Tots hi serem al Port amb la desconeguda primavera

Ahir passejava pel moll de la riba al Port de la Selva i em va semblar percebre inesperadament un alè diferent a la galta, al clatell, al lòbul de l’orella. Acaba d’entrar la primavera amb dies rutilants capaços de contrapuntejar els grisos de l’hivern amb un luxe platejat que el canvi d’hora allarga, però asseguraria que la vibració que vaig sentir no responia només al tomb estacional del calendari. Procedia més aviat de l’atmosfera humana, la qual adoptava una densitat amable, més feta a la presència de l’altre, com si intuís la sortida de la penombra col.lectiva d’un túnel. Tothom anava amb mascareta, la campanya de vacunació acumula retards de gestió i això encara durarà. Aquell alè inesperadament diferent de l’aire era un fenomen tènue,

La burrícia no és patrimoni dels burros, al contrari

Per alguna remota i equivocada raó cultural es considera l’ase, burro o ruc (Equus asinus) menys elegant i més obtús que el cavall, però van protagonitzar al seu costat durant llargs segles la mobilitat i el transport. Abans de la màquina de vapor i la revolució industrial del segle XVIII, el ases (amb la seva femella, la somera) i els muls o matxos eren un vehicle corrent i formaven un autèntic exèrcit. Ara en subsisteixen alguns a les finques rurals com animals de companyia i vestigi de la noblesa de la raça. De tant en tan vaig a saludar l’afectuós amic Fidel (foto adjunta) i la seva parella Estrella que campen a la finca vinícola Can Torres, de Joan Carles Torres i Barbara Magugliani, al veïnat de Vilartolí de Sant Climent Sescebes. Molt a prop, entre Masarac i Rabós, la suïssa Denise Wirth en manté setze exemplars com a muntura per als BurroTrek,

Josep Pla no té Premi d’Honor, només carrers i places a tot el país

Si el nomenclàtor que bateja carrers i places de cada municipi no deixa de ser un termòmetre dels valors canviants de cada època, cal concloure que Josep Pla ha triomfat com a personatge públic, no només com un dels prosistes catalans més llegits. Avui l’escriptor té carrers al seu nom a Barcelona, Tarragona, Martorell, Tiana, Mataró, Sant Andreu de la Barca, el Masnou, Calafell, Porqueres, Cornellà de Terri, Anglès, Salt, Sarrià de Dalt, Santa Coloma de Farners, l’Armentera, Platja d’Aro, Sant Antoni de Calonge, Gironella, Caserras i Collbató. Té igualment avingudes que li han estat dedicades a Palafrugell, Lloret de Mar i Reus, així com passeigs a Puigcerdà, Besalú, Vilanova del Vallès, la Seu d’Urgell i Sant Julià de Vilatorta. I, finalment, té places a Girona, Parets del Vallès, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona i Figueres. En canvi el Premi

Senyora presidenta de Grècia, que sigui per molts anys!

Estimo Grècia --l’antiga i la moderna-- i m’alegro que aquests dies celebri el 200 aniversari de la seva independència, sota l’actual presidència republicana de l’advocada Katerina Sakelaropulu. Ni al país ni a ella no els ha estat senzill arribar fins aquí. Les cruels retallades econòmiques a què es va veure sotmesa la població grega arran de la crisi del deute del 2009 al 2015 va ser una de les pitjors decisions de la cancellera Merkel com a dirigent hegemònica de la Unió Europea. El país impulsor durant l’Antiguitat del concepte de democràcia va convertir-se en el banc de proves de la laminació dels drets ciutadans i els equilibris socials.

