El mambo del pintor Morandi a la seva ciutat de Bolonya

Va passar tota la vida a la ciutat natal de Bolonya, no es va apuntar a les avantguardes, va pintar amb obstinada repetició “senzilles” natures mortes de gerros i ampolles, per les quals és avui reconegut mundialment. Aquest 4 de febrer la barcelonina Fundació la Pedrera obre una nova retrospectiva d’un centenar d’obres de Giorgio Morandi (1890-1964). Es troba molt ben representat de manera permanent al Museu d’Art Modern de Bolonya, que s’anomena Mambo per coincidència juganera de les sigles. L’acabo de recórrer amb deteniment per fugir una estona del vel de boira hivernal, tènue però insidiós, que cobreix els carrers de la ciutat italiana. En la seva salsa original, silenciosa i esfumada, la pintura de Morandi cobra tot el sentit atmosfèric, de temps aturat, solitari,

Un escàndol molt britànic a la Costa Brava, sense anar més lluny

La plataforma HBO estrena avui amb gran reforç publicitari la sèrie Un escándalo muy británico sobre el sonor procés de divorci el 1963 als tribunals britànics de la rica hereva americana Margaret Campbell i el seu segon marit, que aquest va guanyar a força d’esventar el nom dels nombrosos amants de la seva muller. Això mateix va passar amb el divorci a Londres de Dorothy Webster, que el 1927 es convertiria en la “russa” del castell de Cap Roig a Calella de Palafrugell per fugir de les repercussions d’aquell judici. Ho va fer en companyia del segon marit, el rus blanc Nicolau

L’autèntic “final feliç” del comerç xinès , vist de prop al barri

A la Dreta de l’Eixample barceloní abunden els residents xinesos i els seus comerços: supermercats, botigues d'electrònica, perruqueries, basars, bars, etc. Durant dècades la visibilitat aquesta comunitat s'havia circumscrit a petits restaurants típics de gestió familiar esforçada i discreta. Això ha canviat degut a l’auge comercial xinès en general. Els basars i els majoristes del carrer Trafalgar van saltar la Granvia en totes direccions. La moda de les perruqueries xineses i cases de massatges amb “final feliç” es va veure controlada i la prostitució va tornar als reductes convencionals. La promptitud amb què van tancar demostra que l’obligació de complir la llei per part de tothom es veu més respectada si les autoritats compleixen amb la seva de fer-la respectar. La Xina serà la primera economia mundial l’any 2050, seguida pels Estats Units, l’Índia, el

L'èxit de la col.lecció francesa Que-sais-je? mostra un camí

La venerable col.lecció francesa de llibres de petit format Que-sais-je?, fundada el 1941, acaba d’editar el seu volum número 4.129 dedicat a la biografia de Dante i la Divina Comèdia, escrit pel professor Carlo Ossola. El fet no tindria res de particular si la mateixa col.lecció no hagués dedicat ja el 1995 un altre volum al mateix tema per part d’un autor diferent, que ara han trobat convenient de renovar com a signe de vitalitat editorial. Cada any la col.lecció francesa, el nom de la qual prové de la cèlebre pregunta de Montaigne, edita trenta títols nous i en reedita un centenar del seu catàleg, sempre amb 128 pàgines a un preu actual de 9 euros. Representa una exhibició consolidada d’esperit de síntesi, capacitat didàctica i qualitat de la vulgarització encarregada als millors especialistes. El conjunt de títols del catàleg Que-sais-je? ha venut fins ara dos-cents milions d’exemplars, capdavanters de l’èxit a múltiples països dels llibres de petit format, curts i econòmics, condensats i no per això mancats de res. Aquí han destacat col.leccions semblants, com la batejada Nuevos Cuadernos de l’editorial Anagrama, la

Silvio Berlusconi no en té prou, vol una última operació estètica

Estimo Itàlia, li dedico viatges entusiastes i n’he escrit alguns llibres, però en el terreny polític ha estat un desastre persistent. Silvio Berlusconi (85 anys) es tornarà a presentar aquest mes de gener al capdavant del seu partit Forza Italia a les eleccions a president del país, després d’haver encapçalat el govern en tres períodes del 1995 al 2011, d’haver estat condemnat per frau fiscal el 2013 i de tenir encara pendent el judici per suborn de testimonis en un cas de prostitució de menors a les seves festes “bunga bunga” d‘anys enrere. El mandat de l’actual president de la República italiana, Sergio Mattarella, expira el 3 de febrer i abans el Parlament ha d’elegir successor. El candidat necessita

