Luxemburg només és petit segons com es miri

Tothom pensa que el país europeu més pròsper és Alemanya, però les últimes estadístiques recorden que en renda per càpita Luxemburg se situa al capdavant, degut a la proporció entre riquesa disponible i volum de població. Alguns encara creuen que Luxemburg és un país d'opereta. Altres, més ben informats, el veuen com la quinta essència de l'art de prosperar a l'ombra de les potències veïnes. Allò que ningú no li discuteix és el mèrit d'haver convertit una minúscula clariana de bosc en país amb la riquesa més elevada i  relativament ben repartida. Dotze vegades més petit que Catalunya, es tracta d’un territori amb Estat. Un Estat aparentment ingràvid, però eficaç, molt eficaç. Dels 450.000

L’enigma del cartell industrial al peu de la carretera turística

Aquells que tenim la curiositat a flor de pell ens preguntem sobre coses que en altres condicions passarien més desapercebudes, com aquest cartell de carretera que des del 1966 manté la grafia en castellà impàvida i embalsamada al paratge de la Valleta, prop de l’arribada a Llançà. Es tracta de la companyia líder arreu d’Espanya i segona d’Europa en elaboració dels blanquinosos feldespats, que extreu allà mateix de la pedrera Carmina abans de depurar-los. Abasteix sobretot la ceràmica sanitària de la factoria Roca a Gavà, a part d’altres usos menys copiosos en fabricació de vidre, peces de material refractari o abrasiu, esmalts i paviments. D'aquesta manera, és molt possible que la majoria de ciutadans del país tinguin cada dia contacte

La maledicció de l’illa grega de Skorpios o els capricis de la fortuna

Recasada amb el magnat Aristòteles Onassis, Jackie Kennedy va ser fotografiada de lluny per un pararazzi completament nua mentre prenia el sol a una platja a de l'illa de Skorpios, quan tenia 43 anys i una esplèndida silueta. La foto, avui visible a qualsevol buscador d'Internet, va fer la volta al món i va significar la maledicció d’aquella illa privada grega, propietat del seu segon marit, el qual hi havia fet obres costoses per donar confort a un indret escandalosament pobre i escandalosament bell. La parella s’havia casat a aquesta illa. Aristòteles Onasis va morir el 1975 després de set anys de matrimoni i va deixar l'illa en testament a la filla Christina Onassis, que moriria el 1988, als trenta-set anys. La néta Athina la va vendre per 117 milions d’euros a un altre

La fal.lera dels cargols a les terres catalanes de França

Pels camins inescrutables de la tradició, la cargolada s’ha convertit en un senyal d’identitat, un dels plats més tradicionals i pessebrístics a les trobades d’àpat de les terres catalanes de França. A moltes carnisseries del Rosselló venen els cargols vius en bosses de xarxa de cent unitats. A la Plaça del Mercat de Perpinyà hi opera una botiga especialitzada de fa generacions. En la modalitat d’establiment públic, el temple del cargol és el restaurant Domaine de Rombeau a Ribesaltes, que en serveix un centenar de quilos per setmana durant tot l’any, en graelles individuals de trenta-cinc closques. A part de la sal i el pebre, l’ingredient fonamental és la llenya de cep de vinya i branques de rabassots tan fàcils d’aconseguir a una comarca vinícola, la qual

Les cartes privades de Flaubert o les novel.de la vida real

És un fet admès que la correspondència de Gustave Flaubert amb amistats, familiars i amants supera en molts moments les seves novel.les per la franquesa, l’espontaneïtat, el vitalisme, el geni directe que hi aboca sense filtres ni estructures de ficció argumental. El Flaubert en estat pur, a raig, a la regalada, es troba a la seva deliciosa correspondència. El gran defensor de l’estil com a principal raó de l’obra literària el posava igualment a les cartes privades que va començar a escriure als dotze anys i va mantenir fins a morir als cinquanta-nou. L’obra completa de l’autor de Madame

