La periodista Marcelle Padovani amb els ulls del primer cop, fins avui

La primera vegada que vaig anar a Roma durant la dècada dels 1970 em van impressionar moltes coses, però en especial dos personatges vistos en viu: el papa per raons òbvies d’escenografia vaticana i la periodista francesa Marcelle Padovani als acollidors salons de Stampa Estera, el centre de premsa estrangera on els corresponsals feien vida. Exercia de corresponsal a la capital italiana del setmanari Le Nouvel Observateur, que per a mi era com una altra bíblia, i per tant la tenia molt llegida abans de conèixer-la en persona. La figura del papa no admet comparacions, la de Marcelle Padovani tampoc. Nascuda el 1947 de família corsa, havia debutat alsetmanari L’Express abans de passar el

La vida majestuosa però lànguida de les Drassanes barcelonines

Qualsevol capital europea que disposés d’un monument gòtic de les dimensions, la història i la ubicació de les Drassanes barcelonines ja l’hauria convertit en focus d’atracció internacional. Aquí no. Deu ser el destí de les institucions culturals gestionades per la Diputació de Barcelona: portar una vida econòmica assentada però sense gaire projecció. L’edifici creat a finals del segle XIII ocupa 19.000 metres quadrats, restaurats a preu fort durant les últimes dècades com a Museu Marítim. Es troba arran de mar, a un punt especialment freqüentat del final de la Rambla. Aquests dies es pot recórrer tot el recinte amb una calma desconeguda i espero que fugaç. Al costat de la incalculable col.lecció permanent, organitza exposicions temporals ben

Mort i resurrecció del Frenasu, l’últim bar de carretera

Quan abandono l’autopista a la sortida Figueres-sud i supero amb un últim esforç la circumval.lació de la capital empordanesa, el trencant de la carretera cap a Llançà ofereix un afortunat paisatge d’hortes i sembrats amb barreres de xiprers contra la tramuntana, petits viaductes de reg, ferum de purins alguns dies, la via del tren de França i el genoll esgarrinxat del castell de Quermançó. El primer canvi de rasant obre la plana de Pedret i Marzà, migpartida per una recta inacabable d’asfalt on el cotxe s’embala tot sol. A aquesta recta s’hi va matar en accident de circulació el col.lega periodista

Tulipes i “maatjes”, la primavera arriba també a Holanda

Holanda és una terra baixa atlàntica i deltaica, té la humitat enfonsada al caràcter, però quan arriba el bon temps coneix un esclat vital sense comparació. Els anys sense confinament pandèmic com ara, un milió de devots peregrinen de finals de març a finals de maig al Keukenhof, el parc floral més extens d’Europa, on floreixen de cop set milions de bulbs (tulipes, jacints, narcisos) plantats cada any de forma diferent al llarg de trenta hectàrees de parterres. El cop de sang de les liliàcies provoca una autèntica il.luminació de fe en el paper social de les flors. La jardineria --la botànica urbanitzada— és un dels indicadors subtils del grau de civilització de cada lloc. Els holandesos han convertit les flors en una demostració de força i de cultura, una altra exhibició del seu domini de la naturalesa. El segon gran moment primaveral del petit país plujós arriba amb l’aparició als carrers de les parades de “maatjes” o arengades noves marinades, engolides pels vianants allà mateix amb un estudiat moviment de suspensió per la cua amb els dits damunt la boca esbatanada, orientada delitosament cap al cel (com

El déu Pan no va comparèixer ahir a la basílica barcelonina del Pi

Qualsevol concert musical en viu és per definició una font probable de sorpreses petites o grans, però el que vaig presenciar ahir sota la magnífica acústica de la nau gòtica de la basílica barcelonina del Pi supera l’expectativa. Amb el títol “Despertant instruments adormits”, era la cloenda de la campanya iniciada el 2017 pel músic Antoni Madueño per recuperar els instruments musicals representats en pedra a la monumental portalada romànica de Ripoll, així com les partitures medievals transcrites al seu scriptorium i a l’arxiu parroquial de Santa Maria del Pi.
El grup coral L’incantari estava acompanyat per instruments de l’època com la giga, la viola, l’harmònium portatiu, l’arpa, la rota (arpa-cítara), el corn, En canvi per qüestions pressupostàries ahir no va actuar l’habitual flauta de Pan. Probablement el primer instrument amb què l’home primitiu va fer música era una flauta de canya i la llegenda grega del déu Pan em

