Visita oberta al refugi del “tresor de la República” a la mina de la Vajol

L’anunci de l’alcalde de la Vajol que la llegendària mina Canta de la localitat s’obrirà a partir d’aquest any a la visita pública també hauria de servir per desfer llegendes sobre la tèrbola sortida cap a l‘exili el febrer del 1939 del “tresor de la República” que acollia en secret des de l’any anterior. No es tractava de les reserves d’or del Banc d’Espanya sinó d’un cúmul d’objectes de valor requisats legalment i emmagatzemats per la Caixa de Reparacions creada pel govern republicà. Una altra part més voluminosa va ser dipositada al castell de Sant Ferran de Figueres,

Bernat Rieu dedica a la seva vila d’Argelers un gran llibre d’història

L’erudició local ha donat a l’Empordà i el Rosselló quatre autèntics savis orientals, per la paciència indagadora i també en el sentit geogràfic, atès que les dues comarques no deixen de ser l’extrem oriental de Catalunya. Es tracta d’Alexandre Deulofeu, Joan Badia i Homs, Arnald Plujà i Bernat Rieu. Aquest últim, filòleg i periodista al diari L’Indépendant del 1973 fins la jubilació el 2008, acaba de publicar a les Edicions Trabucaire de Perpinyà una "summa teològica" sobre la història de la vila natal d’Argelers de la Marenda. El llibre, molt ben il.lustrat fotogràficament, aplega tot allò que se sap per les fonts històriques i sobretot tot el que l’autor ha pogut perfilar com investigador, coneixedor pam a pam del terreny i regidor municipal. El terme d’Argelers llinda amb el d’Espolla, per tant la seva feina també s'aboca a la frontera compartida. A aquests savis orientals no els ha importat que els tractin de savis de poble, han fet una feina ingent que avui acumula coneixements a les lleixes de les biblioteques. Alguns hi trobem pistes de valor incalculable, tot sovint menystingudes per aquells que voldrien

La llum del Canigó els dies de tramuntana i de les minves de gener

L’aparició visual del Canigó com a teló de fons del paisatge depèn de si bufa tramuntana per esbandir el cel, aclarir l’ambient i donar profunditat al panorama, com aquests últims dies rutilants de les minves de gener. Cadascú té els seus miradors predilectes del fenomen, la foto adjunta és feta al peu del castell de Bellaguarda, al Pertús. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la muntanya, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A l'hivern la lluor de la neu excitada pel sol li dóna un fulgor diamantí, una vitalitat anímica. L'aparició del Canigó magnifica l'horitzó, l'incentiva, l'aproxima. Actua com un reactiu contra els dies espesseïts, els sentiments

El cèlebre campanar de Cotlliure tapat quatre anys per restauració

Literalment plantat al mar perquè era un antiga torre faronera del segle XVII que vigilava l’entrada del port medieval, posteriorment adossada a l’església parroquial, el campanar amfibi i fàl.lic de Cotlliure ostenta fama mundial des que el pintor Henri Matisse hi va fer néixer el fauvisme l'any 1905 amb quadres que avui es troben als millors museus del món i cotitzen amb xifres milionàries, però el cèlebre campanar pateix molt actualment de la corrosió del salobre. Des d’aquest mes de gener i durant quatre anys es veurà recobert per la bastida de les obres de restauració a fons. La torre de

S’aprenen coses als jaciments prehistòrics com el de Calafell

De tant en tant telefono el catedràtic de Prehistòria de la UB Josep M. Fullola Pericot per quedar i anar de jaciments arreu del país, com altres van de botigues a un eix comercial. Ahir vam visitar la ciutadella ibera de Calafell (foto adjunta), que té com a singularitat haver estat reconstruïda modernament tal com devia ser, per tal d'oferir una imatge real sobre la manera de viure dels nostres avantpassats locals del segle VI al segle III aC. A l’entrada vam topar amb un autocar escolar i el seu eixam brunzent de petits visitants, la qual cosa em va semblar la millor demostració de la utilitat reconstructora conduïda pels arqueòlegs Joan Sanmartí i Joan Santacana. La noció de “prehistòric”, “primitiu” o “civilitzat” és molt relativa, depèn de la mentalitat de

