La laboriosa impostura d’empaitar les muses per escriure clar

L’exercici físic de caminar és una excusa innocent, una concessió higiènica davant la nocivitat de l’hàbit d’escriure, costum sedentari que obliga a deixar de tocar de peus a terra durant llargues hores i castigar el cul i la vista a canvi d’una volàtil pretensió purament literària, prima com una galeta i escassa com la gràcia divina. Durant la caminada procuro no endinsar-me en qüestions fonamentals, m’adapto a la limitació recalcitrant de les coses, polemitzo de passada amb mi mateix, xerrotejo en silenci sobre les diferents maneres de mirar el món. Les coses no sempre tenen un argument coherent, de manera que aviat deixo córrer el debat interior, abandono el rendiment improbable de la

M’agradaria entendre la bellesa, no només contemplar-la

El fet de mirar no ha estat mai un acte mecànic, ni tan sols quan es fa per distracció. Es pot mirar amb més o menys intencionalitat, amb la capacitat de percepció més o menys focalitzada, però fins i tot la mirada perduda busca alguna cosa. Alguns dies topo amb figures més vitals que als quadres i els llibres d’art quan em dedico a mirar la gent. No sempre es tracta d’un gest maquinal perquè mirar amb una certa intenció de descoberta, amb un cert rendiment de la mirada, requereix posar-hi un grau d’interès. L’art no sempre arriba a la quantitat d’emoció que ofereix l’acte de mirar una persona que passa. Es tracta del principi actiu, lliure i imprevist de la mirada articulada dintre d’una fortuna fugaç, amb un espurna de pensament lliure. L’esclat

Un altre cafè a Roma, aquest cop amb Josep M. Fonalleras

Dels incomptables cafès que he begut amb devoció a Roma al llarg de les últimes dècades en companyia de persones diverses, cap no ha estat amb l’escriptor gironí Josep M. Fonalleras i prou pena en tinc. La carència ha acabat per crear-me un buit a l’estómac, que acabo de sanar amb la lectura entusiasta del seu últim llibre Un cafè a Roma (Univers, 17,50€). La vida i la literatura de vegades fan bé les coses. És un llibre excel.lent, d’autor amb ofici molt rodat, curtet i deliciós, llampeguejant de troballes i il.luminacions. En efecte, Roma és una capital sentimental perquè tot ciutadà llatí té dues pàtries: la seva i Roma. Pel meu gust Un cafè a Roma és massa més de memòria introspectiva que de filigrana descriptiva, però això només és culpa del meu gust desviat pel periodisme. A més a més, Josep M. Fonalleras posseeix la rara virtut de convertir els seus llibres en esdeveniments públics des d’abans de llegir-ne les pàgines. Potser es deu a la seva presència habitual a tota mena de tribunes i actes ciutadans. A Girona la figura de Fonalleras és tan característica de l’escenari urbà com el pont de les Peixateries Velles o el campanar erecte de Sant Feliu. Per cert, la companyia aèria Ryanair acaba de

Una història de les onades a la platja de Garbet

En puritat oficial Garbet és una platja deshabitada sense edificar de quatre-cents metres de llarg i trenta d’amplada, separada del seu terme municipal de Colera per dos quilòmetres de distància i per quatre de Llançà. En realitat es tracta d'un petit univers, un microcosmos, un món desplegat al voltant d'un punt precís. Alguns l'estimem amb el sentiment patrimonial de la naturalesa lliure, com una parcel.la familiar sense més títols de propietat registral que aquest sentiment. Als espais naturals no s’hi va, no s’hi hauria d’anar amb l’escriptura de propietat a la boca, encara que alguns posseïdors d’aquesta mena de documents timbrats ho intentin. A

Nova mirada sobre l’escultor Maillol al museu parisenc d’Orsay

Una magna exposició de l’escultor rossellonès Aristides Maillol obre el 12 d’abril al Museu d’Orsay parisenc, motiu pel qual acaben de ser traslladades fins aquest centre quatre dels seus dinou nus femenins monumentals que s’exhibeixen de manera permanent als jardins de les Tulleries de París. Revisitar l’obra del l’artista de Banyuls per part d’un gran museu serà l’ocasió per projectar-hi una nova mirada de visitants d’arreu del món, inclosos els catalans que no sempre l’havien valorat. Aristides Maillol es troba enterrat sota el seu nu femení més conegut, batejat amb el nom de Mediterrània, a la masoveria-taller que utilitzava a la vall de Banyuls. Al voltant de les corbes convençudes d'una idea del cos de la dona,  acabaria per ser conegut arreu del món com a renovador de l'escultura del segle XX. No eren nimfes, fades, venus, princeses ni cortesanes. Les models vivien a la

