Tintin i el capità Haddock reviuen avui al seu castell de la vall del Loira

El castell de Cheverny era un palauet de la noblesa francesa entre els molts que abunden a la vall del Loira, fins que el dibuixant belga Hergé es va inspirar en la seva silueta per convertir-lo en la residència imaginada del capità Haddock i el seu company Tintin, amb el nom fictici de castell de Moulinsart, a les estances  del qual transcorre la història de Les Joies de la Castafiore. Aquesta segona vida és la que arrossega avui fins aquí tintinòlegs d’arreu del món a corrua feta. Hi troben una àmplia exposició interactiva sobre el popular personatge bevedor, rondinaire i malparlat, proferidor sistemàtic d’insults i renecs recargolats que en versió original recopilaria Albert Algoud al llibre L’intégrale des jurons du capitaine Haddock i en català el seu traductor Joaquim Ventalló, fins a sumar-ne vuit-cents al llibre Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp. Els visitants d'avui, previ pagament de l'entrada de 17€ per adult,  hi troben un parc minuciosament mantingut gràcies a les rendes de Tintin, un dels pocs castells acreditats de la vall del Loira que ha pogut escapar a la nostàlgia aristocràtica gràcies als populars personatges

Avui és festa grossa a Cotlliure pel centenari d’en Petit Louis

El paisatge mariner de Cotlliure no es veu presidit només pel cèlebre campanar fàl.lic plantat al mar, també per la invariable presència xerraire d’un personatge popular, sempre present al cèntric Cafè Solà o a la barra del bar dels Templiers, quan no es tanca una estona a la casa on va néixer, a un dels carrerons de la vila vella, per tallar les seves maquetes d’antigues barques catalanes. El centre d’operacions del Cafè Solà, regentat per Laurent Puigsarbé, no només ha convocat la festa del centenari en viu, en directe i en persona de Louis Baloffi, més conegut com a Petit Louis. També ha decidit que a partir d’ara totes les persones centenàries que hi entrin tindran barra lliure, amb la simple presentació del carnet d’identitat. Igual com el seu pare, Louis Baloffi va exercir de mariner, pescador, pintor i vinyataire. Es defineix com a “mig francès, mig català”, tal com es comprova quan parla qualsevol de les dues llengües amb l‘accent punxegut de l’altra. El poble de Cotlliure ha canviat molt al llarg d’aquests cents anys. Quan el pintor Henri Matisse va descobrir-lo el 1905 i el va llançar a la fama internacional amb els seus quadres, deia: “Els colors es convertien en cartutxos de dinamita que la llum feia esclatar”. La llum i els colors encara hi són: l’obscura

El gran edifici literari de Marcel Proust arrenca a aquesta caseta

Pocs municipis canvien de nom per adoptar el d‘una ficció literària que els ha donat fama. Això és el que ha fet la petita vila francesa d’Illiers (3.000 habitants), a trenta quilòmetres de la ciutat de Chartres, enmig de la llegendària plana cerealera de la comarca de la Beauce (el “graner de París”), d'una ruralitat sumptuària que més que llaurada sembla emmoquetada. Marcel Proust hi va passar els estiueigs d’infantesa entre 1877 i 1880 a casa de la tieta paterna Elisabeth Amiot (de soltera Elisabeth Proust), la cèlebre tante Léonie que a la novel.la li ofereix les petites magdalenes preparades per la cuinera Françoise, convertides en el detonant inicial del gran edifici literari d’A la recerca del temps perdut. L’escriptor va rebatejar el poble d’Illiers amb el nom

El TGV celebra els primers quaranta anys d’un despropòsit

El govern francès celebra aquests dies amb pompa el quaranta aniversari de l’entrada en servei del primer TGV de Lió a París i anuncia la inversió de 6.500 milions d’euros per a noves línies d’alta velocitat fins l’any 2035. Després del fracàs de l’avió Concorde (el “Vietnam industrial francès”), l’enginyeria del país veí es va abraçar al TGV. Espanya s’hi va sumar amb desmesura, Alemanya i Gran Bretanya amb un comptagotes més prim. El 1986 els governs espanyol i francès anunciaven la construcció del TGV entre Barcelona i la frontera per enllaçar amb París i la resta d’Europa, amb previsió d’inaugurar-lo arran dels Jocs Olímpics barcelonins. No va arribar fins el 2013. La