Les suites per a cello de Bach i el perfil de la serra de l’Albera

Les famoses sis suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach mantenen una estreta relació amb el perfil de la serra de l’Albera, l’extrem del Pirineu quan es capbussa al Mediterrani. En tots dos casos l’aparent austeritat de recursos melòdics assoleix en realitat la bellesa i l’harmonia més alta. Enfront de la massa sonora de les grans simfonies i les grans orquestres, enfront dels cims més acreditats del Pirineu, el despullament instrumental de les suites per a cello de Bach i el perfil endolcit de l’Albera al moment d’entrar al mar representen una culminació, un do de pit, un prodigi palpitant. No depèn només de la partitura ni de les xifres orogràfiques. Hi ha moltíssimes versions disponibles d'aquestes suites i moltes muntanyes com l’Albera,

Les bunyetes de Pasqua, com la magdalena de Marcel Proust

Menjar bunyetes per Pasqua és una segregació de la memòria que durant la resta de l’any dorm entre la cendra. Equivalen més o menys als brunyols empordanesos de les mateixes dates, als crespells del Vallespir, Cadaqués i les Balears, a les orelletes d’altres comarques. Dir-ne crêpes seria un gal.licisme barroer i una equivocació, pel protagonisme aquí de l’oli d’oliva meridional. Les bunyetes són úniques i exclusives. Van íntimament associades a l’emoció de l’airet de primavera, la suggestió de la flaire de la tarongina que incorporen, la noblesa del millor oli i el cruixent més dolç del flux de les estacions. Són la fibra íntima d’una festa. S’acostumaven a preparar durant les vigílies excitades de la celebració de la Pasqua, al final de les

Tots hi serem al Port amb la desconeguda primavera

Ahir passejava pel moll de la riba al Port de la Selva i em va semblar percebre inesperadament un alè diferent a la galta, al clatell, al lòbul de l’orella. Acaba d’entrar la primavera amb dies rutilants capaços de contrapuntejar els grisos de l’hivern amb un luxe platejat que el canvi d’hora allarga, però asseguraria que la vibració que vaig sentir no responia només al tomb estacional del calendari. Procedia més aviat de l’atmosfera humana, la qual adoptava una densitat amable, més feta a la presència de l’altre, com si intuís la sortida de la penombra col.lectiva d’un túnel. Tothom anava amb mascareta, la campanya de vacunació acumula retards de gestió i això encara durarà. Aquell alè inesperadament diferent de l’aire era un fenomen tènue,

La burrícia no és patrimoni dels burros, al contrari

Per alguna remota i equivocada raó cultural es considera l’ase, burro o ruc (Equus asinus) menys elegant i més obtús que el cavall, però van protagonitzar al seu costat durant llargs segles la mobilitat i el transport. Abans de la màquina de vapor i la revolució industrial del segle XVIII, el ases (amb la seva femella, la somera) i els muls o matxos eren un vehicle corrent i formaven un autèntic exèrcit. Ara en subsisteixen alguns a les finques rurals com animals de companyia i vestigi de la noblesa de la raça. De tant en tan vaig a saludar l’afectuós amic Fidel (foto adjunta) i la seva parella Estrella que campen a la finca vinícola Can Torres, de Joan Carles Torres i Barbara Magugliani, al veïnat de Vilartolí de Sant Climent Sescebes. Molt a prop, entre Masarac i Rabós, la suïssa Denise Wirth en manté setze exemplars com a muntura per als BurroTrek,

Josep Pla no té Premi d’Honor, només carrers i places a tot el país

Si el nomenclàtor que bateja carrers i places de cada municipi no deixa de ser un termòmetre dels valors canviants de cada època, cal concloure que Josep Pla ha triomfat com a personatge públic, no només com un dels prosistes catalans més llegits. Avui l’escriptor té carrers al seu nom a Barcelona, Tarragona, Martorell, Tiana, Mataró, Sant Andreu de la Barca, el Masnou, Calafell, Porqueres, Cornellà de Terri, Anglès, Salt, Sarrià de Dalt, Santa Coloma de Farners, l’Armentera, Platja d’Aro, Sant Antoni de Calonge, Gironella, Caserras i Collbató. Té igualment avingudes que li han estat dedicades a Palafrugell, Lloret de Mar i Reus, així com passeigs a Puigcerdà, Besalú, Vilanova del Vallès, la Seu d’Urgell i Sant Julià de Vilatorta. I, finalment, té places a Girona, Parets del Vallès, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Figueres. En canvi el Premi

Senyora presidenta de Grècia, que sigui per molts anys!

