Els relats de la canadenca Alice Munro, llegits al cap de Creus

Quan el 2013 l’escriptora canadenca Alice Munro va rebre el premi Nobel de Literatura, tenia 82 anys i va al.legar motius de salut per no anar a recollir-lo a Estocolm. No volia abandonar el seu món i el de la seva literatura, que sempre ha estat la comarca apartada del comtat d’Huron, a la província d’Ontario. La decisió era coherent amb l’estil que li havia valgut el reconeixement, fins i tot amb el tarannà canadenc, un gegant desproveït d’ínfules. Els contes i relats curts de la Munro reflecteixen un paisatge humà  quasi secret que batega sota les aparences rutinàries. Evoquen els contrastos canadencs –i universals-- entre les aparences de la suposada vida beata de províncies i el seu fragor intern. Que l’escriptora no recollís personalment el Nobel a

Delícia de concert al Palau en plena canícula mig confinada

Ahir vaig anar al Palau de la Música a escoltar el concert de la jove pianista alemanya d’origen familiar iranià Schaghajegh Nosrati amb un repertori d’atractiu assegurat: la Partita núm. 2 de Bach, l’Andante con Variazioni de Haydn i la sonata Appassionata de Beethoven. Un concert és més que una audició en viu. Al costat de la qualitat de la interpretació, hi intervenen dos altres factors primordials: l’acollida ambiental que és capaç d’oferir la sala en cada cas i la predisposició que l’espectador porta posada abans de començar, el seu humor del dia. Aquest mes d’agost el Palau de la Música programa concerts amb un lloable esforç

Intent de redimir l’abús de bellesa de les orquídies després de Darwin

Només tres anys després de publicar el 1859 el tractat L’origen de les espècies, que donaria un tomb a la ciència moderna, Charles Darwin va voler baixar al detall. Entre totes les espècies animals i vegetals que havia estudiat, el savi anglès va dedicar un llibre monogràfic a La fecundació de les orquídies. El món de la ciència ho va considerar un mica excèntric, però les orquídies es van tornar a posar de moda com una de les flors més seductores de la naturalesa. Van proliferar buscadors i criadors apassionats al llarg del món. Ara bé, en la seducció es troba l’esca del pecat, la polèmica científica que encara cueja. Les orquídies van passar a ser considerades com una de les espècies més evolucionades i “intel.ligents” del regne vegetal per

El goig exaudit de retrobar una paraula concreta, filla pròdiga

Els que treballem combinant paraules topem de tant en tant amb una que ens fa especial goig i ens alegra el dia, igual que al buscador de bolets afortunat. Retrobar avui la paraula “exaudir” m’ha provocat una reacció de tendresa alfabètica, la fascinació inesperada d’un instant revelador. Significa escoltar benignament un prec i concedir allò que demana, tal com la defineix el diccionari. Prové del llatí “exaudire” i forma part de totes les llengües derivades. Les aplicacions poden ser variades, però ara no tracto d’analitzar-la, sinó simplement assaborir-la. La fascinació davant d’una paraula concreta, atrapada a l’atzar d’una lectura, deriva segurament de les connexions del subconscient de cadascú. La fulguració que m’ha provocat caçar en un

Elogi de la pèrgola, vista com a melic afortunat d'un món

La pèrgola és una de les estructures més amables, bàsiques i lúcides que s’ha inventat mai, una de les expressions més depurades de l’hospitalitat, el lloc més idoni de tots per arreglar el món al llarg d’una sobretaula o, simplement, per deixar que tot plegat vagi fent. És com un iglú vegetal íntim i alhora airejat, un paisatge reduït a la gota de l'essència, un rebrot humanitari de la naturalesa civilitzada, una font que raja la frescor del plaer anhelat i retrobat per sorpresa, una figuració sentimental de la calidesa del refugi, un entramat incapaç de quadricular o immobilitzar tot allò que flueix, una petita utopia materialitzada, una confluència feliç entre natura i cultura, un punt focal de la construcció humana que sempre –o quasi sempre-- ajuda a viure.

