La grandesa de Sant Pere de Rodes tanca puntual a les 19h30

Per fugir de la calor de la platja, ahir vaig pujar amb cotxe a mitja tarda fins Sant Pere de Rodes, un dels monuments romànics més importants del país, que resulta que tanca l’accés del públic a les 19h30 (a partir del 30 de setembre a les 17h). Em vaig extasiar malgrat tot amb la visió que ofereix mentre la tramuntana m’inflava la camisa amb perfum de llentiscle. L’elevada quantitat de diners públics que s’hi han invertit en la restauració de les últimes dècades no ha resolt la qüestió de l’ús actual d’aquesta mena de monuments. El flamant Palau de l’Abat havia de ser un centre d’estudis i continua buit. El restaurant deixa d’operar com a bar a partir de les dotze del migdia. La llista perfectament coneguda de les peces espoliades i

La seducció sense resposta de la Venus de Milo al Louvre

L’any 1820 un pagès grec que cavava el seu terreny va trobar enterrada en dos trossos l’estàtua de la Venus de Milo a l’illa cíclada del mateix nom. L’any següent la peça, comprada amb permís de l’ocupant turc, ja s’exhibia al museu del Louvre i va passar a ser-ne una de les principals atraccions fins avui mateix. Esculpida en marbre blanc de Paros al voltant de l’any 100 aC per un artista desconegut, representa la deessa grega Afrodita (rebatejada Venus pels romans) en mida superior a la natural i amb una postura de lleugera torsió del cos que la convertiria en cànon de bellesa clàssica. Els restauradors del Louvre van decidir  no restituir-li els braços, però li van refer el nas trencat i els peus. Les dues úniques vegades que ha estat transportada fora

L’home que gira l’esquena i passa també té somnis d’amor

Al costat del seu xicot, la noia proclama a la samarreta que ha tingut somnis d’amor. A segon pla de la foto algú li gira l’esquena i passa. En realitat la figura que gira l’esquena i passa s’ha fixat en la samarreta de la noia i ha somniat exactament el mateix que ella. A un moment o altre sempre tenim somnis d’amor, encara que no ho reconeguem a la samarreta i que s’encarnin o no. També és cert que la grandesa de l’amor pot encobrir el seu propi dolor. No hi ha res més gran que l’amor i segurament no hi ha res pitjor que l’amor desmentit, potinejat, traït amb una fredor que crema. Per això Virgili desbarra quan afirma "Omnia vincit Amor" a l'Ègloga X

El sòcol de Spinoza a Amsterdam, per seure en diferents direccions

Davant de l’Ajuntament d’Amsterdam, molt a prop d’on munten cada dia les parades del Nieuwmarkt al voltant del canal de Zwanenburgwal, hi van erigir l’any 2008 el monument de l’escultor holandès Nicolas Dings al filòsof del segle XVII Baruch Spinoza, nascut a aquesta ciutat de família jueva expulsada d’Espanya pel fet de ser-ho. Ell va poder consolidar-se aquí com a filòsof de la tolerància. També ho és el seu modern monument, començant pel sòcol circular concebut com a banc de seure sense més requeriments. El personatge va tenir l’enteresa suficient per arribar a ser detestat en la mateixa mesura pels catòlics, els protestants i els jueus, abans de morir plàcidament als 44 anys. Només quedaven el ateus per valorar-lo. El fet d'haver estat maleït per immoral ha fomentat l'interès posterior per la seva obra. Friedrich Hegel va sentenciar un segle més tard que tot filòsof comença un dia sent spinozista. Albert Einsntein, al preguntar-li si creia en Déu, va contestar el 1921: “Crec en el Déu de Spinoza”. Jorge Luis Borges li va dedicar dos sonets, el 1964 i el 1977. Pel meu cantó, he utilitzat humilment el sòcol del seu monument per

