El tren més desgraciat de tots

Semblava difícil que hi hagués una línia de tren més desgraciada que la de Barcelona a Vic, Ripoll, Puigcerdà i el seu enllaç amb França a l’estació de la Tor de Querol. Encara avui un tren regional de Barcelona a Puigcerdà inverteix el mateix temps de trajecte que un AVE de Madrid a Sevilla. Però n’hi ha una de pitjor. La línia dels Ferrocarrils de la Generalitat entre Balaguer i la Pobla de Segur acaba de restablir el servei després de vuit mesos aturada pels efectes del temporal Glòria del gener passat. Aquesta línia de la Noguera Pallaresa va obrir al trànsit l’any 1924 el tram de 26 quilòmetres entre Lleida i Balaguer, però

La vinya més petita de Catalunya a cala Jóncols

La llongada de Roses fins al cap de Creus ofereix una fesomia més dolça perquè es troba arredossada de la tramuntana i altres vents del golf de Lleó. Hi sobresurt la subpenínsula del cap Norfeu quan s’endinsa al mar amb una bellesa grega. El solitari Hotel Cala Jòncols va obrir el 1965 de la mà de propietaris italians al costat de l’antiga barraca de pescadors. Quatre anys més tard van arribar d’Andalusia per treballar-hi el matrimoni de Pepe Gómez i Rosario Fernández. L’hotel va plegar deu anys després i la temporada següent el van reobrir Pepe i Rosario, pares dels actuals responsables Michael i Juanma Gómez, i avis d’Alexis i Alícia que també hi treballen. Tenien hort, criaven conills, gallines i porcs, pescaven, collien les olives per fer oli i extreien

El Trocadero de París: un lloc bellíssim amb nom sinistre

Arran de la seva segona invasió en vint anys, les tropes franceses es van distingir l’agost del 1823 a la batalla del Trocadero, a Cadis. El ressò victoriós del fet donaria aquest nom castellà textual a la cèlebre a cruïlla urbana de sis grans avingudes de París i l'esplanada panoràmica sobre la torre Eiffel: la plaça i l’esplanada del Trocadéro. Els liberals espanyols reclamaven una monarquia constitucional o una república, la legió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís va tornar a envair-los, com Napoleó vint anys abans, per defensar el rei Ferran VII de Borbó. És a dir, per interès en una Espanya feble, anquilosada, subordinada, tradicional,

Josep Pla i Víctor Català, una distància per revisar

A l’instant de pujar l’altre dia a l’escenari de l’Auditori de Girona per rebre el premi Carles Rahola d’assaig entre aplaudiments del públic (una situació inusual per a mi), vaig canviar de cop el breu discurset que portava preparat mentalment. Vaig improvisar per tal de subratllar durant la meva intervenció dues coses que s’acabaven de produir damunt d’aquell escenari. En primer lloc, que pocs instants abans la Coral de Banyoles hagués fet cantar per una soprano la cèlebre ària de tenor “Nessun dorma”, de l’òpera de Turandot, perquè de tant en tant és bo mirar les coses des d’una perspectiva i un to diferents. En segon lloc, vaig fer meves les paraules que acabava de pronunciar, abans

Moisès va separar finalment les aigües de Venècia dissabte passat

Dissabte passat es va estrenar, amb més de vint anys de retard i diversos escàndols de corrupció, el projecte MOSE de comportes mòbils a les tres boques naturals de la llacuna de Venècia per barrar el pas a les marees excepcionalment altes que cada tardor inunden el centre històric. Itàlia no és només un dels països més destacats en bellesa artística, també ho és en desídia de l’administració pública envers aquest patrimoni. La sigla MOSE significa Mòdul Experimental Eletromecànic, però va ser adoptada perquè en italià coincideix amb el nom bíblic de Moisès, que va separar

Ducs, mussols i òlibes: no els veiem, però hi són

Es molt difícil aguantar-li la mirada a un duc, un mussol, una òliba, un xot o un gamarús --cinc ocells emparentats-- per la potència dels seus ulls i perquè difícilment es deixen veure, excepte si es troben en captivitat com a la foto adjunta. Això no significa que no hi siguin i que no ens mirin. Més que una visió estereoscòpica o capacitat d’integrar en una sola les dues que ens arriben per cadascun dels ulls (aquesta també la tenim els humans), es tracta de la potència hipnòtica, ferotge en aparença dels seus ulls desorbitats, d'un color taronja pujat i lluent, encara que sigui un atribut purament llegendari. En realitat els grans glòbuls oculars dels ducs, mussol, òlibes, xots (també dits xibeques) i gamarussos  no són capaços de cap moviment dintre de l’òrbita, com sí que fem els humans (a canvi poden girar el cap fins a 270 graus,