La tramuntana és una llum, sobretot una llum, una llum d’or

L’esplèndida llum solar d’ahir, encara més viva i radiant després de tants dies de núvols escanyats i pluges desconegudes, era fruit directe de l’entrada de vent de tramuntana, com també ho era la baixada del termòmetre. Al prominent observatori del cap de Biarra (Portvendres), geogràficament aparellat amb el de Portbou, la tramuntana registrava ahir 171 km/h (el seu rècord arriba a 191 km/h el gener del 2009), encara que dintre dels nuclis urbans la fúria no es nota tant. M’he dedicat anys seguits a rastrejar el que s’ha escrit sobre la tramuntana i m’he endut algunes sorpreses, com vaig exposar al llibre Elogi i refutació de la tramuntana. En confesso reincident en l’intent de relatar un vent que estimo. El 1995 ja havia publicat, conjuntament amb el

Prodigi de l’hora violeta amb Campari des d’algun mirador predilecte

Tinc una terrassa predilecta per contemplar l’hora violeta amb un Campari entre els dits, davant l’elegantíssima línia de cresta del Pirineu quan es capbussa al Mediterrani. L’equilibri de la llum ponent passa en poca estona per diverses tonalitats, com una aurora vespertina. De vegades enrogeix com el Campari i dibuixa una visió turgent de la vida. Altres dies es mostra mes tímida i es limita a una pàl.lidesa d’or cansat igualment expressiva i amb una màgia contrastada. Algunes persones troben el cel nocturn inhòspit i equívoc, com si fos la comporta lívida del desconegut, la parpella somnolent d’un castell amb fantasma, una gàbia obscura d’ocells estranys. Altres, en canvi, hi trobem les ombres més clares que es

Publicat el meu nou llibre “El millor viatge de tots”

Ja es troba a les llibreries el meu nou llibre El millor viatge de tots (editorial L’Avenç), una narració autobiogràfica amb pinzellades de ficció sobre la recerca de la felicitat a escenaris geogràfics molt diferents, fins a descobrir que l’objectiu s’amaga més a prop del què generalment ens imaginen. Ofereix un cant elegíac al fet, tot sovint oblidat, que la meitat de qualsevol viatge és sempre retorn. L’autor de viatges descobreix, en la maduresa, que l'aventura pendent és un llarga tornada, després d'evocar els països als què ha viscut i sobre els què ha escrit. Un dels paràgrafs diu: “Durant el trajecte entre Brusel.les a Lovaina es va produir per primer cop un fet que em deixaria estupefacte. Per alguna raó tècnica el tren es va aturar enmig dels prats xops. Una vaca del camp limítrof amb la via es va acostar lentament, amb els unglots enfangats, cap a la finestra que jo ocupava. Va alçar lleugerament la resta i em va mirar. La direcció i la intenció dels seus glòbuls oculars, prominents i humits, no oferien cap dubte. L’animal

Segell de correus per a l'espectacular forn solar de la Cerdanya

Un dels centres científics més espectaculars i menys coneguts és el Forn Solar d’Odelló a l’Alta Cerdanya francesa, que ara acaba de ser objecte d’un segell commemoratiu de correus al país veí. Es tracta d’un dels forns solars més grans del món, implantat aquí pel Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS) per la qualitat i la durada de la llum del sol i per la puresa de l’atmosfera cerdana. Concentra els raigs solars als miralls reflectors orientables situats al pendent de la muntanya i els projecta cap a l’enorme pantalla parabòlica de miralls concentradors, de quaranta metres

París atorga medalla d’or a la carn de perol, un cop afrancesada

La carn de perol de la carnissseria majorista perpinyanesa Maison Guasch acaba de guanyar amb aquest nom concret una medalla d’or al Concurs Nacional Agrícola de París, un cop adaptada lleugerament al gust francès en forma de paté i mal escrita com a "parol", però amb els ingredients tradicionals intactes de la recepta catalana (galta, llengua, papada, careta de porc). Es tracta d’un típic plat de matança que ha perdurat sobretot a les comarques gironines com a botifarra de perol, “el Rolls Royce de les botifarres”. També es pot comprar sense embotir a alguns establiments d’aquí, per exemple a l'acreditada carnisseria Can Tiu de les Preses. L’ara guardonada