Quasi tots els bons restaurants són una història d’amor, com el Bo.TiC

El vailet Albert Sastregener (Ventalló, 1979) creia que volia ser cuiner i el seu pare el va col.locar sense gaire fe als quinze anys, per veure si li passava la dèria, a la cuina del restaurant tradicional Can Bech de Fontanilles. Tot seguit es va formar durant set anys a l’Escola d’Hostaleria de Girona mentre feia pràctiques a la cuina del Mas Pau de Figueres, l'Aliança d'Anglès, l'Àbac de Barcelona, el Roser II i el Molí de l'Escala, així com a Can Pipes de Mont-ràs, on va arribar a cap de cuina. La seva parella Cristina Torrent (Salt, 1982) treballava a Barcelona de dissenyadora de moda i els caps de setmana ajudava a un restaurant de l’Escala. No ho

Degollen arbres centenaris als vorals de carreteres secundàries

Els freixes i plataners que custodiaven amb elegància els vorals de la vella i bellíssima carretera secundària C-253 de Figueres a Vilabertran, Peralada i Garriguella ja es van veure delmats sense misericòrdia per la serra mecànica fa dos anys. Ara han passat de nou pel mateix tràngol una altra quantitat dels que hi sobrevivien, dintre d’unes obres de manteniment viari sobre las quals no s’ha aclarit del tot l’autorització prescriptiva. Algunes mans disconformes han col.locat creus blanques de fusta al peu de les rabasses o soques dels arbres mutilats com a senyal mortuòria i crida d’atenció. A la sortida de Peralada, m’he acostat a acariciar-ne els monyons com qui intenta oferir un gest de condol que sap inútil, ínfim en comparació amb el

Una cita a Venècia el tercer dissabte de juliol amb codi QR

Més d'un terç de la població de Venècia va morir l'any 1575 arran d'una pesta portada per naus genoveses a través de la Ruta de la Seda. Un cop superada la pandèmia, la Sereníssima República va encarregar a l’arquitecte Andrea Palladio en agraïment una església votiva. Va ser la petita meravella del Redentore, abocada al canal de la Giudecca, al costat de la gran basílica del mateix arquitecte a San Giorgio Maggiore i de la Salute el segle següent sobre la mateixa línia visual. Estrenada el 1592, es convertiria en tradició muntar un pont provisional de barques cada tercer cap de setmana de juliol per anar en peregrinació sobre les aigües del canal al Redentore a agrair el final de la pesta. La “Festa del Redentore” s’ha mantingut fins avui

El nom de Margarita Rivière a una plaça del barri de les Corts

M’alegra que el nomenclàtor barceloní dediqui a partir d’ara una plaça del barri de les Corts a la periodista Margarita Rivière, igual com ho fa des del 2013 a Josep M. Huertas Claveria al Poblenou. Són dos col.legues i amics que recordo amb freqüència com a mestres en aspectes diferents. El fet d’escriure el 1991 a quatre mans amb Rivière el llibre Pasqual Maragall, un rebelde en el poder (Plaza y Janés) em va permetre compartir de prop una col.laboració iniciada de molt joves a l’Escola de Periodisme, aureolada pel fet que ella era una mica més gran i formava part dels cursos superiors. Ser amic de Huertas i de Rivière era un títol d’orgull.

Una altra situació insòlita l’estiu vinent: no pagar a l’autopista

Els últims temps han estat abundants en situacions insòlites, a les quals caldrà sumar el fet de poder circular sense pagar per l’autopista de Tarragona a la frontera francesa a partir del 31 d’agost vinent, talment com l’efecte d’una altra anhelada vacuna. El govern central acaba de confirmar i reconfirmar que la concessió del peatge expira i no serà allargada un cop més. El 26 de juny del 1970 el general Franco inaugurava oficialment el tram de l’autopista AP-7 de Cardedeu a Maçanet de la Selva, que des d’un any abans estava en servei de Barcelona a Granollers. Només un any més tard la nova via unia Barcelona amb Girona i el 1976 amb la frontera. Hem pagat doncs durant més de cinquanta anys el concessionari privat d’aquesta obra pública. El contracte de concessió per 35 anys especificava que serien improrrogables, però

Els sonsos hauran d’esperar uns dies més, com el desconfinament

Alguns pensem que les màximes delícies es troben sovint a les petites coses, per exemple al “peixi minuti”: angules, sardinetes fresques acabades de pescar, sonsos i xanguets, que són el cabell d’àngel del mar, l’escuma de les onades, una altra mena de caviar. La Direcció General de Pesca de la Generalitat ha allargat la veda del sonso, que s’havia d’aixecar el 28 de febrer, fins el 15 de març com a mínim. No és cert que els sonsos siguin “sonsos”. S’han de saber preparar, és clar, com tantes altres coses en aquesta vida. La fritura o fregitel.la d’aquestes petiteses és un art delicadíssim al qual excel.leixen per tradició les cuineres andaluses i algunes d’aquí. No es tracta només de la mena de farina de l’arrebossat, també de la qualitat i la

La tramuntana no bufa com abans, on anirem a parar?