L’enèsima manipulació històrica sobre el camp d’Argelers

Les autoritats del departament dels Pirineus Orientals (Perpinyà) acaben de presidir l’acte inaugural de la digitalització, oberta a tothom en línia, de la base de dades dels arxius oficials amb la llista nominal dels internats al camp de concentració de la platja d’Argelers del setembre del 1939 al novembre del 1942. Al primer cop d’ull sembla una bona notícia, en realitat és l’enèsima manipulació dels fets històrics, perquè s’absté de precisar que el setembre del 1939 el camp d’Argelers ja no era ni l’ombra del que havia estat al moment d’obrir en plena Retirada el febrer anterior. La rebuda inhumana de la República francesa als refugiats republicans espanyols va conèixer dues fases molt diferents. El fet de barrejar-les pretén encobrir la crueltat

Als vuitanta anys de la mort de Walter Benjamin a Portbou

Un dels filòsofs més destacats del segle XX, Walter Benjamin, es va suïcidar avui fa vuitanta anys a una fonda de Portbou, quan fugia de la França ocupada pels seus compatriotes alemanys, dels quals el separava la condició de jueu i de demòcrata. Havia abandonat Alemanya des del 1933 per l’ascensió del nazisme i residia a París, d’on va fugir el mateix dia de l’arribada de les tropes alemanyes. A Marsella obtindria un visat d’entrada als Estats Units, sense que el document resolgués el problema del visat de sortida de França. Emprendre el viatge des del port de Marsella

Arriba el meu llibre ”Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària”

El 23 de setembre surt a la venda per part d’editorial Pòrtic el meu llibre Josep Pla o la vitalitat, una biografia literària, que ha rebut el premi Carles Rahola d’assaig 2020. Vista a través dels seus llibres publicats a cada època, la vida de Josep Pla revela totes les claus d’una tenacitat recompensada amb l’èxit de públic lector. També mostra la grafomania que l’arrossegaria a una Obra Completa desmesurada, dintre de la qual la genialitat literària brilla com partícules de mineral de mica en un enorme bloc de granit gris. La dimensió inaudita de l’obra escrita d’aquest autor conté una particularitat: la quantitat de lectors al llarg de generacions successives, des del primer llibre de l‘any 1925 fins avui mateix, quasi un segle després. Arran de la presentació del meu anterior treball biogràfic Josep Pla: sis amics i una amant, vaig dir que trobava a faltar una biografia literària sobre aquest autor, en el sentit d’estudiar-ne estil, a més a més de la seva vida en general. Al capdavall no l’he escrita per arribar a la mitja dotzena de llibres que he publicat sobre Josep Pla, sinó perquè encara continuo llegint-lo amb una satisfacció renovada, gairebé embriagant. Els amors estables no s’han de trair perquè sí. Només la necessitat de comprendre ens fa intuir algunes

Cervera: l’hotel de luxe que amb prou feines es va estrenar

Després de l’entrada en servei el 1878 de l’enllaç ferroviari internacional a Portbou i Cervera, l’estació d’aquesta segona localitat no va conèixer la renovació monumental de la seva veïna de Portbou arran de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Tot i així, l’augment de viatgers benestants en direcció o procedents de París va portar el director del Buffet de la Gare, Jean Deléon, cuiner basco-francès que també havia estat responsable del restaurant de l’estació d’Hendaia, a encarregar el 1928 a l’arquitecte perpinyanès Léon Baille la construcció en estil Art-déco d’un espectacular hotel fora de l’estació, un palace atípic a una parcel.la triangular abocada a les vies com la proa d’un transatlàntic, d'un vaixell fantasma. Es va anomenar Hotel Belvedere du Rayon Vert, perquè El raig verd era el títol del viatge

La idea de traslladar “Dona i ocell” de Miró al Cinc d’Oros

L’obelisc inventat per les antigues cultures faraòniques és un recurs monumental de gran elegància, adoptat modernament a nombroses capitals, ja sigui amb peces originals rapinyades durant la colonització d'Egipte o bé amb imitacions de nova construcció. En canvi Barcelona ha tingut una sort tristíssima en la matèria, atès que el “llàpis” de granit gris de vint metres d’alçada que s’alça a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Diagonal no arriba ni de lluny a la categoria dels millors obeliscos. Per això la proposta de l’artista Santi Moix i la simulació fotogràfica del seu co.l.laborador Ricardo Prado de substituir el “llàpis” per l’escultura abstracta de Joan Miró “Dona i ocell”, aixecada des del 1983 a la plaça de l’antic Escorxador, resulta estimulant. Alegraria d’una vegada la també tristíssima història del monument originari, erigit el 1932 en homenatge al president de la Primera República, Francesc Pi i Margall, amb una bella figura femenina complementària de l’escultor Josep