Elogi amorós de les cadires metàl.liques als parcs de París

Les cadires metàl·liques pintades de color verd que des del 1923 es troben a disposició del públic als Jardins del Luxemburg --i per imitació a d’altres espais verds del centre de París-- s’han convertit en un símbol estimat, potser perquè aquí no abunden els dies de clima benigne que permeten solaçar-s’hi. Només d’arribar a la ciutat procuro anar a seure-hi una estona, inclús si es troben perlades per la rosada o el plugim. Per a mi és com l’incípit del viatge, l’epígraf col.locat al començament del relat, el ritu d’iniciació joiós, sintètic i depuratiu. Aquests instants asseguts poden ser el preludi d’una migdiada afortunada o d’una nit de justícia poètica. Fins el 1974 la figura amable de la chaissière passava a cobrar vint cèntims de franc per usuari, a

Doble impacte de la simfonia “Tità” de Mahler a la Philharmonie de París

Assistir com vam fer dijous passat a la interpretació de la Simfonia núm. 1 “Tità” de Gustav Mahler a la sala ultramoderna de la Philarmonie de París representa un doble impacte. L’execució musical per part de l’orquestra de la casa, sota la direcció del jove mestre finlandès Klaus Mäkelä, va ser impecable, mesuradament titànica, amb un equilibri exigent entre les tensions i les llangors, més alguna francesilla com ara que les vuit trompes (vuit!) s’aixequessin de la seves cadires per tocar l’apoteosi de l’últim moviment. Malgrat tot es feia difícil abstreure’s de les formes espectaculars donades per l’arquitecte Jean Nouvel a l’interior de la gran sala simfònica que porta el nom de Pierre Boulez (2.400 butaques) i concentrar-se en la música. Aquest

Cervera de la Marenda vol ser capital de les figues de moro

L’ajuntament de la localitat fronterera de Cervera de la Marenda ha posat a disposició de l’activa entitat Cerbère Cactus Association vint hectàrees de terres comunals abandonades per la vinya amb la intenció de plantar figueres de moro destinades a l’explotació comercial com a fruit, confitura, farratge, cosmètics i altres derivats. L’associació, creada el 2020, organitza tallers de divulgació i activitats de difusió al voltant d’aquest conreu alternatiu. Es dóna el cas paradoxal que a l’altre cantó immediat de la ratlla de frontera la Generalitat ha declarat les figueres de moro com a espècie invasora a combatre i eliminar. Les de creixement espontani

Difícil imaginar Emma Corrin en el paper de Lady Chatterley

La jove actriu britànica Emma Corrin, llançada a l’estrellat pel paper de lady Di a la sèrie The crown, protagonitzarà també a la plataforma Netflix l’adaptació televisiva de la famosa i escandalosa novel.la L’amant de lady Chatterley, malgrat que la seva imatge innocent s’adigui poc d’entrada amb el paper. El personatge creat per l’escriptor D.H. Lawrence a la novel·la del 1928 s’inspirava en la seva muller, la baronessa alemanya Frieda von Richtofen, i en l’amant carabiniero italià que tenia amb coneixement de l’escriptor malalt i disminuït, mentre el matrimoni vivia a Spottorno (Ligúria). Lady

Desembarca el gegant Amazon a Figueres amb un retruny sord

No és gens habitual que a la plana de Figueres li creixin de cop, al costat dels xiprers i les oliveres, altíssimes columnes blanques de nova construcció, en dimensions descomunals que criden l’atenció visual durant la circumval·lació de la capital empordanesa per la carretera nacional, com una nova catedral que presideix el paisatge del segle XXI. Es tracta del desembarc imperial del gegant nord-americà Amazon amb el seu nou centre logístic desplegat a una parcel.la de 175.000 metres quadrats del polígon (ara en diuen “hub”) Logis Empordà, situat entre els petits municipis de Vilamalla i el Far d’Empordà (que els autòctons pronuncien “Alfà”,

El tren ens va fer canviar d’època, com avui Internet

El transport de persones i mercaderies a velocitats desconegudes gràcies als nous ferrocarrils va presidir la revolució industrial del segle XIX i va suposar un canvi d’època, igual com avui Internet. Fins aleshores la funcionalitat de la xarxa viària terrestre era inferior al temps dels romans, degut al cost de mà d’obra que hauria representat mantenir-la en bon estat de circulació. L’única carretera catalana pròpiament dita a començaments del segle XIX era la de Barcelona al Pertús, mínimament finançada per l’Estat i amb moltes dificultats de circulació per l’estat variable del ferm. La diligència de passatgers entre Barcelona i Madrid significava una setmana de viatge en el millor dels casos, que es convertiria en només vint hores de tren a