Anja Bihlmaier feia tremolar ahir a l’Auditori la simfonia de Sibelius

Confesso predilecció per la Segona Simfonia de Sibelius des que la vaig “descobrir” en la versió de la Saint Louis Simphony Orchestra al Palau de la Música el 17 d'abril de 1985. Ahir dissabte vaig córrer a l’Auditori per escoltar-la de nou en viu per l’OBC i la batuta de la jove directora alemanya Anja Bihlmaier, la qual havia debutat a aquest mateix escenari el mes de maig amb la Quarta Simfonia de Schumann (l’actual temporada OBC suma vuit directores estrangeres invitades). No sabria dir si ahir m’atreia més l’obra o la directora, però el resultat va ser com una radiant “confessió de l’ànima”, una fusió de destresa i

Sempre s'ha de tenir un hotelet predilecte a París, potser dos

Poden haver passat molts anys, inclús dècades, però sempre és important comptar amb un hotelet predilecte a París perquè no se sap mai com vindran donades les ganes de tornar a recórrer alguns vells camins. De fet jo en tinc un parell. N’he provat uns quants més al llarg d’èpoques diferents i en mantinc aquests dos fins avui. El primer és una mica car, per a les èpoques més despreocupades. L’altre és econòmic i digníssim, per a moments potser més eufòrics en altres sentits. Representen dos punts de referència fixos, introntollables com l’atracció de la ciutat, sempre que s’hi posi l’estat d’esperit indispensable. Sense això últim tots els hotels són mísers. Els grans palaces parisencs han envellit malament a força d’injeccions de botox dels petrodòlars. El luxe de talonari és la cosa que es panseix més de pressa malgrat que el guarneixin cada vegada amb més farbalans. El Meurice i el Plaza

Passar la nit o bé despertar al museu, dues opcions

Als museus que m’interessen hi entro a l'hora en punt de l’obertura matinal, la qual cosa em deixa quasi sempre una primera estona de plena  intimitat a les sales, abans que no comenci a arribar el públic. No equival exactament a passar-hi la nit, però és com despertar-se en contacte estret amb la bellesa. Els visitants de museus acostumen a recorre els museus de manera maratoniana, jo prefereixo reveure una obra determinada. M’encamino de dret al que m’interessa, em concentro a una limitació assumida i això em resulta més gratificant que el generalisme. A la milanesa Pinacoteca de Brera, segon museu italià per la riquesa de les col.leccions després dels Ufizzi de Florència, la meva elecció és la Sala 24 (foto adjunta). Només conté

La barrera impúdica al moll de la Barceloneta encara s’amplia

Alguns escàndols es consoliden i s’amplien, com la privatització del moll del passeig de la Barceloneta, barrat al públic després d’haver-lo obert arran de les obres olímpiques del 1992. Des del 2010 es dedica de manera excloent als megaiots de gran luxe, en ple centre de la ciutat, amb l’aprovació i l’impuls de l’alcalde Xavier Trias i el seu tinent d’alcalde d’Urbanisme Antoni Vives. Ara acaben d'anunciar la segona ampliació d’aquesta Marina Port Vell, després de la del 2016. L’empresa privada que la gestiona anuncia que l’any vinent invertirà 20 milions d’euros més per augmentar-ne la capacitat, fins a 55 amarratges per a megaiots de més de 70 metres d’eslora. La barrera metàl.lica que impedeix el pas del públic al moll s’hi mantindrà. Sobre

El feixisme es renta la cara a les pròximes eleccions franceses

Els veïns de dalt, vull dir els francesos, comencen a excitar-se amb les eleccions a la presidència de la República que se celebren cada cinc anys i aquest cop s’escauen el 10 d’abril vinent en primera volta i el 24 d’abril la segona. No pas pel resultat final, atès que tothom augura la reelecció d’Emmanuel Macron per un segon mandat, sinó pel paper en ascens del neofeixista Éric Zemmour, els vots del qual aniran a parar a la segona volta a la ultradretana Marine Le Pen, encara que que no li serveixi per superar el candidat més ben situat. En aquestes eleccions tothom pren posicions de cara al futur, quan Macron no es pugui presentar a un tercer mandat. La candidata socialista Anne Hidalgo,