Estimo Grècia --l’antiga i la moderna-- i m’alegro que aquests dies celebri el 200 aniversari de la seva independència, sota l’actual presidència republicana de l’advocada Katerina Sakelaropulu. Ni al país ni a ella no els ha estat senzill arribar fins aquí. Les cruels retallades econòmiques a què es va veure sotmesa la població grega arran de la crisi del deute del 2009 al 2015 va ser una de les pitjors decisions de la cancellera Merkel com a dirigent hegemònica de la Unió Europea. El país impulsor durant l’Antiguitat del concepte de democràcia va convertir-se en el banc de proves de la laminació dels drets ciutadans i els equilibris socials.

Quasi tots els bons restaurants són una història d’amor, com el Bo.TiC

El vailet Albert Sastregener (Ventalló, 1979) creia que volia ser cuiner i el seu pare el va col.locar sense gaire fe als quinze anys, per veure si li passava la dèria, a la cuina del restaurant tradicional Can Bech de Fontanilles. Tot seguit es va formar durant set anys a l’Escola d’Hostaleria de Girona mentre feia pràctiques a la cuina del Mas Pau de Figueres, l'Aliança d'Anglès, l'Àbac de Barcelona, el Roser II i el Molí de l'Escala, així com a Can Pipes de Mont-ràs, on va arribar a cap de cuina. La seva parella Cristina Torrent (Salt, 1982) treballava a Barcelona de dissenyadora de moda i els caps de setmana ajudava a un restaurant de l’Escala. No ho

Degollen arbres centenaris als vorals de carreteres secundàries

Els freixes i plataners que custodiaven amb elegància els vorals de la vella i bellíssima carretera secundària C-253 de Figueres a Vilabertran, Peralada i Garriguella ja es van veure delmats sense misericòrdia per la serra mecànica fa dos anys. Ara han passat de nou pel mateix tràngol una altra quantitat dels que hi sobrevivien, dintre d’unes obres de manteniment viari sobre las quals no s’ha aclarit del tot l’autorització prescriptiva. Algunes mans disconformes han col.locat creus blanques de fusta al peu de les rabasses o soques dels arbres mutilats com a senyal mortuòria i crida d’atenció. A la sortida de Peralada, m’he acostat a acariciar-ne els monyons com qui intenta oferir un gest de condol que sap inútil, ínfim en comparació amb el

Una cita a Venècia el tercer dissabte de juliol amb codi QR

Més d'un terç de la població de Venècia va morir l'any 1575 arran d'una pesta portada per naus genoveses a través de la Ruta de la Seda. Un cop superada la pandèmia, la Sereníssima República va encarregar a l’arquitecte Andrea Palladio en agraïment una església votiva. Va ser la petita meravella del Redentore, abocada al canal de la Giudecca, al costat de la gran basílica del mateix arquitecte a San Giorgio Maggiore i de la Salute el segle següent sobre la mateixa línia visual. Estrenada el 1592, es convertiria en tradició muntar un pont provisional de barques cada tercer cap de setmana de juliol per anar en peregrinació sobre les aigües del canal al Redentore a agrair el final de la pesta. La “Festa del Redentore” s’ha mantingut fins avui

El nom de Margarita Rivière a una plaça del barri de les Corts

M’alegra que el nomenclàtor barceloní dediqui a partir d’ara una plaça del barri de les Corts a la periodista Margarita Rivière, igual com ho fa des del 2013 a Josep M. Huertas Claveria al Poblenou. Són dos col.legues i amics que recordo amb freqüència com a mestres en aspectes diferents. El fet d’escriure el 1991 a quatre mans amb Rivière el llibre Pasqual Maragall, un rebelde en el poder (Plaza y Janés) em va permetre compartir de prop una col.laboració iniciada de molt joves a l’Escola de Periodisme, aureolada pel fet que ella era una mica més gran i formava part dels cursos superiors. Ser amic de Huertas i de Rivière era un títol d’orgull.