Mirada sinuosa sobre la llarga recta de la carretera a Pedret i Marzà

A la sortida de Figueres en direcció a Llançà i Portbou la carretera travessa, a altura de Vilabertran, camps de conreu ufans i tofes boscoses d'arbres d'aigua en paral.lel a la via del tren de França. Després de passar el curs de la Muga, remunta una esquena d’ase i es precipita, als afores de Pedret i Marzà, a una de les rectes més cinematogràfiques de la geografia empordanesa, com la qualifica amb raó Josep M. Dacosta a l’últim número de la revista semestral Alberes, per la panoràmica i la llargada de la cinta d''asfalt fins al turó de fons coronat pel castell roquer de Quermançó. La recta interminable podria semblar anodina i no ho és gens. Condensa una essència de la contrada, a la qual actua com a eix distribuïdor a través

Transbordadores de taronges a Cervera, epopeia en dos actes

Una de les principals exportacions i quasi l’única que circulava en direcció a França per la nova connexió ferroviària internacional a partir de la seva obertura el 1878 eren les taronges, que calia transbordar amb cabassos de vint quilos, a peu de braços, dels vagons d’ample de via espanyol als francesos a la primera estació de Cervera de la Marenda. La mà d’obra masculina disponible no era suficient i es va convertir en un ofici femení, organitzat pels transitaris que les contractaven en colles. Van arribar a sumar tres-centes treballadores, vingudes de tota la comarca rossellonesa en funció de les necessitats de cada moment de l’any. El febrer del 1906 van protagonitzar una de les primeres vagues femenines en reclamació de l’augment de vint-i-cinc cèntims de franc per tona que desplaçaven (fins aleshores cobraven un franc per tona). A l’hivern arribaven moltes taronges que calia reexpedir amb agilitat perquè no es fessin malbé i per no col.lapsar l’estació, de manera que la reivindicació es va veure satisfeta. El desenllaç seria molt diferent arran de la vaga de l’octubre

Dos ous ferrats i viscuts, el luxe culminant de la màxima senzillesa

Després de recórrer durant un any els bars de quaranta mercats de Barcelona per al nostre llibre Cuines amagades (editorial Cossetània), és lògic que els lectors ens preguntin a Àngela Vinent i a mi pels secrets de la ruta, pels llocs més recomanables. Intentem informar-los amb varietat d’opcions, però no sempre diem tota la veritat. En realitat el bar de mercat que ens va robar el cor és un dels més marginats i reduïts, el de Ciutat Meridiana a la Plaça Roja d'aquest barri. Va ser per culpa de la nostra intenció d’esmorzar dos ous ferrats “sense res”, adreçada a la mestressa i única

Les regues urbanes de la modernitat edilícia a Nimes

A diferència d’altres ciutats on l’estació ferroviària central es troba encaixada en un barri atapeït o degradat, a Nimes li han muntat una avinguda senyorial, un accés d’honor cap al nucli urbà presidit per les Arenes romanes encara en activitat. L’any 2013 van endreçar aquesta Avinguda Feuchères que condueix a l’estació amb una reurbanització folgada, amable i acollidora. Una de les idees més atrevides i encertades va ser reconèixer el paper urbà les regues d’aigua que a algunes ciutats del sud francès ressegueixen les voreres amb antigues funcions de neteja i actuals d’ornament. Aquí les van monumentalitzar a banda i banda de l’avinguda, pavimentades amb marbre i el pam d’aigua de sempre que flueix amb alegria. Els nens i de vegades alguns adults hi xipollegen en llibertat, a

L’estàtua arraconada al “Village Catalan” de l’autopista de Perpinyà

L’àmplia àrea de descans de l’autopista prop de Perpinyà batejada “Village Catalan”, la primera després de passar la frontera, conté l’escultura de Paul Belmondo, pare de l’actor, dedicada “Aux ouvriers de l’autoroute” en memòria d'aquells que la van construir i especialment dels que hi van deixar la vida en accident laboral, sobretot durant la construcció dels tres alts viaductes seguits de Calcina, Pox i la Roma que sobrevolen la vall del Pertús. L’escultura ha quedat arraconada per les noves edificacions de cafeteria sense cap relació estètica amb l’estil de poble català que va donar el 1978 al conjunt de l'àrea de descans l’arquitecte Jehan Bertran de Balanda per encàrrec del Departament (Diputació) dels Pirineus Orientals