Publicat el nostre llibre sobre bars dels 40 mercats de Barcelona

Ja es troba a les llibreries Cuines amagades. Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona (editorial Cossetània), que hem escrit Àngela Vinent i jo mateix com una aventura de descoberta, un periple al llarg de cadascun dels mercats i barris de la ciutat, pel plaer bàsic i amenaçat de citar-nos amb una persona amiga i fer petar la xerrada amb la forquilla i la copa als dits. La presentació anirà a càrrec de la cuinera Ada Parellada el dijous 29 d’OCTUBRE a les 19h a la llibreria Ona de Barcelona (Pau Claris 94). Cuinar sense pretensions, com ho fan als bars dels mercats, no vol dir sense geni. Vol dir sense escarafalls, sense la membrana de l’artifici ni l’elitisme petulant. Aquesta ruta gastronòmica acumula sorpreses. No solament per la presentació o la manera de preparar determinats plats, sinó per la senzilla amabilitat que les dones i els homes de darrere la barra acostumen a dedicar a la clientela. Són gent bregada. Aquesta guia permet retrobar plats molt bàsics que de vegades són una culminació de l’art de la cuina: la cuina ordinària massa sovint eclipsada per l’extraordinària, l’essència fràgil dels petits miracles de la quotidianitat. Cada barri, cada mercat, cada parada i cada bar són un món i els hem volgut descriure un per un. Al pròleg del llibre diem d’entrada: “Al mercat no hi anem perquè sigui més ràpid, més còmode, més barat o més pròxim. Hi

Ahir vaig levitar una estona a l’olivar del Jonquet de Cadaqués

Igual que la vinya, l’oli és una altra sang calenta de la terra i tot sovint un conreu ha cohabitat amb l’altre a cops de colze. Ahir vaig recórrer l’olivar que arriba fins arran de mar a la cala del Jonquet de Cadaqués, guiat per Joan Torres, la persona que el mena des de fa llargs anys. Aquests olivars compensen el defecte de no fer olor, de no exhalar la càlida aroma de resina de les pinedes, amb un altre fenomen encara més fi. El rínxol del vent regira les petites fulles en punta de llança (lanceolades) de les oliveres, el terbolí de l’aire fa giravoltar l’anvers d’un to verd fosc lluent i el revers gris platejat amb un miralleig prodigiós i arcaic, un centelleig d’accents molt subtils, un timbre sonor quasi belcantista

Estimo el silenci productiu de les biblioteques

A les biblioteques el silenci és un dret, un acte de respecte i un estat de rendiment dels usuaris que hi descobrim alguna cosa i en gaudim. No es tracta d'un silenci místic, misantròpic ni autista, tampoc res d'absolut ni primmirat, només una forma d’equilibri productiu. De vegades el silenci representa l’actitud més expressiva. Per contra fer soroll de manera exagerada,  allò que en gironí anomenen “cardar fressa”, representa una patologia. Els addictes al decibel baladrer tenen una por cerval del silenci com a encarnació del buit, el seu propi buit. Jo els convidaria a passar unes hores a les majestuoses naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya (premi FAD 1994 de rehabilitació) o a qualsevol de les modernes biblioteques públiques de la

A partir d’ara CaixaBank ens deu 20.700 milions d’euros

Quan una persona vol matricular un cotxe, la reglamentació l’obliga a pagar les multes anteriors que tingui eventualment pendents, sense la qual cosa no podrà circular amb el nou vehicle. Em pregunto si aquesta norma bàsica dirigida als ciutadans corrents s’aplica a les grans fusions bancàries. L’entitat Bankia va rebre el 2012 un total de 24.000 milions d’euros de diners de tots els contribuents per rescatar-la de la fallida, dels quals n’ha retornat fins ara una ínfima part de 3.300 milions. L’Estat és el propietari del 62% de Bankia i se suposa que ha de vetllar per l’interès de