Una altra situació insòlita l’estiu vinent: no pagar a l’autopista

Els últims temps han estat abundants en situacions insòlites, a les quals caldrà sumar el fet de poder circular sense pagar per l’autopista de Tarragona a la frontera francesa a partir del 31 d’agost vinent, talment com l’efecte d’una altra anhelada vacuna. El govern central acaba de confirmar i reconfirmar que la concessió del peatge expira i no serà allargada un cop més. El 26 de juny del 1970 el general Franco inaugurava oficialment el tram de l’autopista AP-7 de Cardedeu a Maçanet de la Selva, que des d’un any abans estava en servei de Barcelona a Granollers. Només un any més tard la nova via unia Barcelona amb Girona i el 1976 amb la frontera. Hem pagat doncs durant més de cinquanta anys el concessionari privat d’aquesta obra pública. El contracte de concessió per 35 anys especificava que serien improrrogables, però

Els sonsos hauran d’esperar uns dies més, com el desconfinament

Alguns pensem que les màximes delícies es troben sovint a les petites coses, per exemple al “peixi minuti”: angules, sardinetes fresques acabades de pescar, sonsos i xanguets, que són el cabell d’àngel del mar, l’escuma de les onades, una altra mena de caviar. La Direcció General de Pesca de la Generalitat ha allargat la veda del sonso, que s’havia d’aixecar el 28 de febrer, fins el 15 de març com a mínim. No és cert que els sonsos siguin “sonsos”. S’han de saber preparar, és clar, com tantes altres coses en aquesta vida. La fritura o fregitel.la d’aquestes petiteses és un art delicadíssim al qual excel.leixen per tradició les cuineres andaluses i algunes d’aquí. No es tracta només de la mena de farina de l’arrebossat, també de la qualitat i la

La tramuntana no bufa com abans, on anirem a parar?

Em vaig fer acompanyar per dos màxims especialistes, Arnald Plujà i Josep M. Dacosta, per localitzar amb precisió, veure amb els meus ulls i tocar amb els meus dits la llegendària EMA (Estació Meteorològica Automàtica) de Portbou, instal.lada el 1998 al cim litoral de la Punta de l’Ocell, la qual registra les dades sobre les tramuntanades més fortes del país, les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. Vista sobre el terreny pot semblar una instal.lació escarransida, irrisòria i sense atractiu. Per a mi, en canvi, és com un altar de la pàtria, un santuari civil, un punt de referència nacional. L’anemòmetre aixecat a deu metres de terra i 196 metres d’altitud envia plusmarques de fins a 200 km/h, encara que la velocitat del vent sigui inferior a la plana. El protagonisme de l’estació meteorològica de Portbou pel que fa a la tramuntana presenta una particularitat reveladora de la distància entre la tècnica oficial i la realitat sobre el terreny: ningú no sap anomenar amb exactitud on està situada, com es diu el punt on la van

Els germans Roca decideixen baixar de l’Olimp per ser normals

Seguint les passes del fenomen del restaurant El Bulli del cuiner Ferran Adrià a Cala Montjoi de Roses, consagrat com el millor del món per la revista britànica The Restaurant Magazine durant els quatre anys seguits del 2005 al 2009, el Celler de Can Roca dels tres germans gironins va rebre el mateix guardó el 2013 i el 2015. Eren establiments dedicats a una caríssima cuina experimental, amb llistes d’espera per aconseguir-hi una reserva. El Bulli va plegar i ara els germans Roca anuncien que obriran al centre de Girona “un restaurant normal, a una cantonada normal, d’una ciutat normal”.

La plaça de Sant Pere del Vaticà tenia horari nocturn

Els primers d’anys d’anar a Roma no posava els peus a la plaça de Sant Pere del Vaticà, em semblava massa clerical. Els amics romans, perfectament laics, em van fer adonar del meu error. La plaça de Sant Pere és una de les millors de Roma, i punt. M’hi portaven al vespre, quan les aglomeracions de fidels ja s’havien disgregat. Havent sopat compràvem un “gelato da passeggio” i jugàvem a corredisses al bosc de la triple columnata de Bernini que cenyeix l’espai amb una escenografia gairebé felliniana, quan encara no es trobava barrada per les tanques de seguretat i els controls d’accés. Les