Les tulipes no arriben mai soles al parc floral del Keukenhof

L’arribada del bon temps genera un esclat vital sense comparació a una terra baixa que té la humitat enfonsada en el caràcter. Un milió de devots desfilem al parc floral més extens d’Europa, el Keukenhof, per presenciar el gran espectacle de la florida de set milions de bulbs (tulipes, jacints, narcisos) plantats cada any de forma diferent. La jardineria --la botànica urbanitzada— és un indicador subtil del grau de civilització i els holandesos han convertit les flors en una demostració de força, un desplegament de cultura, una altra exhibició del seu domini de la natura. La floricultura ocupa aquí el segon lloc del sector agrícola, amb el típic apartat de la bulbicultura. Als afores d’Amsterdam, el Wall Street de la flor tallada és la borsa mundial

Elegia del color de Roma o el pas del temps com a mèrit

Un del noms més afortunats del nomenclàtor de Roma és aquesta Piazza delle Cinque Lune, situada a mig camí entre Navona i San Luigi dei Francesi. Es tracta d'un nom derivat de l’escut de les cinc llunes de la família Piccolomini que hi tenia el seu palazzo. Encara m’atrau més el teló de fons cromàtic de l’intonaco, l’ocre de l’estucat que revesteix les façanes del centre històric barroc. Més que una tècnica de revestiment, és un maquillatge que evoca la relació amb el bon gust i la saviesa d’exercir l’encant des de la primera impressió més aparent. El color de l’estucat de les façanes és a Roma un distintiu de la bellesa de la ciutat, tot i que algunes belleses es resisteixen a deixar-se escriure perquè el tracte que creuen merèixer volen que sigui més intencionat que no una tècnica de revestiment, ja es tracti de l’estucat o de la literatura. La gràcia de l’intonaco rau en l’envelliment al contacte amb l’aire per part d'una matèria que digereix la humitat i la llum, incorpora el pas del temps i en fa un mèrit, una progressió cap a la plenitud. De vegades sembla d’un groc hepàtic, però més sovint és del color del sol, del pa, del rovell d’ou, de la pell de préssec o de la crema de Sant

El Colosseu de Roma vist com a giratori de la història

Qualsevol persona de cultura llatina tindrà sempre dues pàtries, dues terres maternes: la pròpia i Roma. Tots els llatins som fills pròdigs quan tornem per uns dies a aquest centre històric. És l’única capital d’antigues civilitzacions que sobreviu en el mateix marc, que fa coexistir les ruïnes arqueològiques amb la moderna aglomeració urbana. L’atractiu de Roma deriva d’aquest fet únic: la història i el present hi cohabiten. El Colosseu és l’edifici de l’Antiguitat que manté una proporció més alta encara dreta i accessible. L’Avinguda dels Fòrums Imperials que hi desemboca va ser oberta sense miraments per Mussolini per obtenir l’efecte escenogràfic, amb el Colosseu al fons de la perspectiva i les ruïnes de l’imperi a cada banda. L'ús actual del

El sagristà imposa distància davant l'èxtasi de Santa Teresa

Un barana baixa tancada i barrada, vigilada per un sagristà molt susceptible, impedeix acostar-se a l’Èxtasi de Santa Teresa, l’obra mestra de l’escultor Bernini a la capella lateral de l’església romana de Santa Maria della Vittoria. Per això a la foto adjunta hi apareix a primer pla el meu èxtasi en comptes del seu, que és el bo. La restauració de la peça l’any passat ha donat encara més vivor a la voluptuosa escena representada en marbre d’un instant de trànsit místic –deliri, goig i passió-- de la santa d’Àvila. Molts l'han identificat amb un orgasme per no donar-hi més voltes inútils i deixar-ne de dir “Transverberació”, com pretén la versió oficial. La pròpia santa va relatar aquell instant arravatat de divina alegria al capítol 29 de l’autobiogràfic Llibre de la Vida i Bernini va saber posar tota l’expressivitat a l’expressió facial i la postura del cos. La fundadora de l’orde de les carmelites, canonitzada trenta anys abans que Bernini l’esculpís en aquesta posició el 1652, practicava igualment la poesia i va deixar escrit a la primera quarteta del seu esplèndid Coloquio