Els cops amagats de les carreteres secundàries: el cas de Torrentí

Fa molts anys que recorro les carreteres de l’Empordà. Les conec una mica, les estimo molt i encara m’hi sorprenc a mi mateix amb un sentiment renovat d’enamorament adolescent. Per exemple durant la curta estona de recórrer la que uneix el petit municipi de Torrent amb el veïnat de Torrentí i Sant Feliu de Boada. Són vies aparentment molt secundàries i en canvi per a mi essencialíssimes, pura i autèntica essència. Quan circulo tot sol en cotxe pels voltants de la Bisbal, Palafrugell, Pals o Torroella de Montgrí, acostumo a desviar-me secretament un parell de quilòmetres per satisfer un ritu privat: recórrer a marxa lenta la petita carretera deserta de Torrent a Torrentí com si em desplacés en carrossa. Absorbeixo amb els ulls un dels

Presentat el meu últim llibre “Banyuls mon amour” a la fira Indilletres

El meu últim llibre Banyuls mon amour” es va presentar ahir diumenge a l’escenari de la concorreguda fira Indilletres, de la Bisbal d’Empordà, la qual va aplegar en la seva quarta edició prop de 5.000 visitants al llarg del cap de setmana, el doble que l’any anterior. La presentació va anar a càrrec de Montse Serra, directora de l’editorial Vibop. Banyuls mon amour gira al voltant de tres temes: el punt sensible de l’antic pas de contrabandistes del Coll de Banyuls convertit en flamant carretera fronterera actualment barrada per decisió de les autoritats franceses, les vinyes verdes vora el mar d’aquell cantó immediat d’una ratlla oficial que no

L’actual exposició de Perico Pastor a Sant Cugat, una lliçó de vitalitat

Una exposició del dibuixant i pintor Perico Pastor com la que presenta fins el 7 de febrer a La Galeria de Sant Cugat (carrer Sant Jordi núm. 14) podria no tenir res d’excepcional, atès que es tracta d’un autor reconegut, accessible i productiu. Però aquesta ho és perquè l’artista ha volgut explicar al programa de mà que el centenar d’obres que hi ofereix van néixer durant una estada de rehabilitació funcional a l’Institut Guttmann, després de cinc setmanes en coma a l’UCi de l’hospital de Sant Pau: “Aquest és el tema: el nostre cos és capaç de coses meravelloses, espectaculars o modestes, que donem per descomptades fins que un accident ens

Altafulla: l'opulentíssima vil.la romana d’Adrià en estat lamentable

Els historiadors creuen més que probable que el gran emperador romà Adrià s’allotgés una temporada a la luxosa vil.la romana dels Munts, a Altafulla, durant l’estada que va fer l’hivern de l’any 122 al 123 a Tàrraco, capital de la Hispània Citerior, situada a vint quilòmetres de distància. Va ser condicionada amb sumptuoses comoditats com cap altra arreu d’Hispània, amb termes de mar incloses, però avui presenta un aspecte lamentable en comparació amb el seu potencial històric. La vil.la romana dels Munts podria tenir en proporció un significat equivalent a la restaurada Vil.la Adriana de Tivoli (Roma), a l’impacte de les cèlebres

Reimprimir i rellegir Miquel Pairolí, un exercici just i savi

La reedició que acaba d’aparèixer en un sol volum dels tres dietaris que va publicar l’autor gironí Miquel Pairolí, mort prematurament el 2011, als 56 anys, és una notícia literària, una iniciativa editorial i un acte de justícia. La idea no ha estat de cap dels tres segells que van publicar aquells dietaris el 1990, el 1999 i el 2010, sinó de la petita Editorial Gavarres, tan vinculada al paisatge de l’autor. Rellegir la prosa de Pairolí novament impresa obliga a recordar el segon pla condescendent al qual es va veure situada per error o per enveja en vida de l’autor. Era un escriptor de poble, concretament de Quart d’Onyar, encara que dominés diferents gèneres literaris i es fes present amb freqüència a la premsa com articulista. La reedició d’ara és tota ella una reivindicació callada, dintre del mateix estil que practicava en persona. Les novetats editorials duren tres o quatre mesos amb prou feines al taulell de les llibreries, tot seguit es veuen engolides per la voràgine dels que venen al darrere i passen a ser un objecte de biblioteca, en el millor dels casos. Rellegir --i reimprimir– és un

