Exploració de marques i etiquetes de vi en el seu laberint

El món del vi es caracteritza pel confusionisme entre denominacions i marques, la dispersió atomitzada d’etiquetes entre les quals les veritats bàsiques es veuen ofegades per la publicitat encoberta i la desorientació forçosa del consumidor, obligat a desplaçar-se a les palpentes pel laberint de l’oferta infinita a la recerca del seu petit tresor o almenys d’una satisfacció digna. A alguns això els complau com un puzzle de milers de peces, a la majoria els arrossega a elegir de manera aproximativa i atzarosa, segons el sistema de pagar primer i després abraçar-se al recurs de si l’encerto l’endevino. El vi és per naturalesa un

Jaume Fàbrega ens regala enguany “El gran llibre dels menuts”

Jaume Fàbrega és una enciclopèdia culinària amb cames i té per costum publicar un llibre cada any (de vegades dos o tres). Aquest Nadal li ha tocat al nou títol Cap i pota. El gran llibre dels menuts. La solapa informa que l’autor n’ha publicat més de setanta, dels quals set de seguits els últims cinc anys a aquesta mateixa col.leció de l’editorial Cossetània. L’opulència de Jaume Fàbrega, el seu festí de Babette literari, és digne de celebrar perquè desplega un ventall amplíssim de l’art de la cuina, que ell vincula a la cultura del país i a les branques veïnes. El nou llibre d’enguany de la seva factoria personal és una delícia de doble mèrit, perquè s’aboca de manera detallada i sàvia a uns productes massa sovint marginats per barats o considerats moralment tèrbols, quan en realitat representen una de les màximes exquisideses, un dels plaers culminants del paladar educat. La introducció històrica i literària del

El litoral reclama ara una altra mena de fars

Potser algun dia veurem davant de qualsevol platja del país una altra mena de fars blancs, aquest cop plantats al mar: els aerogeneradors eòlics offshore o flotants. Seria la prova que algun govern d’aquí s’ha pres seriosament l’emergència climàtica i les inversions en noves fonts d’energia per frenar-la, igual com abans es va invertir massivament en aeroports, autopistes, ports "esportius" o rescats bancaris. Al mar el vent duplica la velocitat, actua de manera més estable per l’absència de barreres i els aerogeneradors s’autorienten per seguir la direcció del vent. Els plans oficials de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria

La “Carta de retrobament” al restaurant l’Estrella, poesia pura

Ahir volíem parlar de trens amb l’enginyer i escriptor Jordi Font-Agustí i vam anar a dinar al lloc indicat. Quan l’Estació de França rutllava a ple rendiment, molts viatgers feien drecera cap a la sortida més acostada a les andanes, la lateral del carrer d’Ocata (era la terminal del tren de Mataró i una de les estacions del seu recorregut era a Ocata). Aquella sortida secundària es veia molt concorreguda. Al davant mateix Josefa Chiquillo hi va obrir l’any 1924 la casa de menjars L’Estrella. Acabava d’enviudar i tenia vuit fills. Va traspassar la lleteria que regentava a la veïna plaça Palau i es va endeutar per obrir aquest negoci, avui renovat i dirigit per la quarta generació de la família: Jordi Baidal a les taules i la seva dona Pepi Villada als

El monument al cul, com un xiprer més

Anava a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i em vaig entretenir als jardins del davant, a la cruïlla del carrer Marina amb l’avinguda Icària, al peu de l’estàtua de set metres d’altura modelada en bronze per l’escultor Eduardo Úrculo amb el nom “A Santiago Roldán”, com recorda una placa a la seva base. L’autor la va qualificar com un “homenatge al cul”, tema molt freqüent i admiratiu a la seva obra escultòrica i pictòrica. Dos anys després, el 2001 va aixecar-ne un altra similar, anomenada Culis monumentalibus, també per encàrrec municipal davant del teatre Campoamor al centre històric de la vetusta Oviedo. Sobre la misteriosa relació entre el cul i la memòria de Santiago “Curri” Roldán (l’economista