Em vaig fer acompanyar per dos màxims especialistes, Arnald Plujà i Josep M. Dacosta, per localitzar amb precisió, veure amb els meus ulls i tocar amb els meus dits la llegendària EMA (Estació Meteorològica Automàtica) de Portbou, instal.lada el 1998 al cim litoral de la Punta de l’Ocell, la qual registra les dades sobre les tramuntanades més fortes del país, les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. Vista sobre el terreny pot semblar una instal.lació escarransida, irrisòria i sense atractiu. Per a mi, en canvi, és com un altar de la pàtria, un santuari civil, un punt de referència nacional. L’anemòmetre aixecat a deu metres de terra i 196 metres d’altitud envia plusmarques de fins a 200 km/h, encara que la velocitat del vent sigui inferior a la plana. El protagonisme de l’estació meteorològica de Portbou pel que fa a la tramuntana presenta una particularitat reveladora de la distància entre la tècnica oficial i la realitat sobre el terreny: ningú no sap anomenar amb exactitud on està situada, com es diu el punt on la van

Els germans Roca decideixen baixar de l’Olimp per ser normals

Seguint les passes del fenomen del restaurant El Bulli del cuiner Ferran Adrià a Cala Montjoi de Roses, consagrat com el millor del món per la revista britànica The Restaurant Magazine durant els quatre anys seguits del 2005 al 2009, el Celler de Can Roca dels tres germans gironins va rebre el mateix guardó el 2013 i el 2015. Eren establiments dedicats a una caríssima cuina experimental, amb llistes d’espera per aconseguir-hi una reserva. El Bulli va plegar i ara els germans Roca anuncien que obriran al centre de Girona “un restaurant normal, a una cantonada normal, d’una ciutat normal”.

La plaça de Sant Pere del Vaticà tenia horari nocturn

Els primers d’anys d’anar a Roma no posava els peus a la plaça de Sant Pere del Vaticà, em semblava massa clerical. Els amics romans, perfectament laics, em van fer adonar del meu error. La plaça de Sant Pere és una de les millors de Roma, i punt. M’hi portaven al vespre, quan les aglomeracions de fidels ja s’havien disgregat. Havent sopat compràvem un “gelato da passeggio” i jugàvem a corredisses al bosc de la triple columnata de Bernini que cenyeix l’espai amb una escenografia gairebé felliniana, quan encara no es trobava barrada per les tanques de seguretat i els controls d’accés. Les

El retorn a escena de Guillermina Motta per cantants interposades

El Festival Barnasants i la cantautora Sílvia Comes han tingut la bona pensada de dedicar un concert de dones cantants als temes gravats anys enrere per Guillermina Mottta, feliçment present en carn mortal entre el públic de la vetllada. Va ser la número 8 dels Setze Jutges i em continua semblant una llàstima la seva retirada dels escenaris, que ella alegrava amb atreviment i encant poc freqüents. L’octubre del 1979 li vaig fer una llarga entrevista per al setmanari L’Hora al seu acollidor domicili barceloní (foto adjunta) arran de la sortida del disc “Una bruixa com nosaltres” i la gira escènica amb els actors Biel Moll i Carles Velat. Totes les cançons del disc eren compostes per dones, igual que l’últim

El mercat gracienc de l’Abaceria serà Hollywood, algun dia

L’Ajuntament de Barcelona acaba d’informar amb la simulació fotogràfica adjunta sobre com serà el futur mercat de l’Abaceria al seu emplaçament de sempre a la Travessera de Gràcia. Farà tant de goig com el de la Concepció, el de Sant Antoni o qualsevol dels altres quinze que ja han estat rehabilitats, dintre de la xarxa de mercats municipals barcelonins. També es troba en obres el de Sant Andreu a la plaça porxada neoclàssica del Mercadal, autèntica joia a un dels antics pobles amb caràcter annexionats des de començaments del segle XX. Barcelona disposa avui d’una extraordinària xarxa