Ara de la botifarra en direm “sussissa” i farem un campionat mundial

A l’última Fira de l’Oli d’Espolla, municipi fronterer amb el Rosselló, vaig veure que oferien entrepans de “sussissa” i que organitzaven la cinquena edició de la Marxa de la Sussissa. El veïnatge amb el territori avui francès i la seva influència lingüística ho justifica en l’expressió popular, però no és només això. Al Rosselló la botifarra que anomenen “sussissa” (del francès saucisse) és un viu senyal d’identitat, amb l’única diferència que allà es presenta enroscada com una ensaïmada abans de col.locar-la damunt la brasa i tallar-la en porcions individuals un cop daurada i cuita. Acaben de fundar-hi un Catalan Saucisse Club que convoca el campionat mundial de l’especialitat aquest diumenge 5 de juny al parc del municipi de Toluges. Entre els trenta-tres carnissers presentats s’han classificat vuit finalistes procedents de Cabestany, Ribesaltes, Vinçà, Tuïr, Er, Canoès, Canet del Rosselló i Sant Genís de Fontanes. El Catalan Saucisse Club

La biografia de Carlos Gardel cada dia canta millor, com ell

Felipe Pigna és el Garlos Gardel de la divulgació històrica a l’Argentina, un historiador mediàtic i documentat que ven llibres a cabassos. Sembla com una fatalitat que s’aboqués un dia o altre a escriure una nova biografia de Gardel, prop de 600 pàgines que ara acaba d’editar Planeta. Ens vam trobar a Barcelona el 2019 (foto adjunta), interessat pels meus llibres sobre el paper de la capital catalana en la trajectòria de l'artista, atès que el debut europeu com a cantant de tangos es va produir aquí el 1915 i que hi va tornar repetidament. N’hi vaig passar uns quants i ara ha tingut l’amabilitat de citar-los “amb profusió”, com apunta Àlex Milian a la ressenya de la novetat editorial que apareix a l’últim número del setmanari El Temps. La biografia de Felipe

Han devaluat el record d‘Alexandre Plana al Port de la Selva

El crític i escriptor Alexandre Plana va ser l’inductor de la tria del Port de la Selva com a lloc d’estiueig de Josep V. Foix, Josep M. de Sagarra i altres “culs blancs” que donarien anomenada al petit municipi. L’Ajuntament de la localitat el va nomenar fill adoptiu l’any 1930 i posteriorment li va erigir un monòlit amb baixos relleus de bronze que ennoblia el punt més cèntric i concorregut del poble, a l’ombra dels plataners situats l’inici del moll d’en Balleu. El monòlit va desaparèixer fa tres anys arran d’unes obres de repavimentació. Ara acaba de ser col.locat de nou a un altre punt de tercera línia, a una placeta reurbanitzada del carrer de les Ginesteres, sense res a veure amb la situació cèntrica ni amb la visibilitat d’abans. Nascut a Lleida de mare

Valor viscut d’un dibuix fet al moment de la Columna Trajana a Roma

Deambular al llarg dels Fòrums Imperials de Roma, entre el Colosseu i la descomunal mona de Pasqua del monument al primer rei de la unificació nacional moderna Vittorio Emanuelle II, representa una àrdua caminada sota el sol amb escassos moments de descans, si exceptuem els quatre bancs de pedra sense respatller que han col.locat a l’ombra d’una clapa de pins al peu de la famosa Columna Trajana. Es el lloc ideal per fer-hi un dibuix tranquil, amb imatges o amb paraules. L’únic monument de l’Antiguitat romana que es manté íntegre a tot el recinte dels Fòrums és aquesta marmòria Columna Trajana, esculpida i aixecada l’any 114 com a narració de les victòries de Trajà a la Dàcia (actual Romania), amb un fris helicoïdal de 2.500 figures que s’enrosca al llarg de quaranta metres d’alçada. Va ser coronada per una estàtua de l’emperador, substituïda per una altra de Sant Pere al moment de la reconstrucció barroca de la ciutat el segle XVII, quan també hi van afegir el temple de Sant Lluc i Santa Martina que ara li fa de teló de fons. El dibuix adjunt és de Quim Curbet i el va fer al meu costat en silenci (ell ho fa quasi tot en silenci), des de zero fins al final acolorit al cap de poca estona. Aleshores va arrencar delicadament la pàgina del quadern i me’l va regalar. Li vaig demanar que