Dinar al restaurant "clandestí" La Contrasenya o la felicitat

Ahir vam anar dinar amb la meva filla gran Helena i la seva amiga Núria a La Contrasenya, el club gastronòmic “clandestí“ amb adreça a Internet que regenta des del 2012 Àngela Vinent al seu taller de pintora, a l’àtic d’un edifici industrial del Poblenou barceloní. El lloc és singular perquè l’ha ideat una dona singular. Cada plat incorpora un toc expressiu que és com la levitació de la mà de la cuinera, sense cap altra màgia que la claredat d’esperit i una destresa precisa. Àngela Vinent ha treballat de periodista des dels divuit anys. Primer com arxivera del diari Catalunya/Express i redactora de Mundo Diario, que és on ens vam conèixer en el dia a dia. Després com a subdirectora de l’Avui. Finalment com a cap de premsa de Pasqual Maragall. A

En la mort de l’historiador Jordi Nadal Oller, l’home del “fracaso”

Ahir va morir l’historiador de l’economia Jordi Nadal Oller. De l’abundant literatura sobre la matèria, sobresurt amb llum pròpia un tractat desproveït d’intencions divulgatives però carregat de claus d’interpretació, les quals assenyalen amb el dit sense timidesa. No té res d’un manual ni resulta de fàcil lectura, però porta catorze edicions des del 1975, inclús una de butxaca el 2009. Es tracta del cèlebre títol El fracaso de la revolución industrial en España 1814-1913, del professor Jordi Nadal Oller. L’obra, a bastament citada i coneguda col.loquialment dintre del seu ram com “el fracaso” a seques, va néixer de l’encàrrec del professor Carlo M. Cipolla d’escriure el volum sobre Espanya de la col.leció britànica The

La mala sort històrica de l'Estació de França, fins avui

L’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va tenir lloc en plena dictadura de Primo de Rivera, la qual cosa revestiria conseqüències. Si la primera Exposició Universal del 1888 havia servit per urbanitzar el sector de la Ciutadella, la segona del 1929 se centraria al mateix objectiu a la muntanya de Montjuïc, entre d’altres obres urbanes com la construcció de la nova Estació de França al lloc de l’antiga. El desplegament de l’estil arquitectònic modernista i els primers balbuceigs del noucentista donarien a les noves edificacions de l’Exposició del 1929 un aspecte historicista conceptualment caduc, en contrast amb les avantguardes europees del moment, representades

La peripècia i els dibuixos reanimats de Josep Bartolí al cinema

Ahir diumenge vaig anar a veure la pel.lícula Josep, basada en la vida i els dibuixos del soldat republicà Josep Bartolí Guiu (Barcelona 1910 - Nova York 1995) quan es trobava tancat el 1939 als camps de concentració francesos d’Argelers i Rivesaltes. La peripècia de Bartolí ja era coneguda (el 1989 va fer donació d'una part dels seus dibuixos a l’Arxiu Històric de Barcelona i el 1990 es va editar el llibre Conversa amb Bartolí, de Jaume Cañameras), però convertir-la ara en biopic internacional de dibuixos animats ha estat una iniciativa de ressò modernitzat, reanimat. Més de

Plega la boutique Carlane de Perpinyà, no plega l’amistat

Durant una colla d’anys vaig travessar amb freqüència la plaça de la catedral de Perpinyà per diverses raons, entre les quals no hi figurava entrar al temple. Si era de nit i les botigues ja havien tancat, hi anava per sentir els meus passos i la remor de l’aigua d’una de les fonts més “italianes” d’aquest país, feta d'un marbre rosat gairebé carnal. Durant el dia la travessava per anar al restaurant Saint-Jean de la cantonada, per fer una ullada a la floristeria o a la llibreria d’ocasió i, sobretot, per treure el cap a la Boutique Carlane i saludar les germanes Irene Rieu i Margaret Morillas, l’amabilitat de