El millor lloc de París per celebrar el quart centenari de Molière

Aquest dissabte 15 de gener s’escau el quart centenari del naixement a París de Molière, l’autor que va establir les bases del teatre modern més enllà de la tradició italiana imperant de la commedia dell’arte i que avui continua sent representat a escenaris de mig món. Hi ha un lloc estratègic per commemorar l’efemèride, al peu del plafó mural que el recorda al Café du Théâtre, situat a la planta baixa del Théâtre du Palais-Royal encara en activitat. El dramaturg va morir després de patir un defalliment dalt d’aquest escenari durant la quarta representació d’El malalt imaginari en què ell encarnava el paper d’Argant. El teatre i el cafè s’aboquen a una de les places porxades i enjardinades més boniques de París, amb els seus quatre rengles de til.lers de

La bellesa anatòmica dels “guerrers de Riace” fa 50 anys que llueix

El mes d’agost farà cinquanta anys de la troballa submarina quasi intacta davant la localitat de Riace (prop de la ciutat de Reggio de Calàbria, a la punta de bota que dibuixa la península italiana) dels imponents “guerrers de Riace”. Les dues escultures gregues del segle V aC, en bronze de mida natural, figuren entre les millors i les poques originals arribades fins avui, comparables a l’Auriga de Delfos o al déu Posidó del Cap Artemision. Primer van ser restaurades a Florència, a continuació van emprendre una gira per Itàlia i finalment van quedar exposades al museu de Reggio de Calàbria, reobert el 2016 després d’una llarga reforma per acollir-les. Probablement el vaixell que les conduïa

Als peus de Luciano Pavarotti a la seva ciutat de Mòdena

El clixé proclama que Mòdena és la ciutat natal del vinagre balsàmic, del fabricant de cotxes Enzo Ferrari i del tenor Luciano Pavarotti. No sóc gaire adepte als dos primers, en canvi la veu i la carrera de “Big Luciano” sempre m’han atret. En arribar aquests dies a Mòdena m'he afanyat a saludar la seva estàtua en bronze, inaugurada el 2017 arran del desè aniversari de la mort del tenor sobrevinguda a la ciutat natal, concretament a la casa que també es visita. El monument es troba sota les voltes del Teatre Comunale, l’auditori que ara porta el seu nom. A aquest escenari va contraure l’any 2003 l’últim matrimoni civil amb la jove Nicoletta Mantovani, que el va acompanyar fins la mort i ha obert la casa comuna a la visita pública. L’estàtua de mida natural

El diari bolonyès “il Resto del Carlino” no té res de carlí

Per una declinant deformació professional, quan arribo a una ciutat m’agrada fullejar la premsa local. Encara més a Bolonya, on el diari de la ciutat ostenta el saborós nom d’il Resto del Carino i gaudeix d’una excel.lent salut comarcal malgrat la competència dels dos diaris nacionals, el milanès Corriere della Sera i el romà La Repubblica, que publiquen cada dia pàgines especials de les seves edicions bolonyeses. Dir-se il Resto del Carlino no deixa de ser un mèrit sense competència possible, una personalitat afegida a la qualitat periodística d’aquesta capçalera fundada el 1885, avui una de les més antigues i arrelades d’Itàlia. El nom no té res a veure amb els “carlins” d’aquí. El “carlino” era la moneda del que regia el segle XVIII, fins que la

El mambo del pintor Morandi a la seva ciutat de Bolonya

Va passar tota la vida a la ciutat natal de Bolonya, no es va apuntar a les avantguardes, va pintar amb obstinada repetició “senzilles” natures mortes de gerros i ampolles, per les quals és avui reconegut mundialment. Aquest 4 de febrer la barcelonina Fundació la Pedrera obre una nova retrospectiva d’un centenar d’obres de Giorgio Morandi (1890-1964). Es troba molt ben representat de manera permanent al Museu d’Art Modern de Bolonya, que s’anomena Mambo per coincidència juganera de les sigles. L’acabo de recórrer amb deteniment per fugir una estona del vel de boira hivernal, tènue però insidiós, que cobreix els carrers de la ciutat italiana. En la seva salsa original, silenciosa i esfumada, la pintura de Morandi cobra tot el sentit atmosfèric, de temps aturat, solitari,