L’agudesa de la llum del matí al temple de cap Súnion

Primer ens hauran de fer una o dues punxadetes, però un dia o altre tornaré a voltar aquests marbres escrostonats i llepats pel salobre dels segles al temple de Posidó del cap Súnion, com cada cop que sóc a Atenes i m’escapo de bon matí amb l’autobús de línia que ressegueix amb parsimònia els seixanta-nou quilòmetres de costa del golf Sarònic que separen l'indret del centre de la capital. La lentitud del mitjà de transport prepara l’esperit a interioritzar allò que l’espera, el minúscul partenó solitari i grandiós, la vivacitat de la solitud dels segles, la dignitat dreta i expectant d’un apogeu de l’home. Recórrer de nou aquestes ruïnes permet recitar a mitja veu el suc d’or dels versos que Carles Riba els va dedicar. Sobre el

La llibreria de Ceret no plega perquè els clients no volen

El carrer major de la vila fronterera de Ceret, que oficialment es diu Boulevard Maréchal Jofre i la gent anomena la Passejada, té una mica de tot a l’esfera comercial, així com un reputat Museu d’Art Modern i algunes terrasses de cafès autènticament catedralícies, com les del Grand Cafè, el Cafè de France i el Pablo. També té una petita llibreria. Tot i que la gran superfície veïna de la Maison de la Presse vengui llibres, el petit establiment Le Cheval dans l’Arbre és l’única llibreria amb vocació literària, inclús l’única d’aquesta mena a tota la comarca del Vallespir. La va obrir el 1986 Michèle Cardonne i la regentava des del 1997 Jean-Luc Pélissou. Al moment de jubilar-se, el perill de veure-la plegar es feia imminent. Un centenar de clients han aportat diners per constituir la societat cooperativa que

Els castanyers d´Índies viuen una vellesa esplèndida, segons on

La reforma urbanística moderna de París dissenyada el XIX pel baró d’Haussmann va posar de moda la plantació de castanyers d’Índies com a arbres de filera als nous bulevards, per l’elegància de les fulles de cinc lòbuls i les espectaculars flors verticals en forma de raïm erecte de tonalitat blanca, rosada o blava a la primavera. La flor dels marroniers es multiplica a cada arbre fins a recobrir-lo “amb orgull de sexualitat acabada d’estrenar”, diu Narcís Comadira al llibre Dies de França. La moda parisenca va ser seguida a múltiples indrets, per exemple a aquesta placeta de la foto adjunta, a l’avinguda Michel Aribaud de Ceret, quasi

Fra Angelico no respira igual a Madrid que a Florència

El lluminós retaule de l’Anunciació pintat per Fra Angelico cap el 1450 a Florència que exhibeix el museu del Prado a la col.lecció permanent és més elaborat que el gran fresc d’aquest pintor sobre el mateix tema que es contempla al convent de Sant Marc de Florència. Ara bé, l’Anunciació florentina de Fra Angelico juga amb un as a la màniga. Es troba al mateix lloc on va ser pintada, a l’escala d’accés al primer pis del convent, que encara pugen els visitants d’avui. Hi topen materialment, després d’un sobtat colze de l’últim tram de l’escala. L’efecte sorpresa provoca un instant de vacil.lació davant la presència d’una obra tan coneguda a través de les reproduccions. El visitant no pot mantenir impertèrrit el pas. Dubta sobre la conveniència d’allargar

Algunes ruïnes es modernitzen a Roma, la Ciutat Eterna

Roma no se l’acaba ningú, per això és la Ciutat Eterna. El dia 1 de març vinent, després de llargs anys d’obres de restauració, obrirà al públic el mausoleu de l’emperador Octavi August, la tomba circular més gran del món (87 metres de diàmetre). Es troba en ple centre urbà, just al costat de l’Ara Pacis (foto adjunta) que ell mateix va fer construir i que va ser recobert l’any 2006 per l’arquitecte Richard Meier, també autor del blanc edifici barceloní del Museu d’Art Contemporani (MACBA) al Raval. Richard Meier ha aconseguit convertir aquest racó a la vora del riu Tíber, dominat per una circulació automobilística esbojarrada, en una plaça