Estació central de Florència, primer compàs d’una sintonia

Santa Maria Novella no només dóna nom a la famosa església que es reconeix com emblema de Florència per la policromia del marbre zebrat verd-i-blanc de la façana, les pilastres corínties i les volutes renaixentistes a cada costat. L’adjacent estació ferroviària central de la ciutat també es diu Florència-Santa Maria Novella. Va ser construïda el 1935, durant el període de l’anomenat feixisme arquitectònic mussolinià, dintre del repte modern que volia dialogar amb l’elegància històrica, cosa que l’arquitecte toscà Giovanni Michellucci va aconseguir amb mèrit admirable. És una de les estacions ferroviàries més agraciades que conec. L’església veïna amb la qual l'estació havia de compartir espai urbà ja es deia “Novella”, per distingir-se de la

Luxemburg només és petit segons com es miri

Tothom pensa que el país europeu més pròsper és Alemanya, però les últimes estadístiques recorden que en renda per càpita Luxemburg se situa al capdavant, degut a la proporció entre riquesa disponible i volum de població. Alguns encara creuen que Luxemburg és un país d'opereta. Altres, més ben informats, el veuen com la quinta essència de l'art de prosperar a l'ombra de les potències veïnes. Allò que ningú no li discuteix és el mèrit d'haver convertit una minúscula clariana de bosc en país amb la riquesa més elevada i  relativament ben repartida. Dotze vegades més petit que Catalunya, es tracta d’un territori amb Estat. Un Estat aparentment ingràvid, però eficaç, molt eficaç. Dels 450.000

L’enigma del cartell industrial al peu de la carretera turística

Aquells que tenim la curiositat a flor de pell ens preguntem sobre coses que en altres condicions passarien més desapercebudes, com aquest cartell de carretera que des del 1966 manté la grafia en castellà impàvida i embalsamada al paratge de la Valleta, prop de l’arribada a Llançà. Es tracta de la companyia líder arreu d’Espanya i segona d’Europa en elaboració dels blanquinosos feldespats, que extreu allà mateix de la pedrera Carmina abans de depurar-los. Abasteix sobretot la ceràmica sanitària de la factoria Roca a Gavà, a part d’altres usos menys copiosos en fabricació de vidre, peces de material refractari o abrasiu, esmalts i paviments. D'aquesta manera, és molt possible que la majoria de ciutadans del país tinguin cada dia contacte

La maledicció de l’illa grega de Skorpios o els capricis de la fortuna

Recasada amb el magnat Aristòteles Onassis, Jackie Kennedy va ser fotografiada de lluny per un pararazzi completament nua mentre prenia el sol a una platja a de l'illa de Skorpios, quan tenia 43 anys i una esplèndida silueta. La foto, avui visible a qualsevol buscador d'Internet, va fer la volta al món i va significar la maledicció d’aquella illa privada grega, propietat del seu segon marit, el qual hi havia fet obres costoses per donar confort a un indret escandalosament pobre i escandalosament bell. La parella s’havia casat a aquesta illa. Aristòteles Onasis va morir el 1975 després de set anys de matrimoni i va deixar l'illa en testament a la filla Christina Onassis, que moriria el 1988, als trenta-set anys. La néta Athina la va vendre per 117 milions d’euros a un altre

La fal.lera dels cargols a les terres catalanes de França

Pels camins inescrutables de la tradició, la cargolada s’ha convertit en un senyal d’identitat, un dels plats més tradicionals i pessebrístics a les trobades d’àpat de les terres catalanes de França. A moltes carnisseries del Rosselló venen els cargols vius en bosses de xarxa de cent unitats. A la Plaça del Mercat de Perpinyà hi opera una botiga especialitzada de fa generacions. En la modalitat d’establiment públic, el temple del cargol és el restaurant Domaine de Rombeau a Ribesaltes, que en serveix un centenar de quilos per setmana durant tot l’any, en graelles individuals de trenta-cinc closques. A part de la sal i el pebre, l’ingredient fonamental és la llenya de cep de vinya i branques de rabassots tan fàcils d’aconseguir a una comarca vinícola, la qual