La vegetació arrupida del matollar també té la seva altura

Al volum Aigua de mar Josep Pla parla de “les terres mortes del cap de Creus” i crec que s’equivoca o no precisa prou. Són terres de mineralogia a flor de pell, descalçades de la capa de greix usual, sense l’humus al.luvial de les planes i els deltes, desforestades però no pas mortes, ni tan sols ermes o exsangües. La seva diversitat arbustiva és desbordant. El garrigar, el mar de brolles i brugueres hi mostra una heroica tenacitat. La vegetació arbòria no és l’única possible, també existeix una riquesa vegetal arran de terra, una exuberància ajaçada de boca terrosa. Aquí l’herbassar és mòdic però vivaç, format per espècies menudes de mata arrupida però de gran singularitat, com una tènue idealització dintre de les circumstàncies donades. S’alimenten de

L’honor arquitectònic pendent de les feixes de pedra seca

Una de les edificacions humanes més admirables i menys valorades són le feixes de pedra seca que converteixen els pendissos abruptes en bancals aprofitables de replans escalonats, fins esculpir el paisatge amb un sentit utilitari i fer-ne en una trama estructurada en xarxa, pentagramada per les ratlles lítiques. Són les “catedrals dels pobres”, en expressió de Lluís Foix al llibre El que la terra m’ha donat. Per commemorar el segon aniversari de la declaració d'aquesta tènica com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, del 23 al 29 de novembre vinent tindrà lloc una Setmana de la Pedra Seca en col·laboració amb nombroses entitats del territori. El pes de les pedres, encaixades sense ciment ni cap altre

Una mirada escrutadora a les vaques lliures de la Fogonella

Vam pujar amb una colla d’amics al veïnat de la Fogonella del terme d’Ogassa (Ripollès). A més de gaudir de la seva amable companyia, vaig prevenir-los que jo hi pujava per saludar les vaques lliures de la finca. Fa temps que la majoria no són com aquestes. No pasturen als prats, viuen estabulades, alimentades sota perfusió de pinso compost i només es desplacen per l’últim viatge en camió cap a l’escorxador. L’agricultura i la ramaderia són un dels sectors productius que s’ha industrialitzat i robotitzat més. En canvi quan miro els ulls humits de les vaques lliures de la Fogonella em

L'espectacle quotidià a la badia de Roses, a les set en punt del matí

A les set del matí en punt la badia de Roses programa cada dia un espectacle, si els ulls desperts es deixen fascinar per alguna imatge que provingui de l’escenari natural i no exclusivament d’una pantalleta. A aquell instant precís salpen del port, totes alhora, catorze embarcacions de pesca cap els caladors situats a vint milles. Damunt la superfície del mar. a la perfecta corba de la badia acabada de despertar pels raigs oblics del sol naixent, es forma una comitiva principesca amb la noblesa heràldica del vell ofici de pescar. Els motors estosseguen menys que abans i l’espectacle es desplega gairebé en silenci. Si la mar és plana o suaument arrissada, dibuixen a l’aigua uns deixants uniformes que semblen cal.ligrafiar-la. L’hora solitària

El marbre del mestre de Cabestany i la mirada de Jaume Queralt

Un dia vaig demanar a l’amic perpinyanès Jaume Queralt, traspassat fa poc, que anéssim a veure el famós timpà romànic que es troba a l’església parroquial de la petita vila de Cabestany, a sis quilòmetres de Perpinyà, pràcticament integrada a la capital rossellonesa. Les esglésies parroquials no solien interessar-nos gaire, però el millor art romànic del món sí. Vaig fer la foto adjunta de la seva mirada, que per a mi té tant valor com l’obra culminant de l’escultor anomenat mestre de Cabestany. Tot seguit vam voltar pels carrers de la vila, vam passar davant la moderna arquitectura del Centre Cultural que porta el nom del cantant Jean Ferrat i, sobretot, vam dedicar-nos al principal objectiu de la trobada que era conversar entre

Cau a trossos la cèlebre fàbrica de puros Partagàs a l’Havana

El cèlebre edifici barroc de la fàbrica d’havans Partagàs, oberta el 1845 pel fundador català Jaume Partagàs en ple centre de l’Havana, va tancar per amenaça de ruïna el 2011. La producció es va traslladar en espera de restauració, com tot el centre històric de la capital cubana. A la planta baixa es mantenia en activitat la botiga Partagàs de venda al públic, la més coneguda a l’epicentre mundial de l’especialitat. Ara també acaba de tancar, pels mateixos motius. Encara vaig poder visitar en detall aquesta fàbrica en plena activitat durant la redacció del meu llibre Cigars, la cultura del fum (Ed. La Magrana, 1998) i comprovar de prop el procés d’elaboració manual del millor tabac del món. Les