Mor al llit el “soldadito boliviano” que va matar al Che Guevara

Els remordiments de consciència, suposant que en tingués, no han impedit de viure fins els 80 anys al suboficial de l’exèrcit colombià Mario Terán Salazar, que acaba de morir al seu país d’un càncer de pròstata. Va executar amb el seu fusell per ordres superiors el Che Guevara a la localitat andina d’Higuera el 9 d’octubre del 1967, després d’haver-lo capturat el dia anterior a la selva boliviana on intentava desplegar un focus guerriller. Abans de callar per sempre i jubilar-se a l’exèrcit al cap dels anys, Mario Terán Salazar va declarar que el Che li havia dit: “Póngase sereno y apunte bien. ¡Va a matar a un hombre! Entonces di un paso atrás, hacia el umbral de la puerta, cerré los ojos y disparé”. El cadàver va ser exposat l’endemà a la localitat veïna de Vallegrande, amb els ulls oberts i el pit descobert. El reporter de l’agència France Presse Marc Hutten va fer-ne la coneguda foto del cos que recorda extraordinàriament, per l’angle d’enfoc des dels peus

Elogi dels núvols i la pluja, almenys de tant en tant

No tots dies els dies llueix el sol i això no els fa menys plens de vida, al contrari. És cert que aquí no plou com a les terres atlàntiques, mica en mica durant dies, setmanes o mesos. Ho fa a batzegades o bé amb un comptagotes mig embussat. Al Mediterrani el glu-glu de l’aigua és de raig irregular. Els dies de meteorologia bituminosa semblen llevar-se desafinats, pastosos, flàccids, gomosos com una hamburguesa de tofu. Els colors es difuminen, la pluja ho encongeix tot una mica. En canvi els boscos i els sembrats llueixen amb una eufòria que permet embadalir-se sota el paraigua. La pluja, la pluja raonable, no ens hauria d’aturar mai.

Es torna inundar el cementiri dels republicans a Argelers

Tancats darrere els filats a la sorra nua de la platja en ple mes de febrer, van morir de manera inhumana milers de refugiats republicans al camp de concentració d’Argelers i tot seguit als veïns de Sant Cebrià i del Barcarès, uns morts que les autoritats franceses no van comptar mai. En canvi van establir amb meticulositat des del primer moment el còmput de 440.000 “acollits” durant aquelles dates: 220.000 soldats, 170.000 dones, nens i ancians; 40.000 homes vàlids i 10.000 ferits. La historiadora Geneviève Dreyfus-Armand escriu al llibre L’exili republicà a França sobre els morts al camp de concentració d’Argelers que “la xifra se situa sens dubte en alguns milers”. Tres quartes parts dels refugiats ja havien estat empesos a tornar a Espanya a finals del

Oda passional a les favetes a la menta del Motel Empordà

Les faves estofades eren un dels plats característics de la cuina catalana, fins que el 1973 l’innovador Josep Mercader les va “deconstruir” a la cuina del Motel Empordà de Figueres i va inventar l’amanida de favetes a la menta, convertida en un segell de la casa reconegut amb admiració. Un cop l’eternitat guanyada, el plat continua a la carta de l’establiment seixanta anys després. Ara bé, inclús les eternitats necessiten renovar-se de tant de tant per no avorrir. El continuador fidel Jaume Subirós i els seus fills han incorporatal plat no només l’esplèndida longevitat, també tocs evolutius sense vulnerar-ne l’essència. En comptes de les fines

El pati de la Sorbona, al formiguer no hi entra qui vol

L’edifici central de la Sorbona, al Barri Llatí parisenc, és cada dia un formiguer d’estudiants i professors, però els bidells controlen l’entrada a la porta. No es troba obert al públic, excepte la visita turística guiada dels primers diumenges de mes, tot i que recórrer una universitat buida sigui una cosa gèlida sense gaire sentit. El pati central el presideixen sengles estàtues de Víctor Hugo i Louis Pasteur, prohoms nacionals de les lletres i les ciències, els quals giren ostensiblement l’esquena a l’antiga capella on es troba enterrat el cardenal Richelieu, primer ministre del rei Lluís XIII i benefactor d’aquest centre. Robert de Sorbon havia fundat el 1253 un dels col.legis parisencs que ensenyaven teologia (nom que rebia aleshores la filosofia), dret, medicina i