Un escàndol molt britànic a la Costa Brava, sense anar més lluny

La plataforma HBO estrena avui amb gran reforç publicitari la sèrie Un escándalo muy británico sobre el sonor procés de divorci el 1963 als tribunals britànics de la rica hereva americana Margaret Campbell i el seu segon marit, que aquest va guanyar a força d’esventar el nom dels nombrosos amants de la seva muller. Això mateix va passar amb el divorci a Londres de Dorothy Webster, que el 1927 es convertiria en la “russa” del castell de Cap Roig a Calella de Palafrugell per fugir de les repercussions d’aquell judici. Ho va fer en companyia del segon marit, el rus blanc Nicolau

L’autèntic “final feliç” del comerç xinès , vist de prop al barri

A la Dreta de l’Eixample barceloní abunden els residents xinesos i els seus comerços: supermercats, botigues d'electrònica, perruqueries, basars, bars, etc. Durant dècades la visibilitat aquesta comunitat s'havia circumscrit a petits restaurants típics de gestió familiar esforçada i discreta. Això ha canviat degut a l’auge comercial xinès en general. Els basars i els majoristes del carrer Trafalgar van saltar la Granvia en totes direccions. La moda de les perruqueries xineses i cases de massatges amb “final feliç” es va veure controlada i la prostitució va tornar als reductes convencionals. La promptitud amb què van tancar demostra que l’obligació de complir la llei per part de tothom es veu més respectada si les autoritats compleixen amb la seva de fer-la respectar. La Xina serà la primera economia mundial l’any 2050, seguida pels Estats Units, l’Índia, el

L'èxit de la col.lecció francesa Que-sais-je? mostra un camí

La venerable col.lecció francesa de llibres de petit format Que-sais-je?, fundada el 1941, acaba d’editar el seu volum número 4.129 dedicat a la biografia de Dante i la Divina Comèdia, escrit pel professor Carlo Ossola. El fet no tindria res de particular si la mateixa col.lecció no hagués dedicat ja el 1995 un altre volum al mateix tema per part d’un autor diferent, que ara han trobat convenient de renovar com a signe de vitalitat editorial. Cada any la col.lecció francesa, el nom de la qual prové de la cèlebre pregunta de Montaigne, edita trenta títols nous i en reedita un centenar del seu catàleg, sempre amb 128 pàgines a un preu actual de 9 euros. Representa una exhibició consolidada d’esperit de síntesi, capacitat didàctica i qualitat de la vulgarització encarregada als millors especialistes. El conjunt de títols del catàleg Que-sais-je? ha venut fins ara dos-cents milions d’exemplars, capdavanters de l’èxit a múltiples països dels llibres de petit format, curts i econòmics, condensats i no per això mancats de res. Aquí han destacat col.leccions semblants, com la batejada Nuevos Cuadernos de l’editorial Anagrama, la

Silvio Berlusconi no en té prou, vol una última operació estètica

Estimo Itàlia, li dedico viatges entusiastes i n’he escrit alguns llibres, però en el terreny polític ha estat un desastre persistent. Silvio Berlusconi (85 anys) es tornarà a presentar aquest mes de gener al capdavant del seu partit Forza Italia a les eleccions a president del país, després d’haver encapçalat el govern en tres períodes del 1995 al 2011, d’haver estat condemnat per frau fiscal el 2013 i de tenir encara pendent el judici per suborn de testimonis en un cas de prostitució de menors a les seves festes “bunga bunga” d‘anys enrere. El mandat de l’actual president de la República italiana, Sergio Mattarella, expira el 3 de febrer i abans el Parlament ha d’elegir successor. El candidat necessita

Anja Bihlmaier feia tremolar ahir a l’Auditori la simfonia de Sibelius

Confesso predilecció per la Segona Simfonia de Sibelius des que la vaig “descobrir” en la versió de la Saint Louis Simphony Orchestra al Palau de la Música el 17 d'abril de 1985. Ahir dissabte vaig córrer a l’Auditori per escoltar-la de nou en viu per l’OBC i la batuta de la jove directora alemanya Anja Bihlmaier, la qual havia debutat a aquest mateix escenari el mes de maig amb la Quarta Simfonia de Schumann (l’actual temporada OBC suma vuit directores estrangeres invitades). No sabria dir si ahir m’atreia més l’obra o la directora, però el resultat va ser com una radiant “confessió de l’ànima”, una fusió de destresa i