L’obra mestra de Santa Sofia com a instrument de manipulació

La decisió del president turc Erdogan de tornar a convertir l’eminent temple cristià desconsagrat de Santa Sofia en mesquita, a la megalòpoli estratègica d’Istanbul, no és més que una provocació barroera. El seu poder al capdavant de la primera potència del Mediterrani (80 milions d’habitants, força militar dominant, situació crucial al punt geogràfic de pas entre Europa i Àsia) es basa en la re-islamització que enfervoreix el seu poble, després del laïcisme imposat pel cop d’Estat modernitzador de Kemal Ataturk el 1923. La religió torna a ser utilitzada com segles enrere per afermar la identitat pròpia enfront dels altres, dintre d’una manipulació primària i eficaç dels sentiments de pertinença de la gent. Ara només faltaria que la trampa també li funcionés a Occident i ens estripéssim les vestidures per la nova “profanació” islàmica de Santa Sofia, com ja va passar el 1453 arran de la conquesta otomana de la gran capital de l’Imperi Romà oriental,

La Fonda Europa de Granollers torna a tenir mestressa

Com qui peregrina carregat de fe a un santuari tingut per miraculós, ahir vaig anar a dinar a la Fonda Europa de Granollers. Més concretament hi vaig anar a demanar un cop més el llegendari cap-i-pota que concentra i emulsiona amb admirable agilitat els dos segles i mig d’història de l’establiment, obert el 1771. M’hi vaig llepar els dits i quasi la mascareta. Els vuit germans Parellada són fills d’aquesta Fonda Europa de Granollers que ha passat el relleu de Ramon Parellada Garrell i la seva dona Inés Bordas Mon a la filla Maria Antònia (a la foto adjunta darrere dels seus pares). Torna a ser la fonda de la Maria Antònia, com ja ho va ser a l’època de la seva àvia del mateix nom. L’avi Paco Parellada Riera havia marxat a dirigir el restaurant 7 Portes de Barcelona i va deixar la fonda a mans de la dona. “Una fonda ha de tenir mestressa!”, repeteix Ramon Parellada per experiència. És el quart dels germans i es va criar tot ajudant els grans de la família

Dante Alighieri no tornarà mai més a Florència: una maledicció

No crec en malediccions llegendàries, però em sembla que existeixen. És l’única explicació que trobo a la insòlita decisió de la Galeria dels Uffizi de no organitzar la magna exposició del setè centenari de la mort de Dante Alighieri l’any vinent a Florència, sinó a la petita ciutat de Forlì. Ni tan sols set segles desprès de mort el Dant no tornarà a la ciutat natal, de la qual va abjurar a la Divina Comèdia. Un dels poetes més reconeguts de tota la història i forjador de la llengua italiana moderna, era nascut a Florència el 1265 i va morir desterrat a Ravenna el 1321. La seva estàtua presideix la plaça més gran de Florència, davant la basílica de Santa Croce, a l'interior de la qual es contempla el mausoleu del poeta. L’estàtua i el mausoleu pretenen dissimular que Dante no va morir ni es troba inhumat aquí. Florència el va desterrar el 1302 per culpa de les lluites

Sentiments platònics a la terrassa del bar del mercat de Fort Pienc

Abans m’agradava anar per fer l’aperitiu i observar el pas de la gent a la terrassa del bar Tre Scalini de Piazza Navona a Roma, a la cafeteria Jelinek de Viena o al bistrot Les Philosophes de París. Ara vaig al bar del mercat barceloní del barri de Fort Pienc amb la mateixa il.lusió i l’expectativa intacta. No té el mateix glamur però això, a part d'irrellevant, representa un avantatge (el glamur només acostuma a ser un reclam de babaus adinerats). A la terrassa del bar del mercat de Fort Pienc la copa de cava la serveixen al preu imbatible de 2€ i el líquid, fresquet i espurnejant, resulta igual d’agradable que als llocs acreditats. Els meus amics presencials (vull dir els que tenen temps i ganes per trobar-nos) saben que mantinc pudorosos sentiments