Podríem parlar també dels oligarques russos a la Costa Brava

Encara no he vist aquests dies cap reportatge sobre els oligarques russos instal.lats a la Costa Brava. Es tracta d’un col.lectiu generalment discret perquè els seus diners acostumen a preferir circuits opacs, però tanmateix prou important com per comprar l’any 2014 al bisbat de Girona i convertir en església ortodoxa la capella de Sant Jordi que es contempla a peu de carretera entre Platja d‘Aro i Calonge o també perquè el magnat immobiliari moscovita Igor Listopad comprés aquell mateix any com a residència d’estiu la Casa Cruïlles del Port d’Esclanyà al litoral de Begur (foto adjunta). Possiblement no es tracta dels oligarques russos més coneguts internacionalment. Potser no són tan potentats com els que es concentren a la Costa

L’alegria de conviure amb un volcà com a senyal d’identitat

Un idíl·lic i senyorial palauet noucentista ha albergat a Olot durant els últims trenta anys el Museu dels Volcans, els quals no deixen de ser fenòmens altrament terrorífics. Ara s’ha modernitzat al nou Espai Cràter (foto adjunta), endegat al subsòl del volcà del Puig del Roser, un dels quaranta que suma la zona. Els napolitans estimen fervorosament el Vesuvi que fumeja amenaçador, igual com els sicilians l’Etna pel mateix motiu de senyal d’identitat. Això no hauria d’estranyar aquells que vam viure la campanya popular “Salvem els volcans” a la comarca de la Garrotxa per preservar

La revelació literària d’Àngela Vinent i el seu “Pati de veïns”

El dilluns 4 d’abril es presenta en societat a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia barceloní el llibre d’Àngela Vinent Pati de veïns (Pagès Editors), una autèntica revelació literària. A les primeres pàgines cita la frase de Fernando Pessoa: “Un home pot, si posseeix la saviesa veritable, fruir de tot l’espectacle del món des d’una cadira”. Si ho intenta una dona com aquesta autora, el resultat es duplica. Pati de veïns és un gran poema en prosa de quan aplaudíem els vespres als balcons, un tractat delicat de sociologia diària, una novel.la d’intriga inquietant i alhora exaltant, una lliçó magistral d’empatia amb prismàtics, capaç d’infondre molta vida a l’èpica simple de la mirada i d‘injectar molta humanitat a les

La sortida del sol té fama a la punta del Cap de Creus

Les dues construccions  aixecades a la punta del Cap de Creus són l’única petjada humana, encara que sigui de peu gran, com correspon al temperament ciclopi del lloc. L'edificació del far data del 1853, la caserna de carrabiners del 1914. Un cop abandonada per la Guàrdia Civil, el jove anglès Chris Little va llogar-la  el 1991 per muntar-hi un restaurant rústec, amb habitacions al pis superior. Els primers vuit anys hi vivia, l’any 2000 va comprar l’edifici. Avui el seu hostal-restaurant Cap de Creus és la Casa del Sol Naixent. Rep el primer raig de l’albada de tota la Península Ibèrica, quan el sol s’aixeca amb sigil de les profunditats del mar violeta. Si es contempla daquí l’albada rhododàctylos (dels “dits rosats”, segons l’epítet que Homer repeteix a l’Odissea) i es fa amb la Partita núm. 2 de Johann Sebastian Bach posada als auriculars a

Estacions de París, el bullidor que no para de renovar-se

Cap de les sis grans estacions ferroviàries de París no té l’aspecte de quan va ser inaugurada, totes han estat ampliades i remodelades. La primera catedral moderna d’aquesta mena, destinada a celebrar l’epopeia del chemin de fer, va ser el 1837 la Gare Saint-Lazare, ampliada amb la façana actual per enlluernar els visitants anglesos de l’Exposició Universal del 1900, la de la construcció de la Torre Eiffel. La Gare de Montparnasse seria la segona el 1840 i la seva renovació del 1969 la va convertir en la més gran de França, a un barri remodelat al seu voltant, inclòs el gratacels de la Torre Montparnasse. En tercer lloc, la