L’Expo Universal de Barcelona del 1888, poc universal però decisiva

L’Exposició Universal de Barcelona del 1888 i totes les seves derivacions ciutadanes haurien estat impensables sense l’arribada del tren de França deu anys abans. La batalla de l’alcalde Rius i Taulet per organitzar-la va arrencar amb el seu viatge d‘un mes de durada a Madrid, durant la qual va remoure cel i terra als ministeris i entre els diputats i senadors per assegurar la implicació del govern. Després d’aquella estada, totes les obres de construcció es van enllestir en poc més d’un any, dintre d’una cursa contra rellotge que convertiria Barcelona en una “ciutat de bojos”. L’Exposició va obrir al públic el 8 d’abril. Durant el dinar

Cervellets arrebossats, vici sentimental de l’art de la cuina

El paladar té la seva memòria il.lusionada i a mi em continuen agradant amb deliri els cervellets de xai arrebossats, que abans les mares cuinaven amb freqüència pel poder alimentari que ofereixen i que ara s’han de buscar amb lupa a alguns establiments més o menys recòndits. El restaurant Vilaró (davant el mercat de Sant Antoni, amb cuina oberta per esmozar des de les 8h del matí) ostenta la palma per veterania i perseverança, però encara m’agraden més els cervellets que ofereix de manera fixa a la pissarra que fa funció de carta el restaurant Portolés (Diputació cantonada Roger de Flor), regentat per Antoni Catalán Portolés, successor del germà Isidre, assassinat per un atracador a la barra d’aquest establiment el 6 de maig del 1983, als 29 anys. El secret es troba a l’arrebossat, com més lleuger millor, que al Portolés encerten de

Una envernissada per reobrir la llibreria més antiga de París

Dissabte passat va tornar a obrir la llibreria Delamain, la més antiga de París en activitat (inaugurada l’any 1708), després de dos mesos de tancament per restauració de les impressionants prestatgeries de dos pisos en roure massís. A part de la més antiga, també és la més cèntrica. Es troba davant la Comédie Française i el jardí amagat de la la Place Royale, a la planta baixa del gran edifici en cantonada que ocupa l’Hotel du Louvre. Tot l’immoble va se comprat el 2013 per un fons d’inversions de Qatar, la qual cosa va fer trontollar el contracte de lloguer, salvat in extremis per la incorporació de l’establiment a l’imperi de l’editorial Gallimard. Malgrat les seves dimensions reduïdes, disposa al segon pis d’un fons de llibres antics. A la

Defensa sentimental dels pubs britànics, ara que n’havia après

El popular bar de la cantonada a ciutats i pobles britànics és una tradició que creia solidíssima. La primera cosa que vaig intentar acomplir en arribar fa molts anys de visita debutant a Londres va ser prendre una cervesa “bitter” o “ale” a un pub. Va resultar ser el desig més complicat de tots i em va fer entendre la diferència cultural que ens separava. La lliura esterlina encara tenia 20 xelins i 240 penics, no els prosaics 100 penics imposats per la decimalització posterior. Encara es media i es pesava a la manera imperial en iardes, peus, pintes, unces i galons (el sistema mètric decimal no s’hi imposaria fins el 1995). Quan el pub era d’alcohol “licensed” no era l’hora, i viceversa. No me n’hauria sortit sense l’ajuda samaritana d’un resident, el qual va aconseguir amb total comoditat que ens servissin la cervesa que fins aleshores m’havia resultat inaccessible malgrat tots els meus intents. La regulació alcohòlica i els estranyíssims horaris legals dels pubs es van mantenir fins el 2005. Vaig assentar una certa predilecció pel pastís de carn (el fish and chips se'm va resistir més) del pub Hog in the Pound perquè em queia a la