El dia que vaig descobrir el Tadjikistan a una cafeteria de la Toscana

Vaig entrar a comprar un gelat a la petita cafeteria d’una localitat de la Val d’Orcia toscana, on m’allotjava per evitar les aglomeracions de Florència o de Siena. Em va atendre darrere el taulell una jove rossa d’ulls blaus, que semblava de fesomia eslava. La seva conversa amable, espontània i fluida em va fer decidir a menjar el gelat allà mateix, al taulell. Era l’únic client, cosa impensable a Florència o a Siena. Vaig tenir tot el temps de preguntar-li d’on procedia el seu accent en italià i em va contestar amb un ampli somriure: “Sóc del Tadjikistan”. La resposta em va fer recordar l’orgullosa atomització de les antigues repúbliques soviètiques i la meva

L’alta i escassa virtut de la continuïtat al restaurant argentí de Girona

Mantinc una secreta admiració per l’alta i escassa virtut de la continuïtat, per això freqüento al centre de Girona el restaurant argentí El Balcó, obert el 1986 per Carlos Alberto Franchini, l’home que encara avui oficia personalment al capdavant de la graella protagonista (pronuncieu parrisha en versió original). Ahir hi vaig tornar per menjar un tendríssim i gustós “bife” de respectables proporcions al punt just de foc (vedella de Girona certificada) amb un vi Malbec argentí que sostenia la nota admirablement. El taló d’Aquil.les habitual a tot arreu de la salsa ximuxurri surt airosa a les taules d’El Balcó amb una delicadesa emocionant. Després de fer els honors al “bife”, no vaig poder reprimir l'impuls d’aixecar-me de la cadira i colar-me a la cuina per exclamar el crit ritual dels grans moments: “¡Un aplauso para el asador!”. El virtuós “piano” de brasa lenta governat per Carlos Alberto Franchini gaudeix d’un segon as a la màniga: es troba situat a un dels triangles de les Bermudes més actius del país. Al cèntric carrer gironí de les Hortes, està al costat de la Llibreria 22 (oberta el 1976) i enfront del

Avui torna a obrir el Louvre sense aglomeracions, en la intimitat

Avui dilluns torna a obrir les portes el museu del Louvre sense turistes japonesos ni americans (la majoria dels 10 milions de visitants anuals), amb reserva obligatòria i mascareta. De moment “només” reobre el 70% dels seus espais. El museu més concorregut del món amb tot motiu, que l’estiu passat va haver de tancar portes alguns dies per overbooking de visitants, s’ofereix ara com qui diu en la intimitat, incloses la Victòria de Samotràcia, la Venus de Milo i la Gioconda, És una excel.lent notícia. Quan l’any 1989 van inaugurar l’espectacular i rupturista piràmide de vidre com a entrada principal, sumava 2,7 milions de visitants anuals i des d'aleshires els ha quadriplicat. Sempre m’ha semblat discutible el costum turístic d’anar forçosament

Les matinals sabatines amb l’amic Daco per acariciar el nostre món

Fa una colla d’anys que mantenim amb Josep M. Dacosta, més conegut com en Daco, el nostre ritual intermitent de les matinals de dissabte per explorar racons predilectes de l’Empordà. Em llevo de matinada per agafar el tren, amb la il.lusió que m’empeny com a un adolescent enamorat. Ell m’espera com un clau a l’estació de Figueres i allí emprenem amb el cotxe l’última part del trajecte. La quantitat de coses que m’ha ensenyat tot xerrant al volant només es comparable amb les que he après en baixar del vehicle al seu costat, moguts pel desig de saber-ne més sobre els replecs infinits d’uns paisatges privilegiats. L’escenari hi posa la seva part, la nostra passió l’altra part. Es tracta de sortides llampec, perquè ell torna a casa a dinar amb

Sensualitat de la gespa a la terrassa de l’Almadraba Park Hotel

Un dels atractius de l’Almadraba Park Hotel no es troba a les proverbials postes de sol que ofereix en espectacle al perfecte amfiteatre del golf de Roses. Tampoc a les insta.lacions enjardinades arran de mar ni l’alta cuina bessona del Motel Empordà de Figueres, propietat de la mateixa família. Una de les seves qualitats més destacades floreix exactament arran de terra. És la gespa de la terrassa principal, plantada al mateix moment de la inauguració fa cinquanta anys i meticulosament conservada des d’aleshores. A aquelles persones que ens agrada tocar de peus a terra en el sentit més literal, ens proporciona cada vegada l’ocasió somniada de descalçar-nos i sentir la carícia nua de l’herba tendra. L’encatifat d’una gespa com aquesta no