La novel.la del viatge secret de Pau Casals al Vendrell en ple franquisme

La novel.lista Maria Jaen torna aquests dies al taulell de novetats amb una fantàstica història verídica, d’aquelles que demostren que la realitat acostuma a superar la ficció. A Estimat Pablo (editorial Rosa dels Vents, Plaza y Janés en castellà) relata el viatge secret de dos dies de Pau Casals a la localitat natal d’El Vendrell, malgrat la prometença de no posar mai els peus a l’Espanya de Franco. Ho va fer per enterrar al panteó familiar la seva dona Francesca “Frasquita” Vidal Puig, que acabava de morir a Prada de Conflent el 17 de gener del 1955, després de casar-se in articulo mortis. Aquell viatge va ser revelat més endavant pel seu germà Enric Casals a la llarga entrevista que em va concedir per al setmanari

L'editorial Gavarres vista en viu als seus locals de Cassà de la Selva

El director del grup editorial Gavarres, Àngel Madrià, ha volgut que ens trobéssim als seus locals de Cassà de la Selva i m’hi he desplaçat de bon grat perquè es tracta d’una petita empresa cultural dinàmica, sorgida de la iniciativa local i consolidada amb visió estratègica. Àngel Madrià va començar treballant el 1982 de delineant muntador de pàgines al Punt Diari gironí al costat del mestre Enric Marquès. Més endavant es va instal.lar pel seu compte i el 2002 va editar el primer número de la revista semestral Gavarres, a la qual va afegir el 2006 la revista Cadí-Pedraforca, el 2008 Garrotxes, el 2009 Alberes i el 2021 Garona-Nogueres. Totes cinc es dediquen a temes locals amb un un disseny atractiu i acumulen una enormitat d’informació recent, una mina

A favor dels molins de vent al Tibidabo i a la Costa Brava

Tants els governants com els governats ja accepten que el canvi climàtic degut a l’excés d’emissions a l’atmosfera de residus de combustibles fòssils té un impacte ambiental potencialment catastròfic, però els uns adopten mesures vacil.lants a pas de tortuga i els altres es resisteixen a sacrificis o canvis d’hàbits per resoldre-ho. Els combustibles fòssils (carbó, petroli, gas natural) encara representen el 85% de la producció d’energia mundial, només un 4% menys que vint-i-cinc anys enrere. El debat ja es va produir anys enrere amb la campanya internacional “Nuclear no, gràcies” i avui

El gelat d’ametles a Can Joan de s’Aigo, també a l’hivern

No m’he permès mai anar a Palma de Mallorca sense passar en algun moment per Can Joan de s’Aigo, a l’època de l’any que sigui, en les circumstàncies que sigui, amb calma o de revolada. Dels seus tres locals a la ciutat, el més antic és el vaixell insígnia del 1977 al carrer Sanç, el més conegut des del 1990 al carrer del Baró per la decoració barroca (foto adjunta), el més recent al carrer Sindicat, al local de l’antic bar Triquet. Tots tres són hereus d’una tradició que remunta al 1700 i al propietari de l’antic local del carrer Fiol, el “nevater” valldemosí Joan Thomas, més conegut per Joan de s’Aigo perquè que s’abastia de gel a les “cases de neu” o geleres artificials de la serra de Tramuntana per elaborar el famós gelat d’ametla. Poc després va

“Llengo amb tàperes” a Mallorca, victòria del realisme poètic

El col.lega Andreu Manresa i jo teníem un delicat assumpte pendent d’ençà que va publicar el llibre El menjar i les illes i li vaig retreure a la meva ressenya que no hi parlés de les tàperes, una de les peces mestres de la cuina illenca ni que sigui per la immortal recepta de “Llengo amb tàperes”. Vam quedar que ho discutiríem a la primera ocasió, la qual es va presentar dissabte passat a la taula del restaurant Can Nofre de Palma de Mallorca. Vaig acudir a la cita una mica esporuguit perquè Andreu Manresa és la reencarnació del mite vivent de Felanitx, considerada com la vila amb més “cervells” per metre quadrat del món. En efecte, el personatge és un pou d’informació, ciència, estimació i literatura lluminosa. Per sort no vam haver de discutir