Una escapada a Savoia, amb molts llacs i pics gegants

Hem anat a buscar la fresca durant una setmana curta a Savoia, amb escapada fronterera a Ginebra, una regió on quasi totes les ciutats dispoen d'un llac extensíssim i un pic muntanyós elevat. Els llacs alpins tenen un punt aristocràtic i lànguid, amb la sumptuositat d’un camp de golf, una mansuetud de calcomania i un melodisme d’himne bíblic dominical. El d’Annecy alimenta la fama de tenir les aigües més pures d’Europa, mancades de l’imprevist de les onades. És l’escenari estiuenc de la recordada pel.lícula d’Éric Rohmer Le genou de Claire, però el director volia evitar les belleses naturals de postal i va deixar en segon pla l’exquisidesa dels paisatges. A Ginebra el llac Leman (foto adjunta) atrau de sempre milionaris i diplomàtics a la recerca d’una

La glòria incombatible de les ostres de Leucata, a peu d’obra

M’agrada escapar-me a Leucata a menjar les ostres criades al gran estany de Salses, camí de Narbona. Ostres com aquestes o millors es poden trobar més a prop (i més cares), però un poblat lacustre d’aspecte suburbial vietnamita tan desguinguellat i autèntic, això només a Leucata. Els ostricultors instal.lats a les aigües de la immensa làmina de l’estany van ser autoritzats a oferir-ne la degustació a peu d’obra, sense llicència ni preu de restaurant. El poblat s’ha convertit en una visible i concorreguda excepció, a la qual tot penja d’un fil elemental i directe. En comptes d’aburgesar-lo amb les normes que regeixen arreu, les autoritats franceses han tingut el bon criteri de deixar fer i obrir just al costat un Museu de l’Estany envejablement didàctic sobre els

El memorial franquista oportunament “tunejat” al coll de Portbou

La memòria històrica també necessita de vegades una mica d’imaginació, enginy i originalitat, encara que es refereixi a temes tan dramàtics. N’hi ha hagut prou amb quatre pots de pintura de color diferent per convertir els carreus d’aquest monument franquista al coll fronterer dels Belitres, entre Portbou i Cervera de la Marenda, en una cosa més acceptable, angelical i poètica, sense necessitat d’aterrar-lo. El segon carreu, el de color blau, proclama amb lletres gravades a l’altura de la vista: “A la memoria de los caídos de la IV División de Navarra que ocupó esta plaza el día 10-2-1939”. En realitat no va registrar aquí cap caigut, perquè més de cent mil soldats i civils republicans ja havien passat a França per aquest post de frontera sense combats directes. La

La fajosa de la Maçana a Argelers, patrimoni del món mundial

La UNESCO acaba d’incorporar a la llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat la fajosa de la Maçana que la gent d’Argelers té com a referència totèmica, la fageda de 336 hectàrees amb exemplars tricentenaris a la fronterera serra de l’Albera, tot just a cinc quilòmetres de distància del Mediterrani. Poder-la recórrer a peu malgrat les fortes restriccions d’accés al bosc protegit és un dels privilegis que m’ha ofert la llarga freqüentació d'aquella comarca. Ho vaig fer amb el col.lega periodista argelerenc Bernat Rieu, un dels millors coneixedors de l’Albera, i amb Josep M. Dacosta (tots dos a la foto adjunta), biòleg figuerenc i un altre atles comarcal amb cames. Bernat Rieu era en aquell moment regidor de l’Ajuntament d’Argelers, la qual cosa

Aplaudiment, barretada i devoció pel licor de llimona Quevall

De tota la vida s’elaboraven a les cases de les comarques vinícoles licors i destil.lats domèstics, elixirs de llarga vida i son plàcid, fins que la producció es va industrialitzar. Ara tornen alguns licors artesans, com si diguéssim “de garatge”, per aprofitar la moda dels ingredients naturals de quilòmetre zero, el refús de conservants i la batalla contra l’excés de sucre afegit. Aquesta és la fórmula bàsica que m’ha portat, empès per una fe llarga i activa, fins la porta de la minúscula destil.leria que des del 2018 porta el nom de Quevall Licors Artesans, a la planta baixa i antic garatge de la casa familiar del jove matrimoni d’Isaac Castelló i Pilar