Els arrrossos de la Marola i el perfum del taronger portat a Girona

Els arrossos ben fets són una cosa molt seriosa, encara més si els prepara la cuinera valenciana Marola Marí al seu modern restaurant especialitzat L'Alqueria, a Girona. Ahir em vaig treure la mascareta just l’instant de la foto al seu costat, com qui es treu el barret en senyal d’admiració. Ella la va conservar posada perquè és una professional. Només la llarga carta del restaurant que va obrir el 2007 amb el seu marit Joan Bosch al carrer Ginesta del barri del Born de Girona ja representa una exhibició, dividida en arrossos caldosos o bé secs de tota mena. Ahir vaig demanar el de calamar i galeres, amb el prec afegit que el deixés

La Gascunya, a mig camí entre la bellesa i la seva utilitat

Les petites carreteres interiors que recorren la Gascunya fins a Bordeus són escrupolosament polides. Més que mantenir-les, sembla que les escombrin i les enllustrin. El cotxe hi desfila amb aire de carrossa. El paisatge es veu llaurat fins a pentinar-lo. És un dels escenaris mítics de la França rural, marginat del desenvolupament econòmic durant segles i ara hipertrofiat de prestigi, com el fetge peixat a la força dels seus cèlebres ànecs i oques. És la terra de l'armanyac i D'Artagnan. Massa història, massa bellesa desdita per l'emigració. La plana abraçada d’una banda pel Pirineu i de l'altra pel riu Garona és tota construïda amb turons i fondals, miradors i redossos. Els horitzons s'hi superposen sense cedir a la vel.leitat d'infinit, com només es produeix a les terres que mesuren la dificultat de ser treballades i viscudes a escala de la vida quotidiana de la gent del lloc, a la qual la bellesa natural no els ho facilita pas tot. Els pagesos gascons que

El privilegi de poder acariciar d’amagat la Venus de Siracusa

Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba a una ciutat siciliana sense aeroport. La Venus de Siracusa és una excepcional peça de l'escola de Praxíteles i se la considera capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol. El fet de trobar-se a Siracusa i no al Louvre permet una altra cosa encara més decisiva: acariciar-la discretament quan no ho veu ningú de l’escàs públic. Totes les Venus són la corporització d’un somni i la de Siracusa estableix al seu voltant un camp magnètic. Li han dedicat pàgines desbordants Guy de Maupassant a La vie errante: "És una de les Venus més belles del món. No té cap i li manca un braç, tanmateix no havia tingut mai davant meu un cos més admirable i més emotiu”. També Lluís Nicolau d’Olwer a El pont de la mar blava: “Contempleu aquesta superba factura anatòmica, observeu la morbidesa d'aquestes carns, on la mà faria presa; repareu la lleu tremolor d'aquesta espatlla, com si vingués de ferir-la una alenada freda”. Predisposat pel testimoni d’aquests predecessors, a mi em va semblar que la Venus de Siracusa suma a les altres el rar privilegi de poder ser acariciada, quan no mira ningú, per afegir la

L’aiguardent no deixa de ser una alquímia demostrada

L’aiguardent de brisa, destil.lat de les restes sòlides (pellofes i pinyols) de premsar el raïm, es pot anomenar marc en català i en francès, grappa en italià i oruxo en gallec, encara que sigui el mateix. El nom no fa la cosa, però la finesa sí. L’aiguardent sempre havia estat un subproducte pobre i hauria decandit com una aspra romanalla de la vida pagesa si la grappa italiana no hagués començat a practicar una política de luxe per posar-se de moda als circuits més cars. No deixa de ser una contradicció, en el ben entès que les contradiccions fan avançar el món. L’aiguardent va ser durant molt temps fill de l’estraperlo, destil.lat a les cases pageses al marge de la reglamentació, sobretot a comarques reculades que l’utilitzaven per combatre el fred. N’hi ha

Tot el secret (o quasi) d’un aperitiu Spritz Suze al Motel de Figueres

El Motel Empordà de Figueres i el seu germà bessó de l’Almadraba Park Hotel a Roses continuen honorant invents culinaris del fundador Josep Mercader que van marcar època, però el senyor Mercader va morir el 1979 i el seu talent s’ha vist renovat pel gendre Jaume Subirós i ara també els seus fills. Una de les màximes de Mercader i per tant també de Subirós era valorar el producte de proximitat i no perdre mai de vista que França forma part d’aquesta proximitat. De l’inventari pendent de les genialitats de Jaume Subirós, avui em limitaré al seu aperitiu Sprit Suze. Es tracta d’un combinat molt popular al nord d’Itàlia, sobretot a les