Les cartes privades de Flaubert o les novel.de la vida real

És un fet admès que la correspondència de Gustave Flaubert amb amistats, familiars i amants supera en molts moments les seves novel.les per la franquesa, l’espontaneïtat, el vitalisme, el geni directe que hi aboca sense filtres ni estructures de ficció argumental. El Flaubert en estat pur, a raig, a la regalada, es troba a la seva deliciosa correspondència. El gran defensor de l’estil com a principal raó de l’obra literària el posava igualment a les cartes privades que va començar a escriure als dotze anys i va mantenir fins a morir als cinquanta-nou. L’obra completa de l’autor de Madame

Mirada sinuosa sobre la llarga recta de la carretera a Pedret i Marzà

A la sortida de Figueres en direcció a Llançà i Portbou la carretera travessa, a altura de Vilabertran, camps de conreu ufans i tofes boscoses d'arbres d'aigua en paral.lel a la via del tren de França. Després de passar el curs de la Muga, remunta una esquena d’ase i es precipita, als afores de Pedret i Marzà, a una de les rectes més cinematogràfiques de la geografia empordanesa, com la qualifica amb raó Josep M. Dacosta a l’últim número de la revista semestral Alberes, per la panoràmica i la llargada de la cinta d''asfalt fins al turó de fons coronat pel castell roquer de Quermançó. La recta interminable podria semblar anodina i no ho és gens. Condensa una essència de la contrada, a la qual actua com a eix distribuïdor a través

Transbordadores de taronges a Cervera, epopeia en dos actes

Una de les principals exportacions i quasi l’única que circulava en direcció a França per la nova connexió ferroviària internacional a partir de la seva obertura el 1878 eren les taronges, que calia transbordar amb cabassos de vint quilos, a peu de braços, dels vagons d’ample de via espanyol als francesos a la primera estació de Cervera de la Marenda. La mà d’obra masculina disponible no era suficient i es va convertir en un ofici femení, organitzat pels transitaris que les contractaven en colles. Van arribar a sumar tres-centes treballadores, vingudes de tota la comarca rossellonesa en funció de les necessitats de cada moment de l’any. El febrer del 1906 van protagonitzar una de les primeres vagues femenines en reclamació de l’augment de vint-i-cinc cèntims de franc per tona que desplaçaven (fins aleshores cobraven un franc per tona). A l’hivern arribaven moltes taronges que calia reexpedir amb agilitat perquè no es fessin malbé i per no col.lapsar l’estació, de manera que la reivindicació es va veure satisfeta. El desenllaç seria molt diferent arran de la vaga de l’octubre

Dos ous ferrats i viscuts, el luxe culminant de la màxima senzillesa

Després de recórrer durant un any els bars de quaranta mercats de Barcelona per al nostre llibre Cuines amagades (editorial Cossetània), és lògic que els lectors ens preguntin a Àngela Vinent i a mi pels secrets de la ruta, pels llocs més recomanables. Intentem informar-los amb varietat d’opcions, però no sempre diem tota la veritat. En realitat el bar de mercat que ens va robar el cor és un dels més marginats i reduïts, el de Ciutat Meridiana a la Plaça Roja d'aquest barri. Va ser per culpa de la nostra intenció d’esmorzar dos ous ferrats “sense res”, adreçada a la mestressa i única

Les regues urbanes de la modernitat edilícia a Nimes

A diferència d’altres ciutats on l’estació ferroviària central es troba encaixada en un barri atapeït o degradat, a Nimes li han muntat una avinguda senyorial, un accés d’honor cap al nucli urbà presidit per les Arenes romanes encara en activitat. L’any 2013 van endreçar aquesta Avinguda Feuchères que condueix a l’estació amb una reurbanització folgada, amable i acollidora. Una de les idees més atrevides i encertades va ser reconèixer el paper urbà les regues d’aigua que a algunes ciutats del sud francès ressegueixen les voreres amb antigues funcions de neteja i actuals d’ornament. Aquí les van monumentalitzar a banda i banda de l’avinguda, pavimentades amb marbre i el pam d’aigua de sempre que flueix amb alegria. Els nens i de vegades alguns adults hi xipollegen en llibertat, a