Cervera de la Marenda o els desenganys dels amors de frontera

Passejava sovint a l’hivern pels carrers de la localitat fronterera de Cervera de la Marenda i em repetia que a l’estiu es deuen animar una mica més, mentre mirava de reüll aquest cartell de carretera a l'entrada, intacte des de l’època del general De Gaulle. Els últims dies m’hi he desplaçat en dues ocasions per comprovar que, al pic de la temporada, els carrers de Cervera semblen tan migrats i sense limfa com la resta de l’any. Colles de nens juguen a la platja, les reduïdes àrees d’estacionament de cotxes s’omplen amb prou feines, les quatre botigues mal comptades presenten un esquematisme rigorós, les taules de cafè sota els plàtans de la plaça major (Place de la République) tenen una clientela esclarissada i dubitativa. A Cervera

Eixordador silenci sepulcral als boscos cremats amb repetició

Caminar per una superfície forestal carbonitzada, tumefacta, adormida a la unitat hospitalària de grans cremats, és una de les experiències més fúnebres, inesborrables i alliçonadores que es poden viure al voltant del gran desastre de cada estiu, perfectament previst i miserablement deixat a la seva sort per les autoritats responsables. El juliol del 1983 va cremar el massís de les Gavarres. El juliol del 1986 un total de 26.000 hectàrees a l’Alt Empordà fronterer (40% de la superfície de la comarca) i 68.000 al conjunt de Catalunya. El 1994 encara més extensió: 76.000 hectàrees, sobretot al Montseny, Bages i Berguedà. L’Alt Empordà tornaria a cremar el 2012. La llista és

L’indret més sumptuós del món que conec, ara tancat i barrat

Cadascú deu tenir el seu paisatge preferit, un lloc predilecte per motius de naixença, d’elecció o de record meravellat, ja sigui a les grans capitals, a les comarques de prestigi o al racó més entaforat del mapa. Quan penso en l’indret més sumptuós del món que conec, trio sense vacil.lar aquest senzill passallís damunt del bassal amb joncar a l’inici de la pujada al Coll de Banyuls, a cavall dels municipis d’Espolla i Rabós. Es tracta d’una tria molt personal i no necessita més arguments que la llibertat de gustos, però els arguments per a mi hi són. És un dels escenaris del meu últim llibre Banyuls mon amour (Vibop Edicions). Pot semblar que

Veig aparèixer el planeta Venus al cel de la posta amb una nova mirada

Últimament he passat hores lentes i complagudes a un balcó davant la badia tancada amb gran elegància per la serra de l’Albera, l’extremitat dolça del Pirineu quan s’ajaça al Mediterrani. Alguns dies la força geològica de la serralada fronterera es dibuixa clara i esvelta a l’horitzó, altres dies sembla més allomada per un tel de calitja o pel tirabuixó d’un núvol penjat com un escapulari, però sempre la línia de la carena protagonitza una mesurada apoteosi visual portada en palmes pel meu afecte. Just després de cada posta de sol, la persona que m’acompanyava em feia observar com apareixia la llumenera del planeta Venus darrere

És senzill d’entendre: “Cuba sí, ianquis no”

Aquests dies s’han produït a diverses ciutats de Cuba les manifestacions de carrer més importants dels últims anys contra el règim castrista per part de ciutadans tips de la ineficàcia del sistema en aspectes importants, començant per l’abastiment alimentari.  Castristes i anticastristes han saltat sobre l’ocasió per defensar o qüestionar en bloc la “Revolución” al poder des de fa més de seixanta anys. Els manifestants brandaven l’eslògan “Patria y vida” davant del revolucionari “Patria o muerte”. El debat és etern i insoluble entre partidaris i detractors del règim cubà, tant a l‘interior com a l’estranger. Els arguments no han canviat ni canviaran.