinó per les habilitats de cognició d’un cervell més potent, capaç de generar curiositat, desig de saber, pensament i autoconsciència. Diuen que l’últim continent que ens queda per descobrir, l’última epopeia sense cartografiar és el cervell humà, la massa cavernosa d’un quilo i mig de pes continguda al crani. Sabem que es tracta d’una màquina de processar informació que suma milers de milions de neurones,

Racó secret de la badia de Polilles, gota viscuda del Mediterrani

Qualsevol punt infinitesimal del Mediterrani conté a la seva manera particular tot aquest mar. Més que un espai geogràfic, més i tot que el bressol històric del món occidental, es converteix en una manera de viure. Aquesta badia de Polilles, entre Portvendres i Cotlliure, amb les seves vinyes verdes vora el mar, també representa més que un espai geogràfic. És una de les meves gotes viscudes del Mediterrani, una perfusió de la geografia global en l’ànima particular. Definir, cenyir, explicar el caràcter del Mediterrani ha semblat tot sovint impossible per la superposició d’èpoques i cultures, per la quantitat d’estrats sedimentats damunt d’un mateix indret. També és cert que el localisme, la microhistòria i el mètode científic del periodisme no han gaudit per

Un any i mig després, la carretera del Coll de Banyuls continua miserablement tancada

Durant els anys de corresponsal a Barcelona del diari L’Indépendant em desplaçava amb freqüència a Perpinyà i vaig intimar una mica amb la psicologia particular de les forces de policia dels dos cantons de la frontera que la vigilen. Semblava que els molestés la lliure circulació de persones, establerta com un dret intra-europeu al Tractat de Schengen. El president Macron va visitar el post de la Jonquera-Pertús el 5 de novembre del 2020 i va comprometre’s a reforçar la vigilància per qüestions atribuïdes a la lluita antiterrorista i la immigració ilegal. L’1 de gener següent el govern francès prohibia la circulació a deu carreteres frontereres secundàries, del País Basc al Mediterrani, la majoria de les quals continuen tancades i barrades.

Josep Pla i André Gide, dos retorns de Rússia molt escèptics

L’estiu del 1925 Pla va fer una estada periodística de sis setmanes a Rússia, de la qual va escriure quaranta articles al diari La Publicitat i el llibre Rússia (Notícies de la URSS. Una enquesta periodística), publicat per Edicions Diana a Barcelona el desembre d'aquell mateix any. Va centrar-se a relatar «el que veu la persona desapassionada que viatja per Rússia», com anunciava al pròleg. La primera edició de cinc mil exemplars es va esgotar i se’n van fer cinc reedicions més, xifres molt elevades en català, encara que no puguin comparar-se amb els cent cinquanta mil exemplars que vendria André Gide a França el 1936 del seu Retour de l’URSS. O potser sí que es poden comparar, en proporció al

Els incendis s’apaguen a l’hivern, alguns ho saben

Prop del Baixador de Vallvidrera em vaig aturar ahir sota una pancarta que proclamava “Els incendis s’apaguen a l’hivern”, penjada des del mes de febrer (foto adjunta) per les associacions de veïns de la serra de Collserola, amb més raó que un sant. Les autoritats responsables no els han fet gaire cas, com salta de nou a la vista dramàticament aquests dies. Qualsevol gestor públic sap que el principal combat contra els incendis d’estiu es lliura als despatxos a l’hivern, però pocs recorden les flames l’endemà o l’estiu següent, fins que reapareixen amb una regularitat inversament proporcional a la qualitat de gestió del territori. A Catalunya un 62% de la

La pau a mitges del sepulcre del papes Borja a Roma

Els papes són enterrats habitualment al Vaticà, però no els dos papes valencians de la família Borja, Calixt III i Alexandre VI, que van enfrontar el segle XV la caiguda de Constantinoble, el “descobriment” d’Amèrica i la llegenda negra (amb motiu o sense) d'intrusos en la jerarquia romana. Continuen enterrats a una capella lateral de l’església romana de la corona d’Aragó (i ara de la corona espanyola) a Via di Monserrato, com si encara hi purguessin la gosadia que van representar. No deixa de ser una anomalia, dintre d’una llarga història vaticana que hi està molt acostumada. A sota mateix del sepulcre dels dos papes Borja s’hi va habilitar el del rei Alfons XIII, mort a l’exili romà el 1941 (les restes van ser trasllades solemnement a l’Escorial el 1980). La novel.la històrica dels papes Borja és acolorida i frondosa, a més de real o de vegades sobrepintada. Potser la síntesi més aclaridora l’oferia el periodista Lluís Bonada a la ressenya del llibre De València a Roma. Cartes triades dels Borja, que va editar el 1998 l’estudiós Miquel Batllori a l’editorial Quaderns

“Sa carretera veia” de Calella de Palafrugell, el meu camí de Damasc

Quan arribo al volant del cotxe a la rotonda d’entrada a Palafrugell sóc incapaç d’agafar com tothom l’autovia que porta directa a Calella i Llafranc. Sempre em desvio per “sa carretera veia”, abans l’única i avui molt secundària. Una de les coses que em van ensenyar els vells calellencs era que les persones amb criteri anaven o venien de la vila per “sa carretera veia” com una elecció d’autenticitat, una fidelitat probablement inútil, una llibertat d’estil supèrflua però genuïna. Per a ells era una postura davant del temps. Els “veis” calellencs utilitzaven col.loquialment la parla salada i la “iodització” pròpia d’aquells que no tenen “paia a l’ui”, tot i que