Una jaculatòria immortal a Roma: “Prego, due espressi!”

A la salut de Josep M. Fonalleras.

La frase que Quim Curbet i jo repetim més sovint quan anem a Roma és sempre “Prego, due espressi!”. No només a les llegendàries i obligatòries cafeteries de Sant’Eustachio, Tazza d’Oro o Giolitti, també a qualsevol cantonada, a tot tipus de bars del nostre recorregut. No comptem mai els cafès que prenem al llarg del dia perquè les qüestions sentimentals no s’han de xifrar, simplement concelebrem el ritual amb una fe renovada cada cop. Els experts no saben amb exactitud quan ni on va començar el consum de la infusió de granets de cafè després de triturar-los o moldre’ls,

La nostra jaculatòria immortal a Roma: “Prego, due espressi!”

A la salut de Josep M. Fonalleras.

La frase que Quim Curbet i jo repetim més sovint quan anem a Roma és: “Prego, due espressi!”. No només ho fem a les llegendàries i obligatòries cafeteries de Sant’Eustachio, Tazza d’Oro o Giolitti, també a qualsevol cantonada, a tot tipus de bars del nostre recorregut i sempre "al banco", al taulell de peu dret. No comptem mai els cafès que prenem al llarg del dia perquè les qüestions sentimentals no s’han de xifrar, simplement concelebrem el ritual amb una fe renovada cada cop. Els experts no saben quan ni on va començar el costum de consumir la infusió de granets de cafè després de triturar-los o moldre’ls, probablement a

Els peus de porc bé valen una missa al barri chic de París

El districte pijo de París per excel.lència és el XVIème Arrondissement. Just allí, en plena Avinguda Victor Hugo cantonada amb la Rue de la Pompe, impera la Brasserie Stella amb la seva cuina ”bourgeoise et de famille”,  la qual inclou els llegendaris peus de porc arrebossats que m’hi fan desplaçar, acompanyats per la carícia d’una salsa bearnesa. No m’importa que en diguin “le Lipp du XVIème”, que serveixi les ostres més cares ni que el propietari històric Rodolphe Biron la cedís l’any 2017. Continua sent una de les brasseries més ben educades de París i hi vaig pels peus de porc panés, si la dieta del moment no em fa decantar per una més tímida “Salade de museau de boeuf vinaigrette” o altres clàssics de la mena. En condicions normals

Els Camps Elisis parisencs busquen una ànima i no la troben

La cèntrica i acreditada avinguda parisenca dels Camps Elisis té una característica principal: seixanta metres d’amplada (els grans bulevards de la capital francesa n’acostumen a tenir trenta, la Gran Via barcelonina cinquanta i els carrers de l’Eixample vint). La dimensió monumental de l’avinguda parisenca de prestigi no li assegura una vitalitat pròpia, molt dominada actualment pel comerç dirigit als visitants. És una artèria urbana de lluïment més que de residència amb personalitat interna. El primer diumenge de cada mes la tanquen a la circulació rodada i m’afegeixo amb fe predisposta a aquells que la recorren a peu pel mig de la calçada, com

Cristina Masanés critica a “L’Avenç” el meu últim llibre "El millor viatge de tots"