Sempre s'ha de tenir un hotelet predilecte a París, potser dos

Poden haver passat molts anys, inclús dècades, però sempre és important comptar amb un hotelet predilecte a París perquè no se sap mai com vindran donades les ganes de tornar a recórrer alguns vells camins. De fet jo en tinc un parell. N’he provat uns quants més al llarg d’èpoques diferents i en mantinc aquests dos fins avui. El primer és una mica car, per a les èpoques més despreocupades. L’altre és econòmic i digníssim, per a moments potser més eufòrics en altres sentits. Representen dos punts de referència fixos, introntollables com l’atracció de la ciutat, sempre que s’hi posi l’estat d’esperit indispensable. Sense això últim tots els hotels són mísers. Els grans palaces parisencs han envellit malament a força d’injeccions de botox dels petrodòlars. El luxe de talonari és la cosa que es panseix més de pressa malgrat que el guarneixin cada vegada amb més farbalans. El Meurice i el Plaza

Passar la nit o bé despertar al museu, dues opcions

Als museus que m’interessen hi entro a l'hora en punt de l’obertura matinal, la qual cosa em deixa quasi sempre una primera estona de plena  intimitat a les sales, abans que no comenci a arribar el públic. No equival exactament a passar-hi la nit, però és com despertar-se en contacte estret amb la bellesa. Els visitants de museus acostumen a recorre els museus de manera maratoniana, jo prefereixo reveure una obra determinada. M’encamino de dret al que m’interessa, em concentro a una limitació assumida i això em resulta més gratificant que el generalisme. A la milanesa Pinacoteca de Brera, segon museu italià per la riquesa de les col.leccions després dels Ufizzi de Florència, la meva elecció és la Sala 24 (foto adjunta). Només conté

La barrera impúdica al moll de la Barceloneta encara s’amplia

Alguns escàndols es consoliden i s’amplien, com la privatització del moll del passeig de la Barceloneta, barrat al públic després d’haver-lo obert arran de les obres olímpiques del 1992. Des del 2010 es dedica de manera excloent als megaiots de gran luxe, en ple centre de la ciutat, amb l’aprovació i l’impuls de l’alcalde Xavier Trias i el seu tinent d’alcalde d’Urbanisme Antoni Vives. Ara acaben d'anunciar la segona ampliació d’aquesta Marina Port Vell, després de la del 2016. L’empresa privada que la gestiona anuncia que l’any vinent invertirà 20 milions d’euros més per augmentar-ne la capacitat, fins a 55 amarratges per a megaiots de més de 70 metres d’eslora. La barrera metàl.lica que impedeix el pas del públic al moll s’hi mantindrà. Sobre

El feixisme es renta la cara a les pròximes eleccions franceses

Els veïns de dalt, vull dir els francesos, comencen a excitar-se amb les eleccions a la presidència de la República que se celebren cada cinc anys i aquest cop s’escauen el 10 d’abril vinent en primera volta i el 24 d’abril la segona. No pas pel resultat final, atès que tothom augura la reelecció d’Emmanuel Macron per un segon mandat, sinó pel paper en ascens del neofeixista Éric Zemmour, els vots del qual aniran a parar a la segona volta a la ultradretana Marine Le Pen, encara que que no li serveixi per superar el candidat més ben situat. En aquestes eleccions tothom pren posicions de cara al futur, quan Macron no es pugui presentar a un tercer mandat. La candidata socialista Anne Hidalgo,

Els cops amagats de les carreteres secundàries: el cas de Torrentí

Fa molts anys que recorro les carreteres de l’Empordà. Les conec una mica, les estimo molt i encara m’hi sorprenc a mi mateix amb un sentiment renovat d’enamorament adolescent. Per exemple durant la curta estona de recórrer la que uneix el petit municipi de Torrent amb el veïnat de Torrentí i Sant Feliu de Boada. Són vies aparentment molt secundàries i en canvi per a mi essencialíssimes, pura i autèntica essència. Quan circulo tot sol en cotxe pels voltants de la Bisbal, Palafrugell, Pals o Torroella de Montgrí, acostumo a desviar-me secretament un parell de quilòmetres per satisfer un ritu privat: recórrer a marxa lenta la petita carretera deserta de Torrent a Torrentí com si em desplacés en carrossa. Absorbeixo amb els ulls un dels