La titànica estació de Portbou cau en una profunda languidesa

Portbou va ser una estació de tren abans que un poble, nascut de la decisió governamental de fer passar per aquí la nova línia ferroviària de connexió amb França, inaugurada el 1878. Va caldre construir l'esplanada artificial de l’estació damunt la cala de Portbou, a un indret on no hi havia un pam de terreny pla, llevat de la platja. El 1930 arribava als 4.000 habitants, quan encara englobava la població veïna de Colera. A partir d’aquell moment començaria la davallada. Ara ja fa temps que es troba molt per sota del “llindar psicològic”, amb 1.302 censats. L’època daurada dels duaners i transitaris va fer que nasquessin entre les noves famílies de Portbou

Passadís del metro a Passeig de Gràcia, escarni del transport públic

 

El passadís d’enllaç més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec, trist i innecessari del metro de Barcelona es a l’estació de Passeig de Gràcia. Va ser instaurat el 1973 no pas per connectar de manera funcional les noves línies, sinó per preservar els interessos del pàrquing subterrani privat de quatre plantes, construït en concessió de terreny públic. La llargada de 260 metres d’aquest passadís s’hauria reduït a menys de la meitat en cas d’haver adoptat la línia recta més lògica, en comptes de rodejar la part del subsòl ocupada pel pàrquing des del 1967, com es va fer en perjudici dels usuaris molt més nombrosos del transport públic. Van preferir construir un corredor el doble de llarg del

No hi puc fer més, enyoro molt Roma i la vista del Janícul

Els llatins sempre tindrem dues pàtries: la nostra i Roma. Fa molts mesos que enyoro poder anar-hi com de costum i, només d’arribar, agafar l’autobús que puja al Janícul. No forma part dels set turons fundacionals de la ciutat, però se’l considera el vuitè perquè s’ha convertit en més concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. El mèrit no es deu només al fet d'acollir el templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on era tradicional que els romans anessin a casar-se i fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques. Tampoc no és per l’afortunat parc públic de la

Evocació de la nissaga familiar dels Guinness a Cadaqués

L’ermita de San Sebastià, enfilada a la muntanya del Pení de Cadaqués, és un dels punts més afortunats d’aquella costa. Va ser desamortitzada el segle XIX i posteriorment convertida en luxosa residència d’estiu per Jonathan Guinnes, un dels hereus de la marca cervesera irlandesa. El fet no revestiria més transcendència dintre del cabalós moviment immobiliari de la Costa Brava si l’actual hereu, el seu fill Sebastian Guinness, nascut el 1964, no obrís la finca al públic cada 20 de gener perquè els cadaquesencs hi puguin continuar celebrant el tradicional i concorregut aplec de Sant Sebastià amb sardanes, dinar a l’aire lliure i “patacades” (cançons tradicionals del municipi). Aquell dia Sebastian Guinnes es planta a l’entrada de la finca

El retorn de Sofia Loren no pot eclipsar la gran novel.la de partida

Als seus rumbosos 86 anys, Sofia Loren torna a la pantalla a la pel.lícula La vida al davant, que s’estrena aquests dies a Netflix. El paper és un autèntic bombó, un regal molt ben triat. Es tracta de la segona adaptació cinematogràfica de la gran novel.la del mateix títol, de l’autor francès Romain Gary, a la qual una prostituta retirada cria alguns nens immigrants del carrer al barri popular parisenc de Belleville, en especial Momo, que és qui porta al llibre la veu narradora amb una ingenuïtat i una oralitat infantils d’enorme destresa literària per part del novel.lista. La primera adaptació cinematogràfica va rebre l’Òscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa

Tothom parla amb un accent distintiu i de vegades discriminat

L’accent, la manera de pronunciar una mateixa frase varia ostensiblement dintre de cada idioma, de manera que un català reconeix a l’instant un lleidatà d’un gironí, ja no diguem un valencià d’un mallorquí. De la mateixa manera, un espanyol distingeix un andalús o un gallec per l’accent. Això mateix es dona a qualsevol idioma: a Anglaterra la classe alta parla amb un accent distintiu après a les escoles d’elit i les classes populars ho fa en l’argot cockney, igual que a França hi ha un autèntic abisme entre la fonètica del francès de París i el de Marsella, entre el nord i el sud. El problema comença