La periodista i escriptora Cristina Masanés dedica al número del mes de maig de la revista L’Avenç una llarga crítica al meu últim llibre El millor viatge de tots, a la qual escriu: “Entre els 50 títols (si no m’equivoco) que Febrés ha publicat, hi ha biografies, cròniques de viatges, dietaris i diàlegs. No hi ha ficció ni novel.la. I aquesta ‘aparent’ varietat de gèneres amaga una gran unitat i una fidelitat al fet de situar l’escriptura molt a prop de la vida”.  Més endavant, Masanés afegeix: “I és que El millor viatge de tots no és només un relat de ruta, sinó que conté una raó oculta, una veritat iniciàtica que es va desplegant com una epifania i que té a veure amb les vaques. Una faula contemporània on les vaques tenen el paper del cor de la tragèdia grega, aquest dispensador d’una veritat fatal que els humans es neguen a escoltar”. Finalment, Masanés conclou: “Aquell noi de 20 anys aturat dins d’un tren entre Brussel.les i Lovaina no podia entendre la primera veu bovina: ‘El que busques no és aquí’. Han hagut de passar molts anys, molts viatges i molt llibres per entendre la veritat socràtica

Dos segles després, Víctor Hugo rugeix com el vell lleó de sempre

Va publicar el primer llibre el 1822, ara fa dos segles, i continua a primera línia del mite literari perquè era més que un novel.lista, un poeta o un dramaturg. Encara se’l veu com un portaveu exacerbat del seu temps remogut, un patriarca, un heroi romàntic, una institució, un monstre sagrat, un sant anticlerical. Ara la seva casa-museu  a la Place des Vosges parisenca (foto adjunta) és de visita gratuïta i acaba d’incorporar al pati interior una deliciosa cafeteria enjardinada. Víctor Hugo sempre ha tingut el públic assegurat, fidel i renovat. És un autor popular, condició que molts col.legues de la mateixa època, com Balzac o Flaubert, li perdonaven a contracor. Altres, com Baudelaire, directament el detestaven. Han arribat a dir que les dues torres campaneres de la catedral Notre-Dame de París tracen la lletra “H” de l’escriptor que la va immortalitzar a la novel.la homònima, igual com va fer amb el conjunt de la ciutat a Els miserables. En la seva lluita republicana contra el Segon Imperi de Napoleó III --el monarca que ha passat a la història amb el sobrenom que li adjudicava Hugo de “Napoleó el Petit”--, la posteritat s’ha decantat a favor de l’escriptor. La millor síntesi del fenomen la va donar André Gide en ser

L’elegància coixa de la gran exposició sobre Maillol al Museu d’Orsay

Tota opinió que el visitant pugui abocar sobre la magna exposició que el Museu d’Orsay dedica aquests dies a Aristides Maillol, inclús si el visitant ha escrit una biografia sobre l’artista, resulta força secundària davant del reconeixement que suposa l'exhibició de talent creatiu oberta fins el mes d’agost a un dels museus més prestigiosos de París. Atès que la quasi totalitat de les seves grans escultures de nus femenins es troba exposada en permanència des de fa llargs anys als veïns jardins de les Tulleries, l’exposició del Museu d’Orsay desplega l’interès en altres facetes de Maillol, com la pintura o els tapissos, malgrat que algunes escultures monumentals hi siguin presents, començant per la més cèlebre de totes, l’anomenada Mediterrània

El nou edifici de Le Monde i l’Obs a París com a penyora de futur

Em vaig fer adult llegint amb devoció i quasi clandestinament el diari Le Monde i el setmanari Le Nouvel Obervateur, que aquí eren com la fruita sovint prohibida de l’edèn democràtic europeu. Amb el pas dels anys vaig recórrer en algunes ocasions els laberíntics despatxos de les seves redaccions, amb la sensació trèmula d’abocar-me a les aigües bíbliques del riu Jordà. Confesso que actualment les seves pàgines em cauen més dels dits i em resulten avorrides amb freqüència, però també comprovo que algunes devocions adquirides a l’edat tendra es converteixen en hàbits, com un substrat geològic que resisteix estranyament el pas del temps. Totes dues capçaleres declaren beneficis i mantenen a França el lideratge